Prop del 10% del nou Parlament s’ha vist esquitxat per casos de corrupció

Bona part dels escàndols més sonats de la darrera dècada estaran representats a l'hemicicle

Els casos Campeón, Adigsa, Palau, Crespo, Mercuri, Pallerols, Innova, motxilles i màfia georgiana són alguns dels escàndols de presumpta (o provada) corrupció que han sacsejat la política catalana la darrera dècada. Tots estaran representats al Parlament sorgit de les eleccions autonòmiques del 25 de novembre. Al voltant del 10% dels diputats i les diputades de la cambra catalana s’han vist esquitxades en algun moment per un cas de suposada corrupció, ja sigui perquè han estat imputades, perquè el seu nom apareix en la investigació o perquè alguna altra formació les vincula a l’escàndol.

El darrer torpede a la credibilitat de la partitocràcia tradicional catalana va esclatar el 27 de novembre, quan es va executar l’operació Mercuri, per desballestar una presumpta trama de corrupció urbanística amb l’epicentre a l’Ajuntament de Sabadell, encapçalat pel socialista Manuel Bustos des de 1999. Arran del cas, s’ha descobert que Daniel Fernández, secretari d’Organització del PSC i diputat electe, hauria mediat amb l’alcaldessa de Montcada i Reixac, Maria Elena Pérez, a instàncies de Bustos per col·locar Carmina Llumà, alt càrrec del govern durant el tripartit, a l’Ajuntament. La seva condició d’aforat –actualment, Fernández és parlamentari a Madrid– deixa la decisió d’imputar-lo o no per tràfic d’influències en mans del Tribunal Suprem. En el marc de l’operació Mercuri també es va registrar el despatx de Montserrat Capdevila –tinent d’alcalde d’Economia i diputada socialista des de 2006– a l’Ajuntament de Sabadell. Capdevila, però, no ha estat imputada.

Casos convergents

És a la bancada convergent on s’asseuran el major nombre de diputats afectats per sospites de corrupció. Oriol Pujol, president del grup parlamentari de CiU durant la legislatura passada, és investigat pel cas Campeón, una trama de presumpta concessió de subvencions o adjudicacions irregulars d’estacions d’ITV a canvi de comissions a càrrecs públics. Segons la instrucció, Pujol s’hauria lucrat amb la xarxa, a la qual hauria beneficat amb els “moviments oportuns” per afavorir-ne els projectes. El diputat per Girona Xavier Crespo és el protagonista del cas que porta el seu nom i que es va saber durant la legislatura passada. Una auditoria de la Sindicatura de Comptes revelava que Xavier Crespo i la seva dona van percebre més de 200.000 euros de manera irregular de l’empresa Centres Mèdics Selva Maresme entre els anys 2000 i 2005, inclòs un sou opac que afegia a la seva remuneració per ser alcalde de Lloret de Mar.

El 2005, l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va acusar CiU de cobrar comissions il·legals a través de l’adjudicació d’obra pública. La frase “vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%” seria el detonant de l’obertura d’una investigació que encara s’arrossega. És el cas Adigsa, en què s’acusa la federació conservadora d’embutxacar-se comissions de fins el 20% durant el pujolisme amb l’adjudicació de contractes d’aquesta empresa pública, que en aquell moment depenia del Departament de Medi Ambient i Obres Públiques, encapçalat per l’actual titular d’Interior, Felip Puig. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) haurà de decidir, properament, si imputa Ferran Falcó, diputat des de 2010 i president d’Adigsa (2002-2004) en el moment dels fets. Puig s’ha vist esquitxat per l’escàndol, però no ha estat imputat.

Josep Maria Pijuan, jutge instructor del cas Palau, va trobar indicis clars de finançament irregular de CDC a través dels pagaments que feien empreses constructores a l’entitat cultural i que, posteriorment, acabarien a les arques de la formació. A canvi, sempre segons la versió judicial, les companyies eren premiades amb l’adjudicació de projectes de gran magnitud, un dels quals seria el pavelló poliesportiu PAV3 de Sant Cugat del Vallès, construït per Ferrovial. L’equip de govern municipal que va contractar la constructora estava encapçalat per Lluís Recoder, aleshores alcalde i actualment conseller de Territori i Sostenibilitat en funcions, mentre que el gerent local era Jordi Turull. Ambdós són diputats electes de CiU. Per acabar amb els escàndols convergents, cal citar Antoni Fernández Teixidó, exconseller d’Indústria i representant paradigmàtic de l’anomenat sector negocis de CiU. Segons l’Audiència Nacional espanyola, el gener de 2005, el parlamentari va subscriure un contracte amb Malchas Tetruaschvili, presumpte cap de la màfia georgiana a l’Estat espanyol, a través del qual s’embutxacava més de 8.000 euros mensuals.

PSC i PP no se n’escapen

El socialista Celestino Corbacho és l’únic exministre que ocuparà un escó a la cambra catalana. A banda de les mesures antisocials que va tirar endavant quan era el titular de Treball del govern de Zapatero (reforma laboral, enduriment dels requisits per cobrar els 420 euros de prestació un cop esgotat l’atur...), és un dels expresidents de la Diputació de Barcelona esquitxats pel cas de les motxilles, els sobresous que es pagaven a determinats alts càrrecs i que, entre el 2000 i el 2008, van suposar una despesa d’almenys 1,3 milions d’euros. A finals d’octubre, la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat va declarar il·legals les motxilles.

Als escons del PP, s’hi asseurà Enric Millo, que, quan era membre d’Unió, va estar imputat pel cas Pallerols, de presumpte finançament irregular del partit democratacristià a través de fons destinats a la formació d’aturades. Un informe de la Guàrdia Civil indicava que Millo havia cobrat més de 40.000 euros de l’empresari Fidel Pallerols, però, el gener de 2008, el TSJC va arxivar la causa contra el polític. Finalment, la també popular Alícia Alegret està acusada per la CUP de Reus d’haver fet contractar pel hòlding municipal Innova –epicentre d’una de les grans martingales de la sanitat catalana– una persona que només va estar treballant a la seu local del PP. Per tot plegat, es pot afirmar que la desena legislatura del Parlament de Catalunya des de la Transició arrencarà sota sospita.

Parlamentàries ‘retalladores’ i corporativistes

Als 135 escons de l’hemicicle, s’hi asseuran insignes retalladores, començant pel president del govern en funcions Artur Mas i la presidenta del PP Alícia Sánchez Camacho, que va secundar la pràctica totalitat de les tisorades durant la legislatura anterior. Entre els consellers i les conselleres en funcions, destaquen Irene Rigau, responsable de les retallades en l’ensenyament públic; Felip Puig, que des d’Interior ha avalat la brutalitat sense control de la Brigada Mòbil (BRIMO) dels Mossos; Josep Lluís Cleries (Benestar), implicat en els canvis en la Renda Mínima d’Inserció (RMI) que han perjudicat milers de persones, i Lluís Recoder (Territori), que va apostar per Eurovegas i ha privatitzat l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL). També és diputat Antoni Castellà, secretari d’Universitats que defensa la supressió de les eleccions als rectorats i l’increment de les taxes que paguen les estudiants.

L’emissió de participacions preferents per part de La Caixa va quedar fora del Parlament per una pinça CiU-PP, en què van tenir un paper clau el convergent Jordi Turull i Sánchez Camacho. La comissió sobre la gestió de la sanitat, presidida per Lluís Corominas (CiU), va quedar desactivada abans de començar per l’avançament electoral. En tot cas, la sociovergència va tirar de corporativisme per vetar determinades compareixences, tot i que no va ser el cas de la de Marina Geli, exconsellera i encara diputada, que en el seu pas pel govern es va estalviar donar explicacions de les irregularitats que va detectar la Sindicatura de Comptes al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Altres noms polèmics són la convergent Meritxell Roigé, que es va oposar radicalment a la dació en pagament al ple de 2011 en què CiU, PSC i PP es van negar a tramitar-la; les peperes Marisa Xandri, que va declarar al Parlament que les persones immigrades rebien més ajuts i això “perjudica els d’aquí”, i María José García Cuevas, que va avalar el coronel Alamán Castro, que havia defensat una intervenció de l’exèrcit a Catalunya per evitar la independència, i el socialista Àngel Ros, que s’ha oposat a obligar l’Església a pagar l’IBI, entre d’altres.

*Article publicat al número 298 del setmanari DIRECTA, 12 de desembre de 2012.

Anàlisi dels resultats de la CUP al Baix Llobregat

La Candidatura d'Unitat Popular - Alternativa d'Esquerres va rebre 9.978 vots (2,52%) a la comarca en les eleccions al Parlament del 25 de novembre. Explico com es distribueixen i apunto alguns dels factors que ho expliquen

126.219 vots (el 3,48% del total de paperetes emeses) són els que han permès a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) irrompre al Parlament de Catalunya en la seva primera aparició en uns comicis d’aquests tipus. Girona és la demarcació on millor percentatge ha obtingut (4,21% i 14.502 vots), per davant de Tarragona (3,58%, 12.807), Barcelona (3,40%, 92.621) i Lleida (3,05%, 6.289). Si posem el focus en les comarques, el millor resultat ha arribat al Priorat (8,7%), per davant del Pallars Sobirà (6,36%), el Garraf (5,95), el Pla de l’Estany, l’Alt Penedès (5,67%), el Gironès (5,51%), i el Berguedà (5,51%). Curiosament, en els dos primers casos la CUP no hi té una implantació municipal important, mentre que en els altres fa anys que hi treballa i compta amb regidors. A l’altre costat de la balança, hi apareixen la Val d’Aran (1,34%), la Cerdanya (2,43%), el Baix Llobregat (2,52%), el Segrià (2,52%), el Pla d’Urgell (2,65%), la Noguera (2,68%) i el Tarragonès (2,69%). I és precisament en una de les comarques on la CUP ha obtingut els pitjors resultats, el Baix Llobregat, en la que vull centrar aquest anàlisi.

Sociològicament, la tercera comarca més poblada del Principat (darrere del Barcelonès i el Vallès Occidental) és, aparentment, complicada per a una formació com la CUP (per exemple, ERC hi obté tradicionalment uns resultats clarament inferiors a la seva mitjana nacional). Això s’acaba traduint, també, en una distribució dels vots diferent de la que hi ha a la resta del territori. Per tant, no és sorprenent que el PSC hagi estat la formació més votada al Baix Llobregat, recuperant una supremacia que va perdre el 2010 i que ha recuperat gràcies a l’esfondrament de CiU. L’augment de participació (es passa de menys del 58% a gairebé el 69%) fa que els socialistes guanyin vots (arriben als 77.000) malgrat perdre suport percentual (passen del 23,5% al 20,1%). La federació conservadora, per la seva part, perd 12 punts i 27.000 vots (en suma 78.000, 19,8%). En tercer lloc apareix un que guanya 10.000 vots (total de 56.362), però només dues dècimes (14,2%). ICV-EUiA, C’s i ERC són les tres formacions que més pugen a la comarca amb relació al 2010. Els ecosocialistes guanyen 3,1 punts i 22.000 vots, per uns totals de 13,1% i 51.750; C’s es converteix en la cinquena força i més que duplica resultats, amb 26.000 nous votants (42.600) i 6 punts extres (10,8%); i ERC dobla, arreplegant 42.179 sufragis, el 10,7%. La CUP ha estat la setena força, amb 9.978 vots (l’esmentat 2,52%), superant en 344 la xenòfoba PxC.

Suport més gran als pobles

Són uns bons resultats? Estan per sota dels que la CUP ha obtingut al conjunt del Principat, però com he dit és una comarca difícil per una candidatura d’aquest tipus (independentista i anticapitalista). L’única referència per comparar són les eleccions municipals de l’any passat. Aleshores, cinc nuclis de la comarca van comptar amb la participació de la CUP (Collbató, Martorell, Molins de Rei, Sant Boi de Llobregat i Sant Joan Despí), sumant 3.302 vots. Ara, aquests mateixos municipis reuneixen 2.596 paperetes de la CUP, malgrat l’increment de participació. En general, allà on la CUP té representació municipal, els resultats el 25-N han estat força per damunt de la mitjana a la demarcació, tot i que per sota dels del 2011. La regla es compleix al Baix Llobregat. Molins de Rei és l’únic poble de la comarca amb representació de la CUP al Consistori (4 regidors) i diumenge també va liderar els resultats al Parlament, amb el 6,31% dels vots (886), clarament per sota dels 1.797 (17,52%) del maig de 2011. És evident que no es pot comparar unes eleccions municipals amb unes d’autonòmiques, de manera que el retrocés tampoc es pot considerar una esmena a la tasca dels regidors molinencs de la formació.

Pel que fa a la resta de municipis on la CUP ja havia concorregut a les urnes, el millor resultat és el de Collbató, amb 78 vots (3,56%), superant amb escreix els 33 (1,9%) del 2011. A Martorell, Sant Boi i Sant Joan Despí, en canvi, hi ha un retrocés percentual (però no en sufragis) i es perden vuit dècimes en el primer cas (3,3%, però es guanyen vuit vots, arribant als 410 per la major participació), quatre en el segon (del 2,63% al 2,2%, però de 751 a 880 vots), i cinc en el darrer (1,95%, amb guany de 23 vots, fins als 342). No es pot dir que allà on la CUP ja estava implantada i havia concorregut als comicis, els resultats siguin necessàriament millors (fet que sí que es dóna normalment on té representació a l’ajuntament). I és que, Molins, Martorell i Collbató superen el 2,52% de vots de la mitjana comarcal, però tant Sant Boi, com Sant Joan s’hi queden per sota.

I els municipis on la CUP s’estrenava en uns comicis? Els millors resultats són en pobles de menys de 5.000 habitants, com la Palma (5,3%), Torrelles (4,1) i Begues (4,0). També clarament per sobre de la mitjana hi ha Esparreguera (3,84%), Santa Coloma de Cervelló (3,77%) i Olesa de Montserrat (3,73%). En canvi, amb les excepcions de Martorell i Molins de Rei, en cap altre ciutat del Baix Llobregat amb més de 20.000 habitants la CUP ha superat el 3% dels vots. Els pitjors números els tenen Castelldefels (1,43%), Sant Vicenç dels Horts (1,58%), Sant Andreu de la Barca (1,62%), Viladecans (1,66%) i el ja esmentat Sant Joan Despí (1,95%). En el primer cas, parlem d’una ciutat governada pel PP –que ha estat segona força- i, per tant, d’un context molt difícil. En el segon, del poble que té com a alcalde Oriol Junqueras, el president d’ERC, l’únic de la comarca on els republicans han estat els més votats, amb el 23% de les paperetes. Òbviament no era fàcil que la CUP hi fes forat, però tenint en compte que parlem d’un municipi on l’esquerra independentista no hi té una tradició consolidada, cal valorar els 216 vots obtinguts.

Resumint, el Baix Llobregat és una de les comarques més complicades per la CUP, que pot créixer en el futur sobretot gràcies a la radicalitat democràtica que aplica a la seva praxis política i a la seva defensa d’un model econòmic totalment diferent en un moment de gravíssima crisi. A Molins, el seu gran bastió comarcal, és on millor se n’ha sortit el 25-N, mentre que a Martorell, on ja va anar als comicis locals de 2007 i 2011, les xifres també són raonablement bones. Posats a fer-ne una lectura positiva, es pot dir que allà on ha baixat percentualment, com a Sant Joan Despí i Sant Boi, la CUP ha guanyat vots, que caldrà veure si consolida. En canvi, als pobles petits de la comarca en general obté resultats força bons, situant-se al voltant del 4% dels vots (o superant-lo), situació que no es dóna a les ciutats més grans, on no arriba al 3%. Malgrat això, cal destacar els més de 900 vots sumats a Cornellà, la població més gran del Baix, que equivalen al 2,3% dels sufragis. Tot plegat em porta a pensar que el 2015, veure’m força més de 5 llistes de la CUP a les eleccions municipals, sobretot després de la bona experiència dels nombrosos grups de suport que s'han creat de cara al 25-N, molts dels quals, de ben segur, tindran conintuïtat. 

L’esquerra nacional s’apropa al milió de vots el 25-N

El 27,1% dels votants es decanten per ERC, ICV-EUiA o la CUP, les tres formacions d'obediència catalana que van del centreesquerra a l'esquerra transformadora anticapitalista. Mai havien reunit tants suports 

L’augment de participació, la millora de resultats amb relació als comicis del 2010 i la irrupció de la CUP – Alternativa d’Esquerres (AE) al Parlament han tingut com a conseqüència que el que podríem considerar com a esquerra nacional (formacions d’obediència estrictament catalana que van des del centreesquerra d’ERC, fins a l’esquerra transformadora i rupturista de la CUP) s’hagi apropat al milió de vots, obtenint la millor xifra de la seva història en unes eleccions autonòmiques. En concret, entre ERC, ICV-EUiA i la CUP-AE sumen 978.000 sufragis, el 27,1% del total de vots emesos el 25 de novembre. La xifra és molt superior als 780.000 vots que van acumular entre ERC i ICV-EUiA el 2003, les eleccions que van donar pas al primer tripartit i que van marcar el que encara és el millor resultat dels republicans.

És cert que enguany ha votat mig milió més de persones que en les passades eleccions, celebrades el novembre de 2010, però també cal ressaltar que la ferma oposició a les retallades s’ha traslladat a les urnes, sobretot de la mà d’Iniciativa i també, en certa manera, d’una CUP que aposta per un model econòmic radicalment diferent i per una radicalitat democràtica que no apareix en les formes de fer de les altres dues formacions esmentades. El debat sobiranista, en canvi, ha beneficiat especialment a ERC, que de la mà del seu líder, Oriol Junqueras, ha virat cap al centre, allunyant-se del discurs social més compromès que havia defensat en l’etapa de Carod-Rovira i que li van donar els millors resultats de la seva història (16,4% dels vots i 23 diputats, el 2003; 14,0% i 21, el 2006). A l’espera de veure quina posició acaba adoptant Junqueras amb relació a una hipotètica aliança amb Artur Mas, la realitat és que l’esquerra nacional podria consolidar-se com l’autèntica alternativa a CiU, un cop confirmat l’esfondrament del PSC, que amb 20 diputats i 520.000 vots ha marcat, de nou, el seu mínim històric.

  

Pel que fa la distribució territorial dels suports, ERC no s’apropa al resultats obtinguts el  2003 a la demarcació de Barcelona, tot i que obtenir percentatges significatius al conjunt de la província (13,3%) i a la capital (13,1%). A l’àrea metropolitana destaca la primera posició i el 23,5% obtinguts a Sant Vicenç dels Horts, ciutat del Baix Llobregat que té com a alcalde, precisament, Oriol Junqueras. En places tradicionalment difícils pels independentistes del Barcelonès i del Baix Llobregat, ERC se situa al voltant del 10% dels vots, com Badalona (10,1%), Gavà (9,1%) o Sant Boi (9,1%), però se n’allunya a Cornellà (7,5), l’Hospitalet (7,9) o Santa Coloma de Gramenet (5,9), places on mai ha assolit els dos dígits. Els suports d’ERC són més significatius a la segona corona metropolitana, amb puntes mracades per Igualada (16,8%) i Vilafranca del Penedès (16,8%), mentre que a la Catalunya central s’apropa al 20% a Vic (19,7%), Manresa (16,7%), superant-lo a Berga (21,5%). A les principals ciutats gironines, la formació també es mou al voltant del 20% dels sufragis, amb un 17,7% a Girona ciutat i un 19,7% a Olot. A Tarragona, el suport dels republicans és més baix a la capital (10,4%) que a la resta de la demarcació (15,1%) amb puntes a Tortosa (18,1%), Valls (18,4%) o Amposta (20,6%) entre les grans ciutats. Finalment,a Lleida també el suport és més important a les zones rurals que a la capital (13,0%), amb resultats molt marcats a les Borges Blanques (23,1%) –tradicional alcaldia d’ERC- i Solsona (27,4%).

Resultats històrics d'ICV-EUiA

ICV-EUiA ha obtingut el millor resultat de la seva història amb 359.000 vots arreu del Principat i el 9,9% dels vots, superant el 9,7% i els 313.000 sufragis del ja llunyà 1995. Els ecosocialistes s’han enfilat de 10 a 13 diputats i, com és lògic tenint en compte la seva implantació metropolitana, el suport és més gran a l’àrea de Barcelona. A la demarcació, d’on obtenen 10 seients, han rebut l’11,1% dels vots (dos dècimes menys que el 1995), però marquen el seu màxim a la capital, amb m´es de 95.000 vots i el 12% dels sufragis. En el conjunt de l’àrea metropolitana els resultats ecosocialistes són pitjors que els de 1995, però es mouen entre el 10 i el 15% dels vots, amb puntes a Cornellà (15,4%) i el Prat (18,7%), on Luís Tejedor té l’alcaldia des de fa dècades. A la segona corona, en canvi, hi el fenomen en què on obté millors resultats ICV (casos de Mollet, Rubí o Sabadell) es mou entre el 12 i el 14% dels vots, però empitjora les xifres del 1995, però millora posicions en ciutats com Igualada (6,4%), Granollers (9,2%), Martorell (13,3%), Sitges (7,6%) o Vilafranca (8,5%).

Seguint aquesta mateixa tendència, a Girona els ecosocialistes també milloren resultats, un fet destacable tenint en compte que la seva implantació a la zona és menor que a Barcelona. El seu diputat arriba després de rebre el 5,9% dels vots a la demarcació (1,1% més que el 2010), amb puntes a la capital (6,7%) i la Bisbal (7,0%). A Lleida, obté un escó per segona vegada a la història, i ha rebut el 5,4%. El pic el marca la capital (7,3%). Finalment, a Tarragona ha rebut el 6,8% dels vots, amb puntes a la capital (8,0%), Tortosa (9,9%), el Vendrell (8,1%) i Montblanc (7,8%).

Les xifres de la CUP-AE no es poden comparar amb les d’anterior comicis legislatius, atès que és la primera vegada que hi concorria i l’únic element previ són els resultats a les eleccions municipals de 2011. A grans trets, es pot dir que allà on té presència al consistori és on major percentatge ha obtingut, tot i que ha baixat en general amb relació al suport rebut a les eleccions locals. Pel que fa la seva implantació territorial, a Barcelona ha rebut el 3,4% de vots a tota la demarcació, el que li ha permès sumar 3 diputats, amb bones xifres a la capital (3,9%), Molins de Rei (6,3%), Cerdanyola (4,3%), Ripollet (4,1%), Vilanova i la Geltrú (7,3%), Vilafranca (6,2%), Sant Cugat del Vallès (4,3%), Berga (6,9%) i Manresa (4,2%). A Girona, on va ser la sensació al 2011, s’ha quedat a pocs vots d’obtenir el diputat, després d’obtenir el 4,2% dels sufragis, amb grans xifres a la capital (5,6%), Banyoles (6,2%) i la Bisbal (7,4%). A Lleida, els suports han estat més modestos (3,3%) i és a les capitals dels Pirineus, amb el 7,4% a Sort i el 4,8% a la Seu d’Urgell. Finalment, a Tarragona se supera clarament el 5% en capitals on té regidors (Reus, 5,3%; Valls, 5,7%) i a la capital es queda amb el 3%.

La CUP s'estrena 

Tot i que sembla difícil fer previsions, sembla evident que l’esquerra nacional té camp per córrer, sobretot si ERC recuperar el sentit de la primera lletra de les seves sigles. Els republicans han recuperat bona part dels suports perduts el 2010 i segueixen mantenint una implantació territorial prou equilibrada, només amb l’etern problema de l’àrea metropolitana de Barcelona, una zona on ICV-EUiA es manté prou forta. Els ecosocialistes, a poc a poc, estan millorant els seus resultats a zones de l’interior on abans pràcticament no hi tenien implantació, sobretot en ciutats mitjanes tant de Barcelona, com de les altres demarcacions. Finalment, la CUP reuneix votants de l’esquerra independentista, de sectors anticapitalistes i d’indignats i té una implantació força homogènia al territori, amb puntes a Girona i d’altres ciutats mitjanes i certs problemes a l’àrea metropolitana, tot i que potser menys marcats que els d’ERC (en proporció, òbviament).    

Els càrrecs ‘pepevergents’

El sobtat gir independentista d’Artur Mas no amaga l’estreta aliança que ha mantingut amb el PP durant gran part legislatura. Els nomenaments de Daniel Sirera, Armand Querol, Pablo Planas o Josep Martí en són testimoni

«No hi ha res de més anticatalà que voler que Catalunya sigui independent. Seria un desastre.» Aquestes paraules corresponen a una entrevista a El País del febrer de 2008 i qui va pronunciar-les no ha modificat la seva posició amb relació a la qüestió nacional del Principat. Però això no va ser un impediment perquè, fa només tres mesos, la CiU suposadament més independentista de la història fes possible que l’autor de les declaracions assolís un càrrec públic. Parlem de Daniel Sirera, president del PP de Catalunya en el moment de l’entrevista i actualment un dels sis integrants del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). L’enèsim acord de la legislatura entre la federació conservadora i el PP no solament va permetre la inclusió de Sirera en l’organisme, sinó reduir-ne en quatre els seus membres i deixar sense espai Salvador Alsius, el candidat conjunt d’ERC i d’ICV-EUiA i que, a banda de ser periodista, representa una sensibilitat nacional molt més propera a l’Estat propi que, almenys dialècticament, defensa Artur Mas des de la massiva manifestació de l’11 de setembre.

Daniel Sirera. 

Sirera només és un dels noms d’un mandat que, abans del sobtat gir independentista de CiU, havia estat marcat pels pactes entre aquesta formació i el PP, que van permetre la col·locació  en alguns casos força recent– de nombrosos personatges de l’òrbita pepera en càrrecs de responsabilitat, ja sigui a la Generalitat, a la Diputació de Barcelona, en ajuntaments o en diversos organismes públics. Alguns dels nomenaments més polèmics se situen en l’àmbit de la comunicació. Més enllà de l’expresident del PP català, hi ha els casos d’Armand Querol, Pablo Planas i Josep Martí.

El primer va convertir-se a l’abril en vicepresident de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). A Querol, antic vidalquadristaque acumula 16 anys a l’ens públic, li va faltar temps per lluir el seu biaix ideològic en demanar que els mapes del temps de TV3 mostressin tot l’Estat espanyol, en detriment dels Països Catalans, i en criticar l’emissió de reportatges com Monarquia o República i Adéu, Espanya?. També a la primavera d’enguany es va fer públic el nomenament de Pablo Planas com a cap d’informatius de COM Ràdio, actualment La Xarxa. Antic sotsdirector d’Abc i de La Razón, l’anterior feina de Planas va ser dirigir Libertad Digital, el diari de Federico Jiménez Losantos. Els seus editorials durant aquest període no tenien pèrdua, amb atacs constants a Catalunya i l’afirmació que la immersió lingüística és un «tortuós experiment d’enginyeria social». Finalment, Josep Martí és el secretari de Comunicació de la Generalitat des del febrer de 2011. Antic treballador del Govern espanyol en la presidència d’Aznar, el periodista va mostrar sense embuts la seva ideologia al llibre Ets de dretes i no ho saps (Mina, 2008).

L’ambaixador de la guerra de l’Iraq

Armand Querol. 

Mas també va incorporar al Govern la dona de Martí, Susanna Bouis, com a directora  general de  Funció Pública. Bouis havia estat delegada del Govern espanyol a Catalunya al final de l’era d’Aznar. En la mateixa època, l’ambaixador estatal a l’OTAN era Joan Prat, encarregat de defensar la invasió de l’Iraq davant l’Aliança Atlàntica. Ara, però, Prat, com Bouis i Martí, cobra de la Generalitat, en el seu cas com a delegat del Govern a Brussel·les. Les alcaldies de Xavier García Albiol (Badalona) i Manuel Reyes (Castelldefels) no s’entendrien sense el suport passiu de CiU, que a canvi de situar Salvador Esteve al capdavant de la Diputació de Barcelona va donar el vistiplau a les vicepresidències d’Alberto Fernández Díaz i de Josep Llobet. I així podríem seguir. Fins fa molt poc, la interpretació del dret a decidir que feia Mas va consistir a aliar-se amb el PP. I a partir d’ara?

*Article publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.080, 12 d’octubre de 2012. 

100 dies en lluita

L’ocupació del CAP Rambla Marina força l’ICS a replantejar-se el seu tancament

S’han convertit en un símbol de la lluita contra les retallades. La seva persistència ha forçat l’administració catalana a abandonar la intransigència inicial per asseure’s a negociar amb elles, que no s’aturaran fins que les coses tornin a ser com fa quatre mesos. Són el grup de veïnes –bàsicament jubilades– del barri de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, que ocupen el Centre d’Atenció Primària (CAP) Rambla Marina des del 28 d’octubre per reclamar-ne la reobertura. Aviat farà 100 dies que van començar la seva acció, però no deixaran l’espai fins que torni tot el personal sanitari, que oferia servei a prop de 15.000 persones del barri.

“Stop retallades” o “Disculpin les molèsties, estem treballant pel seu futur” són dues de les pancartes que ens donen la benvinguda a l’entrada del CAP, que a l’interior també és ple de crítiques a la política de tisorades contra la sanitat pública duta a terme pel govern. Un dels revoltats, José María, denuncia: “No només estem indignats, ara ja estem emprenyats. Fa més de tres mesos que ens vam tancar i, fins ara, els polítics no fan res. Ens han donat bones paraules, però, a la pràctica, encara no ha canviat res”.

Superat l’estirabot inicial, les veïnes presents durant la visita de la DIRECTA –una quinzena de persones– expliquen que continuen fent una assemblea cada tarda per decidir els propers passos d’una protesta que comença a molestar –i molt– les responsables del Departament de Salut, encapçalat pel conseller Boi Ruiz. Organitzades en comissions, les persones tancades es reparteixen la feina. N’hi ha que s’encarreguen de netejar l’espai a primera hora del matí, d’altres es dediquen a la difusió de les accions i quatre persones escollides per l’assemblea negocien amb els càrrecs polítics i les representants de l’Institut Català de la Salut (ICS).

El CAP sempre és obert –cada nit hi dorm algú– i Cipriano Espinosa, taxista jubilat, subratlla: “No volem que el tanquin definitivament. Per tant, no el deixarem buit fins que ens facin cas”. A banda, no hi ha vespre que –a les 21 hores– no se senti la cassolada contra el tancament. Durant els més de tres mesos d’ocupació, el centre mèdic ha acollit xerrades, actuacions i, setmanalment, és el punt de partida de manifestacions. A més, cada dimecres s’uneixen a part de la plantilla de l’Hospital de Bellvitge, que fa 40 setmanes que talla la Gran Via per protestar contra les retallades.

Negociacions amb l’ICS

Les protagonistes de la tancada són totes jubilades, però això no significa que la resta de Bellvitge no doni suport a la reivindicació. De fet, més de 15.000 persones han signat contra la desaparició del CAP Rambla Marina i, a poc a poc, la pressió popular comença a obtenir resultats. El tancament sense discussions del centre mèdic, amb l’objectiu d’utilitzar l’espai per col·locar-hi oficines de la sanitat pública, ja no està sobre la taula. Les veïnes han tingut diverses reunions amb representants de l’ICS, que els han ofert la instal·lació de quatre màquines que permetran fer-se revisions de vista i d’oïda, entre d’altres coses, i garanteixen la continuïtat de l’activitat assistencial al CAP. Tomàs Díaz, reconeix: “Els diem que molt bé. Que, a dalt (és un edifici de dues plantes), hi poden posar les màquines que vulguin, però, a baix, volem la reobertura dels consultoris i la tornada dels metges de família. Però en cap moment ens han dit que els metges tornaran”.

La tossuderia del veïnat per reclamar la continuïtat d’un espai pel quan van lluitar fa més de tres dècades està obligant les polítiques a escoltar les seves demandes i a posicionar-se. El Centre Cultural de Bellvitge va acollir, el 30 de gener, la segona trobada amb diputades. Més de 500 persones, moltes de les quals duien el mocador vermell amb la llegenda Bellvitge en Lluitaque s’ha popularitzat durant la tancada, es van trobar amb els membres de la comissió de Sanitat del Parlament de Catalunya del PP, ICV-EUiA, ERC i Ciutadans. Els tres darrers partits, juntament amb el PSC  present a la cita a través del primer tinent d’alcalde de l’Hospitalet Francesc Belver– es van comprometre a pressionar el govern de CiU amb la presentació d’esmenes o resolucions per aconseguir la reobertura del CAP. La diputada al Parlament (PP) i veïna de la ciutat, Sonia Esplugas, va deixar clar que el seu partit no es podia comprometre a res. I és que, com CiU, el PP és un ferm partidari de les polítiques d’austeritat que passen per les tisorades pressupostàries als serveis públics.

“No sabien amb qui s’enfrontaven”

Bellvitge, un barri habitat per prop de 30.000 persones, ara compta només amb un CAP, el de l’Ermita, fins on s’han de desplaçar les veïnes que anaven al de Rambla Marina. Si volen una atenció especialitzada, però, han d’anar a l’Hospital de Bellvitge o al CAP Just Oliveras. Tot plegat ha fet que les esperes per ser ateses s’allarguessin fins a dues setmanes, quan abans –segons subratlla Emiliano Jiménez– els donaven hora al cap de dos o tres dies. A això, cal afegir-hi els maldecaps que suposa per les persones amb problemes de mobilitat desplaçar-se fins a centres mèdics més allunyats de casa seva. Tomàs García afirma: “Som un barri que sempre ha lluitat per aconseguircoses com carrers asfaltats, l’arribada del metro o el mateix CAP Rambla Marina (que va obrir el 1980) i ara no ens aturarem. El govern no sabia amb qui s’enfrontava quan va decidir tancar-lo”. El veí, un dels portaveus de la tancada, conclou: “Ens hem convertit en un referent i estic segur que, si no fos per això, ja haurien reobert el CAP, però tenen por que, si ens fan cas, la nostra acció serveixi d’exemple a la resta del territori”. 100 dies després, el pols continua.

*Article publicat amb el setmanari LA DIRECTA número 259, 1 de febrer de 2012