Anàlisi dels resultats de la CUP al Baix Llobregat

La Candidatura d'Unitat Popular - Alternativa d'Esquerres va rebre 9.978 vots (2,52%) a la comarca en les eleccions al Parlament del 25 de novembre. Explico com es distribueixen i apunto alguns dels factors que ho expliquen

126.219 vots (el 3,48% del total de paperetes emeses) són els que han permès a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) irrompre al Parlament de Catalunya en la seva primera aparició en uns comicis d’aquests tipus. Girona és la demarcació on millor percentatge ha obtingut (4,21% i 14.502 vots), per davant de Tarragona (3,58%, 12.807), Barcelona (3,40%, 92.621) i Lleida (3,05%, 6.289). Si posem el focus en les comarques, el millor resultat ha arribat al Priorat (8,7%), per davant del Pallars Sobirà (6,36%), el Garraf (5,95), el Pla de l’Estany, l’Alt Penedès (5,67%), el Gironès (5,51%), i el Berguedà (5,51%). Curiosament, en els dos primers casos la CUP no hi té una implantació municipal important, mentre que en els altres fa anys que hi treballa i compta amb regidors. A l’altre costat de la balança, hi apareixen la Val d’Aran (1,34%), la Cerdanya (2,43%), el Baix Llobregat (2,52%), el Segrià (2,52%), el Pla d’Urgell (2,65%), la Noguera (2,68%) i el Tarragonès (2,69%). I és precisament en una de les comarques on la CUP ha obtingut els pitjors resultats, el Baix Llobregat, en la que vull centrar aquest anàlisi.

Sociològicament, la tercera comarca més poblada del Principat (darrere del Barcelonès i el Vallès Occidental) és, aparentment, complicada per a una formació com la CUP (per exemple, ERC hi obté tradicionalment uns resultats clarament inferiors a la seva mitjana nacional). Això s’acaba traduint, també, en una distribució dels vots diferent de la que hi ha a la resta del territori. Per tant, no és sorprenent que el PSC hagi estat la formació més votada al Baix Llobregat, recuperant una supremacia que va perdre el 2010 i que ha recuperat gràcies a l’esfondrament de CiU. L’augment de participació (es passa de menys del 58% a gairebé el 69%) fa que els socialistes guanyin vots (arriben als 77.000) malgrat perdre suport percentual (passen del 23,5% al 20,1%). La federació conservadora, per la seva part, perd 12 punts i 27.000 vots (en suma 78.000, 19,8%). En tercer lloc apareix un que guanya 10.000 vots (total de 56.362), però només dues dècimes (14,2%). ICV-EUiA, C’s i ERC són les tres formacions que més pugen a la comarca amb relació al 2010. Els ecosocialistes guanyen 3,1 punts i 22.000 vots, per uns totals de 13,1% i 51.750; C’s es converteix en la cinquena força i més que duplica resultats, amb 26.000 nous votants (42.600) i 6 punts extres (10,8%); i ERC dobla, arreplegant 42.179 sufragis, el 10,7%. La CUP ha estat la setena força, amb 9.978 vots (l’esmentat 2,52%), superant en 344 la xenòfoba PxC.

Suport més gran als pobles

Són uns bons resultats? Estan per sota dels que la CUP ha obtingut al conjunt del Principat, però com he dit és una comarca difícil per una candidatura d’aquest tipus (independentista i anticapitalista). L’única referència per comparar són les eleccions municipals de l’any passat. Aleshores, cinc nuclis de la comarca van comptar amb la participació de la CUP (Collbató, Martorell, Molins de Rei, Sant Boi de Llobregat i Sant Joan Despí), sumant 3.302 vots. Ara, aquests mateixos municipis reuneixen 2.596 paperetes de la CUP, malgrat l’increment de participació. En general, allà on la CUP té representació municipal, els resultats el 25-N han estat força per damunt de la mitjana a la demarcació, tot i que per sota dels del 2011. La regla es compleix al Baix Llobregat. Molins de Rei és l’únic poble de la comarca amb representació de la CUP al Consistori (4 regidors) i diumenge també va liderar els resultats al Parlament, amb el 6,31% dels vots (886), clarament per sota dels 1.797 (17,52%) del maig de 2011. És evident que no es pot comparar unes eleccions municipals amb unes d’autonòmiques, de manera que el retrocés tampoc es pot considerar una esmena a la tasca dels regidors molinencs de la formació.

Pel que fa a la resta de municipis on la CUP ja havia concorregut a les urnes, el millor resultat és el de Collbató, amb 78 vots (3,56%), superant amb escreix els 33 (1,9%) del 2011. A Martorell, Sant Boi i Sant Joan Despí, en canvi, hi ha un retrocés percentual (però no en sufragis) i es perden vuit dècimes en el primer cas (3,3%, però es guanyen vuit vots, arribant als 410 per la major participació), quatre en el segon (del 2,63% al 2,2%, però de 751 a 880 vots), i cinc en el darrer (1,95%, amb guany de 23 vots, fins als 342). No es pot dir que allà on la CUP ja estava implantada i havia concorregut als comicis, els resultats siguin necessàriament millors (fet que sí que es dóna normalment on té representació a l’ajuntament). I és que, Molins, Martorell i Collbató superen el 2,52% de vots de la mitjana comarcal, però tant Sant Boi, com Sant Joan s’hi queden per sota.

I els municipis on la CUP s’estrenava en uns comicis? Els millors resultats són en pobles de menys de 5.000 habitants, com la Palma (5,3%), Torrelles (4,1) i Begues (4,0). També clarament per sobre de la mitjana hi ha Esparreguera (3,84%), Santa Coloma de Cervelló (3,77%) i Olesa de Montserrat (3,73%). En canvi, amb les excepcions de Martorell i Molins de Rei, en cap altre ciutat del Baix Llobregat amb més de 20.000 habitants la CUP ha superat el 3% dels vots. Els pitjors números els tenen Castelldefels (1,43%), Sant Vicenç dels Horts (1,58%), Sant Andreu de la Barca (1,62%), Viladecans (1,66%) i el ja esmentat Sant Joan Despí (1,95%). En el primer cas, parlem d’una ciutat governada pel PP –que ha estat segona força- i, per tant, d’un context molt difícil. En el segon, del poble que té com a alcalde Oriol Junqueras, el president d’ERC, l’únic de la comarca on els republicans han estat els més votats, amb el 23% de les paperetes. Òbviament no era fàcil que la CUP hi fes forat, però tenint en compte que parlem d’un municipi on l’esquerra independentista no hi té una tradició consolidada, cal valorar els 216 vots obtinguts.

Resumint, el Baix Llobregat és una de les comarques més complicades per la CUP, que pot créixer en el futur sobretot gràcies a la radicalitat democràtica que aplica a la seva praxis política i a la seva defensa d’un model econòmic totalment diferent en un moment de gravíssima crisi. A Molins, el seu gran bastió comarcal, és on millor se n’ha sortit el 25-N, mentre que a Martorell, on ja va anar als comicis locals de 2007 i 2011, les xifres també són raonablement bones. Posats a fer-ne una lectura positiva, es pot dir que allà on ha baixat percentualment, com a Sant Joan Despí i Sant Boi, la CUP ha guanyat vots, que caldrà veure si consolida. En canvi, als pobles petits de la comarca en general obté resultats força bons, situant-se al voltant del 4% dels vots (o superant-lo), situació que no es dóna a les ciutats més grans, on no arriba al 3%. Malgrat això, cal destacar els més de 900 vots sumats a Cornellà, la població més gran del Baix, que equivalen al 2,3% dels sufragis. Tot plegat em porta a pensar que el 2015, veure’m força més de 5 llistes de la CUP a les eleccions municipals, sobretot després de la bona experiència dels nombrosos grups de suport que s'han creat de cara al 25-N, molts dels quals, de ben segur, tindran conintuïtat. 

L’esquerra nacional s’apropa al milió de vots el 25-N

El 27,1% dels votants es decanten per ERC, ICV-EUiA o la CUP, les tres formacions d'obediència catalana que van del centreesquerra a l'esquerra transformadora anticapitalista. Mai havien reunit tants suports 

L’augment de participació, la millora de resultats amb relació als comicis del 2010 i la irrupció de la CUP – Alternativa d’Esquerres (AE) al Parlament han tingut com a conseqüència que el que podríem considerar com a esquerra nacional (formacions d’obediència estrictament catalana que van des del centreesquerra d’ERC, fins a l’esquerra transformadora i rupturista de la CUP) s’hagi apropat al milió de vots, obtenint la millor xifra de la seva història en unes eleccions autonòmiques. En concret, entre ERC, ICV-EUiA i la CUP-AE sumen 978.000 sufragis, el 27,1% del total de vots emesos el 25 de novembre. La xifra és molt superior als 780.000 vots que van acumular entre ERC i ICV-EUiA el 2003, les eleccions que van donar pas al primer tripartit i que van marcar el que encara és el millor resultat dels republicans.

És cert que enguany ha votat mig milió més de persones que en les passades eleccions, celebrades el novembre de 2010, però també cal ressaltar que la ferma oposició a les retallades s’ha traslladat a les urnes, sobretot de la mà d’Iniciativa i també, en certa manera, d’una CUP que aposta per un model econòmic radicalment diferent i per una radicalitat democràtica que no apareix en les formes de fer de les altres dues formacions esmentades. El debat sobiranista, en canvi, ha beneficiat especialment a ERC, que de la mà del seu líder, Oriol Junqueras, ha virat cap al centre, allunyant-se del discurs social més compromès que havia defensat en l’etapa de Carod-Rovira i que li van donar els millors resultats de la seva història (16,4% dels vots i 23 diputats, el 2003; 14,0% i 21, el 2006). A l’espera de veure quina posició acaba adoptant Junqueras amb relació a una hipotètica aliança amb Artur Mas, la realitat és que l’esquerra nacional podria consolidar-se com l’autèntica alternativa a CiU, un cop confirmat l’esfondrament del PSC, que amb 20 diputats i 520.000 vots ha marcat, de nou, el seu mínim històric.

  

Pel que fa la distribució territorial dels suports, ERC no s’apropa al resultats obtinguts el  2003 a la demarcació de Barcelona, tot i que obtenir percentatges significatius al conjunt de la província (13,3%) i a la capital (13,1%). A l’àrea metropolitana destaca la primera posició i el 23,5% obtinguts a Sant Vicenç dels Horts, ciutat del Baix Llobregat que té com a alcalde, precisament, Oriol Junqueras. En places tradicionalment difícils pels independentistes del Barcelonès i del Baix Llobregat, ERC se situa al voltant del 10% dels vots, com Badalona (10,1%), Gavà (9,1%) o Sant Boi (9,1%), però se n’allunya a Cornellà (7,5), l’Hospitalet (7,9) o Santa Coloma de Gramenet (5,9), places on mai ha assolit els dos dígits. Els suports d’ERC són més significatius a la segona corona metropolitana, amb puntes mracades per Igualada (16,8%) i Vilafranca del Penedès (16,8%), mentre que a la Catalunya central s’apropa al 20% a Vic (19,7%), Manresa (16,7%), superant-lo a Berga (21,5%). A les principals ciutats gironines, la formació també es mou al voltant del 20% dels sufragis, amb un 17,7% a Girona ciutat i un 19,7% a Olot. A Tarragona, el suport dels republicans és més baix a la capital (10,4%) que a la resta de la demarcació (15,1%) amb puntes a Tortosa (18,1%), Valls (18,4%) o Amposta (20,6%) entre les grans ciutats. Finalment,a Lleida també el suport és més important a les zones rurals que a la capital (13,0%), amb resultats molt marcats a les Borges Blanques (23,1%) –tradicional alcaldia d’ERC- i Solsona (27,4%).

Resultats històrics d'ICV-EUiA

ICV-EUiA ha obtingut el millor resultat de la seva història amb 359.000 vots arreu del Principat i el 9,9% dels vots, superant el 9,7% i els 313.000 sufragis del ja llunyà 1995. Els ecosocialistes s’han enfilat de 10 a 13 diputats i, com és lògic tenint en compte la seva implantació metropolitana, el suport és més gran a l’àrea de Barcelona. A la demarcació, d’on obtenen 10 seients, han rebut l’11,1% dels vots (dos dècimes menys que el 1995), però marquen el seu màxim a la capital, amb m´es de 95.000 vots i el 12% dels sufragis. En el conjunt de l’àrea metropolitana els resultats ecosocialistes són pitjors que els de 1995, però es mouen entre el 10 i el 15% dels vots, amb puntes a Cornellà (15,4%) i el Prat (18,7%), on Luís Tejedor té l’alcaldia des de fa dècades. A la segona corona, en canvi, hi el fenomen en què on obté millors resultats ICV (casos de Mollet, Rubí o Sabadell) es mou entre el 12 i el 14% dels vots, però empitjora les xifres del 1995, però millora posicions en ciutats com Igualada (6,4%), Granollers (9,2%), Martorell (13,3%), Sitges (7,6%) o Vilafranca (8,5%).

Seguint aquesta mateixa tendència, a Girona els ecosocialistes també milloren resultats, un fet destacable tenint en compte que la seva implantació a la zona és menor que a Barcelona. El seu diputat arriba després de rebre el 5,9% dels vots a la demarcació (1,1% més que el 2010), amb puntes a la capital (6,7%) i la Bisbal (7,0%). A Lleida, obté un escó per segona vegada a la història, i ha rebut el 5,4%. El pic el marca la capital (7,3%). Finalment, a Tarragona ha rebut el 6,8% dels vots, amb puntes a la capital (8,0%), Tortosa (9,9%), el Vendrell (8,1%) i Montblanc (7,8%).

Les xifres de la CUP-AE no es poden comparar amb les d’anterior comicis legislatius, atès que és la primera vegada que hi concorria i l’únic element previ són els resultats a les eleccions municipals de 2011. A grans trets, es pot dir que allà on té presència al consistori és on major percentatge ha obtingut, tot i que ha baixat en general amb relació al suport rebut a les eleccions locals. Pel que fa la seva implantació territorial, a Barcelona ha rebut el 3,4% de vots a tota la demarcació, el que li ha permès sumar 3 diputats, amb bones xifres a la capital (3,9%), Molins de Rei (6,3%), Cerdanyola (4,3%), Ripollet (4,1%), Vilanova i la Geltrú (7,3%), Vilafranca (6,2%), Sant Cugat del Vallès (4,3%), Berga (6,9%) i Manresa (4,2%). A Girona, on va ser la sensació al 2011, s’ha quedat a pocs vots d’obtenir el diputat, després d’obtenir el 4,2% dels sufragis, amb grans xifres a la capital (5,6%), Banyoles (6,2%) i la Bisbal (7,4%). A Lleida, els suports han estat més modestos (3,3%) i és a les capitals dels Pirineus, amb el 7,4% a Sort i el 4,8% a la Seu d’Urgell. Finalment, a Tarragona se supera clarament el 5% en capitals on té regidors (Reus, 5,3%; Valls, 5,7%) i a la capital es queda amb el 3%.

La CUP s'estrena 

Tot i que sembla difícil fer previsions, sembla evident que l’esquerra nacional té camp per córrer, sobretot si ERC recuperar el sentit de la primera lletra de les seves sigles. Els republicans han recuperat bona part dels suports perduts el 2010 i segueixen mantenint una implantació territorial prou equilibrada, només amb l’etern problema de l’àrea metropolitana de Barcelona, una zona on ICV-EUiA es manté prou forta. Els ecosocialistes, a poc a poc, estan millorant els seus resultats a zones de l’interior on abans pràcticament no hi tenien implantació, sobretot en ciutats mitjanes tant de Barcelona, com de les altres demarcacions. Finalment, la CUP reuneix votants de l’esquerra independentista, de sectors anticapitalistes i d’indignats i té una implantació força homogènia al territori, amb puntes a Girona i d’altres ciutats mitjanes i certs problemes a l’àrea metropolitana, tot i que potser menys marcats que els d’ERC (en proporció, òbviament).    

Els càrrecs ‘pepevergents’

El sobtat gir independentista d’Artur Mas no amaga l’estreta aliança que ha mantingut amb el PP durant gran part legislatura. Els nomenaments de Daniel Sirera, Armand Querol, Pablo Planas o Josep Martí en són testimoni

«No hi ha res de més anticatalà que voler que Catalunya sigui independent. Seria un desastre.» Aquestes paraules corresponen a una entrevista a El País del febrer de 2008 i qui va pronunciar-les no ha modificat la seva posició amb relació a la qüestió nacional del Principat. Però això no va ser un impediment perquè, fa només tres mesos, la CiU suposadament més independentista de la història fes possible que l’autor de les declaracions assolís un càrrec públic. Parlem de Daniel Sirera, president del PP de Catalunya en el moment de l’entrevista i actualment un dels sis integrants del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). L’enèsim acord de la legislatura entre la federació conservadora i el PP no solament va permetre la inclusió de Sirera en l’organisme, sinó reduir-ne en quatre els seus membres i deixar sense espai Salvador Alsius, el candidat conjunt d’ERC i d’ICV-EUiA i que, a banda de ser periodista, representa una sensibilitat nacional molt més propera a l’Estat propi que, almenys dialècticament, defensa Artur Mas des de la massiva manifestació de l’11 de setembre.

Daniel Sirera. 

Sirera només és un dels noms d’un mandat que, abans del sobtat gir independentista de CiU, havia estat marcat pels pactes entre aquesta formació i el PP, que van permetre la col·locació  en alguns casos força recent– de nombrosos personatges de l’òrbita pepera en càrrecs de responsabilitat, ja sigui a la Generalitat, a la Diputació de Barcelona, en ajuntaments o en diversos organismes públics. Alguns dels nomenaments més polèmics se situen en l’àmbit de la comunicació. Més enllà de l’expresident del PP català, hi ha els casos d’Armand Querol, Pablo Planas i Josep Martí.

El primer va convertir-se a l’abril en vicepresident de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). A Querol, antic vidalquadristaque acumula 16 anys a l’ens públic, li va faltar temps per lluir el seu biaix ideològic en demanar que els mapes del temps de TV3 mostressin tot l’Estat espanyol, en detriment dels Països Catalans, i en criticar l’emissió de reportatges com Monarquia o República i Adéu, Espanya?. També a la primavera d’enguany es va fer públic el nomenament de Pablo Planas com a cap d’informatius de COM Ràdio, actualment La Xarxa. Antic sotsdirector d’Abc i de La Razón, l’anterior feina de Planas va ser dirigir Libertad Digital, el diari de Federico Jiménez Losantos. Els seus editorials durant aquest període no tenien pèrdua, amb atacs constants a Catalunya i l’afirmació que la immersió lingüística és un «tortuós experiment d’enginyeria social». Finalment, Josep Martí és el secretari de Comunicació de la Generalitat des del febrer de 2011. Antic treballador del Govern espanyol en la presidència d’Aznar, el periodista va mostrar sense embuts la seva ideologia al llibre Ets de dretes i no ho saps (Mina, 2008).

L’ambaixador de la guerra de l’Iraq

Armand Querol. 

Mas també va incorporar al Govern la dona de Martí, Susanna Bouis, com a directora  general de  Funció Pública. Bouis havia estat delegada del Govern espanyol a Catalunya al final de l’era d’Aznar. En la mateixa època, l’ambaixador estatal a l’OTAN era Joan Prat, encarregat de defensar la invasió de l’Iraq davant l’Aliança Atlàntica. Ara, però, Prat, com Bouis i Martí, cobra de la Generalitat, en el seu cas com a delegat del Govern a Brussel·les. Les alcaldies de Xavier García Albiol (Badalona) i Manuel Reyes (Castelldefels) no s’entendrien sense el suport passiu de CiU, que a canvi de situar Salvador Esteve al capdavant de la Diputació de Barcelona va donar el vistiplau a les vicepresidències d’Alberto Fernández Díaz i de Josep Llobet. I així podríem seguir. Fins fa molt poc, la interpretació del dret a decidir que feia Mas va consistir a aliar-se amb el PP. I a partir d’ara?

*Article publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.080, 12 d’octubre de 2012. 

Propers canvis al mapa d’Àfrica?

Les fronteres del continent estan qüestionades per nombroses moviments d’alliberament nacional escampats pel territori. Sembla difícil, però, que puguin seguir a curt termini els passos del Sudan del Sud

El Sudan del Sud i l’Azawad són dos dels territoris africans que més atenció mediàtica han despertat els darrers mesos. El primer va proclamar-se oficialment independent del Sudan el 9 de juliol de l’any passat, convertint-se en el 193è Estat membre de l’assemblea de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). El segon, de la seva banda, va anunciar la secessió de Mali fa poc més d’un mes, el 6 d’abril, però no ha estat reconegut internacionalment. L’un i l’altre tenen en comú l’existència prèvia de moviments polítics que, des de feia anys, en reclamaven la independència, un fet que es dóna també en altres zones del continent.

Les fronteres dels estats africans, que fonamentalment provenen de la Conferència de Berlín (1884-85), en què les potències europees van repartir-se un territori que tot just començaven a colonitzar massivament, estan qüestionades, però «això no significa que en els pròxims anys assistim a una successió de naixements de nous estats», diu l’antropòleg i escriptor Jordi Tomàs. La descolonització, si més no formal, de les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat, va culminar la plasmació de gran part de l’actual mapa africà, amb unes fronteres en molts casos totalment artificials –amb unes línies rectes, traçades des de despatxos europeus, impensables en altres continents–, que separaven pobles i encaixonaven en un mateix territori ètnies i cultures que no tenien res a veure.

L’esclat de futurs conflictes era fàcil de preveure i les conseqüències encara són ben visibles, i sagnants, avui en dia. En el cas del Sahel, on s’ubiquen tant el Sudan com Mali, es podria simplificar molt, indicant que van unir-se sota una mateixa administració pobles nòmades i sedentaris que, a banda de ser completament diferents, no havien tingut precisament bones relacions en el passat. La intenció de les potències colonials no era altra que debilitar els futurs estats per conservar-ne el control.

El Sudan, per exemple, va ser protagonista d’un dels conflictes bèl·lics més llargs del continent, amb tres dècades d’enfrontament gairebé ininterromput des de la proclamació de la independència, entre el nord (de majoria àrab i musulmà i on hi ha la capital, Khartum) i el sud (més despoblat, negre, cristià i animista). La secessió de la part meridional, on es concentren les principals explotacions petrolieres, no ha posat fi al conflicte i, amb unes fronteres encara no definides clarament, les hostilitats bèl·liques van en augment a la regió limítrofa de Haglig, que posseeix gran part de les reserves de l’or negre. Cada cop són més els analistes i experts polítics que pronostiquen una guerra imminent entre els dos estats.

Pel que fa a l’Azawad, un enorme territori semidesèrtic que ocupava tot el nord de Mali, la proclamació unilateral d’independència va arribar després de la ràpida conquesta de l’àrea per part de l’aliança formada entre els tuaregs del Moviment Nacional per a l’Alliberament de l’Azawad (MNLA) i els salafistes d’Ansar Dine contra el Govern de Bamako, que en ple procés va patir un cop d’Estat que va suposar el derrocament del president, Amadou Toumani Touré.

Segons opina a EL TRIANGLE Jordi Tomàs, coordinador de l’obra Secesionismo en África (Ediciones Bellaterra, 2010), l’Azawad pot funcionar «de manera autònoma», atès que es tracta d’un territori «molt gran i militarment difícil de controlar», fet que fa poc viable una intervenció dels exèrcits de Mali o dels països veïns. Com a contrapartida, però, sembla difícil que l’Estat tuareg aconsegueixi, si més no a curt termini, algun tipus de reconeixement internacional.

Calidoscopi de moviments

Celebració de la independència del Sudan del Sud. 

Àfrica té actualment 54 estats amb seient propi a l’ONU. El Sudan del Sud, el van precedir Eritrea, que va separar-se d’Etiòpia el 1993, i Namíbia, que va fer-ho de Sud-àfrica tres anys abans. Les aspiracions d’independència, però, no s’han limitat a aquests dos casos i, a banda de l’Azawad, al continent hi ha un altre estat de facto, encara que sense el vistiplau dels altres països. Parlem de Somaliland, que funciona com un país independent des del 1991, quan va emancipar-se de Somàlia, aprofitant la fallida de l’Estat. Somaliland té un Parlament i amb un Govern propis i gaudeix d’una certa estabilitat política, cosa que no passa a l’àrea sota control de Muqdiisho, la capital de Somàlia.

Hi ha grups d’alliberament nacional escampats per tot el continent, de nord a sud i d’oest a est. Des del Moviment per a l’Autonomia de la Cabília, que defensa l’autodeterminació –ja sigui a través d’una major autonomia o de la independència– d’aquest territori actualment sota control algerià, fins al Consell Nacional Barotse, que el proppassat 27 de març va aprovar una resolució per la qual Barotselàndia inicia el restabliment del seu «estatus original com a nació sobirana» amb relació a Zàmbia. De moment, però, el gest no s’ha traduït en un canvi real sobre el terreny. Des de les illes Mwali i Ndzouani, ubicades a l’Índic, que el 1997 van proclamar la seva independència de les Comores en un intent no reeixit de tornar a estar sota sobirania francesa, fins al Casamance, on el conflicte amb el Govern senegalès ja dura tres dècades.

Amb relació a aquesta zona, Jordi Tomàs subratlla que veu molt complicat que en els pròxims anys el territori, ubicat al sud de Gàmbia, assoleixi la secessió i que el suport al Moviment de les Forces Democràtiques del Casamance, que encapçala la lluita independentista, ha disminuït. «Això no significa, però, que hagi pujat el sentiment estatal senegalès. Com en molts racons d’Àfrica, hi ha un ressorgiment de la identitat ètnica i se senten més dioles o mandingues que no pas senegalesos», hi afegeix l’antropòleg i escriptor, que difícilment s’imagina també una independència recent de Caprivi, una àrea de l’est de Namíbia. Membres de l’Exèrcit d’Alliberament de Caprivi (CLA, en anglès) van revoltar-se el 1999 en un intent de proclamar el seu propi Estat. L’aposta, però, no els va sortir bé i l’operació va acabar amb més de 130 persones detingudes, desenes de les quals encara estan empresonades.

Un mosaic heterogeni

L’Organització de Pobles i Nacions No Representats (UNPO, en anglès), que va néixer el 1991, agrupa alguns dels moviments independentistes africans. L’entitat, que, a banda de la defensa del dret a l’autodeterminació, aposta per la noviolència com a mètode per assolir els objectius, compta entre els seus adherits amb el Camerun del Sud, Somaliland, Zanzíbar (Tanzània) o els Ogoni (Nigèria). També té membres dels altres continents. Les casuístiques, però, són molt diferents, perquè mentre Somaliland funciona com un Estat independent, tot i que no reconegut, el Camerun del Sud només és ara una província del Camerun, i Zanzíbar, en canvi, un territori autònom que va ser independent durant uns quants anys abans d’unir-se a Tanganica per formar l’actual Tanzània.

Fora de la UNPO, entre els moviments a tenir en compte cal esmentar el d’Ogaden, al sud d’Etiòpia, en un conflicte que ha causat més de 3.000 morts en els darrers 20 anys; el de Cabinda, zona rica en petroli que actualment controla Angola i en què un grup independentista va atacar la selecció de Togo en la Copa d’Àfrica de futbol del 2010, i el de Katanga, que va ser un Estat independent de l’RD del Congo entre el 1960 i el 1963. «La imposició dels estats nació ha estat molt més ràpida a Àfrica que a Europa, amb la unió de pobles amb diferències ètniques, culturals i religioses molt més importants, fet que no deixa de ser un caldo de cultiu que fàcilment pot convertir-se en un moviment polític que aposti per la secessió d’un determinat territori», declara Jordi Tomàs per explicar la presència d’aquest tipus de grups arreu del continent. Ara bé, la consolidació d’estats progressivament més forts, com podrien ser els d’Angola o del Senegal, en dificulta les fites.

L’irresolt cas del Sàhara

Per acabar, cal esmentar el cas més conegut de tots, el del Sàhara Occidental, un territori que era una colònia espanyola i que des del 1975 és ocupat pel Marroc, que el considera una província pròpia. A banda de l’Administració estatal, la resta dels actors amb algun paper en el conflicte, com França, els Estats Units o l’ONU, no han passat de les paraules i de les promeses incomplertes –com la sempre ajornada celebració d’un referèndum per decidir-ne l’estatus-, fet que ha permès al regne alauita consolidar la seva presència i control sobre un territori reconegut com a Estat independent per la Unió Africana i que, fins i tot, compta amb un Govern a l’exili, als camps de refugiats al desert de Tinduf (Algèria). Res no apunta, però, que el Sàhara Occidental segueixi els passos del Sudan del Sud i es converteixi en el proper Estat independent africà. Res no fa pensar, tampoc, que pugui fer com l’Azawad i proclamar una independència unilateral amb un control real del terreny. De moment, aquí, el mapa no canviarà. 

*Article publicat amb el setmanari EL TRIANGLE número 1.063, 11 de maig de 2012.