Els palestins d'Israel i les històries del Mediterrani occidental

Néixer, créixer i morir a la teva terra. Allà d’on són els teus pares. On la teva família fa segles i segles que està assentada. Però sentir-te diferent. Saber que ets mal vist per l’Estat que et dóna el passaport. Que no ets dels seus. Que tens menys drets que els seus. Que no importa fins a quin punt els teus ancestres hagin trepitjat els carrers polsegosos pels que camines cada dia. Que estàs per sota d’ells, del poble escollit. Que t’intenten fer colar que són un país democràtic.

Demo...què? Un estat que exclou més del 20% de la seva població no és democràtic. Israel, malgrat la propaganda, no és l’única democràcia de l’Orient Pròxim. Israel, directament, no és una democràcia. I ho saben molt bé els 1,3 milions de palestins que viuen dins les fronteres de l’Estat hebreu reconegut internacionalment. Pel simple fet de no ser jueus estan marginats. Els seus pobles reben menys inversions i tenen multitud de problemes (com ara les dificultats per accedir a una feina) que no tenen els seus conciutadans jueus. I és que Israel es defineix a si mateix com un Estat jueu i democràtic. Però una cosa és incompatible amb l’altre.

Al voltant d’una quarta part dels ciutadans d’Israel no en són de jueus, de manera que tenen menys drets i oportunitats que els jueus. No existeix la igualtat. La democràcia israeliana només existeix, i amb tots els defectes que també pot tenir a l’Estat espanyol, per a la població jueva. La coexistència, si més no aquí, és una fal·làcia. No hi ha mescla. El contacte és mínim. Viuen en pobles i ciutats o palestines o jueves. Només hi ha algunes excepcions. Com Haifa, com Tel Aviv-Jaffa, com Acre. Però aquí el contacte tampoc és real. Viuen en barris separats.

De ruta

I camines per Haifa i descobreixes els Bahai’s, una religió diferent. I veus els jardins més ben cuidats que t’has trobat mai. I te’n vas de copes. I te n’adones que els palestins del 48, com se’ls coneix, estan molt putejats, però que viuen millor que els seus compatriotes de Jerusalem. Que la majoria estan oblidant. Però que un nucli resisteix. Que mai se sentirà Israel. Que somien amb un únic estat, on es respectin els drets de tothom, independentment del seu origen, de la seva religió. Un país realment democràtic. Però quan t’ho plantegen reconeixen que ara mateix és una utopia. Quina llàstima. Quina pena. Quina merda.

I te’n vas a Acre, ciutat sempre palestina, durant segles cristiana, ara majoritàriament jueva, però amb el cor musulmà. Una joia del Mediterrani Oriental. Molta història condensada en pocs carrers. Grandesa decadent. I sopes de peix, però l’intregrisme religiós et deixa sense l’anhelat vi. I arribes a Nazaret. Una ciutat de pessebre. I la ruta pels territoris del 48 s’apropa al seu final. Però somrius. Te n’adones que el català a l’altra banda del mar sona diferent. Interessant, inacabable, inabastable. Sempre suggerent. Sempre despert. Sempre present, fins i tot quan Oniris et controla. I els aires del Mediterrani Occidental et suposen una anhelada increïblement refrescant. I rius. Estàs content. Perquè Palestina mai s’acaba. Perquè tot sempre comença. Perquè ets més viu que mai. I perquè fa un any eres aquí. I hi tornes a ser. I descobreixes que les històries també arriben de l’altra banda del mar. 

La provocació del Dia de Jerusalem

Unes 40.000 persones van participar dimecres en la marxa del Dia de Jerusalem. Cada any, els jueus commemoren la unificació de la ciutat tres vegades santa, que segons la seva visió va arribar el 1967, en la Guerra dels Sis Dies. Aquell any, l’exèrcit israelià va aconseguir una victòria esclatant i va ocupar militarment els Alts del Golan (Síria), la península del Sinaí (Egipte), Cisjordània, la Franja de Gaza i Jerusalem Est. En els 19 anys anteriors, la part oriental de la ciutat havia estat sota domini de Jordània i la conquesta va comportar, entre d’altres coses, la desaparició de centenars d’habitatges palestins per construir una gran plaça davant del Mur de les Lamentacions, el lloc més sagrat del judaisme.

A diferència de Cisjordània i Gaza, el Govern israelià va decidir que Jerusalem Est forma part de l’Estat hebreu i que la ciutat és la seva indivisible capital. Per tant, no és un territori ocupat, sinó annexat. Avui en dia hi ha uns 170.000 palestins vivint a l’Est, però no són ciutadans, sinó tan sols residents permanents. Això implica tenir menys drets que els seus conciutadans jueus, tot i que igualment paguen impostos. En alguns dels barris palestins la tensió és molt i molt alta, per la pressió asfixiant a la que els sotmeten els colons jueus que pas a pas, casa a casa, van establint assentaments amb total impunitat en el barris àrabs com Silwan o Xeic Jarrah.

Armat amb la càmera i amb la Moleskine (qui m’havia de dir que m’acabaria aficionant a aquestes llibretes elitistes!), vaig dirigir-me a Xeic Jarrah, a un carrer on els colons han ocupat cases de palestins expulsats (explico la història en aquest post). Allà hi havia programa una concentració d’activistes israelians i internacionals en defensa dels drets dels palestins a la ciutat. Eren una cinquantena. Davant seu, policies i soldats i centenars de colons ultranacionalistes.

Després de parlar amb en Meir, un polític israelià d’esquerres a qui havia entrevistat un parell de dies abans, i amb dos col·legues periodistes, vaig començar a frepar amb l’allau de persones jueves que creuaven el barri de Xeic Jarrah, de majoria aclaparadora palestina, per dirigir-se a la ciutat vella i commemorar el seu dia de Jerusalem. Moltes, moltíssimes enarboraven la bandera israeliana. I la immensa majoria eren nacionalistes religioses. 

Uniforme religiós

Ells vestien amb camises blanques, pantalons negres i la quipà (el barret); elles, ho feien amb faldilles molt llargues i mocadors al cap. No eren haredim (ultraortodoxos), els temorosos de Déu que cada cop són més nombrosos a Jerusalem. Els nacionalistes religiosos són sionistes convençuts, sovint van armats, serveixen a l’exèrcit (els haredim no ho fan), acostumen a poblar assentaments jueus en territori palestí i són molt, però molt violents. Intentar raonar amb ells és absurd. Tenen la veritat absoluta. Són el poble escollit i sempre et surten amb arguments divins de l’estil “Déu ens va donar aquesta terra. Ens pertany. Els àrabs que se’n vagin a Aràbia”. En fi...

L’enfrontament verbal estava cantat, però afortunadament en aquest cas el cordó de seguretat va evitar enfrontaments físics. Els activistes, però, estaven en franca minoria. I, bàsicament, són persones pacifistes. Activistes no violents. No es pot dir el  mateix dels altres, que intentaven arreplegar qualsevol pancarta en contra del seu projecte diví i en defensa dels palestins.

Veure nens de 12 o 13 anys insultant i intentant fer callar a dones palestines de més de 60 no és estrany quan hi ha colons ultranacionalistes pel mig. Sents impotència, però. Et poses violent. Són capaços de treure el pitjor d’un mateix. Però no pots fer res. I els palestins? Només els queda contemplar passivament com milers de jueus radicals es passegen pels seus barris i els provoquen impunement. I tampoc poden fer res. Així, però, és difícil construir la pau. Diversos barris de Jerusalem són focus de tensió, són bombes de rellotgeria. I segons m’explicava en Meir tard o d’hora esclataran. La Tercera Intifada, si arriba, començarà a Jerusalem.  

 També penjo dos vídeos que vaig gravar:

Galeria de fotos

L'eterna qüestió dels refugiats

El 1948 van veure’s obligats a deixar les seves cases i terres. 19 anys més tard, molts d’ells van ser forçats a emprendre una segona marxa. Avui en dia són més de 4,5 milions de persones, escampats per camps de Cisjordània, Gaza, el Líban, Jordània i Síria. Són els refugiats palestins, probablement els grans oblidats en les encallades (i suposades) converses de pau entre el Govern israelià i l’Autoritat Nacional Palestina (ANP).

Juntament amb l’aigua –sota control israelià-, les fronteres, l’estatus de Jerusalem i els assentaments de colons escampats per Cisjordània, els refugiats han estat un dels grans temes a afrontar a l’hora de resoldre l’enquistat conflicte del Pròxim Orient. Actualment, però, sembla que ja no són una qüestió cabdal per l’ANP, que encapçala Mahmud Abbas (líder també d’al-Fatah). El govern palestí de Cisjordània, format bàsicament per tecnòcrates, intenta guanyar-se la confiança dels seus homòlegs europeus i dels Estats Units, els seus principals donants, construint estructures d’estat amb l’objectiu de proclamar la independència palestina el proper setembre. Per fer-ho, opta per molestar el mínim el seu veí israelià i si això implica oblidar els refugiats, doncs s’obliden.

Quan un té l’oportunitat de visitar un camp de refugiats i parlar amb les persones que hi viuen, però, se n’adona que aquesta gent no pensen oblidar els seus orígens, ni la seva identitat. Al Deisheh Camp (a Betlem), per exemple, ningú es defineix com a ciutadà de Betlem, sinó que tothom té clar que el seu poble és aquell que els seus familiars van deixar fa més de sis dècades. Les lleis internacionals reconeixen el dret a retorn dels refugiats, però sembla improbable que els palestins puguin veure’l satisfet, atès que bona part dels seus pobles d’origen formen actualment part de l’Estat d’Israel, que no està disposat de cap manera a acceptar el retorn dels refugiats, bàsicament perquè implicaria acabar amb el concepte d’Estat jueu que tant defensen (amb lleis incloses).

         Fins fa uns anys, l'accés al camp estava tancat i calia passar per portes com aquesta.

                             Moment irlandès. You're now entering in Free Derry. Great!

                                          Panoràmica del camp de Deisheh. 

Problemes d’espai

Tots els camps comparteixen problemàtiques. Amb un urbanisme gairebé inexistent, els camps es van anar aixecant a partir de 1949. Primer, no eren res més que esplanades poblades de tendes de campanya i des de mitjans de la dècada dels 50 van anar-se construint edificis. Avui, la immensa majoria han esgotat el seu limitat espai i molts dels joves han de marxar perquè ja no tenen lloc on viure. Els carrers estrets, la immensa quantitat de nens (la població dels camps és increïblement jove), i els edificis de l’UNRWA –l’agència de les Nacions Unides pels refugiats palestins, que es fa càrrec dels serveis bàsics dels residents- són alguns trets comuns.

Conscient que eren qualsevol cosa menys la classe privilegiada, els palestins en general, i els refugiats en particular, van entendre ja fa temps que la formació era bàsica. A Deisheh, sense anar més lluny, el volum de llicenciats universitaris és enorme i, per exemple, hi ha més de 50 metges. Problema? Els camps ocupen una superfície molt petita i les opcions de desenvolupament econòmicament són molt poques. D’aquesta manera, els índexs d’atur que presenten són molt elevats (al voltant del 50%). I a Deisheh hi ha un consultori mèdic, que paga la UNRWA. Però els recursos només arriben per pagar el sou d’un metge, que ha d’atendre 13.000 persones...

Per tal de donar esperança als seus habitants, sobretot als més joves, tots els camps tenen centres culturals, que desenvolupen una important tasca, tant social com política. L’Ibdaa i el Phoenix són aquests espais a Deisheh i ofereixen un ampli programa d’activitats. Els seus responsables m’explicaven que és molt important contribuir a l’educació dels infants del camp, però que també se’ls explica d’on són, què significa ser un refugiat palestí, tot plegat amb l’objectiu de no perdre la seva identitat.

Tradicionalment els camps de refugiats han estat focus de resistència contra l’ocupació israeliana. Tant en la primera com en la segona Intifada van jugar un paper importantíssim, fet que va provocar desenes de víctimes mortals a la majoria de camps. L’exèrcit israelià, per variar, no va tenir compassió i durant la Segona Intifada no va tenir inconvenient en bombardejar el Phoenix Center. Ara ja torna a funcionar. S’ha aixecat de nou. Potser és el caràcter palestí, un poble colpejat i massacrat un munt de vegades, però que sempre s’aixeca, sempre resisteix. Continuaré visitant camps (a Nablús, a Jenín...), de manera que ampliaré la informació sobre els refugiats en properes entrades.     

Teniu més fotografies del camp de refugiats i del centre cultural Ibdaa al següent enllaç: 

http://www.flickr.com/photos/56447475@N06/sets/72157626581711986/


Recomanacions

Avui aprofito per penjar-vos una cançó de Jamil Al-Sayeh, un cantautor palestí prou conegut per aquestes terres. Per casualitat (i per feina) vaig entrevistar el seu fill fa uns dies i em va explicar qui era el seu pare. Em sembla una bona manera d’il·lustrar el que faig aquí, anar coneixent gent que, a l’hora, em permeten anar coneixent en profunditat aquesta societat apassionant. També un poso l’enllaç amb Palestinian Refugees – Their Experience, un documental que parla dels refugiats.