Els governants eterns

Àfrica concentra bona part dels mandataris polítics mundials que acumulen més temps al càrrec. Titllats de dictadors, cal subratllar que al continent el poder tendeix a consolidar-se

Les recents eleccions a Angola, celebrades el proppassat 31 d’agost, van despertar un inusitat interès en els grans mitjans occidentals. El fet que el país subsaharià s’hagi convertit en el segon exportador de petroli africà, que registri un dels índexs de creixement econòmic més desbocats del continent –tot i que la immensa majoria de la població estigui totalment exclosa d’aquesta sobtada riquesa– i que sigui vist com una espècie d’Eldorado per les desenes de milers de portuguesos que s’hi han instal·lat els darrers anys, fugint de la brutal crisi que pateix l’antiga metròpoli, són algunes de les raons que expliquen que s’hi dirigissin els focus mediàtics. El que ningú no preveia, i efectivament no va passar, és que els comicis servissin per provocar un canvi de color en el Govern de Luanda. L’oficialista Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola (MPLA) va imposar-s’hi amb prop del 72% dels sufragis, molt per davant del seu històric rival, la UNITA –amb qui va protagonitzar una guerra civil de 27 anys–, que es va quedar en el 18%.

Les habituals acusacions de frau de les formacions opositores van ser despatxades per la Unió Africana, que va qualificar les eleccions de «lliures, justes, transparents i creïbles». La victòria de l’MPLA permetrà que José Eduardo Dos Santos acumuli quatre anys més al poder. El veterà dirigent (70 anys) és president angolès des del 10 de setembre de 1979, fet que el converteix en el segon mandatari africà i mundial no monarca que acumula actualment més temps al càrrec, només superat per Teodoro Obiang. El cap d’Estat de Guinea Equatorial va arribar al poder el 3 d’agost de 1979 –només 38 dies abans que Dos Santos– després d’un cop d’Estat sagnant que acabaria en l’execució del seu predecessor i oncle, Francisco Macías.

Robert Mugabe, president de Zimbabwe. 

Obiang i Dos Santos, però, no són una excepció. I és que els cinc dirigents mundials no monàrquics que sumen més temps consecutiu al poder són africans. El continent negre acumula 10 dels 15 primers llocs de l’actual rànquing de mandataris longeus. A banda dels dos esmentats, són Robert Mugabe, al capdavant de Zimbabwe des del 1980; Paul Biya, que suma 30 anys com a president del Camerun, a banda dels set que va exercir com a primer ministre; Yoweri Museveni, cap d’Estat d’Uganda els darrers 26 anys; Blaise Compaoré, que en pocs dies celebrarà un quart de segle com a primera autoritat de Burkina Faso; Omar al-Baixir, president del Sudan des del 1989; Idriss Déby, cap d’Estat del Txad des del 1990, i Isaias Afewerki, màxim mandatari d’Eritrea des de la independència del país, el 1993. En la llista s’hi podria afegir Muhammad Abdelaziz, que ostenta 36 anys al capdavant de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), tot i que aquest país no compta amb seient a l’ONU ni està reconegut per desenes d’estats, com a conseqüència de les pressions del Marroc, que ocupa gran part del seu territori des del 1975.

Guerillers o colpistes

Pràcticament tots governen països que es defineixen com a democràcies parlamentàries, tot i que en la majoria dels casos se’ls considera règims autoritaris i, sovint, directament dictatorials, que només convoquen la població a les urnes per satisfer els seus benefactors occidentals. Sigui com vulgui, la comparació amb les democràcies europees no és possible, sinó que s’han d’analitzar en funció de la tradició i la realitat del seu continent. El professor d’història d’Àfrica de la Universitat de Barcelona (UB) Ferran Iniesta assenyala a EL TRIANGLE que aquests dirigents han arribat al poder després de participar en processos guerrillers (casos de Dos Santos, Mugabe, Museveni, Afewerki i Abdelaziz) o en un cop d’Estat (Obiang, Compaoré, Al-Baixir i Déby). Alguns provenen del marxisme leninisme ortodox, com els presidents d’Uganda, de Zimbabwe, d’Angola i d’Eritrea, però a dia d’avui poc o res conserven d’aquesta ideologia en les seves respectives praxis polítiques.

«Els primers governants africans després de les independències estaven totalment amarats del mite del progrés i estaven convençuts que aplicant les receptes dels països del Nord, amb indiferència que fossin del bloc capitalista o del socialista, allò funcionaria», explica Iniesta. L’africanista subratlla que l’experiència va ser «un fiasco» i va suposar que els mandataris «gastessin en pocs anys el capital de confiança que havien assolit» amb la creació dels seus estats. Els dirigents, actuals, en canvi, ja no tenen les pràctiques del Nord com a model i segueixen receptes pròpies, adaptades a la realitat africana.

Blaise Campaoré, president de Burkina Faso. 

Els governants eterns esmentats en l’article també comparteixen altres característiques, com la tardança a convocar les primeres eleccions –hi ha excepcions com Mugabe, que arriba al poder a través de les urnes, o Afewerki, que ni tan sols s’ha sotmès mai a l’escrutini ciutadà– o la insistència a perpetuar-se en el càrrec canviant o interpretant a la seva manera la llei per superar el topall de mandats, quan n’hi ha (Biya, Museveni, Compaoré i Déby). Les acusacions de frau massiu són també comunes quan en els seus respectius països se celebren eleccions, però Ferran Iniesta subratlla que realment el suport a les urnes que tenen és real. «La longevitat del governant africà no depèn tant del sentit dictatorial del règim com del fet que no intervingui gaire en els processos socials quotidians i sigui capaç de robar discretament [les acusacions de corrupció són habituals] i mantenir un cert ordre», comenta l’historiador.

Suport real a les urnes

Els resultats, gairebé sempre, són aclaparadors: el camerunès Paul Biya va rebre el 78% dels vots en les presidencials del 2011 i el 71,9% en les del 2004; el txadià Déby va passar del 64,7% de les paperetes del 2006 al 88,7% de l’any passat; l’ugandès Museveni va pujar del 59,3% del 2006 al 68,4% del 2011; Compaoré (Burkina) va superar el 80% dels sufragis tant el 2005 com el 2011; el sudanès Al-Baixir va apropar-se al 70% en els comicis del 2010, els primers amb diversos candidats al país... Les excepcions en aquest aspecte són Obiang i Mugabe. El primer, perquè sempre s’atorga més del 95% dels vots i el seu partit acumula tots els diputats menys un del Parlament; el segon, perquè va superar només per 15 punts l’opositor i avui vicepresident Morgan Tsvangirai el 2002, que fins i tot el guanyaria en la primera volta de les presidencials del 2008, tot i que posteriorment, i després d’uns greus disturbis, Mugabe mantindria el poder i nomenaria el seu rival com a número dos. «El poder a l’Àfrica tendeix a consolidar-se, a diferència del que passa a Europa, i qui més es desgasta és l’opositor. La gent el que vol és rebre alguns serveis, i això l’Estat ociós africà ho garanteix. Si el governant és intel·ligent, el que fa és cuidar la xarxa clientelar, col·locar al poder algun dirigent rival i minimitzar la intromissió en la vida habitual de la població», exposa Ferran Iniesta.

De la voracitat d’Obiang i els seus –la revista Forbes li atribueix una fortuna propera a 500 milions d’euros-, a les millores socials que durant molts anys va registrar Zimbabwe, amb èxits notables en educació, passant pels sumptuosos negocis de la filla de l’angolès Dos Santos i les atribuïdes matances d’Al-Baixir, l’únic cap d’Estat sobre el qual pesa una ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional (TPI). Els governants africans que acumulen dècades al poder comparteixen força trets, com ara la manca de llibertat de premsa als seus règims, però no deixen de tenir perfils diferents. De la llista, n’han caigut els últims anys alguns il·lustres com Moammar al-Gaddafi (42 anys governant Líbia fins que els rebels, amb suport occidental, el van executar) o Omar Bongo, que va morir el 2009 després de més de quatre dècades controlant el Gabon. No tots, però, poden eternitzar-se al càrrec. El senegalès Abdoulaye Wade va ser derrotat clarament a les urnes al març per Macky Sall, després de 12 anys de president. El traspàs va ser modèlic, sense provocar un esclat de violència. I és que, quan es vol citar una democràcia parlamentària africana sòlida, el Senegal sempre n’és l’exemple.

Dinasties parlamentàries

L’etíop Meles Zenawi també hauria figurat en aquest particular rànquing de mandataris longeus si no hagués mort el passat 20 d’agost. President del país del 1991 al 1995, va seguir regint el destí dels etíops com a primer ministre durant 17 anys més, fins a la seva desaparició. Com altres dirigents subsaharians, també provenia del marxisme leninisme, del qual s’havia desmarcat feia anys. El Gabon i el Togo són altres casos destacables, amb una espècie de monarquies no dinàstiques. Ali Bongo presideix el primer país des de l’octubre de 2009, només quatre mesos després de la mort del seu pare, que va acumular 41 anys al poder. Bongo fill va arribar al poder a través de les urnes, però ja era ministre durant l’era del seu pare. Al Togo, el cap d’Estat és Faure Gnassingbé. Ministre durant anys, és al càrrec des del 2005, que va assolir arran de la mort de Gnassingbé Eyadema, que s’hi havia passat més de 37 anys. Era el seu pare.

*Reportatge publicat al número 1.077 del setmanari EL TRIANGLE, 21 de setembre de 2012

Primer judici per estafa en la venda de participacions preferents a Catalunya

El director d’una sucursal i una treballadora de Caixabank, imputats per la presumpta estafa en la falsificació d’una signatura 

Des que, el novembre de l’any passat, es va destapar l’escàndol de les participacions preferents, diverses entitats bancàries han estat condemnades per comercialitzar aquest producte financer d’alt risc a clientes que no reunien les característiques d’inversores expertes i a les quals no es va donar a conèixer la complexitat d’un instrument inversor que, entre d’altres trets, no tenia data de venciment. Fins ara, totes les condemnes –que, segons dades de l’agost del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), han obligat dotze entitats a retornar prop de 3,8 milions d’euros– han arribat per la via civil i per la col·locació incorrecta de participacions preferents o similars, però, ara mateix, ja hi ha algunes causes arreu de l’Estat espanyol contra responsables de sucursals bancàries per la comercialització de productes d’alt risc que han optat per la via penal.

L’únic cas que ja s’està jutjant és el de Luisa Vicente, una jubilada barcelonina de 64 anys a  qui no deixaven retirar els 69.000 euros que va adquirir –animada pel director de l’oficina de La Caixa d’on era clienta des de feia més de tres dècades– sumant deute subordinat i participacions preferents. A Luisa, que necessitava els diners per ajudar la seva filla a pagar l’entrada d’un pis i per sotmetre’s a una operació de reconstrucció de pit després de patir un càncer de mama, l’entitat li va oferir com a alternativa la contractació d’un crèdit, opció que va refusar. Posteriorment, en reclamar les còpies dels contractes dels productes subscrits, va descobrir que la seva signatura apareixia falsificada a tres fulls que ella assegura no haver vist i en els quals, precisament, es detallaven els riscos del producte.

L’afectada, que reclama el retorn íntegre del capital invertit, va denunciar CaixaBank, amb el resultat que el director de l’oficina –ja jubilat– i la treballadora que li va vendre el deute subordinat i les preferents estan imputats per estafa. El primer ja va declarar davant els tribunals el proppassat 8 de juny i va assegurar que Luisa Vicente s’ajusta al perfil d’“inversora experta”, fet desmentit per l’advocat de la jubilada, que va recalcar que aquesta havia signat un document on deia que no volia perdre capital ni interessos i que no tenia coneixements sobre productes financers. El 26 de setembre a les 11 del matí, se celebrarà una nova vista del cas a la Ciutat de la Justícia, amb la declaració de la treballadora de l’oficina que, segons Vicente, hauria falsificat la seva signatura. Coincidint amb la vista, la plataforma Estafa Banca, que agrupa centenars d’afectades per l’engany, ha convocat una concentració de suport a Vicente davant dels jutjats.

700.000 perjudicades

Les participacions preferents, que es van començar a comercialitzar durant la dècada dels noranta del segle passat, tot i que es van vendre de forma massiva entre el 2007 i el 2009, són productes financers molt complexos, a mig camí entre les accions i el deute. Es poden considerar un préstec que fa la clienta a l’entitat a canvi d’una participació per la qual es reben uns interessos. Es negocien a la borsa –fet que les exposa a pèrdues importants, tal com ha passat– i són valors a perpetuïtat, de manera que no tenen data de venciment. La inversió no està coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits i, si el banc fa fallida, la persona la perd. Per recuperar-la, cal que les preferents es venguin als mercats borsaris al preu que se’n pagui, que avui és molt inferior a la xifra per la qual les van adquirir les afectades. Es calcula que se’n van emetre per valor de 30.000 milions d’euros i que hi ha prop de 700.000 persones perjudicades per un engany –a moltes se’ls va dir que contractaven un dipòsit que podrien recuperar quan volguessin– que va ser possible per la voracitat bancària i la deixadesa de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) a l’hora d’actuar com a organisme regulador i evitar els abusos de les entitats.

Pèrdues enormes per les afectades d’entitats rescatades

El ministre espanyol, Luís de Guindos, va anunciar fa unes setmanes l’aprovació d’un reial decret segons el qual les persones que tinguin participacions preferents d’entitats financeres rescatades, com ara Catalunya Caixa o Bankia, hauran d’assumir unes pèrdues enormes. De Guindos va detallar a les afectades que se’ls valoraran les participacions a l’actual preu de mercat més un marge del 10%. L’associació d’usuàries de bancs Adicae ha anunciat que es planteja recórrer el decret a Europa, mentre que el Col·lectiu Ronda ha manifestat que la decisió de l’executiu de Rajoy no impedeix reclamar la nul·litat del contracte de les preferents si l’afectada considera haver estat víctima d’un engany.

*Article publicat amb el número 286 del setmanari DIRECTA, 19 de setembre de 2012. 

El somni real

L’esperança va deixar de ser una paraula desconeguda l’1 de gener de 1994. Aquell dia, després d’haver patit anys, dècades i segles de dominació, marginació i discriminació, milers de persones van dir que ja n’hi havia prou. Van alçar-se per recuperar la dignitat que els havia estat arrabassada. El camí cap a la utopia era desconegut i apareixeria ple d’obstacles que podien semblar insuperables: una administració poc disposada a escoltar les seves demandes, un exèrcit poderós i ben preparat amb capacitat per arrasar les seves terres, grups paramilitars disposats a convertir-se en el braç executor per acabar amb una resistència impensable temps enrere, una elit econòmica sense cap intenció que ningú qüestionés un model neoliberal que li reportava uns beneficis incomptables...

La història tantes vegades repetida no es va reproduir en aquesta ocasió. I avui, el somni és més real que mai. La revolució zapatista fa temps que no ocupa portades i ha deixat de ser un lloc de pelegrinatge massiu per a tots aquells que anhelen un model diferent, però el territori rebel de Chiapas continua sent l’exemple real que un altre món és possible. Perquè, aquí, el govern (autònom) de torn no mana, sinó que obeeix el poble. Perquè el procés no s’atura, sinó que avança amb pas ferm, aixecant escoles, clíniques i hospitals propis. Perquè no hi ha explotadores ni persones marginades. Perquè la utopia és real a mesura que es va construint cada dia. I perquè, quan hi pensem, se’ns dibuixa un somriure. Chiapas, terra de somnis. Col·lectius i personals.

*Text publicat al número 286 del setmanari DIRECTA, 19 setembre de 2012. 

“Volen convertir les escoles en fàbriques d’alumnes sense consciència social”

El curs escolar començarà amb jornades de vaga contra les retallades del govern català

La política de retallades en educació que està duent a terme el govern de la Generalitat de Catalunya tindrà com a conseqüència un inici de curs mogut i ple de mobilitzacions als centres d’ensenyament. Fa uns dies, la consellera del ram, la convergent Irene Rigau, va assegurar que tot estava llest perquè el curs comencés “amb plena normalitat”. Però la realitat és que el descontentament en el sector no deixa d’augmentar i es traduirà en jornades de vaga contra una tisorada que no únicament precaritza les condicions laborals de les docents, sinó que també va en perjudici de la qualitat de l’ensenyament que reben les estudiants. La Coordinadora Interzones, que agrupa col·lectius de professorat, ha convocat una aturada –que té el suport legal de la CGT– el primer dia de classes a l’educació primària, el 12 de setembre; a secundària, el 12 o 13 de setembre, en funció del centre, i a les escoles d’adults i els cicles formatius, el 19 de setembre. La protesta també es repetirà el 26 i el 27 de setembre i, segons fonts de la Coordinadora Interzones, la intenció és que es converteixi en una vaga indefinida discontínua, amb aturades dos dies per setmana, tot i que aquest extrem es decidirà cada mes. L’objectiu és aturar els acomiadaments, garantir la igualtat salarial entre totes les docents i forçar el Departament d’Ensenyament a la negociació.

Les primeres mobilitzacions del curs ja es van fer la setmana passada, en concret, el dimecres 29 i el divendres 31 d’agost. L’Assemblea de Personal Docent Interí i Substitut va reunir desenes de persones davant la seu del Departament d’Ensenyament, ubicada a la Via Augusta de Barcelona, per denunciar que enguany les retallades implicaran la pèrdua de 3.000 llocs de treball al sector educatiu públic no universitari català, entre les jubilacions que no s’han cobert i les interines que s’han quedat sense plaça a causa de l’increment de les ràtios d’alumnes per aula –que ha suposat el tancament de desenes de línies arreu del territori– i de l’augment d’hores lectives del professorat funcionari, que podrà dedicar menys temps a la preparació de les classes, amb la conseqüent pèrdua de qualitat que han denunciat professionals i sindicats.

El professorat interí i substitut és el més colpejat per unes mesures que, a moltes docents, els semblaven impossibles quan, fa pocs anys, van començar a impartir classes. Daniel Margarit i Aina Godoy són dos bons exemples de la precarietat a què s’han vist abocades nombroses professionals de l’educació. Ambdues superen ben poc la trentena i es van estrenar en la docència amb la implantació de la sisena hora a l’ensenyament per part del govern tripartit. Després d’uns anys a primària, van passar a secundària, on han exercit com a substitutes. Ara mateix, estan a l’atur, sense massa expectatives d’aconseguir feina com a professores a curt termini.

Un “cataclisme” que afecta projectes vitals

Godoy, que és de Figueres però resideix a Barcelona i és professora de filosofia, explica que, des que és professora de secundària, mai no ha acumulat més de sis mesos treballats durant un curs, però que enguany el panorama és tan fosc que, per primera vegada, es planteja buscar una altra feina que sigui compatible amb la tasca com a docent per si la criden des d’Ensenyament per fer alguna substitució. “Quan vaig començar, pensava que seria complicat aconseguir una plaça fixa, però en cap cas creia que tindria problemes per fer de substituta”, recorda. Dani Margarit, també veí de Barcelona però originari de Castellar del Vallès, va poder treballar tot el curs passat com a professor de literatura castellana a un centre de Badalona, on fins i tot exercia de cap de departament, una de les prerrogatives que, a partir d’aquest curs, ha estat vetada per a les interines. Enguany no té plaça i es planteja optar a un nomenament de mitja jornada, on podria tenir més opcions, a canvi de veure els seus ingressos reduïts a la meitat.

Les substitutes també pateixen una retallada salarial, ja que només cobraran el 85% del que cobren les seves companyes funcionàries per fer la mateixa feina, una xifra que encara és més baixa si tenim en compte tot l’any perquè, a diferència del que passava abans si acumulaven sis mesos treballats, ara ja no tenen dret a cobrar el sou del juliol. A tot això, s’hi afegeixen les creixents dificultats per aconseguir feina. A l’augment de demandants s’hi ha de sumar el fet que, a partir d’aquest curs, les baixes de les docents només es cobriran a partir de l’onzè dia i no des del primer com abans. Les dues docents entrevistades coincideixen que la precarietat que pateixen, que s’ha vist accentuada amb la tisorada, afecta els seus projectes vitals. “Amb l’atur, m’he reorganitzat les despeses, però, si no treballo quatre o cinc mesos durant el curs, no podré aguantar i m’hauré de plantejar compartir pis o tornar a casa els meus pares”, exposa Margarit. Aina Godoy, de la seva banda, subratlla que “ja fa temps que no em compro res i això, per a mi, no és un drama, però sí que ha suposat un canvi de xip”, per reconèixer que la seva situació l’obliga a “anar-ho retardant tot; com, per exemple, tenir fills”.

Ambdues són molt crítiques a l’hora de valorar les retallades perquè, més enllà de les professionals de l’ensenyament, acabaran colpejant el conjunt de la societat. “Tinc la sensació que volen convertir les escoles en fàbriques d’alumnes, on no sigui possible crear dinàmiques de reflexió que ajudin a formar la consciència social de les estudiants perquè siguin ciutadanes crítiques”, sentencia Margarit. Sigui com sigui, les dues docents donen suport a les mobilitzacions de la setmana vinent, que també han estat avalades per organitzacions com la CUP i Endavant, diverses assemblees de barri o els sindicats COS i SEPC, entre d’altres.

*Article publicat en el número 284 del setmanari DIRECTA, 5 de setembre de 2012. 

La comunicació zapatista: explicant una altra realitat

Després de l'incompliment dels Acords de San Andrés per part del govern mexicà, els zapatistes comencen a fixar-se en la comunicació i a endegar mitjans comunitaris, amb l'ajut de col·lectiu com Promedios. L'objectiu? Esquinçar la visió que transmetien els 'mass media'

Fotografies: Promedios

Vinculats a grans grups empresarials amb uns interessos econòmics i polítics molt  determinats, el tractament que la majoria de mitjans de masses han donat a la revolució zapatista i a les demandes dels indígenes mexicans no es pot dir que hagi estat, precisament, favorable a aquesta causa, especialment quan parlem dels grans diaris o televisions (sobretot les que formen part del Grupo Televisa) del propi país nord-americà. Tot i que hi ha excepcions –sempre és recomanable llegir Hermann Bellinghausen, corresponsal de La Jornada a Chiapas- i que els grans mitjans internacionals han estat més benèvols amb el zapatisme i més crítics amb la corrupta administració mexicana, l’EZLN va veure ràpidament que la comunicació era un dels flancs que havia de cobrir si volia tenir èxit en la seva revolució.

Més enllà de la multitud de documentals –molts dirigits per cineastes independents- que s’han fet sobre el tema des de l’alçament de l’1 de gener de 1994, progressivament els zapatistes han entès que calia dotar-se de les seves pròpies eines comunicatives, sobretot amb l’objectiu de donar una altra visió de la realitat –la seva!- a la mateixa comunitat indígena, que no es veia reflectida amb el que llegia, veia i escoltava en els mass media.  En els Acords de San Andrés de 1996, signats per representants de l’EZLN i del govern federal mexicà, s’establia que les comunitats zapatistes tindrien accés als mitjans de comunicació. A l’hora de la veritat, però, l’incompliment per part governamental dels acords, va suposar que nombrosos activistes vinculats al món de la comunicació es dirigissin al territori autònom per, càmera en mà, documentar les violacions de drets humans que l’exèrcit mexicà hi estava cometent. Aquesta actuació va ser l’embrió dels projectes de comunicació comunitària que en els darrers 15 anys han anat apareixent a l’àrea zapatista.

Periòdics murals, ràdios comunitàries o centres de comunicació popular són ara una realitat a les comunitats governades per les Juntas de Buen Gobierno (JBG). Superada la fase en què els encarregats d’explicar què passava en aquest territori eren persones externes als municipis rebels zapatistes, avui en dia els comunicadors són persones de les pròpies comunitats indígenes de Chiapas, que combinen les seves tasques com a comunicadors amb la seva feina diària, normalment com a camperols. En aquest sentit, col·lectius com Promedios –des del 1998- o Koman Ilel –des de més recentment- han jugat un paper cabdal per formar els comunicadors zapatistes, assessorar-les i contribuir a la recerca de fons que han permès a diverses comunitats de dotar-se dels equips necessaris per gravar i editar els seus propis materials audiovisuals.  

Centres de comunicació rebels

“Crèiem necessària la reapropiació i la creació de mitjans per part de la societat. A més a més, considerem que això és clau en organitzacions en resistència”, explica un dels integrants de Promedios que, per qüestions de seguretat (els atacs als comunicadors són molt comuns a gran part de Mèxic), prefereix que la seva identitat no aparegui a l’article. “Amb el temps, les comunitats han entès que han de donar suport a la comunicació per fer possible que arribi una altra visió de les coses, allunyada de la que transmeten els mass media”,  afegeixen des de Promedios. Després d’una primera fase de producció de documentals per donar a conèixer la realitat zapatista a l’exterior, la creació dels Caracoles i les JBG –en el que suposava transferir el poder de l’ala militar, l’EZLN, a la civil- suposa un salt en les necessitats comunicatives de les comunitats, fins al punt que el 2004 es constitueixen els Centros de Comunicación Rebelde Autónoma Zapatista (CCRAZ), en què l’assessorament i la capacitació oferta per Promedios va jugar-hi un paper cabdal.

Actualment, quatre dels cinc Caracoles –tots menys La Realidad- compten amb un centre de comunicació propi, que s’encarrega de cobrir les demandes de la respectiva Junta. La majoria dels reportatges i documentals que es fan van destinats al consum intern de la mateixa comunitat i són en la llengua originària, sigui tzeltal, tzotzil, tojolabal o la que sigui. Quan el producte va destinat a la difusió externa –quelcom cada cop menys habitual- la llengua és la mateixa i, simplement, posteriorment col·lectius com Promedios o Koman Ilel s’encarreguen de subtitular-lo. No és l’única diferència en funció del públic a qui s’adreça l’audiovisual, ja que mentre que quan es pensa en un consum intern totes les persones hi apareixen amb els rostres descoberts –al cap i a la fi la majoria ja es coneixen-, quan l’objectiu és extern, els protagonistes hi surten tapats amb paliacate (el tradicional mocador) o passamuntanyes. Ara mateixa, al territori zapatista hi ha entre 45 i 50 comunicadors indígenes, segons les dades de Promedios, que actuen al servei de la comunitat. Promedios, que té la seu a San Cristóbal de las Casas, bàsicament ara es limita a una tasca d’assessorament, ja que són els mateixos comunicadors indígenes els que ja formen les noves generacions de periodistes zapatistes.

Rescatar un món

“La nostra comunicació busca no només denunciar, sinó també rescatar i festejar que en aquest món hi hagi gent que lluiti perquè això sigui diferent. Volem explicar aquesta altra realitat, perquè escapi del silenci, de l’oblit, per animar altres canvis, per veure el món no com un forat cruel i terrible, sinó com un lloc on trobem persones que no es rendeixen, que somien, que treballen. Un lloc on, malgrat les injustícies quotidianes, predomina l’esperança”, exposa Koman Ilel al seu portal. La mateixa filosofia és la que mou Promedios i la que també ha provocat que hagin sorgit ràdios comunitàries a totes les regions zapatistes i que mitjans com Radio Insurgente o Radio Zapatista s’hagin consolidat com a referències a l’hora d’assabentar-se què està passant a Chiapas, més enllà del que diguin les fonts oficials. En aquest àmbit, Enlace Zapatista, un portal que recull els comunicats que emeten les diferents JBG, també és una eina imprescindible.

“Gràcies als zapatistes, els pobles originaris d’altres parts de Mèxic també han entès que la comunicació és imprescindible en la lluita, per mostrar una altra realitat i que és necessari que siguin ells mateixos els que s’encarreguin de fer-la, perquè és l’única forma que podran reflectir la seva pròpia mirada”, conclouen des de Promedios. Els que no tenien veu, els exclosos, els discriminats,..., ja fa temps que van alçar-se i recuperar la dignitat i ara ja són ells els que difonen la seva mateixa veu i la seva forma de veure el món. Malgrat tot, no tot és tan idíl·lic, ja que aquesta tasca també va acompanyada de riscos. Com passa a gran part de Mèxic, els atacs als periodistes són habituals i des de Promedios m’explicaven que no fa gaire mesos la policia havia segrestat tres comunicadors de Morelia, que van veure’s obligats a passar-se diversos dies arrestats, pel simple fet de poder presentar la factura de les càmeres que en aquell moment portaven a sobre. La discriminació institucional encara es manté. 

“Afirmem positivament cada dia la nostra esperança”

El CIDECI o Universitat de la Terra de San Cristóbal de las Casas és un projecte educatiu totalment autònom que permet a la població indígena rebre una formació gratuïta i de qualitat en nombroses matèries. L’espai, que té 23 anys, no deixa de créixer ‘pasito a pasito’

Lluny de confiar en una administració –local, estatal o federal- que històricament els ha marginat, discriminat i represaliat, ja fa algunes dècades que part de la població indígena de Chiapas va decidir aixecar-se i endegar els seus propis projectes –de govern, educatius o sanitaris, per citar només tres àmbits- de forma autònoma, sense comptar amb cap recurs oficial mexicà. Els Caracoles i les Juntas de Buen Gobierno (JBG) zapatistes són els exemples més coneguts d’aquesta pràctica, però hi ha casos que van més enllà de les persones que donen suport a l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) i que són previs a l’aixecament de l’1 de gener de 1994, que per a molta gent va situar Chiapas i les reivindicacions de la seva població indígena al mapa. El Centro Indígena de Capacitación Integral (CIDECI), ubicat a San Cristóbal de las Casas i nascut el 1989, és probablement el paradigma que als ciutadans originaris de Chiapas els ha anat molt millor quan han decidit organitzar-se per si mateixos que no pas quan han esperat que l’administració, sigui del color que sigui, respecti els seus drets i els proveeixi de serveis bàsics.

Amb 23 anys de trajectòria –justament la setmana passada se’n va celebrar l’aniversari- el CIDECI, també conegut com la Universitat de la Terra, és un espai en continu creixement i expansió en què joves indígenes provinents de tot Chiapas completen la seva formació per retornar a les seves comunitats amb els coneixements adquirits. No disposaran de cap títol oficial expedit per l’Estat mexicà, però, seguint la filosofia pedagògica del centre, hauran après a fer i hauran après a aprendre, tot en un entorn intercultural en què el castellà es combina amb les diferents llengües originàries del territori, com ara el tzotzil, el tzeltal o el tojolabal, entre d’altres.

Passejar pel CIDECI és una experiència molt recomanable, per descobrir fins a quin a punt pot funcionar de manera solvent un projecte autònom. L’espai, que ocupa desenes d’hectàrees, transmet la sensació de no aturar-se mai, d’adaptar-se constantment a les necessitats de les comunitats indígenes tot seguint un full de ruta que contempla una expansió lenta, però constant. “Costa molta feina créixer, però pasito a pasito ho anem fent, sense aturar-nos”, em comenta el doctor Raymundo Sánchez Barrozo, el coordinador general de la Universitat de la Terra.

Al CIDECI s’hi fa formació d’un munt de matèries, des d’un curs per aprendre a fer pa, fins a informàtica, passant per cursos en agricultura, ramaderia, apicultura, mecànica, teixits, música, tall i confecció, electricitat, ferreteria, serigrafia, radioelèctrica, sabateria, disseny i arquitectura o construcció, per citar-ne només alguns. Tota la formació és gratuïta per als alumnes, que també tenen l’opció de cursar altres matèries ofertades també a la Universitat de la Terra, com ara Dret Autònom, Agroecologia, Administració d’Iniciatives i projectes comunitari-col·lectius, Interculturalitat, Anàlisis dels Sistemes-Món o Estudis de (Post) i (Des) colonialitat.

Connexions amb els zapatistes

L’espai transmet dignitat i ordre i està fet amb una arquitectura homogènia i respectuosa amb l’entorn. I és que bona part dels edificis del CIDECI els han fet els propis alumnes que es formen en construcció, aixecant immobles de tova. El centre aprofita l’aprenentatge dels estudiants per dotar-se de nous recursos, de manera que els mobles que necessita els fan els alumnes de fusteria; les instal·lacions elèctriques, els d’electricitat; de la decoració se n’encarreguen els que es formen en pintura i arts; el menjar l’elaboren aquells que estudien cuina,... A banda de les aules, el CIDECI disposa de biblioteques, tallers, auditoris –sovint s’hi fan seminaris oberts a assistents d’arreu del món i el recinte més gran té capacitat per a 1.500 persones-, granges, dormitoris per allotjar tant els alumnes com els visitants, cuines o cafeteries, entre d’altres.

Tota la formació que s’hi fa, i que compta amb una excel·lent valoració per part de les comunitats indígenes que hi envien els seus joves, no està reconeguda per cap administració mexicana, però en canvi el CIDECI ha pogut establir convenis amb diversos centres, com ara la colombiana Universidad de Santo Tomás, a Bogotà; la Universidad Autónoma Metropolitana (UNAM) de Ciutat de Mèxic o la Universidad Iberoamericana de Puebla, també a Mèxic.  Amb un estreta vinculació amb els zapatistes –parlem també d’un projecte autònom, multicultural i que aporta la dignitat a les comunitats originàries negada pels successius governs mexicans-, el projecte educatiu va més enllà i arriba a totes aquelles comunitats indígenes que ho desitgin, tot i que només cal fer una volta per l’espai per descobrir, a través de diversos murals, les evidents simpaties cap al projecte de l’EZLN.

Com pot sobreviure sense cap ajuda de l’administració autòctona? El dr. Raymundo Sánchez m’ho explica. Bàsicament el CIDECI té dues fonts de finançament: una és la cooperació internacional i l’altra l’autofinançament a través de la venda de productes i de l’assessorament que ofereix en diverses matèries. Mentre que la cooperació –històricament ha rebut importants recursos provinents del Principat i del País Basc- està disminuint els darrers anys, l’autofinançament no deixa de créixer, en gran part gràcies a la Sociedad Cooperativa de Productores y Sistemas Integrados Agroecològicos: Vanda Shiva, que a banda de produir aliments i flors, ofereix capacitació i assessoria en la matèria a les zones indígenes de Chiapas. “Hem d’afirmar positivament cada dia la nostra esperança”, em comenta el doctor Raymundo quan li manifesto la meva admiració per l’abast d’un projecte educatiu autònom que permet una formació de qualitat a la població tradicionalment marginada de Chiapas. Amb un full de ruta ben clar, el CIDECI demostra que l’estabilitat, el respecte a la diferència, la pluriculturalitat i la protecció del medi són potes fonamentals d’un model educatiu del qual haurien d’aprendre molt els nostres particulars dirigents, encaparrats a canviar el sistema cada legislatura, obviant les opinions de mestres i pedagogs. 

La nova repressió governamental als zapatistes

La repressió del govern mexicà contra el projecte zapatista no ha desaparegut, però sí que ha mutat. Els drets de la població indígena segueixen sense tenir-se en compte i a Chiapas es violen constantment, com demostra el que passa a Huitepec o a les CRS

A poc més de 10 quilòmetres del centre de San Cristóbal de las Casas (Chiapas) s’hi troba la reserva ecològica de Huitepec, un dels escenaris actuals del conflicte de baixa intensitat que protagonitzen els zapatistes i l’Estat mexicà. El 13 de març de 2007, la Junta de Buen

La reserva ecològica de Huitepec

Gobierno (JBG) d’Oventic va establir que 102 hectàrees de terreny d’aquesta muntanya es convertien en una reserva ecològica, amb l’objectiu de protegir-ne els ingents recursos hídrics i forestals dels depredadors projectes d’empreses transnacionals que actuaven utilitzant persones que residien en comunitats properes i que comptaven amb la connivència de l’administració mexicana. Des d’aquella data, camperols que són bases de suport de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN, en castellà) s’encarreguen de protegir la reserva, amb l’objectiu de descobrir, denunciar i impedir, per exemple, la tala d’arbres sense el permís de les autoritats zapatistes.

La reacció del govern de l’Estat de Chiapas, en aquell moment en mans de l’esquerrà Partit de la Revolució Democràtica (PRD), no va fer-se esperar i va aprovar un decret per declarar com a reserva natural el mateix territori, donant-li la competència a l’Ajuntament de San Cristóbal de las Casas. Els zapatistes, però, no van acceptar la maniobra i han seguit protegint l'àrea alertats pels precedents de muntanyes semblants, on empreses foranes havien arrasat gran part de la fusta -sobretot de roure a Huitepec- disponible. Des d’aleshores, s’han succeït els intents governamentals per desallotjar el campament zapatista de la reserva ecològica i comunitària, tal com ha informat en diverses ocasions la premsa mexicana.

Ubicada a uns 3.000 metres d’altura, la reserva està a pocs centenars de metres de la comunitat de Huitepec Ocotal, on les famílies zapatistes només representen al voltant del

La cabana dels obsservadors.

10% del total dels habitants. Això provoca que, per decisió de la Junta d’Oventic -de la que depèn el territori autònom d’aquesta zona dels Alts de Chiapas-, les rondes de vigilància se les reparteixin camperols zapatistes de tota la regió, que cada certes setmanes passen diversos dies al campament que hi ha en un dels punts més elevats de la reserva. Durant els cinc dies que hi vam estar, vam poder constatar que les condicions de vida hi són molt dures: la pluja intensa hi és gairebé diària, el fred és rigorós i l’allotjament dels observadors internacionals -encarregats de denunciar les violacions dels drets humans que es produeixen al territori- està molt lluny de poder ser considerat còmode.

“Actualment no patim l’assetjament inicial i l’amenaça de desallotjament del campament no és tan real com ho era fa tres o quatre anys. El que fem és, fonamentalment, controlar la tala d’arbres, que bàsicament porten a terme persones que resideixen al límit de la reserva”, explica Edgardo (nom fals per protegir la seva identitat), zapatista de Huitepec Ocotal i una de les persones que ens acompanya en les marxes diàries de quatre o cinc hores i en les que detectem, precisament, diversos arbres talats sense permís. “Si descobrim algú tallant arbres, l’intentem detenir i portar-lo davant la Junta, que decidirà què es fa amb ell”, explica el Ramon (també nom fictici), un camperol de la comunitat de Tenejapa que amb altres companys s’està encarregant aquests dies de la vigilància de la reserva. “Intentem explicar-li que s’equivoca i fer-li veure que no és el nostre enemic, perquè també és indígena i li comentem que el que busquem els zapatistes és un món més just per a tothom”, afegeix.  

La repressió es manté, però ha mutat
En aquest sentit, la situació de la comunitat de Huitepec Ocotal és paradigmàtica del que passa a moltes àrees rurals de Chiapas. Famílies zapatistes que són bases de suport de l’EZLN conviuen amb d’altres afiliades al Partit Revolucionari Institucional (PRI), al PRD o a d’altres organitzacions convencionals, que han intentat cooptar-les per dividir les comunitats i poder seguir disposant dels recursos naturals -Chiapas és un dels estats mexicans més rics pel que fa a recursos forestals, hídrics i minerals- segons desitgin. El conflicte s’ha anat transformant amb els anys i tot i que la presència de l’exèrcit mexicà segueix sent molt important, l’actuació governamental ha canviat, lluny dels vistosos operatius dels anys noranta. Les víctimes mortals pràcticament han desaparegut i la major part de casos d’assetjament i intents de desallotjament els protagonitzen ciutadans indígenes vinculats als partits esmentants. Així, segons l’organització Enlace Civil, entre el 2009 i el 2012 les cinc JBG han denunciat més de 30 casos d’amenaces, desallotjaments, provocacions i empresonaments a bases de suport de l’EZLN.

Les noves formes que l’administració mexicana utilitza per atacar la població indígena tenen en el projecte de les Ciudades Rurales Sustentables (CRS) un dels exemples més flagrants.

Més reserva.

Segons la propaganda governamental, les CRS pretenen “concentrar la població dispersa que habita en petites comunitats marginades en un nucli que no trenqui amb el seu entorn, respectant la seva identitat i enfortint la seva ciutadania”. A l’hora de la veritat, però, aquestes ciutats rurals perjudiquen clarament les persones que hi van viure i suposen una “violació al dret a la lliure determinació dels pobles i comunitats als que s’ha reubicat i als que ha desplaçat del seu territori”, segons el documentat informe elaborat per la Red por la Paz en Chiapas i el Colectivo de Análisis e Investigación Kolectiva (CAIK), que hi han realitzat una àmplia missió d’observació.  

Ara mateix hi ha dues CRS ja en funcionament -Santiago el Pinar i Nuevo Juan del Grijalva- a banda de cinc més en construcció o projectades. La promesa de tenir garantits els serveis bàsics -com ara sanitat o educació- no s’ha complert tal com va prometre el govern i la majoria de nous residents han denunciat que canviar la seva antiga comunitat rural per aquestes ciutats artificials ha estat perjudicial per a ells. I és que han passat d’una economia pràcticament autosuficient gràcies al cultiu de les seves terres i a tenir bestiar a veure’s forçats a comprar-ho tot a la tenda, malgrat disposar d’uns migrats recursos econòmics. En aquest sentit, cal subratllar que els habitatges que els han proporcionat són més petits dels que disposaven a les seves comunitats, estan fets amb materials de mala qualitat i no disposen de prou terres per tenir una agricultura de subsistència. A més a més, les CRS queden habitualment molt lluny de les antigues terres de cultiu dels indígenes, de manera que no les poden continuar treballar i es veuen desposseïts dels terrrenys. La vulneració efectiva del dret al treball no és l’única violació als seus drets, perquè tampoc se’ls va consultar en cap cas com voldrien organitzar-se en les noves CRS, vulnerant el seu dret a la lliure determinació.

San Cristóbal vist des de la reserva.

Interessos ocults: Starbucks i Coca-Cola
Òbviament, rera la suposada bona voluntat dels governs estatal i federal en promoure les ciutats rurals per a la població de les comunitats indígenes hi ha interessos ocults. El Centro de Investigaciones Económicas y Políticas de Acción Comunitaria (CIEPAC) ja va denunciar fa quatre anys que les “CRS poden ‘solucionar’ el què fer amb milers de famílies que seran desplaçades de les seves terres forçosament per permetre l’extracció mineral i les represes que haurien de construirse per satisfer les necessitats de les (indústries) mineres”. Només en els darrers 12 anys, les autoritats mexicanes han atorgat 28.000 concessions d’extracció a empreses mineres estatunidenques, canadenques i britàniques i Chiapas és un dels estats que més riquesa té en el seu subsòl. El desplaçament de la població també es promou per a construir noves represes hidroelèctriques. Finalment, el govern també anima les comunitats a deixar de cultivar aliments per apostar pels agrocombustibles, pensant només en el benefici econòmic de les empreses i colpejant la sobirania alimentària indígena.   

Algunes de les empreses que es beneficien de la política d’assetjament a les comunitats indígenes són enormement conegudes. Així, per exemple, la nord-americana Starbucks Coffee Company aconsegueix cafè d’una de les zones on s’està promovent una CRS. Coca Cola, de la seva banda, compta amb una planta embotelladora a la comunitat de Alcanfores, molt a prop de la reserva ecològica zapatista de Huitepec i aprofitant-se de l’aigua d’aquest territori, segons han denunciat reiteradament des de la Junta de Buen Gobierno d’Oventic. Les dues multinacionals, però, han presentat els seus projectes com a beneficiosos per a les comunitats, obviant que en cap cas han demanat permís a les autoritats indígenes per implantar-los i que difícilment es poden considerar curosos amb l’entorn. Del que es tracta és de fer diners.