Les condemnes d’Occident
no aturen l’expansió de les colònies israelianes a Palestina, considerades il·legals
segons la legislació internacional, que sumen 600.000 persones
Juny de 2011. L’estiu tot
just comença i la calor, com és habitual a l’Orient Pròxim, s’intensifica.
Visito Ariel i em trobo amb avingudes amples, carrers nets i cuidats, nombroses
zones verdes, cases unifamiliars com a habitatge predominant, una universitat i
un espaterrant Centre Cultural per a les Arts Escèniques, inaugurat alguns
mesos abans i amb un teatre que té 550 seients. A primera vista és evident que
el nivell de vida és força alt i que la ciutat –de gairebé 20.000 habitants–
reuneix bona part dels serveis que els seus habitants necessiten. Aleshores què
m’hi ha portat? L’explicació és ben simple. Ariel és, segons la legislació
internacional, una ciutat il·legal, ja que s’ubica en ple territori palestí,
concretament uns 15 quilòmetres més enllà de l’anomenada Línia Verda, que marca
la frontera entre Israel i Cisjordània prèvia a la guerra del juny del 1967, l’única
reconeguda internacionalment. Presentada com la capital de Samaria (un dels dos
territoris bíblics –l’altre és Judea– que conformen Cisjordània), Ariel és un
dels grans símbols –i èxits– del moviment dels colons, que ja suma unes 600.000
persones i és un dels grans obstacles per a l’assoliment d’una pau estable a la
regió, sobretot pel fet d’impossibilitar de facto la solució dels dos estats,
basada en la creació d’un Estat palestí al costat d’Israel.
Mapa de les colònies (2006). |
Han passat deu mesos, i
les negociacions entre els israelians i els palestins estan completament
aturades. Els segons reclamen la paralització de l’expansió dels assentaments
jueus al seu territori abans d’asseure’s a parlar, però el Govern hebreu, encapçalat
per Benjamin Netanyahu –també líder del dretà Likud–, demostra constantment que
no pensa atendre aquesta demanda. L’exemple més flagrant, el va donar el
proppassat dimarts, 24 d’abril, en legalitzar els outpost –grups d’habitatges,
a vegades simples caravanes, considerats il·legals fins i tot per Israel– de
Rehalim, Sansana i Bruhin, que sumen 830 colons. És la primera vegada que
Tel-Aviv pren una decisió d’aquest tipus des del 1990 i, en l’etern bucle del
conflicte israelianopalestí, l’ONU, la UE i els Estats Units no van trigar a
condemnar-la, tot i que segueixen sense anar més enllà de les queixes
verbals.
La llei internacional és
clara amb relació a les colònies als territoris ocupats. L’article 49 de la
Quarta Convenció de Ginebra exposa que «el poder ocupant no deportarà ni
transferirà parts de la seva pròpia població civil al territori que ocupa». Al
juliol de 2004, el Tribunal Internacional de Justícia va sentenciar que «els
assentaments israelians als territoris palestins ocupats, incloent-hi Jerusalem
Est, són il·legals i un obstacle per a la pau i per al desenvolupament econòmic
i social». Les resolucions, però, no han impedit que actualment hi hagi més de
120 colònies reconegudes per Israel a Cisjordània, a les quals cal sumar
desenes d’outpost, els assentaments de Jerusalem Est –considerats, directament,
barris per l’Executiu hebreu– i les 20.000 persones que viuen als nuclis jueus,
també il·legals, dels alts del Golan, territori sirià ocupat per Israel. Les
colònies acaparen més del 40% del territori de Cisjordània, segons dades de l’ONG
hebrea B’Tselem, i estan unides per una xarxa de carreteres que, sovint, són d’ús
prohibit als palestins, que pateixen una molt restringida llibertat de
moviments. A més a més, Israel controla prop del 80% de l’aqüífer de la
muntanya, la principal reserva hídrica de la regió.
Entre el messianisme i la colònia
El col·lectiu dels colons
no és, ni de bon tros, homogeni i combina des de les persones que s’han instal·lat
en territori enemic per ideologia i imbuïdes d’un messianisme sionista, passant
per aquelles que ho fan per raons econòmiques, ateses les subvencions i els
avantatges que els facilita Tel-Aviv, i arribant als grups més religiosos, que
simplement pretenen aïllar-se de la contaminació del món modern, amb la ciutat
de Modiin Ilit, on resideixen 45.000 jueus ultraortodoxos, com a paradigma. «Viure
en una colònia és la contribució més gran que puc fer a la supervivència de l’Estat
d’Israel i del poble jueu», exposava fa uns quants mesos en una trobada a
Jerusalem amb aquest periodista Dani Dayan, un economista d’origen argentí que
presideix el Yesha Council, l’organització majoritària entre els colons de
Cisjordània (Judea i Samaria per a ell). Les seves paraules no són compartides
per tothom, però sí que és cert que retraten la ideologia majoritària d’un col·lectiu
tradicionalment vinculat a les formacions de dretes, com el Likud de Netanyahu,
encara que tots els governs israelians han incentivat la creació i el
creixement de les colònies des de l’ocupació de Gaza, de Cisjordània i de
Jerusalem Est després de la guerra del juny de 1967.
Més enllà de l’ocupació de
terres palestines –els assentaments s’ubiquen en llocs estratègics, normalment
elevats, de manera que limiten o escanyen l’expansió dels pobles àrabs–, del
control dels recursos que n’obté Israel i de l’enriquiment que suposa l’ocupació
per a moltes empreses, estan creixent les queixes per l’increment de la violència
de grups de colons cap a la població autòctona. Segons un informe de la UE del
febrer, l’any passat es van registrar 411 atacs que van provocar ferits o danys
a propietats palestines per part de colons, mentre que el 2009 la xifra va ser
de 132. La violència dels colons, que també existeix en sentit invers –l’any
passat sis jueus van ser assassinats a Cisjordània–, hauria de ser una «preocupació
seriosa» per a l’Estat d’Israel, segons apunta el document, elaborat per
representants de la UE sobre el terreny, però aquest «falla a l’hora de
garantir la protecció de la població palestina».
L’informe, tret a la llum
al mes passat pel diari The Guardian, exposa que «més del 90% de les denúncies
posades per palestins arran de la violència dels colons van ser arxivades sense
acusació, fet que crea un clima que els permet actuar amb aparent impunitat».
Al proppassat març, el Consell de Drets Humans de l’ONU va aprovar, amb l’oposició
dels EUA, una resolució que crida a investigar l’assumpte i demana a Israel que
desarmi els colons i aprovi sancions per protegir els palestins i les seves
propietats. En la mateixa línia, l’informe de la UE aposta per crear una llista
negra dels dirigents colons que incentivin la violència i prohibir-los viatjar
als membres del club comunitari.
Amb la Bíblia com a
argument
Ariel, una de les principals colònies de Cisjordània. |
«No m’agrada parlar d’ocupació,
perquè de fet això abans pertanyia a Jordània i mai no ha existit un Estat
palestí. A més a més, nosaltres tenim el dret de ser aquí, perquè fa 2.000 anys
tot això formava part d’Israel. Ho diu la Bíblia», opina Reuven Frank,
treballador de l’Ajuntament d’Ariel dedicat a atendre la nova immigració, en la
visita que va fer-hi EL TRIANGLE fa alguns mesos. El discurs de Frank és
dominant entre els colons. També el té Dani Dayan, que s’oposa amb fermesa a un
hipotètic Estat palestí, però defensa que s’eliminin els checkpoints (controls
militars) que limiten la mobilitat de la població àrab i que s’enderroqui el
mur que divideix Cisjordània, permetent als autòctons treballar a l’Estat d’Israel,
com passava fa un parell de dècades. Dayan, però, obvia que ho feien com a mà d’obra
barata, una situació que se segueix donant actualment, tot i que amb xifres més
reduïdes, fins i tot en àrees industrials de les colònies.
Hi ha organitzacions
jueves, com One Home, que treballen per l’evacuació voluntària dels colons, amb
el pensament posat en la tercera part del col·lectiu que es calcula que viu
rere la Línia Verda només per motius econòmics, gràcies al baix preu dels
habitatges –que els permet tenir una casa amb jardí quan a Jerusalem o a
Tel-Aviv només podrien accedir a un pis petit–, les ajudes fiscals i els preus
subvencionats de l’aigua i de l’electricitat. Després de l’evacuació forçosa
dels 8.000 colons de Gaza el 2005, impulsada per Ariel Sharon, però, sembla
gairebé impossible que un procés semblant es porti a terme a Cisjordània i a
Jerusalem Est, a causa de la magnitud d’un moviment que combina ciutats com l’esmentada
Ariel o Maale Adumim (40.000 habitants) amb colònies agrícoles de poc més de
100 habitants a la vall del Jordà. Gairebé totes, però, tenen els accessos
controlats militarment i l’alt cost en seguretat és un dels motius que
expliquen el creixent rebuig que generen entre bona part de la societat
israeliana. El pes electoral dels colons, però, segueix sent decisiu per
comptar amb el suport del govern de torn. A Ariel, com en molts altres
assentaments, s’hi viu prou bé, però només cal donar una ullada als poblats
palestins del voltant –en una situació gairebé antagònica– per adonar-se que
alguna cosa falla i que una hipotètica pau segueix molt allunyada mentre es
perllongui l’ocupació.
*Article publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.061, 27 d'abril de 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada