Abbas s’enroca en els dos estats

Enmig d’una crisi interna, el president palestí repeteix l’escenificació de fa un any davant l’Assemblea General de l’ONU. Israel i els Estats Units, de nou, reaccionen indignats

L’etern bucle de l’enquistat conflicte palestinoisraelià es reprodueix eternament. Allunyat dels focus mediàtics des de l’inici de les revoltes àrabs, la realitat sobre el terreny no canvia. Declaracions que dissimulen la poca voluntat de reactivar unes negociacions que mai no culminen amb èxit, fulls de ruta que s’arrosseguen des de fa més de dues dècades i que sembla impossible que es puguin implementar, denúncies d’una ocupació que ofega el poble palestí però que no repercuteixen en cap sanció contra l’Estat israelià, polítiques de fets consumats que es tradueixen en el fet que cada any milers d’hebreus s’instal·len en territori palestí, violant la legislació internacional... Són alguns dels elements que se succeeixen en un escenari ja conegut en què el darrer capítol  també és repetit.

Per segon setembre consecutiu, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas, va comparèixer davant l’Assemblea General de l’ONU per demanar el reconeixement de Palestina com a Estat. La petició, tot i que rebaixada –ara l’aspiració és convertir-se en Estat observador de l’organisme multilateral–, va topar novament amb la indignació de les autoritats israelianes i les maniobres estatunidenques per evitar que acabi tirant endavant. I tot plegat ha arribat immediatament després de l’onada de protestes més gran contra l’ANP que es recorda als territoris ocupats, a causa d’una crisi econòmica que colpeja de ple Gaza i Cisjordània i que ha servit per posar de manifest que la unitat política palestina, anunciada per enèsima vegada al febrer, és qualsevol cosa menys real. 

En la seva intervenció a l’ONU del passat 27 de setembre, Abbas va dir a la comunitat internacional que «malgrat totes les frustracions de la realitat imperant, encara hi ha una oportunitat, potser l’última, per salvar la solució dels dos estats i per salvar la pau». El també màxim dirigent d’Al-Fatah, el partit que controla Cisjordània i l’ANP, va citar la contínua expansió de les colònies israelianes en territori palestí i el setge i la manca de llibertats de moviments que pateix la població autòctona de Palestina a causa de l’ocupació com alguns dels arguments que justifiquen l’aspiració d’obtenir un Estat propi.

«No hi ha pàtria per a nosaltres excepte Palestina, i menys Palestina no hi ha terra per a nosaltres», va proclamar Abbas, en un discurs que va ser seguit amb indiferència als territoris ocupats, lluny de l’esperança i l’emotivitat que van provocar les seves paraules un any enrere, quan centenars de milers de palestins van reunir-se als carrers i places de les seves ciutats per escoltar-lo en directe. En aquella ocasió, Palestina aspirava a convertir-se en Estat de ple dret de l’ONU, però la petició va ser refusada pel Consell de Seguretat de l’organisme, en gran part a causa de les pressions d’una Administració nord-americana que s’oposa amb fermesa als moviments unilaterals de l’ANP.

El ‘mantra’ de Netanyahu

El Govern israelià, que encapçala Benjamin Netanyahu, va repetir l’actuació de 365 dies enrere i va atacar la petició de Mahmud Abbas. El primer ministre hebreu va pujar a l’estrada de l’Assemblea General de l’ONU minuts després que ho fes el mandatari palestí i va recitar el mantra que la solució passa per asseure’s a la taula i establir negociacions directes entre les dues parts i no pas per pronunciar declaracions davant les Nacions Unides. En tot cas, Bibi –com l’anomenen al seu país– va demostrar que les aspiracions palestines no ocupen ara mateix un espai en la seva agenda política, en centrar gairebé la totalitat del seu discurs a advertir de la suposada amenaça que representaria per al seu país que l’Iran es doti d’armament nuclear.

Netanyahu, que, segons el diari israelià Haaretz, estava furiós i indignat amb Abbas, va obviar que les converses entre palestins i hebreus fa més de dos anys que estan congelades com a conseqüència de la negativa de Tel-Aviv a aturar la construcció dels assentaments il·legals d’acord amb la llei internacional. A Cisjordània i a Jerusalem Est, on ja viuen 700.000 colons que de facto fan gairebé impossible l’anomenada solució dels dos estats.

Aquesta via, que dialècticament encara és defensada per la UE i pels Estats Units, apostava originàriament per la creació d’un Estat palestí al costat d’Israel basat en les fronteres prèvies a la guerra de 1967, és a dir, en què la totalitat de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est estaria sota control àrab. La realitat, però, cada cop més consolidada sobre el terreny és que la contínua expansió hebrea –patrocinada per Tel-Aviv en la majoria dels casos– converteix en una quimera la seva implantació, atès que és impensable l’expulsió dels colons que s’hi han instal·lat i que Israel controla ara mateix més del 60% del territori de Cisjordània. El mateix Netanyahu, mentre proclama que aposta per la solució dels dos estats, declara que les fronteres prèvies al 1967 ja «no són vàlides ni defensables».

Tant l’esquerra palestina com la seva homòloga antisionista israeliana ja fa temps que advoquen per una altra via, la creació d’un únic Estat binacional, en què els ciutadans dels dos pobles convisquin en igualtat de drets, una opció que no deixa de guanyar suports. L’analista judeo-australià Antony Loewenstein escrivia fa alguns dies al diari britànic The Guardian que «la idea d’un únic Estat implica posar fi al sistema de privilegis que existeix i poder viure d’igual a igual, fet que està provocant que dirigents d’Al-Fatah comencin a apostar-hi. Aquesta opció creixerà en el futur».    

Opció d’accedir al TPI

De moment, Abbas no sembla disposat a escoltar els creixents clams en aquest sentit de la societat palestina, un fet que es pot explicar si tenim en compte que en un Estat binacional l’ANP tindria molts números de desaparèixer. Res no garanteix, però, que la seva aposta per l’Estat palestí resulti exitosa. La demanda oficial perquè Palestina es converteixi en Estat observador de l’ONU –el mateix estatus que té el Vaticà– es presentarà abans de final d’any, després de les eleccions nord-americanes del 6 de novembre. A diferència de la petició del 2011, ara n’hi ha prou que una majoria d’estats de l’Assemblea General hi doni el vistiplau i ningú no pot vetar l’admissió de Palestina, que, segons els seus dirigents, tindria garantits més de 130 vots del total de 193 que hi ha en joc. Ara bé, The Guardian assegurava fa alguns dies que Washington està pressionant els països de la UE perquè aturin el moviment de l’ANP, amb l’argument que el reconeixement palestí només es pot aconseguir mitjançant negociacions directes entre les parts.

En cas que arribi, el reconeixement palestí no suposaria la creació d’un Estat sobre el terreny, però seria possible que demanés l’admissió en organismes com el Tribunal Penal Internacional (TPI), que li donaria opcions de portar davant la justícia els dirigents israelians a causa dels crims que es deriven de l’ocupació i que, entre d’altres, suposen una violació de la Convenció de Ginebra. Amb el seu moviment, Abbas també ha intentat desactivar les recents protestes de la població a Cisjordània contra l’encariment del cost de la vida, malgrat que oficialment hi ha donat suport en un clar intent de desgastar el primer ministre de l’ANP, Salam Fayyad. Aquest, un independent que havia estat un alt càrrec del Fons Monetari Internacional (FMI), ha imposat mesures neoliberals a Cisjordània, on ha esclatat la bombolla del totxo inflada a base de crèdit. Sigui com vulgui, a curt termini res no fa pensar en canvis en l’actual statu quo.

*Article publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.079, 5 d’octubre de 2012.