Abbas s’enroca en els dos estats

Enmig d’una crisi interna, el president palestí repeteix l’escenificació de fa un any davant l’Assemblea General de l’ONU. Israel i els Estats Units, de nou, reaccionen indignats

L’etern bucle de l’enquistat conflicte palestinoisraelià es reprodueix eternament. Allunyat dels focus mediàtics des de l’inici de les revoltes àrabs, la realitat sobre el terreny no canvia. Declaracions que dissimulen la poca voluntat de reactivar unes negociacions que mai no culminen amb èxit, fulls de ruta que s’arrosseguen des de fa més de dues dècades i que sembla impossible que es puguin implementar, denúncies d’una ocupació que ofega el poble palestí però que no repercuteixen en cap sanció contra l’Estat israelià, polítiques de fets consumats que es tradueixen en el fet que cada any milers d’hebreus s’instal·len en territori palestí, violant la legislació internacional... Són alguns dels elements que se succeeixen en un escenari ja conegut en què el darrer capítol  també és repetit.

Per segon setembre consecutiu, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas, va comparèixer davant l’Assemblea General de l’ONU per demanar el reconeixement de Palestina com a Estat. La petició, tot i que rebaixada –ara l’aspiració és convertir-se en Estat observador de l’organisme multilateral–, va topar novament amb la indignació de les autoritats israelianes i les maniobres estatunidenques per evitar que acabi tirant endavant. I tot plegat ha arribat immediatament després de l’onada de protestes més gran contra l’ANP que es recorda als territoris ocupats, a causa d’una crisi econòmica que colpeja de ple Gaza i Cisjordània i que ha servit per posar de manifest que la unitat política palestina, anunciada per enèsima vegada al febrer, és qualsevol cosa menys real. 

En la seva intervenció a l’ONU del passat 27 de setembre, Abbas va dir a la comunitat internacional que «malgrat totes les frustracions de la realitat imperant, encara hi ha una oportunitat, potser l’última, per salvar la solució dels dos estats i per salvar la pau». El també màxim dirigent d’Al-Fatah, el partit que controla Cisjordània i l’ANP, va citar la contínua expansió de les colònies israelianes en territori palestí i el setge i la manca de llibertats de moviments que pateix la població autòctona de Palestina a causa de l’ocupació com alguns dels arguments que justifiquen l’aspiració d’obtenir un Estat propi.

«No hi ha pàtria per a nosaltres excepte Palestina, i menys Palestina no hi ha terra per a nosaltres», va proclamar Abbas, en un discurs que va ser seguit amb indiferència als territoris ocupats, lluny de l’esperança i l’emotivitat que van provocar les seves paraules un any enrere, quan centenars de milers de palestins van reunir-se als carrers i places de les seves ciutats per escoltar-lo en directe. En aquella ocasió, Palestina aspirava a convertir-se en Estat de ple dret de l’ONU, però la petició va ser refusada pel Consell de Seguretat de l’organisme, en gran part a causa de les pressions d’una Administració nord-americana que s’oposa amb fermesa als moviments unilaterals de l’ANP.

El ‘mantra’ de Netanyahu

El Govern israelià, que encapçala Benjamin Netanyahu, va repetir l’actuació de 365 dies enrere i va atacar la petició de Mahmud Abbas. El primer ministre hebreu va pujar a l’estrada de l’Assemblea General de l’ONU minuts després que ho fes el mandatari palestí i va recitar el mantra que la solució passa per asseure’s a la taula i establir negociacions directes entre les dues parts i no pas per pronunciar declaracions davant les Nacions Unides. En tot cas, Bibi –com l’anomenen al seu país– va demostrar que les aspiracions palestines no ocupen ara mateix un espai en la seva agenda política, en centrar gairebé la totalitat del seu discurs a advertir de la suposada amenaça que representaria per al seu país que l’Iran es doti d’armament nuclear.

Netanyahu, que, segons el diari israelià Haaretz, estava furiós i indignat amb Abbas, va obviar que les converses entre palestins i hebreus fa més de dos anys que estan congelades com a conseqüència de la negativa de Tel-Aviv a aturar la construcció dels assentaments il·legals d’acord amb la llei internacional. A Cisjordània i a Jerusalem Est, on ja viuen 700.000 colons que de facto fan gairebé impossible l’anomenada solució dels dos estats.

Aquesta via, que dialècticament encara és defensada per la UE i pels Estats Units, apostava originàriament per la creació d’un Estat palestí al costat d’Israel basat en les fronteres prèvies a la guerra de 1967, és a dir, en què la totalitat de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est estaria sota control àrab. La realitat, però, cada cop més consolidada sobre el terreny és que la contínua expansió hebrea –patrocinada per Tel-Aviv en la majoria dels casos– converteix en una quimera la seva implantació, atès que és impensable l’expulsió dels colons que s’hi han instal·lat i que Israel controla ara mateix més del 60% del territori de Cisjordània. El mateix Netanyahu, mentre proclama que aposta per la solució dels dos estats, declara que les fronteres prèvies al 1967 ja «no són vàlides ni defensables».

Tant l’esquerra palestina com la seva homòloga antisionista israeliana ja fa temps que advoquen per una altra via, la creació d’un únic Estat binacional, en què els ciutadans dels dos pobles convisquin en igualtat de drets, una opció que no deixa de guanyar suports. L’analista judeo-australià Antony Loewenstein escrivia fa alguns dies al diari britànic The Guardian que «la idea d’un únic Estat implica posar fi al sistema de privilegis que existeix i poder viure d’igual a igual, fet que està provocant que dirigents d’Al-Fatah comencin a apostar-hi. Aquesta opció creixerà en el futur».    

Opció d’accedir al TPI

De moment, Abbas no sembla disposat a escoltar els creixents clams en aquest sentit de la societat palestina, un fet que es pot explicar si tenim en compte que en un Estat binacional l’ANP tindria molts números de desaparèixer. Res no garanteix, però, que la seva aposta per l’Estat palestí resulti exitosa. La demanda oficial perquè Palestina es converteixi en Estat observador de l’ONU –el mateix estatus que té el Vaticà– es presentarà abans de final d’any, després de les eleccions nord-americanes del 6 de novembre. A diferència de la petició del 2011, ara n’hi ha prou que una majoria d’estats de l’Assemblea General hi doni el vistiplau i ningú no pot vetar l’admissió de Palestina, que, segons els seus dirigents, tindria garantits més de 130 vots del total de 193 que hi ha en joc. Ara bé, The Guardian assegurava fa alguns dies que Washington està pressionant els països de la UE perquè aturin el moviment de l’ANP, amb l’argument que el reconeixement palestí només es pot aconseguir mitjançant negociacions directes entre les parts.

En cas que arribi, el reconeixement palestí no suposaria la creació d’un Estat sobre el terreny, però seria possible que demanés l’admissió en organismes com el Tribunal Penal Internacional (TPI), que li donaria opcions de portar davant la justícia els dirigents israelians a causa dels crims que es deriven de l’ocupació i que, entre d’altres, suposen una violació de la Convenció de Ginebra. Amb el seu moviment, Abbas també ha intentat desactivar les recents protestes de la població a Cisjordània contra l’encariment del cost de la vida, malgrat que oficialment hi ha donat suport en un clar intent de desgastar el primer ministre de l’ANP, Salam Fayyad. Aquest, un independent que havia estat un alt càrrec del Fons Monetari Internacional (FMI), ha imposat mesures neoliberals a Cisjordània, on ha esclatat la bombolla del totxo inflada a base de crèdit. Sigui com vulgui, a curt termini res no fa pensar en canvis en l’actual statu quo.

*Article publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.079, 5 d’octubre de 2012. 

L’etern obstacle per a la pau

Les condemnes d’Occident no aturen l’expansió de les colònies israelianes a Palestina, considerades il·legals segons la legislació internacional, que sumen 600.000 persones

Juny de 2011. L’estiu tot just comença i la calor, com és habitual a l’Orient Pròxim, s’intensifica. Visito Ariel i em trobo amb avingudes amples, carrers nets i cuidats, nombroses zones verdes, cases unifamiliars com a habitatge predominant, una universitat i un espaterrant Centre Cultural per a les Arts Escèniques, inaugurat alguns mesos abans i amb un teatre que té 550 seients. A primera vista és evident que el nivell de vida és força alt i que la ciutat –de gairebé 20.000 habitants– reuneix bona part dels serveis que els seus habitants necessiten. Aleshores què m’hi ha portat? L’explicació és ben simple. Ariel és, segons la legislació internacional, una ciutat il·legal, ja que s’ubica en ple territori palestí, concretament uns 15 quilòmetres més enllà de l’anomenada Línia Verda, que marca la frontera entre Israel i Cisjordània prèvia a la guerra del juny del 1967, l’única reconeguda internacionalment. Presentada com la capital de Samaria (un dels dos territoris bíblics –l’altre és Judea– que conformen Cisjordània), Ariel és un dels grans símbols –i èxits– del moviment dels colons, que ja suma unes 600.000 persones i és un dels grans obstacles per a l’assoliment d’una pau estable a la regió, sobretot pel fet d’impossibilitar de facto la solució dels dos estats, basada en la creació d’un Estat palestí al costat d’Israel.

Mapa de les colònies (2006).

Han passat deu mesos, i les negociacions entre els israelians i els palestins estan completament aturades. Els segons reclamen la paralització de l’expansió dels assentaments jueus al seu territori abans d’asseure’s a parlar, però el Govern hebreu, encapçalat per Benjamin Netanyahu –també líder del dretà Likud–, demostra constantment que no pensa atendre aquesta demanda. L’exemple més flagrant, el va donar el proppassat dimarts, 24 d’abril, en legalitzar els outpost –grups d’habitatges, a vegades simples caravanes, considerats il·legals fins i tot per Israel– de Rehalim, Sansana i Bruhin, que sumen 830 colons. És la primera vegada que Tel-Aviv pren una decisió d’aquest tipus des del 1990 i, en l’etern bucle del conflicte israelianopalestí, l’ONU, la UE i els Estats Units no van trigar a condemnar-la, tot i que segueixen sense anar més enllà de les queixes verbals.  

La llei internacional és clara amb relació a les colònies als territoris ocupats. L’article 49 de la Quarta Convenció de Ginebra exposa que «el poder ocupant no deportarà ni transferirà parts de la seva pròpia població civil al territori que ocupa». Al juliol de 2004, el Tribunal Internacional de Justícia va sentenciar que «els assentaments israelians als territoris palestins ocupats, incloent-hi Jerusalem Est, són il·legals i un obstacle per a la pau i per al desenvolupament econòmic i social». Les resolucions, però, no han impedit que actualment hi hagi més de 120 colònies reconegudes per Israel a Cisjordània, a les quals cal sumar desenes d’outpost, els assentaments de Jerusalem Est –considerats, directament, barris per l’Executiu hebreu– i les 20.000 persones que viuen als nuclis jueus, també il·legals, dels alts del Golan, territori sirià ocupat per Israel. Les colònies acaparen més del 40% del territori de Cisjordània, segons dades de l’ONG hebrea B’Tselem, i estan unides per una xarxa de carreteres que, sovint, són d’ús prohibit als palestins, que pateixen una molt restringida llibertat de moviments. A més a més, Israel controla prop del 80% de l’aqüífer de la muntanya, la principal reserva hídrica de la regió.

 

Entre el messianisme i la colònia

El col·lectiu dels colons no és, ni de bon tros, homogeni i combina des de les persones que s’han instal·lat en territori enemic per ideologia i imbuïdes d’un messianisme sionista, passant per aquelles que ho fan per raons econòmiques, ateses les subvencions i els avantatges que els facilita Tel-Aviv, i arribant als grups més religiosos, que simplement pretenen aïllar-se de la contaminació del món modern, amb la ciutat de Modiin Ilit, on resideixen 45.000 jueus ultraortodoxos, com a paradigma. «Viure en una colònia és la contribució més gran que puc fer a la supervivència de l’Estat d’Israel i del poble jueu», exposava fa uns quants mesos en una trobada a Jerusalem amb aquest periodista Dani Dayan, un economista d’origen argentí que presideix el Yesha Council, l’organització majoritària entre els colons de Cisjordània (Judea i Samaria per a ell). Les seves paraules no són compartides per tothom, però sí que és cert que retraten la ideologia majoritària d’un col·lectiu tradicionalment vinculat a les formacions de dretes, com el Likud de Netanyahu, encara que tots els governs israelians han incentivat la creació i el creixement de les colònies des de l’ocupació de Gaza, de Cisjordània i de Jerusalem Est després de la guerra del juny de 1967.

Més enllà de l’ocupació de terres palestines –els assentaments s’ubiquen en llocs estratègics, normalment elevats, de manera que limiten o escanyen l’expansió dels pobles àrabs–, del control dels recursos que n’obté Israel i de l’enriquiment que suposa l’ocupació per a moltes empreses, estan creixent les queixes per l’increment de la violència de grups de colons cap a la població autòctona. Segons un informe de la UE del febrer, l’any passat es van registrar 411 atacs que van provocar ferits o danys a propietats palestines per part de colons, mentre que el 2009 la xifra va ser de 132. La violència dels colons, que també existeix en sentit invers –l’any passat sis jueus van ser assassinats a Cisjordània–, hauria de ser una «preocupació seriosa» per a l’Estat d’Israel, segons apunta el document, elaborat per representants de la UE sobre el terreny, però aquest «falla a l’hora de garantir la protecció de la població palestina». 

L’informe, tret a la llum al mes passat pel diari The Guardian, exposa que «més del 90% de les denúncies posades per palestins arran de la violència dels colons van ser arxivades sense acusació, fet que crea un clima que els permet actuar amb aparent impunitat». Al proppassat març, el Consell de Drets Humans de l’ONU va aprovar, amb l’oposició dels EUA, una resolució que crida a investigar l’assumpte i demana a Israel que desarmi els colons i aprovi sancions per protegir els palestins i les seves propietats. En la mateixa línia, l’informe de la UE aposta per crear una llista negra dels dirigents colons que incentivin la violència i prohibir-los viatjar als membres del club comunitari.

Amb la Bíblia com a argument

Ariel, una de les principals colònies de Cisjordània.

«No m’agrada parlar d’ocupació, perquè de fet això abans pertanyia a Jordània i mai no ha existit un Estat palestí. A més a més, nosaltres tenim el dret de ser aquí, perquè fa 2.000 anys tot això formava part d’Israel. Ho diu la Bíblia», opina Reuven Frank, treballador de l’Ajuntament d’Ariel dedicat a atendre la nova immigració, en la visita que va fer-hi EL TRIANGLE fa alguns mesos. El discurs de Frank és dominant entre els colons. També el té Dani Dayan, que s’oposa amb fermesa a un hipotètic Estat palestí, però defensa que s’eliminin els checkpoints (controls militars) que limiten la mobilitat de la població àrab i que s’enderroqui el mur que divideix Cisjordània, permetent als autòctons treballar a l’Estat d’Israel, com passava fa un parell de dècades. Dayan, però, obvia que ho feien com a mà d’obra barata, una situació que se segueix donant actualment, tot i que amb xifres més reduïdes, fins i tot en àrees industrials de les colònies. 

Hi ha organitzacions jueves, com One Home, que treballen per l’evacuació voluntària dels colons, amb el pensament posat en la tercera part del col·lectiu que es calcula que viu rere la Línia Verda només per motius econòmics, gràcies al baix preu dels habitatges –que els permet tenir una casa amb jardí quan a Jerusalem o a Tel-Aviv només podrien accedir a un pis petit–, les ajudes fiscals i els preus subvencionats de l’aigua i de l’electricitat. Després de l’evacuació forçosa dels 8.000 colons de Gaza el 2005, impulsada per Ariel Sharon, però, sembla gairebé impossible que un procés semblant es porti a terme a Cisjordània i a Jerusalem Est, a causa de la magnitud d’un moviment que combina ciutats com l’esmentada Ariel o Maale Adumim (40.000 habitants) amb colònies agrícoles de poc més de 100 habitants a la vall del Jordà. Gairebé totes, però, tenen els accessos controlats militarment i l’alt cost en seguretat és un dels motius que expliquen el creixent rebuig que generen entre bona part de la societat israeliana. El pes electoral dels colons, però, segueix sent decisiu per comptar amb el suport del govern de torn. A Ariel, com en molts altres assentaments, s’hi viu prou bé, però només cal donar una ullada als poblats palestins del voltant –en una situació gairebé antagònica– per adonar-se que alguna cosa falla i que una hipotètica pau segueix molt allunyada mentre es perllongui l’ocupació.

*Article publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.061, 27 d'abril de 2012. 

L'arqueologia com a excusa per fer la vida impossible als palestins

Samir Sarhan, un adolescent de 16 anys, va morir assassinat el proppassat 13 de maig a Silwan, antigament un poble i avui un gran barri aclaparadorament palestí de Jerusalem Est. Un vigilant privat d’un dels assentaments jueus que hi ha dispersos per l’àrea l’hi va disparar un tret. A l’agressor no li va passar res, però la mort de Sarhan va provocar l’enèsima onada de violència i tensió a un barri oblidat, que només és notícia quan algú perd la vida –gairebé sempre és un palestí- o quan la població autòctona, farta de l’opressió que pateix, protagonitza xocs amb l’exèrcit o la policia israeliana, si no és directament amb els colons i la seva seguretat privada.

Panoràmica del barri de Silwan. 

Però Silwan no és un barri més. Tant és que aquí els activistes israelians i internacionals –amb la incansable presència, i no ho dic amb ironia, del Moviment de Solidaritat Internacional- hi siguin absents, a diferència del que passa a Xeic Jarrah, un altre barri de Jerusalem Est. Tant és que parlem d’un dels barris amb una pitjor situació socio-econòmica de la ciutat (el 70% dels 56.000 habitants viu per sota del llindar de la pobresa). Tant és que la manca d’inversió pública –l’administració jueva es cuida molt de gastar diners en els barris o ciutats àrabs, amb independència que en recapti quantitats destacables via impostos- sigui evident i els serveis brillin per la seva absència. Tant és que la violència juvenil i el consum de drogues siguin problemes molt més accentuats que en d’altres àrees palestines.

Tots i cadascun d’aquests motius poden explicar per si sols l’enorme tensió que es percep quan una passeja pels empobrits carrers de Silwan i Ras al Amud, l’adjacent barri veí. Però el factor clau aquí és l’arqueologia. O, més ben dit, l’ús que el sionisme fa de l’arqueologia. En aquesta àrea, molt propera a la Ciutat Vella de Jerusalem, s’hi ubicava fa més de 3.000 anys la Ciutat del rei David, el complex residencial del més conegut dels reis jueus de l’antiguitat. Si més no, això és el que assegura l’arqueologia oficial israeliana. Des que van descobrir les restes de la suposat palau del rei David, els hebreus no han deixat d’excavar per poder mostrar les restes als jueus de tot el món que visiten Jerusalem. Ara bé, això no ha estat gratuït. Ha comportat la demolició de desenes de cases i l’expulsió de la població autòctona, els palestins, amb una presència continuada a l’àrea des de fa centenars i centenars d’anys. Però això no importa. La història jueva és molt més important.

Excavar amb la Bíblia

Entrada a un dels túnels. 

L’arqueologia israeliana té una metodologia peculiar. La millor definició, probablement, la dóna Sergio Yahni, director de l’Alternative Information Center de Jerusalem i al que cita el periodista basc Alberto Pradilla al magnífic llibre El judío errado (Txalaparta, 2010): “Es pot estudiar una àrea a través dels objectes que un troba o treure la Bíblia o buscar evidència del que hi ha escrit”. No cal dir quina metodologia se segueix a l’Estat jueu. Amb les ressonàncies bíbliques de l’espai, era obvi que més enllà de les excavacions arqueològiques, tard o d’hora hi havia d’arribar la primera onada de colons fanàtics.

El 1991 va veure la creació del primer assentament jueu i des d’aleshores més de 60 famílies s’han instal·lat al barri, envoltades d’unes brutals mesures de seguretat, que van des d’un reguitzell de càmeres, fins a la presència amenaçadora de vigilants de seguretat que no tenen cap problema en mostrar les seves armes lleugeres. Moussa, el jove estudiant de música que em fa de cicerone en la meva visita a Silwan, m’explica que, com passa a d’altres llocs, els colons es fan amb el control dels millors edificis, que sovint també estan ubicats en zones elevades de manera que dominen tota l’àrea. Així, no és estrany, passejar per un carrer i de sobte topar-se amb una terrassa d’un assentament –un únic edifici ja mereix aquest nom- on un vigilant ens apunta amb la seva arma. De fet, en Moussa assegura que saben que a la nit és perillós passar per davant d’aquests edificis i que alguns veïns del barri han perdut la vida en ser disparat enmig de la foscor.  

Assentament jueu enmig del barri. 

El Ad és l’empresa privada encarregada de gestionar, òbviament amb el vistiplau de l’administració, el projecte Ciutat de David, que bàsicament consisteix en la creació d’un parc lúdico-arqueològic que permeti mostrar als visitants les meravelles que amaga Silwan. Com sovint passa a Israel, el projecte té altres objectius. Més enllà de convertir l’àrea en un pol d’atracció turística, implica la demolició dels habitatges de 88 famílies –a banda d’altres espais- palestines, fet que deixaria sense sostre unes 1.500 persones (al mateix edifici poden viure-hi diferents generacions d’una mateixa família). Però això no importa. L’argument oficial és que els immobles es van construir sense permís a Al-Bustan, la zona de Silwan afectada pel projecte Ciutat de David.

L’arqueologia a Silwan també ha estat l’excusa per la construcció d’un seguit de túnels que travessen part del barri fins arribar a la Ciutat Vella, just a sota de l’Esplanada de les Mesquites. Això ha provocat el temor, i la indignació, entre la població local pensant que l’objectiu no confessat sigui precisament buscar que s’ensorri l’espai que suporta la Cúpula de la Roca i la mesquita d’Al-Aqsa i és el tercer lloc més sagrat de l’islam. En aquest sentit, al febrer de 2009, una aula d’una escola de l’UNRWA –l’agència de l’ONU per als refugiats palestins- va enfonsar-se. Estava ubicada just damunt d’un túnel, però la versió de l’Ajuntament de Jerusalem és que el material amb què estava fet l’edifici era de molt mala qualitat. Tant era que hagués aguantat dècades sense problemes...

Enfrontaments setmanals

Els colons del barri són molt radicals. Són nacional-religiosos, és a dir, creuen fermament en el projecte sionista i, a més a més, són fervorosos creients, de manera que sempre tenen una cita bíblica per justificar les seves accions. Malgrat tot, pocs jueus s’atreveixen a viure a Silwan. Ara bé, hi ha moltes visites guiades, de manera que s’arriba a l’extrem que els palestins que fa generacions que hi són han d’aguantar com, per exemple, jueus nord-americans els escridassen i els insulten exigint-los que marxin de “casa nostra”. Els colons van armats, tenen seguretat privada i la protecció de la policia i l’exèrcit.

Gairebé cada setmana hi ha enfrontaments a Silwan i en Moussa comenta que gairebé cada dia la policia israeliana fa acta de presència per espantar els residents no jueus i deixar clar qui mana. La tensió és molt elevada i potser per això en Moussa, un noi aparentment pacífic, em deixa clar que no creu que la resistència no violenta serveixi aquí. “Són pocs, però van armats i estan protegits. És impossible dialogar amb ells, ens volen expulsar i no s’aturaran fins que ho aconsegueixin. L’únic camí que tenim és resistir, però aquí no n’hi ha prou amb manifestacions, sinó que hem d’utilitzar tots els recursos que tinguem les mans perquè els que marxin siguin ells”.

Hamàs i el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, els dos considerats organitzacions terroristes a Israel, i Fatah tenen presència a Silwan, però els veïns creuen que ningú fa res per ajudar-los i que l’Autoritat Palestina només es preocupa dels territoris ocupats, però s’oblida de Jerusalem Est. Moltes persones del barri han passat llargues temporades a la presó –com en Majd, l’amic del meu guia particular, que ens acompanya tota l’estona- i la família Marasha –un important bastió de Silwan del qual visito la casa- em mostra la foto del seu particular màrtir, el patriarca Abu Jammad, assassinat el 1983 en una presó israeliana.

El panorama és fosc, gairebé negre, a la zona. Molts analistes estan convençuts que la Tercera Intifada arribarà aviat i la majoria estan convençuts que començarà a Jerusalem Est, on viuen els palestins de la ciutat tres vegades santa. Si és així, de ben segur que Silwan serà un dels grans focus d’activitat, i malauradament, de víctimes. Mentrestant continuarà la violència impune dels colons, els projectes urbanístico-arqueològics obviant la població autòctona, els arrestos i les demolicions de cases.  

Altres articles que sobre Jerusalem Est:

Apartheid i neteja ètnica

La provocació del dia de Jerusalem

Armar els colons, l'última bogeria israeliana

La societat israeliana està, en línies generals, obsessionada per la seguretat. Malgrat tenir l’exèrcit més poderós de la regió i comptar amb unes ingents ajudes econòmiques i militars dels Estats Units, els dirigents hebreus mai han deixat de vendre la imatge que el seu país està amenaçat pel reguitzell d’estats àrabs que l’envolten i, òbviament, pels palestins. Com segurament sabreu, en poques setmanes l’Assemblea General de les Nacions Unides ha de decidir si accepta Palestina com a nou membre, sempre i quan abans hagi superat el difícil escull del Consell de Seguretat, on previsiblement l’administració de Barack Obama exercirà el seu dret de veto per impedir que la proposta tiri endavant. En tot cas, Palestina podria optar a convertir-se en membre observador de l’ONU, un estatus equivalent al que a dia d’avui té el Vaticà.

El moviment no agrada a Tel Aviv i els mitjans israelians ja parlen dels preparatius que el seu govern està portant a terme en previsió d’un aixecament palestí en funció del resultat de la votació. En comptes de plantejar-se que la creació d’un Estat palestí –tot i que personalment considero que no és ni molt menys la solució idònia per acabar amb el conflicte- és un camí pacífic per acabar amb l’enquistada violència –sobretot d’una banda- del Pròxim Orient, l’executiu de Benjamin Netanyahu es dedica a amenaçar i escampar la preocupació entre una població que, malauradament, defensa àmpliament posicions sionistes i no acceptaria en cap cas la retirada dels territoris ocupats, fet que implicaria renunciar a Judea i Samària –els noms bíblics de Cisjordània-.

Manifestació contra la tanca a Bil'in. 

Les Forces de Defensa d’Israel (IDF, en anglès) estan completant els preparatius de l’operació Llavors d’Estiu, que precisament implica tenir l’exèrcit a punt pels possibles enfrontaments que podrien seguir a la votació de les Nacions Unides. Segons un document citat pel diari Haaretz, les IDF temen un alçament palestí que comportaria protestes massives cap als principals encreuaments –punts de control o checkpoint- d’Israel, els assentaments jueus i centres educatius, en el que es veu com un intent de danyar símbols del Govern de Tel Aviv, marcadament partidari dels colons que viuen il·legalment, segons la legislació internacional, a Cisjordània i Jerusalem Est.  

Línies vermelles

Fins aquí, podríem dir que no hi ha res de sorprenent tenint en compte l’obsessió malaltissa d’Israel per la seguretat i el seu quotidià ús de la violència. El que m’ha cridat l’atenció de la informació és que els responsables militars preveuen marcar dues línies vermelles. Si els hipotètics manifestants palestins superen la primera, serà el moment d’utilitzar material antidisturbis per dispesar-los, com ara granades de so o els increïblement molestes pots de gas lacrimogen. Si, malgrat tot, persisteixen i travessen també la segona, els soldats estaran autoritzats per emprar foc real contra les cames dels desarmats palestins, que en tot cas aposten per augmentar el nombre de marxes no violentes per defensar la seva posició.

Més enllà de les línies vermelles, l’exèrcit està entrenant els responsables de seguretat dels assentaments perquè també puguin utilitzar material per dispersar els hipotètics manifestants, és a dir, les bombes de so i el gas. Més de 500.000 d’israelians viuen actualment a Jerusalem Est i Cisjordània en assentaments en el que, unànimement, és vist com un dels grans obstacles per aconseguir una pau estable i real a la zona. Segons la llei internacional, i les diferents resolucions de l’ONU al respecte, els assentaments hebreus són il·legals, ja que Israel com a potència ocupant de Palestina no pot colonitzar un territori que no és seu.

Assentament a Cisjordània. 

Però això no importa a Netanyahu i companyia, ni als governs que l’han precedit des del 1967. Tots, d’una manera més descarada o més subtil, han fomentat l’establiment de colons en sòl palestí. Per què complir la legalitat internacional si són el poble escollit? En comptes d’intentar calmar les coses i posar una base sòlida perquè palestins i israelians puguin dialogar, en condicions d’igualtat, per acabar amb un atzucac que fa massa anys que dura, Tel Aviv opta per armar-los. I bona part dels colons són molt més extremistes que l’israelià mig. Són ideològics, és a dir, es creuen el projecte del Gran Israel, un país que segons mandat diví els correspon i que s’estén des del mar Mediterrani fins al riu Jordà, sense importar la presència de la població autòctona. Si l’exèrcit ja és especialista en reprimir els palestins, no vull pensar què passarà quan els colons –ja especialistes en agressions que queden impunes- rebin l’armament promès. En dies com avui es fa difícil veure la llum. Avui el got està mig buit.  

Aproximació al món dels colons jueus

Són un col·lectiu enorme, format per més de 500.000 persones. Provenen d’arreu del món, però lluny del que es diu sovint, no són ni de bon tros un grup homogeni. Les seves motivacions són molt diverses i van des d’una interioritzada missió messiànica, fins a una simple qüestió econòmica i de qualitat de vida, passant també pel fervor religiós. Són els colons jueus, que després de la victòria israeliana a la Guerra dels Sis Dies (juny de 1967) van començar a establir-se progressivament més enllà de l’anomenada Línia Verda (les fronteres prèvies a la conflagració bèl·lica).

El 2005, en una decisió que va sorprendre a molts, l’aleshores primer ministre hebreu, Ariel Sharon, va tirar endavant l’evacuació dels assentaments de Gaza, fet que va obligar el trasllat de 8.000 persones. El que es va vendre com un gest unilateral per facilitar la pau, no va ser altra cosa que un astut moviment polític que va permetre convertir Gaza en la presó a cel obert més gran del món, on 1,5 milions de palestins viuen confinats en 360 quilòmetres quadrats, gairebé sense poder sortir.

Les imatges de soldats israelians desallotjant els colons, però, van commocionar la societat jueva i van enfortir el moviment dels colons. Avui, tenen clar que no acceptarien un altre trasllat. I no és el mateix fer una operació d’aquest tipus amb 8.000 persones, que tirar-la endavant a Cisjordània, on hi ha uns 350.000 colons o a Jerusalem Est, on uns 200.000 jueus estan instal·lats en territori palestí, segons la legislació internacional. I és que els assentaments, tots!, són il·legals, però Israel només qüestiona la validesa d’alguns, sovint petits i poc importants. Amb el temps, però, els acaba acceptant i la policia i l’exèrcit hebreu protegeix els seus habitants.

Els dirigents palestins han deixat clar que no pensen retornar a la taula de negociacions amb Israel si no es congela la construcció d’assentaments, però Benjamin Netanyahu, el primer ministre hebreu, Ehud Barak, el titular de Defensa, i altres capitostos de l’executiu ja han deixat clar que el col·lectiu de colons creix i té unes necessitats d’espai urgents, de manera que la demanda àrab no és acceptable. Un cop més, la tebiesa de les pressions internacionals permet al Govern israelià sortir-se amb la seva i fer el que vol en un tema que clama al cel.

Crítiques als palestins

“És rotundament fals que siguem un obstacle per a la pau. L’únic barrera a la negociació és que els palestins volen posar una precondició, com és la congelació dels assentaments, per començar a parlar i això és un xantatge”, m’afirmava fa uns dies Dani Dayan, un economista israelià d’origen argentí que des del 2007 presideix el Consell Yesha, l’organització majoritària dels colons de Cisjordània. Dayan, prou amable malgrat la manca de humanitat del seu discurs, també deixa clar que qualsevol acord de pau que impliqui “el desallotjament d’una sola persona, ja sigui jueva o àrab, no portarà una pau real”.

El que nosaltres anomenem Cisjordània, pels anglosaxons és West Bank (o Ribera Occidental del riu Jordà). Pel moviment sionista i, of course, pels colons parlem de Judea i Samaria, els noms bíblics d’un espai que fa milers d’anys va formar part del regne d’Israel. “Sóc conscient que hi ha un altre grup ètnic que reclama els seus drets sobre Judea i Samària, però tinc la consciència tranquil·la perquè nosaltres vam conquerir el territori a través d’una guerra defensiva i si ells haguessin guanyat, avui Israel no existiria”, afirma Dayan.

Tot i que ocupen terra palestina, entre els colons no hi ha el sentiment de viure en una zona que no els pertany, sinó que sovint invoquen al dret diví per argumentar que tota l’àrea forma part de l’Israel històric. Hi ha assentaments de tot tipus. Des de petites comunitats agrícoles (com a la Vall del Jordà), a ciutats de 40.000 habitants (com Maale Adumim, a tocar de Jerusalem), passant per assentaments molt polèmics com el que hi ha a la ciutat antiga de Hebron, uns 400 fanàtics ultrareligiosos atemoreixen i fan la vida impossible a les desenes de milers de palestins dels voltants, amb la connivència i protecció de l’exèrcit hebreu.

Incentius al moviment

Tradicionalment, tots els governs israelians han incentivat l’ocupació de territori palestí, per motius estratègics. Saben que amb l’expansió de les colònies es fa més difícil la creació d’un Estat palestí real (el territori sota control de l’administració àrab és inconnex, a diferència dels assentaments que sempre tenen bones carreteres per arribar a les seves grans ciutats). Subvencions per a l’adquisició d’habitatges, exempcions d’impostos i l’aigua i la llum a preus de saldo són algunes de les mesures tradicionals del Govern de Tel Aviv per facilitar el trasllat de jueus a Cisjordània. Sense anar més lluny, desenes de milers de persones immigrades des de l’antiga Unió Soviètica s’hi han instal·lat els darrers 15 anys per motius estrictament econòmics. A les ciutats “legals” d’Israel no podrien permetre’s la casa amb jardí que troben als assentaments.

Però també n’hi ha, com Dani Dayan, que veuen la seva acció com “la contribució més gran que puc fer a la supervivència de l’Estat d’Israel i del poble jueu”. Sionisme en estat pur. I, finalment, també és possible trobar-se amb assentaments formats per ultraortodoxos, també coneguts com a haredim (temorosos de Déu). En el seu cas, no els mou un ideal sionista ni d’expansió d’Israel, sinó l’opció de viure en una comunitat més o menys aïllada de la vida moderna i on la seva interpretació rigorosista del judaisme no es veu contaminada per factors externs ni per persones laiques.

La conversa amb Dayan, que he de reconèixer que va ser prou afable, va tenir moments sorprenents. Tot i que no pensen abandonar el territori palestí, sí que es mostra disposat a millorar la qualitat de vida dels àrabs, eliminant check-points i apostant per la destrucció del mur de l’apartheid. En aquest sentit, defensa que els palestins tinguin llibertat de moviments, com en el passat, i els que s’ho puguin permetre que dormin en hotels de Tel Aviv si així ho desitgen. El líder dels colons, però, s’oposa amb força a un Estat palestí perquè, segons ell, “serà controlat pel terrorisme islamista i només conduirà a un nou enfrontament armat a la regió”. En fi...

Tot i que cada cop són més mal vistos per bona part de la societat israeliana, que critica el cost econòmic (la despesa en seguretat que generen és enorme) que suposen els assentaments, els colons sempre han acabat gaudint de la protecció dels governants de torn. Amb això, però, no n’hi ha prou. I és que un Govern ultradretà com el de Netanyahu, ha estat una “decepció” per Dayan i els seus. Segons ell, el fet que permetés una moratòria de 10 mesos en la construcció de nous immobles a les colònies va perjudicar molt un moviment que el va votar en massa a les darreres eleccions legislatives. És difícil superar per la dreta aquesta gent.  

El drama d'una família de la Vall del Jordà

Poc després que els primers rajos de llum del dia il·luminin l’habitació, sona el despertador. Són les sis del matí de diumenge i sóc a Jiflik, un poble situat al nord-est de Cisjordània, molt a prop de la frontera amb Jordània. L’activitat a la casa internacional de la Campanya de Solidaritat amb la Vall del Jordà ja és frenètica. Avui hi haurà feina. Un cop més tocarà posar-se al costat del més dèbil. Un cop més, caldrà està a punt per intentar aturar un abús. Un cop més, s’hi ha de ser per denunciar una nova violació dels drets humans. Un cop més tocarà arriscar-se, exposar-se a un arrest.

Els Oudeh són una família beduïna que viu a la comunitat d’Al Hadidya, en una àrea gairebé aïllada de la Vall del Jordà. Dormen en una tenda i tot i que han abandonat el nomadisme, les seves condicions de vida no difereixen massa de les dels seus avantpassats. No tenen aigua corrent ni electricitat. Bona part dels seus ingressos depenen de les ovelles i cabres que tenen, amb la llet de les quals fan formatges que venen al mercat de Nablús. Són pobres i la seva vida és difícil, molt difícil. I tenen uns veïns que fan tot el possible perquè és converteixi en impossible. Directament, els destrossen la seva llar i els volen expulsar de les terres.

Els seus veïns són colons i soldats israelians. I volen quedar-se amb les terres dels Oudeh per ampliar els assentaments jueus que, ara mateix, ja envolten la tenda. Divendres, diversos soldats els van visitar i els van demanar que tiressin a terra la seva llar. Els Oudeh, lògicament, s’hi van negar i els militars van optar per emmanillar el pare de família i el fill gran (en total 10 persones viuen a la tenda) i tirar a terra l’estructura, a banda de destrossar els dos tancats pel ramat. Tot i que, en principi, per poder demolir una casa l’exèrcit necessita una ordre administrativa, en aquesta ocasió no portaven cap document que justifiqués la seva actuació. Tant és. Ho van fer igualment. I van amenaçar amb tornar diumenge i expulsar-los definitivament.

La 'presència' internacional 

L’avantatge de viure en una tenda és que si la tiren a terra, és molt més fàcil tornar-la a aixecar que no pas una casa de ciment. I això és el que van fer els Oudeh, tot i que dos dels seus membres (el pare i el fill gran) van passar-se diverses hores arrestats. Diumenge, però, necessitaven suport. Potser no per aturar la demolició, però sí per pressionar i, sobretot, documentar el que estava passant. La Maria, una suggerent californiana voluntària de Jordan Valley Solidarity, i jo mateix, com a periodista, vam passar-nos bona part del dia amb la família.

Armats amb diverses càmeres, la intenció era ser-hi quan arribessin els soldats i gravar la seva actuació. Durant el matí, vam veure desfilar un membre de B’tselem, una organització israeliana de defensa dels drets humans, i un altre de la Creu Roja per la tenda dels Oudeh. Cap d’ells, però, va quedar-se a esperar els militars. Després de vuit hores, cap a les quatre de la tarda, vam poder saber que els soldats no vindrien. Ni la Maria ni jo, però, teníem la sensació de victòria. La família beduïna podia respirar un dia, però una ordre de demolició segueix pesant sobre ells i qualsevol dia s’executarà.

La situació a la Vall 

La Vall del Jordà és una de les àrees més importants de Palestina, tant des d’un punt de vista econòmic com estratègic. Ara bé, és una zona poc poblada i els seus habitants denuncien que l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) els té oblidats. La vida allà pels palestins i beduïns establerts no és gens fàcil. En canvi, els gairebé 7.000 colons israelians gaudeixen d’una vida prou còmoda. Les expulsions, les demolicions de cases i les amenaces contra la població autòctona són constants i per entendre-ho i explicar-ho vaig optar per passar-hi tres dies i intentar viure una demolició en directe, al costat dels qui la podien patir.

Amb uns recursos hídrics molt importants, provinents del riu Jordà, a la Vall hi trobem la frontera amb Jordània, que està controlada per Israel, així com bona part de l’aigua de la zona. Al sud de l’àrea hi ha el mar Mort, molt ric en diversos minerals. L’aigua i una terra increïblement fèrtil permet desenvolupar una agricultura molt productiva i això explica la importància econòmica de la zona. La frontera, en canvi, en marca el pes estratègic. Els dos factors motiven que el 95% de la superfície de la Vall (uns 1.300 quilòmetres quadrats) estiguin sota control israelià i només un 5% sota administració de l’ANP, entre els que destaca la ciutat de Jericó.

Nombrosos assentaments, diverses bases de l’exèrcit i algunes zones militars tancades queden fora de l’accés dels palestins, mentre que bona part del terreny restant és àrea C. Segons els acords d’Oslo de 1993, l’àrea C és territori palestí però en què la seguretat i també les qüestions administratives estan sota control israelià. Què significa això? Doncs per exemple que si els habitants volen construir una casa han de demanar el permís pertinent a l’autoritat hebrea que, en aquest cas, sempre té el no com a resposta.

Les ONG treballen molt a les àrees A i B, sota control com a mínim administratiu de l’ANP, però no ho fan a les C i, de fet, en els cas de la Vall del Jordà només hi és la campanya de solidaritat. A banda de denunciar els abusos als drets humans que pateix la població autòctona i d’intentar impedir demolicions, també reconstrueixen les cases ensorrades i per fer-ho, cada cop més, opten per aixecar-les amb maons de fang, un material molt barat i que dóna resultats sorprenents.

Mentre que a les àrees on viuen els palestins l’aspecte, sobretot a l’estiu, és molt semblant al d’un desert (les temperatures a partir de juny superen fàcilment els 40 graus), als assentaments la verdor és constant. I és que les principals explotacions agrícoles israelians es concentren aquí, amb Agrexco, participada per l’Estat, com a companyia insígnia. La seva producció es destina fonamentalment a l’exportació cap als mercats europeus i els activistes de la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) fa temps que la tenen en el punt de mira. Un cop més, dos móns totalment diferents separats per pocs metres de distància. Un cop més la injustícia queda impune.

Sort de gent com la Maria i la resta d’activistes de la Vall del Jordà. Gent com ells em fan pensar que la cooperació a Palestina no té gaire sentit, però sí que en té (i molt) l’activisme. Gent que s’oposa a l’ocupació i que no es limita a fer declaracions grandiloqüents sobre el seu compromís polític per després dedicar tot el seu temps a lliure a un oci totalment banal. Gent que se la juga constantment, amb arrestos i deportacions. Gent que actua i no es limita a parlar com les desenes de cooperants amb qui he topat per aquí. Gent compromesa i sense sou. Res a veure amb els altres. Res.    

La galeria completa de fotos:


https://picasaweb.google.com/114320132062584984066/JordanValley?authkey=Gv1sRgCP2zg9Sbk5fl6gE

La provocació del Dia de Jerusalem

Unes 40.000 persones van participar dimecres en la marxa del Dia de Jerusalem. Cada any, els jueus commemoren la unificació de la ciutat tres vegades santa, que segons la seva visió va arribar el 1967, en la Guerra dels Sis Dies. Aquell any, l’exèrcit israelià va aconseguir una victòria esclatant i va ocupar militarment els Alts del Golan (Síria), la península del Sinaí (Egipte), Cisjordània, la Franja de Gaza i Jerusalem Est. En els 19 anys anteriors, la part oriental de la ciutat havia estat sota domini de Jordània i la conquesta va comportar, entre d’altres coses, la desaparició de centenars d’habitatges palestins per construir una gran plaça davant del Mur de les Lamentacions, el lloc més sagrat del judaisme.

A diferència de Cisjordània i Gaza, el Govern israelià va decidir que Jerusalem Est forma part de l’Estat hebreu i que la ciutat és la seva indivisible capital. Per tant, no és un territori ocupat, sinó annexat. Avui en dia hi ha uns 170.000 palestins vivint a l’Est, però no són ciutadans, sinó tan sols residents permanents. Això implica tenir menys drets que els seus conciutadans jueus, tot i que igualment paguen impostos. En alguns dels barris palestins la tensió és molt i molt alta, per la pressió asfixiant a la que els sotmeten els colons jueus que pas a pas, casa a casa, van establint assentaments amb total impunitat en el barris àrabs com Silwan o Xeic Jarrah.

Armat amb la càmera i amb la Moleskine (qui m’havia de dir que m’acabaria aficionant a aquestes llibretes elitistes!), vaig dirigir-me a Xeic Jarrah, a un carrer on els colons han ocupat cases de palestins expulsats (explico la història en aquest post). Allà hi havia programa una concentració d’activistes israelians i internacionals en defensa dels drets dels palestins a la ciutat. Eren una cinquantena. Davant seu, policies i soldats i centenars de colons ultranacionalistes.

Després de parlar amb en Meir, un polític israelià d’esquerres a qui havia entrevistat un parell de dies abans, i amb dos col·legues periodistes, vaig començar a frepar amb l’allau de persones jueves que creuaven el barri de Xeic Jarrah, de majoria aclaparadora palestina, per dirigir-se a la ciutat vella i commemorar el seu dia de Jerusalem. Moltes, moltíssimes enarboraven la bandera israeliana. I la immensa majoria eren nacionalistes religioses. 

Uniforme religiós

Ells vestien amb camises blanques, pantalons negres i la quipà (el barret); elles, ho feien amb faldilles molt llargues i mocadors al cap. No eren haredim (ultraortodoxos), els temorosos de Déu que cada cop són més nombrosos a Jerusalem. Els nacionalistes religiosos són sionistes convençuts, sovint van armats, serveixen a l’exèrcit (els haredim no ho fan), acostumen a poblar assentaments jueus en territori palestí i són molt, però molt violents. Intentar raonar amb ells és absurd. Tenen la veritat absoluta. Són el poble escollit i sempre et surten amb arguments divins de l’estil “Déu ens va donar aquesta terra. Ens pertany. Els àrabs que se’n vagin a Aràbia”. En fi...

L’enfrontament verbal estava cantat, però afortunadament en aquest cas el cordó de seguretat va evitar enfrontaments físics. Els activistes, però, estaven en franca minoria. I, bàsicament, són persones pacifistes. Activistes no violents. No es pot dir el  mateix dels altres, que intentaven arreplegar qualsevol pancarta en contra del seu projecte diví i en defensa dels palestins.

Veure nens de 12 o 13 anys insultant i intentant fer callar a dones palestines de més de 60 no és estrany quan hi ha colons ultranacionalistes pel mig. Sents impotència, però. Et poses violent. Són capaços de treure el pitjor d’un mateix. Però no pots fer res. I els palestins? Només els queda contemplar passivament com milers de jueus radicals es passegen pels seus barris i els provoquen impunement. I tampoc poden fer res. Així, però, és difícil construir la pau. Diversos barris de Jerusalem són focus de tensió, són bombes de rellotgeria. I segons m’explicava en Meir tard o d’hora esclataran. La Tercera Intifada, si arriba, començarà a Jerusalem.  

 També penjo dos vídeos que vaig gravar:

Galeria de fotos