Veus del sud per entendre i explicar el sud

Un informe de Human Rights Watch (HRW) alertant sobre el risc que l’inici de la mineria industrial a Karamoja derivés en vulneracions dels drets humans de la població autòctona va impulsar-me a desplaçar-me uns dies a aquell territori, situat al nord-est d’Uganda. Era mitjan de febrer i feia tot just un mes i mig que havia començat una breu etapa al país. Tenia certa informació d’una regió, la més remota i pobra d’Uganda, poblada per un poble de pastors nòmades -els karamojong-, pel qual les fronteres amb Kènia i el Sudan del Sud no suposaven cap tipus de barrera. Em faltaven contactes per anar-hi i a través de la xarxa vaig contactar amb elKaramoja Development Forum.

A la premsa de Kampala, la capital ugandesa, les informacions sobre els karamojong els acostumaven a presentar com una gent subdesenvolupada, endarrerida i primitiva. Però va ser arribar a Moroto, la capital de Karamoja, per tenir clar que es tractava d’un simple prejudici centralista. Allà vaig reunir-me amb Simon Peter Longoli, un jove periodista que havia fundat el Karamoja Development Forum, un espai de debat i reivindicació digital que aplega més de 3.000 persones. El mite del primitivisme dels karamojong desmuntat de cop. Longoli va exposar-me la deixadesa amb què el govern ugandès tractava el seu poble, víctima d’una sempiterna mancança d’inversions públiques i al que ni tan sols deixaven escollir quin model de suposat desenvolupament havia de seguir.

La ramaderia, pal de paller de l’estil de vida de la població autòctona des que se’n té record, s’estava veient substituïda per una agricultura per la qual el terreny -amb una estació seca que s’allargava la major part de l’any- no era idoni. L’aterratge d’empreses mineres foranes disposades a explotar la riquesa del subsòl de Karamoja, fonamentalment or i marbre, també s’havia fet d’esquenes a la població local, temorosa que a curt termini signifiqui la fi d’una minera artesanal cabdal per la subsistència de milers de famílies. Gràcies als contactes que em va facilitar Simon Peter Longoli vaig poder visitar un petit poblat karamojong, víctima de la política dictada per Kampala de prioritzar l’agricultura en detriment de la ramaderia bovina, i entrevistar per unreportatge un grup de miners artesans que obtenien tot just un plat de mongetes per passar-se hores buscant or a prop de Moroto.

Unes setmanes abans havia estat per primera vegada a Gulu, la ciutat més important del nord d’Uganda i capital del país Acholi, epicentre el conflicte bèl·lic que durant dues dècades van protagonitzar la milícia de l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) de Joseph Kony i les forces armades ugandeses. Per situar-me vaig seguir l’esquema que repetiria a Karamoja setmanes més tard. D’entrada, em vaig entrevistar amb un periodista local, en Moses Odokonyero, membre del Northern Uganda Media Club. A banda d’ajudar-me a entendre quina era la situació actual d’una àrea que fa una dècada era zona de guerra, Odokonyero va facilitar-me contactes amb organitzacions locals, com el Refugee Law Project o Information for Youth Empowerment Programme (IYEP), fundada per un antic tinent de l’LRA.

Trobar-se amb periodistes autòctons. Prioritzar les visites a organitzacions ugandeses. Llegir els seus informes i escoltar-les. I, sobretot, donar-los veu. No conec cap altre camí per fer periodisme des del sud, des del terreny, amb independència que estiguem en un camp de refugiats a Palestina, amb indígenes a l’Equador o al nord d’Uganda. És el millor antídot per fugir del (cert) paternalisme que poden transmetre les organitzacions i les veus del nord en parlar del sud. És el camí més curt i autèntic per entendre què hi passa realment. Perquè al sud la millor font, gairebé sempre, prové també del sud.

La imparable agonia del Llac Victòria

La sobrepesca, la destrucció de l'equilibri ecològic per la introducció de la perca del Nil, la contaminació de les aigües, la desforestació i l'expansió de la sida són les principals amenaces de l'espai

La petita badia de Lutoboka es converteix en un petit formiguer de gent cada tarda, quan una cinquantena de persones hi arriben en vaixell des d'Entebbe i s'uneixen a les desenes de residents que hi passen les hores, jugant a cartes, petant la xerrada o reparant les malmeses xarxes amb què sortiran a pescar a la nit. Ubicada a l'extrem nord-oriental de l'illa de Buggala, la badia és el principal punt de connexió del territori continental d'Uganda amb les Tse-Tse, un arxipèlag format per 84 illes al nord-oest de l'immens Llac Victòria i poblat per unes 70.000 persones. Henry Mayanja hi ha passat moltes de les tardes de les dues darreres dècades -tota la seva etapa com a pescador- i mentre mira els desperfectes de les xarxes explica que “ara hi ha menys peixos que fa vint anys, però en canvi hi ha més pescadors”. El resultat de l'equació és lògic, les captures han disminuït i la pobresa al districte de Kalangala -que engloba tot l'arxipèlag- ha augmentat.

La sobrepesca és només un dels greus problemes que colpegen les Tse-Tse i el conjunt d'un Llac Victòria cada cop més contaminat, on la vida s'hi fa progressivament més difícil fins al punt que els pronòstics més pessimistes afirmen que en 30 anys ja ni tan sols hi quedaran peixos. L'acaparament de terres -una xacra recurrent a tot Uganda-, una desforestació de moment imparable i una taxa de prevalença del VIH molt per damunt de la mitjana nacional són altres qüestions cabdals per adquirir un retrat complet de les principals amenaces de l'arxipèlag ugandès i, de retruc, del conjunt del llac. 

El pescador Henry Mayanja. 

Amb una superfície de gairebé 70.000 quilòmetres quadrats, el Victòria és el segon llac d'aigua dolça més gran del món -només el supera el nord-americà llac Superior- i s'estén per Uganda, Tanzània i, en menor mesura, Kènia. La pesca és la principal activitat econòmica que s'hi desenvolupa, però les captures ja fa anys que descendeixen de forma alarmant, fet que afecta especialment les magres butxaques de les desenes de milers de persones que hi practiquen una pesca tradicional. Segons xifres de l'Organització de la Pesca al Llac Victòria (LVFO, en anglès), la població de perca del Nil ha davallat d'un milió de tones l'any 2000 a 331.000 -una tercera part- el 2013.

L'impacte de la perca del Nil

La pesca il·legal -bàsicament portada a terme per pescadors sense recursos per pagar-se la llicència i que tenen en aquesta activitat una de les poques vies de subsistència- és una de les raons de la sobreexplotació del llac i del progressiu esgotament que pateix, però no l'única. La perca del Nil és un cas paradigmàtic de catàstrofe ecològica provocada per la introducció d'una espècie forana. Amb un gran tamany i un ràpid creixement, la rendibilitat econòmica que oferia n'explica l'arribada, a la dècada dels cinquanta del segle passat. La introducció de la perca va suposar la progressiva desaparició de centenars d'espècies autòctones de peixos més petits, bàsics per mantenir l'equilibri biològic de l'espai. Grans empreses dedicades a l'exportació -sobretot a Europa- en concentren les captures, mentre que els pescadors tradicionals com Henry Mayanja s'han de conformar normalment amb atrapar peixos més petits pels quals tot just els paguen 500 xílings ugandesos al quilo (uns 15 cèntims d'euro) quan els venen a la platja. 

El llac vist des de Kalangala. 

Un altre factor que afecta directament la biodiversitat i, per tant, la vida del Llac Victòria és la gran proliferació d'algues, com a conseqüència de l'accelerada extinció de les espècies autòctones que se n'alimentaven. El creixent nombre de plantes disminueix la quantitat d'oxigen a l'aigua, ja que les algues l'absorbeixen, fet que aboca nombrosa fauna a la desaparició, dificulta la mobilitat al llac i també perjudica la pesca. En una entrevista recent al portal Global Ideas, el catedràtic de Ciències Aquàtiques de la Universitat tanzana de Dar es Salaam Yunus D. Mgaya explicava que actualment es pesquen perques molt més petites que les de fa un anys. Per tant, l'increment de la rendibilitat econòmica que va significar la introducció de l'espècie ha derivat, dècades més tard, en un increment de la pobresa a la zona, a causa de la reducció de la biodiversitat, l'augment de les algues i, finalment, la mateixa disminució del tamany i quantitat de perques.

La població del voltant no deixa d'augmentar i això també amenaça el Llac Victòria, dipòsit de les aigües residuals de totes les ciutats i indústries de la conca. Els vessaments d'aigües brutes -també l'emprada en l'agricultura- ha fet créixer els nivells de nitrogen i fòsfor de l'àrea, un altre fet que alimenta la multiplicació de les algues. El 1996, els governs de Kènia, Uganda i Tanzània van posar en marxa el Projecte de Gestió Mediambiental del Llac Victòria, amb l'objectiu de regular-ne la pesca i la silvicultura. Tot i que s'han produït algunes millores, per exemple en la gestió de les aigües residuals, la realitat és que la sobreexplotació del llac encara és un problema greu i els experts no preveuen un futur optimista. El doctor Mgaya, de fet, considera “possible” que en 30 anys hi hagin desaparegut els éssers vius “si no aconseguim millorar la qualitat de l'aigua i no aturem la continua contaminació”.

L'expansió de l'oli de palma

Les aigües del llac al voltant de l'illa de Buggala -la més gran de les Tse-Tse i que acull la capital del districte de Kalangala, del mateix nom- també s'han contaminat els últims anys pels fertilitzants inorgànics i pesticides emprats en les nombroses plantacions d'oli de palma que s'hi han estès des del 2003. Segons un estudi defa dos anys de l'ONG Amics de la Terra, l'expansió dels cultius d'oli de palma -bàsicament destinats a la producció de biocombustibles- genera una creixent desforestació de l'illa, fet que n'augmenta l'erosió del sòl i facilita que els fertilitzants i pesticides contaminin al llac en veure-s'hi desplaçats quan hi ha pluges. El cultiu energètic és una aposta del govern ugandès i està estretament lligat a la problemàtica de l'acaparament de terres a Buggala, que deixa cada cop més persones sense tros per conrear aliments i, conseqüentment, hi ha fet créixer la pobresa, explica Rosemary Takella, portaveu del Fòrum d'ONG del Districte de Kalangala. 

Plantació d'oli de palma. 

El Projecte de Desenvolupament d'Oli Vegetal està encapçalat per l'administració de Yoweri Museveni -president ugandès- i també compta amb el finançament del Banc Mundial i el Fons Internacional de Desenvolupament Agrícola de l'ONU. L'objectiu és plantar un total de 10.000 hectàrees d'oli de palma, en àrees on abans hi havia boscos o camps de conreus d'aliments. A banda de l'executiu ugandès i organitzacions internacionals, en el que és un negoci per uns pocs hi participen grans transnacionals privades del sector com Wilmar International -amb seu a Singapur i una de les principals productores mundials de biodièsel d'oli de palma- i BIDCO, companyia líder en la producció d'olis vegetals a l'Àfrica de l'est i central.

L'expansió de les plantacions d'oli de palma a Buggala ha provocat diversos impactes negatius en la població local, com la pèrdua de superfície forestal -font de material per a la construcció i, sobretot, de llenya pels autòctons-, l'increment de la inseguretat alimentària i, per tant, de la pobresa d'una població que es veu abocada a adquirir al mercat vegetals que abans produïa a camps propis, la disminució de l'atractiu de l'àrea per a un possible desenvolupament de l'ecoturisme -es tracta d'un cultiu molt agressiu amb el medi- i la reducció d'espais per a la pastura dels animals, com a conseqüència de l'acaparament de terres per part dels promotors del projecte.

VIH sense control

“Els treballadors de les plantacions d'oli de palma tenen ingressos molt petits, del voltant d'un dòlar al dia. La majoria provenen d'altres zones d'Uganda i al cap de poc temps deixen la feina, que és molt dura, perquè està mal pagada i s'aboquen a la pesca il·legal o la delinqüència perquè no hi ha més alternatives ni l'opció de retornar als seus llocs d'origen perquè no tenen diners”, resumeix Rosemary Takella. L'arribada de treballadors forans -tots homes- té un altre problema associat, que és l'expansió sense control de la sida, una de les xacres de l'arxipèlag. Si la taxa de prevalença del VIH a Uganda és del 7,3%, al districte de Kalangala supera el 16%, però amb algunes illes on s'enfila per damunt del 30%, segons exposa Daniel Muguluma, director de projectes de Kafophan, un fòrum local dedicat a la sensibilització, assessorament i tractament de persones amb la malaltia.

“A Kalangala hi ha cinc homes per cada dues dones i la prostitució hi és molt habitual, sobretot en els dies de cobrament dels treballadors de les plantacions i dels pescadors. Tot i la nostra tasca, el mercat del sexe que hi ha i el limitat ús de preservatius contribueixen a expandir el VIH. La geografia de l'arxipèlag tampoc ens ajuda, perquè hi ha moltes illes sense centre mèdic i organitzacions com Kafophan no disposem de prou recursos per tenir-hi algun local o enviar-hi algú a fer sensibilització”, detalla Muguluma.

10 anys després de l'estrena del premiat documental La pesadilla de Darwin, que mostrava la problemàtica ambiental del Llac Victòria i la greu xacra de la sida, la realitat és que la situació no es pot dir que hagi millorat i els greus problemes s'hi mantenen. “Fa dues dècades que pesco, però cada cop se'm fa més difícil sobreviure amb els ingressos que n'obtinc. La població creix i les nostres condicions només empitjoren i se'm fa molt complicat tenir esperança en el futur”, lamenta des de Lutoboka Henry Mayanja. L'agonia del Llac Victòria continua i, almenys de moment, sembla imparable.

*Article publicat al número 358 del setmanari DIRECTA, 23 d’abril de 2014. 

Buscar or per comprar-se un plat de mongetes

El recent descobriment d'una important riquesa mineral a Karamoja ha provocat l'arribada de diverses transnacionals a la regió més empobrida d'Uganda. Un informe d'HRW adverteix que la seva explotació pot accentuar la marginació d'un territori històricament menyspreat per Kampala i amenaça amb liquidar una activitat bàsica per a la subsistència de milers de ciutadans locals

Equipats amb pics i pales, Kodet Robert i Lokiru Monyes s'endinsen des de les vuit del matí a alguna de les mines excavades artesanalment en el subsòl de Rupa, un sub-comtat del districte de Moroto, a la regió ugandesa de Karamoja. La sorra que extreuen passa a mans d'una dona, que la barreja amb aigua en una galleda amb l'esperança de trobar alguna peça d'or, per petita que sigui. El preuat líquid prové d'un riu gairebé sec situat a més d'un quilòmetre de la mina i l'ha carregat un nen de 9 anys. L'equip de Robert i Monyes està format per cinc persones. Els ingressos, normalment escassos, que obtenen per les més de sis hores diàries a la mina es reparteixen equitativament.

"Si tenim sort i trobem una peça gran, podem guanyar entre 80.000 i 100.000 xílings ugandesos [entre 23,5 i 30 euros] , però només ens passa molt de tant en tant. La majoria de dies l'or que traiem tot just ens permet comprar un plat de mongetes o de posho [menjar fet a partir de farina de blat de moro, tradicional de l'Àfrica de l'Est]". El treball és molt dur i sovint es desenvolupa sota temperatures que superen els 35 º C. La mineria artesanal de subsistència està molt estesa a Karamoja, regió del nord-est d'Uganda fronterera amb Sudan del Sud i Kenya i la més empobrida del país. Segons un informe recent d'Human Right Watch ( HRW ), més de 18.000 persones s'hi dediquen durant l'estació seca, per complementar els ingressos que obtenen de les activitats ramaderes i agrícoles. 

Kodet Robert i Lokiru Monyes. 

La riquesa del subsòl de Karamoja, una terra de pastors nòmades que en les últimes dècades han patit els intents del govern ugandès d'aniquilar la seva forma de vida tradicional, ha provocat l'arribada recent de diverses multinacionals mineres que compten amb el suport de Kampala. El 2011, un treball del Departament d'Estudis Geològics i Mines del Ministeri d'Energia va constatar que la regió posseeix or, pedra calcària, urani, marbre, grafit, ferro, wolframita, níquel i coure, entre d'altres minerals. El descobriment va obrir la porta a l'aterratge d'empreses privades disposades a explotar els recursos d'un territori pacificat després del violent procés de desarmament patit durant la primera dècada del segle.

Aterratge sense consultar les comunitats

Entre el 2012 i el 2013, el govern d'Uganda va concedir permisos d'exploració a Karamoja a tres companyies mineres. Són East African Mining Ltd, filial ugandesa d'East African Gold, amb seu al paradís fiscal britànic de Jersey; Jan Mangal Uganda Ltd, subsidiària d'un conglomerat de joies de l'Índia; i Dao Uganda Ltd, que pertany a una empresa constructora saudita-kuwaitiana. La primera busca or i té llicència des de fa dos anys per explorar una àrea de 2.000 quilòmetres quadrats en els districtes de Kaabong i Kotido. Jan Mangal va arribar al sub-comtat de Rupa, a Moroto, també el 2012 i atreta per l'or. Finalment, Dao té presència a Karamoja des de l'any passat, en concret al districte de Moroto amb l'objectiu d'extreure blocs de marbre per exportar posteriorment a Europa i Orient Mitjà.

Mina a Rupa. 

L'argument de Kampala per afavorir l'arribada de les transnacionals a l'àrea és que portaran desenvolupament i generaran llocs de treball, però la visió complaent cap a la indústria extractiva no és compartida al territori. "Ens imposen un model de desenvolupament decidit des del govern estatal, ens diuen que hem de canviar i que no triem els camins adequats per sortir de la pobresa i no se'ns consulta per a res", es queixa Simon Peter Longoli, periodista i fundador del Karamoja Development Forum, una entitat de debat digital que aplega més de 3.000 membres preocupats pel futur de la regió. En relació amb la mineria , l'ambientalista i també membre del col·lectiu Tebanyang Emmanuel exposa que "volem descobrir quins beneficis aporta realment la mineria a la comunitat local, perquè de moment no els hem descobert".

L'informe de HRW Com podem sobreviure aquí? L'impacte de la minera sobre els drets humans a Karamoja reconeix que les inversions del sector privat "podrien transformar la regió, proporcionant llocs de treball i millorant la seguretat dels habitants, l'accés a l'aigua, les carreteres i altres infraestructures". El document, presentat al febrer, adverteix ràpidament que la "mesura en què les comunitats se'n beneficiaran segueix sent una pregunta oberta i el potencial de dany és gran". Tot i que la terra és de propietat comunal, ni el govern ugandès ni les companyies van consultar les comunitats autòctones abans de començar l'exploració. Més del 80% de la terra no està registrada a nom de ningú i això dificulta la seva protecció i facilita que el govern s'acabi apropiant d'ella. Si finalment la terra passa a mans de les companyies mineres per a la seva explotació, el dret internacional estableix que a la població indígena li pertoca rebre una compensació "justa i equitativa" per l'ús del sòl i l'explotació dels recursos naturals. En tot cas, la llei de mines ugandesa fixa que els minerals són propietat del govern estatal. 

Camp a Rupa. 

Territori molt pobre

Fins al descobriment de la riquesa mineral, Karamoja havia estat un territori oblidat i menyspreat per les successives administracions ugandeses. Els règims militars de Milton Obote i Idi Amin Dada -que es van succeir de 1962 a 1985- consideraven als karamojong un poble primitiu i els 28 anys en el poder que acumula el Moviment de Resistència Nacional (NRM, per les sigles en anglès) amb Yoweri Museveni d'etern president no han canviat el menyspreu i la pobresa que l'assota. Llar d'1,2 milions de persones, el 82% dels habitants viu amb menys d'un dòlar al dia, un percentatge que gairebé triplica el 31% de la mitjana nacional. A més, el 45 % dels nens només menja una vegada al dia i el Programa Mundial d'Aliments de l'ONU dóna suport a uns 150.000 karamojong.

Segons recull l'informe de HRW, les comunitats temen que el començament de l'explotació dels minerals comportarà casos d'acaparament de terres per part de les companyies privades i dany mediambiental -amb impacte sobretot en l'aigua, un recurs escàs a la zona-, a part de desconèixer quan notaran una millora en l'accés als serveis bàsics o altres hipotètics impactes positius de l'activitat. Les companyies han promès escoles, hospitals, pous, llocs de treball, beques i diners a les comunitats perquè donin el vistiplau a l'activitat i per compensar futurs impactes. Però de moment, les promeses no es compleixen. El document de l'ONG afirma que el 2012 East African Mining es va comprometre en reunions amb el govern i membres de la comunitat a construir un centre mèdic a Kaabong i a perforar diversos pous quan l'exploració estigués en marxa, però un any més tard les obres ni tan sols havien començat. 

Manyatta per protegir el ramat a Rupa. 

L'activitat d'exploració va arrencar sense consultes amb representants dels poblats de la regió, però les queixes dels residents, que van al·legar que treballadors de les empreses mineres els havien destruït cultius en prendre mostres del subsòl, van forçar la celebració de diverses trobades. Això sí, segons assegura HRW la població autòctona havia estat advertida prèviament pel govern ugandès de "cedir ràpidament" per no "desincentivar els inversors". DAO és l'única companyia que ja ha pagat algun tipus de compensació econòmica, després que el 31 de maig de l'any passat signés un acord d'entesa amb membres de la comunitat de Rata pel qual 47 persones van rebre entre 150 i 700 euros per cap com a contraprestació a l'activitat minera. "El que demanem és seure junts i decidir conjuntament què volem fer i com ho farem, no que ens ho trobem imposat sense cap tipus de consulta", reivindica Tebanyang Emmanuel, del Karamoja Development Forum .

Presència de l'exèrcit

A banda del suport explícit del govern ugandès, les transnacionals mineres també reben la protecció de l'exèrcit, segons ha documentat HRW. La presència dels militars és controvertida com a conseqüència de les violacions als drets humans que van cometre a la regió entre 2006 i 2011, durant el procés de desarmament forçat de la població local. L'Oficina de l'Alt Comissionat per als Drets Humans de les Nacions Unides ha denunciat en diversos informes que els soldats van portar a terme assassinats extrajudicials, detencions arbitràries i tortura per recuperar 30.000 de les prop de 50.000 armes il·legals que, segons diverses estimacions, hi havia a la regió. L'existència de l'arsenal s'explica pel espiral d'atacs armats entre els karamajong i altres pobles pastors pròxims, com els turkana i els pokot de Kenya, o els també ugandesos tepeth. L'objectiu de les accions era robar el màxim nombre de bestiar a les tribus veïnes, per tal d'augmentar la riquesa i el prestigi d'uns pobles en què la vaca és la principal mesura de prosperitat. 

Progressivament els atacs van anar pujant de to fins a generalitzar-se les armes de foc -sobretot els subfusells AK-47, els cèlebres kalàixnikov- i , conseqüentment, el nombre de víctimes mortals en els assalts es va disparar. La creixent inseguretat a Karamoja va provocar la posada en marxa de plans de desarmament, primer voluntaris i a partir de 2006 obligats i imposats, sovint amb abusos, per l'exèrcit. La diferència és que els pobles veïns de Kenya o Sudan del Sud no van patir processos similars, de manera que els karamojong denuncien que han quedat indefensos per protegir uns ramats cada vegada més escassos. "Fa deu anys tenia 300 vaques i ara tot just me'n queden cinc. Moltes les he perdut en atacs dels tepeth ", m'explica Otyang Paul, president del consell local de Rupa .

Segons dades del Karamoja Development Forum, només al districte de Napak -un dels set de la regió- hi havia 300.000 vaques fa una dècada i set anys després la xifra s'havia reduït a 30.000. Ara n'hi hauria unes 55.000 gràcies a la millora de la seguretat al territori. L'amenaça a l'activitat ramadera es pot accentuar si comença l'extracció de minerals ja que, exposa HRW, les companyies poden quedar-se amb terres que, fins ara, servien de pastures als ramats .

Les conseqüències de l'explotació també preocupa els miners artesanals, que tenen por de ser expulsats i perdre una de les poques activitats que poden desenvolupar per obtenir ingressos durant l'estació seca. En aquest sentit, una de les zones que explora East African Mining és Lopedo, àrea habitual de la mineria de subsistència. Per tot això , HRW alerta que Karamoja corre el risc que la seva riquesa natural es converteixi en una condemna per a la majoria de la seva població, cosa comuna a l'Àfrica subsahariana. Uganda reuneix les característiques -pobresa arrelada, forta corrupció, amenaces a la societat civil i respecte qüestionable l'Estat de dret- perquè això passi. Si els temors es confirmen, Kodet Robert i Lokiru Monyes ni tan sols podran pagar-se un plat de mongetes pel dur treball a la mina. I , com la resta de persones que treballen en el sector a Rupa, el seu aspecte ja denota que estan famolencs. Mentrestant, companyies amb seu en paradisos fiscals, al golf Pèrsic o a l'Índia s'enriquiran a canvi d'engreixar la pobresa dels karamojong.

La doble condemna dels fills de la lluna a l'Àfrica

En nombrosos països del continent, els albins són víctimes d'atacs i assassinats i objecte de tot un seguit de creences que els exclouen de la societat. Paral·lelament, la poca consciència en protegir-se dels rajos solars els condemna a una vida generalment inferior als 40 anys. Progressivament, però, s'organitzen per defensar els seus drets i demostrar que són capaços de fer el mateix que la resta

Jude Ssebyanzi és un enginyer civil de Kampala, amb feina, casat i pare d'un nen. Un fred resum biogràfic que no crida l'atenció, però Ssebyanzi no passa desapercebut i està acostumat a aguantar les mirades generalment de rebuig dels altres. “Tota la vida m'han fet sentir diferent i m'han dit que no podia fer les mateixes coses que la resta de persones. Per sort, s'han equivocat”, explica. És albí i recorda com ja a casa va patir la discriminació del pare, “que no confiava en mi”. El rebuig va continuar a l'escola, on el pàl·lid color de pell l'estigmatitzava com el nen especial amb qui ningú volia jugar. Malgrat tot, Jude no es va rendir i es va llicenciar a la Universitat de Makerere, la més important d'Uganda. En començar a buscar feina, comenta que era automàticament descartat dels processos de selecció quan veien la seva foto, a causa de l'estès prejudici que els albins no estan capacitats per desenvolupar moltes tasques.

L'albinisme, una afecció genètica que consisteix en la falta de melanina en la pell, els ulls i el cabell, és encara avui una condemna a nombrosos països de l'Àfrica, sobretot a la regió dels Grans Llacs. Sense el que és un fotoprotector natural, les radiacions solars -molt intenses a l'àrea- esdevenen habitualment letals per als també coneguts com a fills de la lluna. Gairebé tots els que pateixen la malaltia tenen problemes de visió, desenvolupen càncer de pell i la seva vida rarament s'allarga més enllà dels 40 anys. El sol és la gran amenaça, accentuada per la poca consciència que han de protegir ulls, cabells i pell adequadament, però en almenys una quinzena de països del continent els albins han de conviure amb l'estigma social de ser diferents, que els aboca a l'exclusió social. 

Jude Ssebianzy. 

En els casos més dramàtics, s'hi suma la pervivència de determinades creences segons les quals l'ús de parts del cos d'albins en pocions atorga poders màgics, fet que ha originat desenes d'assassinats i mutilacions. Per combatre els prejudicis i exercir pressió als respectius governs i sistemes judicials perquè persegueixen els atacs i garanteixin la seva protecció, els darrers anys han sorgit diverses organitzacions d'albins a la regió. Per exemple, el 2007 Jude Ssebyanzi va fundar amb dos estudiants més de la Universitat de Makerere la Uganda Albino Association (UAA), que actualment aplega uns 500 membres i, entre d'altres activitats, distribueix cremes per a la pell, protecció solar i ulleres de sol entre els associats i intenta fer pedagogia ressaltant que amb el suport adequat els albins poden fer “exactament el mateix” que la resta de la societat.

Víctimes d'atacs rituals i assassinats

Un informe del setembre de l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (OACDH) documenta més de 200 atacs rituals contra albins -aquells que tenen com a finalitat obtenir-ne alguna part del cos per emprar-la posteriorment en bruixeria- entre el 2000 i 2013 en una quinzena de països, que han provocat més de 100 morts. La situació més greu es viu a Tanzània, on en el mateix període hi va haver almenys 72 assassinats d'albins. A banda, la majoria de crims es van cometre en total impunitat, ja que en només cinc dels casos es va culminar el processament dels responsables. L'Associació d'Albins de Tanzània (AAT), que suma 13.000 integrants, i Under the Same Sun són les dues principals organitzacions que defensen els seus drets i denuncien les violacions de drets humans que pateixen al país.

Segons l'estimació de l'AAT, a Tanzània -amb 45 milions d'habitants- hi ha més de 170.000 albins. A nivell mundial, es calcula que una de cada 20.000 persones pateix l'afectació, però a Tanzània la prevalença és molt més elevada i se situa en una de cada 4.000, com a conseqüència de l'endogàmia. Els atacs al país presidit per Jakaya Kikwete van incrementar-se a partir del 2007, amb el 2009 com a any més sagnant amb almenys 40 assassinats. En plena escalada, la reacció governamental va ser nomenar parlamentària l'albina Al-Shaymaa Kwegyr i prohibir les llicències de tots els curanderos, als que acudiria el 40% dels tanzans i se'ls vincula a l'elaboració de pocions amb parts de cossos d'albins. La mitologia popular diu que el beuratge facilita la troballa d'or i, per tant, qui el pren pot enriquir-se fàcilment.

Sobretot en zones rurals, se'ls anomena fantasmes i es creu que van ser concebuts durant la menstruació o que són fills del dimoni, un càstig diví o el resultat de relacions sexuals amb un blanc. Les dones que porten un fill de la lluna al món acostumen a ser repudiades i no és estrany que moltes optin per abandonar-los en néixer. Les violacions d'albines també són comunes, a causa de l'estesa idea que tenir sexe amb una dona amb l'afecció guareix la sida.

Progressiu empoderament

“Els assassinats a Tanzània continuen, però s'han reduït. En el moment àlgid, temíem que un cop s'acabés la massacre d'albins allà, comencessin a fer el mateix a Uganda”, comenta Hassan Morondo, un altre dels fundadors de la UAA. Morondo, que és graduat en màrqueting, va ser rebutjat pel seu pare i a l'escola era vexat pels companys perquè no podia veure bé la pissarra. “Del que es tracta és de dotar els mestres dels instruments i les habilitats adequades per facilitar l'aprenentatge dels albins, com ara materials amb la lletra més gran perquè puguin veure-la”, exposa Jude Ssebyanzi. Malauradament, encara són pocs els casos d'albins que no es veuen excloses de l'escola, en part també perquè els seus pares creuen que no seran capaços d'assumir els coneixements.

L'OACDH constata que, a banda de l'exclusió de l'ensenyament, els albins també tenen problemes per accedir a l'atenció sanitària que necessiten, a una feina o l'atenció legal i reclama als estats que es dirigeixin a l'arrel dels atacs i la discriminació, combatent la superstició a través de l'educació i campanyes de sensibilització. A banda, també exigeix als governs adoptar mesures per garantir al dret a la vida i a la seguretat dels albins. “Encara hi ha molta gent que no accepta els que som diferents en alguns aspecte, com el color de la pell”, afirma Ssebyanzi, per a qui “és bàsic que els albins ens empoderem i confiem en les nostres pròpies capacitats. I en això hi ha de tenir un paper clau les famílies. Han de tenir clar que ho podem fer tot”. En tot cas, els fills de la lluna ja fa temps que van decidir no resignar-se i unir-se per reclamar una cosa tan simple i bàsica com poder viure sense patir que, en qualsevol moment, els atacaran per apoderar-se d'alguna part del seus cossos. 

Israel es desfà dels sol·licitants d'asil africans amb la complicitat d'Uganda

El govern de Museveni nega l'existència de cap acord secret amb Tel Aviv per a la deportació de refugiats sudanesos i eritreus, però a diversos mitjans apareixen testimonis que en confirmarien l'existència. Des de fa uns mesos, els 'sense papers' poden ser detinguts indefinidament al país hebreu si no accepten marxar-ne

Israel paga a Uganda per desfer-se dels refugiats africans que, segons l'argumentari oficial, amenacen el seu “caràcter jueu”. Si més no, així ho assegura la premsa hebrea, tot i que el govern del país dels Grans Llacs nega l'existència de cap acord secret en l'enèsim exemple de la vergonyant gestió de la diferència en cada cop més racons del planeta. Marxar voluntàriament del país o exposar-se a una reclusió forçada per un temps indefinit. Són les úniques alternatives per a l'aclaparadora majoria dels sol·licitants d'asil africans a Israel. Al desembre, la Knesset -el parlament de l'Estat hebreu- va aprovar la Llei de Prevenció de la Infiltració, que permet la detenció durant un any dels migrants sense papers i obre la porta a tancar indefinidament els que no poden ser deportats.

La normativa colpeja especialment els més de 50.000 sol·licitants d'asil africans que resideixen a Israel. Pràcticament tots provenen d'Eritrea (36.000) i el Sudan (12.500), segons les dades de l'Autoritat de la Població i la Immigració. La qüestió clau és que no se'ls considera refugiats, sinó migrants econòmics. La denominació infiltrats no és casual. Gran part dels més de 60.000 africans que van entrar al país des del 2006 ho van fer via Egipte, creuant la península del Sinaí. Avui fer la mateixa ruta és gairebé impossible, atès que al gener de 2013 el govern del primer ministre Netanyahu va completar la tanca d'alta seguretat que barra l'accés al sud d'Israel. Durant el primer mes i mig d'enguany, només 12 persones van superar-la, segons va publicar el diari Haaretz. Totes van ser arrestades i passaran un any empresonades al centre de detenció de Saharonim, ubicat al desert del Nègueb.

La tanca entre Israel i Egipte. 

El cap de govern ja va afirmar el 2012 que l'arribada dels africans “podia amenaçar l'existència d'Israel com a Estat jueu i democràtic”. És evident que no són benvinguts. Alguns dels sol·licitants d'asil van aconseguir permisos de residència, però cap de treball, de manera que per sobreviure han hagut de dedicar-se a l'economia submergida, amb ocupacions precàries normalment als suburbis de les grans ciutats, com Tel Aviv, Jerusalem o Beersheva. Israel és signant de la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats de les Nacions Unides que prohibeix als seus membres l'expulsió o el retorn dels refugiats a territoris “on la seva vida o llibertat podria perillar a causa de la seva raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social particular o opinió política”.

3.500 dòlars per 'convidar-los' a anar-se'n

Tot i considerar-los migrants econòmics i no refugiats, Israel no deporta els demandants d'asil eritreus al seu país, sotmès des de fa més de vint any a una de les dictadures més tètriques i silenciades de l'Àfrica. Els sudanesos tampoc són retornats a la seva terra, un fet que s'explica per la inexistència de relacions diplomàtiques entre Tel Aviv i Khartum. Això no significa que l'executiu de Netanyahu no intenti fer fora els refugiats africans. I per aconseguir-ho promou el “retorn voluntari”, oferint subvencions de 3.500 dòlars (uns 2.600 euros) als que s'avinguin a sortir d'Israel. Les dades oficials demostren que l'estímul està funcionant. El ministre de l'Interior, Gideon Sa'ar -dirigent del dretà Likud-, va explicar fa unes setmanes que al febrer més de 1.500 africans sense papers havien marxat, mentre que 765 ho van fer al gener i 325 al desembre. Al novembre, just abans de l'aprovació de la nova llei, la xifra de voluntaris va ser només de 63.

Protesta de refugiats a Israel. 

I com que molts no poden tornar al seu país sense posar en perill la seva vida -són refugiats, no ho oblidem!-, el govern israelià va signar un acord secret amb un tercer país per enviar-hi els africans sense papers. Ho va anunciar el 28 d'agost el ministre Sa'ar i diversos mitjans, com el Haaretz, han assegurat que el país de destí en qüestió és Uganda. L'executiu ugandès ha negat l'existència del pacte, però alguns testimonis haurien confirmat que des de fa algunes setmanes surten vols de Tel Aviv amb destinació a Entebbe, on hi ha l'aeroport internacional d'Uganda, per traslladar-hi refugiats eritreus o sudanesos.

Novament el Haaretz va publicar el 19 de febrer una notícia on citava una font oficial anònima ratificant que els vols havien començat i, a més, afegia el cas d'un sudanès que havia estat detingut al centre de Saharonim i va volar cap a Uganda, on va reunir-se amb la seva família. El refugiats va assegurar que al vol l'acompanyaven sis sudanesos més, tots retinguts prèviament a Saharonim, i que cadascun d'ells havia rebut els 3.500 dòlars a canvi de la sortida voluntària. El portal Irinnews, que depèn de l'Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació dels Afers Humanitaris, també ha aportat testimonis en el mateix sentit. El 27 de febrer, donava veu al periodista eritreu Meron Estefanos qui des del seu exili de Suècia afirmava que “conec el cas d'un refugiat que va signar l'acord, però un cop va arribar a Uganda, resulta que no hi havia pacte i va ser deportat a Egipte, des d'on el van retornar a Eritrea. Allà el van detenir”. Reut Michaeli, director executiu de Hotline, una ONG israeliana de suport a migrants i refugiats, va afegir que té coneixement de dos antics usuaris de l'organització que van acceptar anar a Uganda i des d'allà van ser deportats a Eritrea, on els van empresonar.

Rentar-se'n les mans

Personalment he intentat parlar amb refugiats sudanesos o eritreus a Kampala, però no hi ha hagut sort. Els pocs que han contestat les meves preguntes m'han assegurat que no han estat mai a Israel i que no coneixen cap compatriota que hi hagi viscut i des d'allà hagi estat deportat a Uganda. Què hi guanyaria el país presidit per Yoweri Museveni d'existir l'acord? Segons la premsa hebrea, rebria ajuda econòmica, a banda de suport, maquinària i transferència de coneixement en agricultura, el principal sector econòmic de l'estat dels Grans Llacs. Israel, per la seva banda, aconseguiria treure's del damunt uns refugiats que no desitja i, en principi, no violaria la legislació internacional, que permet deportar els refugiats a un tercer país sempre que en aquest no es posi en perill la seva seguretat. Si posteriorment Kampala retorna als migrants els seus països d'origen ja s'escapa del control de Tel Aviv, que se'n rentaria les mans totalment.

El creixent tancament de fronteres d'Israel també el veiem a l'Europa fortalesa, amb l'exemple flagrant dels migrants morts a Ceuta fa algunes setmanes ajudats per les bales de goma que els van disparar els agents de la Guàrdia Civil. Res sorprenent si tenim en compte que els països occidentals utilitzen fins i tot l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) per externalitzar refugiats i formar-los a centre de Romania i Eslovàquia abans d'acceptar acollir-los. Els han de preparar per a la seva civilització.

El Black Monday, el moviment que lluita contra l'endèmica corrupció d'Uganda

L'apropiament de fons públics és una pràctica molt habitual al país, en gran facilitada per la impunitat que acompanya els protagonistes dels principals escàndols d'aquest tipus. Des de fa prop d'un any i mig, diverses organitzacions es mobilitzen cada mes per denunciar la corrupció i, sobretot, per fer créixer la consciència entre una ciutadania resignada

El president d'Uganda, Yoweri Museveni, va aprofitar el seu missatge de benvinguda al 2014 per assegurar que la lluita contra la corrupció seria una de les prioritats de l'administració que encapçala. La proclama de qui acumula 28 anys al càrrec no era, ni de lluny, una novetat. És gairebé una tradició que el també líder del Moviment de Resistència Nacional (NRM) aprofiti el discurs de cap d'any per afirmar que, ara sí, l'oposició a la corrupció serà efectiva. La realitat, però, és que els resultats no es veuen per enlloc i que la xacra, segons diverses estimacions, no ha deixat de créixer en les gairebé tres dècades que Museveni i companyia sumen al capdavant d'Uganda.

Fa gairebé dos mesos que estic al país i sempre que he entrevistat a algú en profunditat acaba sortint la qüestió de la corrupció. Qualsevol ugandès mínimament informat explica que és un problema estructural, que la pràctica és massiva i gairebé tothom l'assumeix com quelcom inevitable. Això no significa que ningú s'hi oposi. Des de novembre de 2012 hi ha en marxa el moviment Black Monday, que aplega més de cinquanta organitzacions de la societat civil. El primer dilluns de cada mes es mobilitza per denunciar-la i, sobretot, difon informació a la ciutadania amb l'objectiu que sigui conscient que el robatori de fons públics és un fet que perjudica, directament, la qualitat dels serveis públics. Lluny de veure's com una iniciativa que pretén millorar l'administració, l'executiu de Museveni es dedica a reprimir el Black Monday i desenes dels seus activistes han estat detinguts des que van començar a manifestar-se.

Mbabazi, el primer ministre. 

Mesos abans de l'aparició de la campanya ciutadana, va saltar a la llum el que es coneix com l'escàndol de l'Oficina del Primer Ministre (OPM). Es va descobrir que 12,7 milions de dòlars (uns 9,5 milions d'euros) aportats pels països donants per finançar el Pla de Pau, Recuperació i Desenvolupament per al Nord d'Uganda 2009-2012 van ser malversats i van anar anar a parar a comptes privats. “El robatori dels diners ha provocat que la majoria dels projectes previstos no s'hagin arribat a desenvolupar, però en canvi no hi ha hagut gairebé cap condemna”, explica des de Gulu -la principal ciutat del nord del país- Denis Barnabas, responsable de projectes de l'ONG Refugee Law Project. De fet, l'aleshores primer ministre, Amama Mbabazi, va mantenir un càrrec que encara ostenta avui. El nord d'Uganda va ser territori de guerra durant dues dècades, arran del conflicte entre les forces armades del país i l'Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA), la milícia encapçalada per Joseph Kony.

Segons el darrer índex de percepció de la corrupció, que anualment elabora Transparència Internacional (TI), Uganda és el 140è país més corrupte del món, d'un total de 175 analitzats. La veïna Ruanda, per exemple, ocupa la posició 49. L'índex dóna una puntuació de 26 a Uganda, el que significa que els ciutadans el perceben com a molt corrupte. A l'octubre, Human Rights Watch (HRW) va presentar l'informe Deixeu que els grans peixos nedin: el fracàs en la persecució de la corrupció d'alt nivell a Uganda, on es destaca que no hi ha hagut cap ministre, càrrec polític de confiança o alt funcionari que hagi complert una pena de presó, malgrat els nombrosos casos de corrupció pública.

Centenars de milions perduts

“La corrupció del NRM [el partit governamental] és anterior a la seva arribada al poder, però ha anat augmentant amb els anys. Patim un mal funcionament del poder i el sistema judicial no funciona per combatre-la. Als que subornen els surt més a compte pagar per aconseguir ràpidament alguna cosa que no pas esperar el ritme habitual de l'administració i això se sap i contribueix a què socialment s'accepti la pràctica”, exposa Job Kiija, coordinador de mobilització ciutadana del Fòrum Nacional d'ONG d'Uganda, una de les entitats impulsores del Black Monday.

 

Yoweri Museveni. 

L'administració de Museveni acumula desenes de capítols de corrupció. A banda del de l'OPM, entre els més destacats hi ha els 150.000 milions de xílings ugandesos [uns 43 milions d'euros] corresponents a les pensions de més de 60.000 ciutadans que diversos funcionaris van embutxacar-se, i els 600.000 milions de xílings [al voltant de 170 milions d'euros] desapareguts que el 2006 va aportar el Fons Mundial de Lluita contra la Sida, la Tuberculosis i la Malària.

No hi ha una xifra única sobre la quantitat de fons públics que acaben il·legalment en butxaques privades. Un informe de l'African Peer Review Mecanishm assegurava el 2007 que Uganda perdia cada any 258,6 milions de dòlars [uns 190 milions d'euros] per culpa de la corrupció, mentre que el setmanari The East African publicava fa unes setmanes que en els darrers 10 anys les pèrdues acumulades eren de 1.600 milions de dòlars [1.170 milions d'euros]. Tot això en un país on el 31% de la població viu amb menys d'un dòlar al dia, segons l'Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d'Assumptes Humanitaris (UNOCHA).

Causes múltiples

Quines són les causes que fan possible la continuïtat d'una corrupció rampant? John Kiija considera que n'hi ha set que ho expliquen. La primera és la “cobdícia” dels governants, molts dels quals acumulen més de 20 anys al poder i ja són molt riques, però “segueixen robant”. La impunitat és un altre factor decisiu perquè els “corruptes tenen assumit que poden actuar així perquè no els passarà res”. L'activista també cita la pobresa, raó per la qual molts ugandesos estan disposats a pagar un suborn per aconseguir una feina. La incertesa, “no sabem què passarà en el futur, si caurà el règim com en d'altres països i això porta als dirigents a aprofitar-se de la posició actual”; la longevitat del govern i la capacitat de supervivència que ha mostrat; la disfunció de les institucions; i, finalment, la complicitat dels països donants, que “miren pels seus interessos i no pels del poble ugandès”, són les altres raons enumerades per Kiija.

Llegint la publicació del Black Monday. 

Ivan Arrikot, responsable del departament d'incidència i xarxes de la Coalició Anticorrupció d'Uganda -també implicada al Black Monday-, considera que el país “no té una estratègia anticorrupció” i que les institucions creades per combatre-la són únicament “cosmètiques”, com ara la Direcció per a l'Ètica i la Integritat, però no fiscalitzen el poder. Per tant, l'única manera de plantar-hi cara és a través de les organitzacions de la societat civil i, en aquest sentit, el Black Monday aplega la majoria de grups ugandesos implicats en el tema. Arrikot opina que un any i mig després del seu naixement, el moviment ha aconseguit certa visibilitat i “augmentar la consciència que la corrupció és un problema directament connectat amb la qualitat dels serveis públics”, tot i admetre que, sobretot, l'han assolit entre “joves universitaris”.

Tot i que la majoria d'accions del Black Monday no apleguen més d'una vintena de persones, la mobilització es considera una de les raons que va portar l'oficialista NRM a impulsar la Llei de gestió de l'ordre públic, signada per Museveni el setembre passat. La normativa, àmpliament denunciada per organitzacions de defensa dels drets humans, restringeix les llibertats d'expressió i reunió, fins al punt que qualsevol trobada amb finalitat política de més de tres persones ha de ser comunicada prèviament i atorga amplis poders a la policia per reprimir les protestes. De fet, activistes del Black Monday afirmen que s'ha detingut persones únicament per subjectar una pancarta amb el lema Stop Corruption! “Si ens reprimeixen és perquè cada cop tenim més incidència”, afirma Arrikot. Tant ell com Job Kiija, però, coincideixen a assenyalar que a curt termini no preveuen manifestacions massives com les de la Primavera Àrab i que, en tot cas, el que han d'aconseguir és que més ugandesos no es resignin a acceptar passivament la corrupció. 

Les cicatrius obertes del nord d’Uganda

La regió més empobrida del país ha rebut desenes de milers de refugiades sud-sudaneses, fet que augmenta la tensió en una zona fortament castigada per dues dècades de conflicte

Són quarts de deu de la nit d’un dilluns. Johnson Street, un carrer cèntric de Kampala, és el punt d’inici d’una breu immersió al nord d’Uganda. El primer destí és Adjumani, una ciutat de 40.000 habitants de la regió del Nil occidental. Deu hores de trajecte en autocar per fer 500 quilòmetres, la meitat dels quals, per una pista de terra plena de clots. La benvinguda a Adjumani, ciutat capçalera del districte homònim fronterer amb el Sudan del Sud, arriba en forma de ràfega d’aire molt càlid. El brogit, el caos i el soroll sense fi de Kampala han desaparegut. El verd gairebé constant de la humida Buganda –la regió de la capital– ha canviat pel marró, un paisatge àrid on la sorra ho envaeix tot i els arbres són més aviat escassos.

Les diferències no són únicament paisatgístiques. Només cal parar l’orella i obrir els ulls per adonar-se que Adjumani i la resta del nord d’Uganda és un món completament diferent de Kampala. El luganda, l’idioma bantu que es parla a la gran ciutat, ha estat substituït pel ma’di, una llengua nilòtica. La desconfiança vers la capital és la norma entre la població local, víctima d’una guerra irresolta durant més de dues dècades.

Les cicatrius del conflicte són visibles i les conseqüències perduren. Les suposades inversions del govern central –en gran part, desaparegudes en la teranyina de la corrupció– no han servit perquè el nord d’Uganda deixi de ser la regió més marginada del país, amb un 46% de població pobra, més del doble que a l’est, la segona àrea més depauperada, segons les dades de l’Oficina Nacional d’Estadística de 2010.

Refugiades sud-sudaneses

En poques setmanes, la població del districte d’Adjumani ha registrat un augment de 50.000 persones, provinents del Sudan del Sud. Són refugiades i han fugit del conflicte que sacseja el país des del 15 de desembre. Ho han perdut gairebé tot i, de moment, viuen amuntegades en campaments. Moltes d’aquestes persones dormen al ras i totes es queixen de gana. Són víctimes del que va començar com un enfrontament polític dins el partit únic, el Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLM, en anglès), pel control dels recursos –bàsicament el petroli i els llocs de treball de l’administració– en mans del govern. Però la pugna entre el president Salva Kiir –de l’ètnia dinka, la més nombrosa del Sudan del Sud– i l’exvicepresident Riek Machar –que és nuer, el segon grup més gran del país– ha mutat en un esclat de violència interètnica.

Camps de refugiats de Nyumanzi.

Segons les organitzacions humanitàries, ja s’ha cobrat 10.000 vides i l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats(ACNUR) xifra en gairebé 900.000 les persones que han fugit de casa, 130.000 de les quals s’han refugiat als països veïns. Uganda, el principal soci comercial del Sudan del Sud, que ha enviat centenars d’efectius militars en suport de Salva Kiir, acull la meitat de les refugiades, però la seva arribada ha generat recels entre la població local. David Chudi, càmera aficionat i veí d’Adjumani, afirma a la DIRECTA: “Els hospitals i els serveis socials que tenim normalment són insuficients i ara estan totalment saturats”.

Tot i que la pobresa és visible a la ciutat, no té res a veure amb el que pateixen les refugiades. El centre de trànsit de Dzaipi, a quinze quilòmetres de la capital del districte, és un retrat ben clar de l’últim –de moment– drama humanitari africà. Dissenyat per acollir 400 persones, n’ha arribat a allotjar 35.000 i, quan el trepitjo, n’hostatja prop de 7.000. Athou Reech, de 35 anys, i Rebecca, que supera els 60, són dues dones que passen el dia sota l’ombra d’un arbre, damunt un simple tros de plàstic, acompanyades de les famílies i amb les poques pertinences que es van poder emportar encabides dins una simple motxilla. Són de Bor, la capital de l’Estat de Jonglei, un dels epicentres dels combats. “Tenia casa, terres i bestiar i, ara, ja no tinc res”, comenta Rebecca. Athou Reech, que ja no té llet materna per alimentar el seu nadó de cinc mesos, afegeix: “Vaig viure la independència de 2011 amb l’esperança que seria l’inici d’un futur millor. S’ha esvaït del tot”. No es plantegen tornar a curt termini.

Mentrestant, malalties com el còlera, la malària o el xarampió s’escampen per Dzaipi i per Nyumanzi –un assentament situat a cinc quilòmetres i obert per descongestionar el centre de trànsit– i la malnutrició es cronifica. L’ACNUR diu que garanteix dos àpats per persona al dia, però totes les refugiades consultades afirmen que amb prou feines en reben un. El subministrament d’aigua encara és més limitat i Lucy Beck, portaveu de l’ACNUR a l’àrea, reconeix que tot just poden donar entre vuit i dotze litres per persona i dia, xifra que se situa a anys llum dels 122 litres de consum mitjà de la població barcelonina.

Zona oblidada

Les més de dues dècades de conflicte sagnant entre l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA, en anglès) i les forces armades ugandeses van destrossar gran part de les infraestructures de la zona. David Chudi subratlla que, tot just fa un any, Adjumani va recuperar un subministrament més o menys estable d’electricitat, després de tretze anys depenent de generadors, en un territori on el combustible és un 10% més car que a Kampala. Trobar-hi una bona connexió a Internet és quimèric. “Des que governa Museveni (fa 28 anys), patim un dèficit crònic d’inversions”, que interpreta com una “venjança” pel suport, matisable, del nord a les dictadures militars de Milton Obote i Idi Amin Dada, que van presidir el país entre el 1966 i el 1985.

Gulu

Al sud-est d’Adjumani, trobem Gulu, la principal ciutat del nord del país i d’Acholiland. Tres hores per fer 90 quilòmetres per un camí polsegós. Avui, acull desenes d’ONG d’arreu, però, durant gairebé dues dècades, era com si no existís, paradigma perfecte d’un conflicte oblidat. De fet, l’Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris (UNOCHA) no s’hi va instal·lar fins al 2005, tot i que la guerra havia causat 100.000 morts i havia desplaçat 1,8 milions de persones –que vivien confinades en 200 camps de la regió controlats per l’exèrcit i avui ja tancats– i que l’LRA (la milícia fonamentalista cristiana liderada per Joseph Kony que tenia com a objectiu primigeni implantar un govern basat en els deu manaments) havia segrestat prop de 30.000 menors, a les quals convertia en soldats o esclaves sexuals. Els pocs centenars de membres que queden avui a l’LRA es mouen entre la República Centreafricana, el Sudan del Sud i la República Democràtica del Congo i el nord d’Uganda està pacificat.

Marques d’una guerra

“Patim un atur molt elevat, la prostitució infantil és habitual, hi ha molts casos d’alcoholisme i violència contra les dones, l’analfabetisme és molt elevat… Som una societat sota un trauma social”, enumera Moses Odokonyero, periodista i membre del Northern Uganda Media Club (Numec). Entre altres activitats, l’organització porta a terme el programa Facing Justice (Enfrontant la justícia), que investiga, monitoritza i analitza assumptes vinculats als conflictes de la zona amb l’objectiu de contribuir a la resolució i evitar una nova escalada. “Fem periodisme de pau”, afirma Odokonyero.

Gulu

Una altra iniciativa que treballa la reconciliació és Refugee Law Project, que compta amb programes adreçats a les desplaçades, a les quals dóna suport jurídic. Denis Barnabas, el responsable de projectes, explica a la DIRECTA: “Uganda s’ha pacificat, és cert, però estem lluny d’una pau positiva. Per tenir-la, s’han de solucionar aspectes com la pobresa, la desocupació o l’analfabetisme”. Moses Rubangangeyo, un dels fundadors de l’ONG Information for Youth Empowerment Programme (IYEP, Informació per al Programa de Promoció del Jovent) hi afegeix: “La pau positiva requerirà dècades de feina perquè estem tractant els efectes del conflicte, però no les seves arrels, com la lluita per la terra, la desconfiança entre el nord i el sud del país o la manca d’inversions”.

Un aspecte fonamental en la resolució de qualsevol conflicte és la justícia transicional. Sobre ella, Denis Barnabas lamenta que l’atenció occidental al nord d’Uganda hagi implicat la importació d’un model de justícia bàsicament punitiu, en referència a l’ordre d’arrest de la Cort Penal Internacional (CPI) contra Kony. Barnabas advoca per prioritzar el mato oput, un mecanisme de justícia tradicional acholi que es basa en la participació de la societat, permet refer relacions trencades i té una funció reparadora. “Vincula pau i perdó”, subratlla, i “facilita el retorn a les comunitats dels antics guerrillers de l’LRA”, com ara Moses Rubangangeyo.

Segrestat quan tenia quinze anys, Rubangangeyo va arribar a ser tinent de la milícia. El 2004, en va sortir i, amb alguns antics companys, va crear una organització que, des d’aleshores, ha atès més de 3.500 joves víctimes del conflicte. “La nostra filosofia és treballar de víctima a víctima i demostrar, amb el nostre exemple, que és possible sortir- se’n”, exposa Moses.

La xacra de la corrupció

Els tres coincideixen a alertar de la problemàtica amb la terra, arran del retorn de la població desplaçada per la guerra, podien demostrar la propietat d’unes terres (no en tenien els títols) que, en molts casos, havien estat ocupades per altres famílies o se les havia apropiat el govern, que posteriorment hi ha potenciat la implantació de projectes de l’agroindústria –per exemple, plantacions de canya de sucre– o l’inici d’explotacions petrolieres, en el cas del districte d’Amuru.

Una altra qüestió important que cal resoldre és la relació entre el nord i el sud del país, caracteritzada per la desconfiança, encara ben present. El 2007, el govern central va llençar el Pla de Pau de Recuperació i Desenvolupament, que a la pràctica s’ha traduït en poca cosa. Els tres entrevistats coincideixen que s’han dissenyat molts projectes, sobretot finançats amb fons de donants internacionals, però que els diners s’han perdut en la teranyina de la corrupció. “El govern d’Uganda encara ens tracta com un territori oblidat”, es queixa Denis Barnabas.

110 quilòmetres al nord-est de Gulu, hi ha Kitgum, l’última etapa del viatge pel nord d’Uganda. L’objectiu és visitar el Centre de Documentació de Memòria Nacional i Pau, una iniciativa conjunta del govern local, la Facultat de Dret de la Universitat de Makerere (Kampala) i el Refugee Law Project. Pretén facilitar el diàleg i la convivència entre les comunitats i, alhora, convertir-se en un espai de memòria de les víctimes dels diversos conflictes que han sacsejat la zona. El recinte museístic funciona a mig gas i el trobo tancat. En tot cas, és una altra mostra de la feina que es fa per cicatritzar les ferides d’una guerra eterna i, durant molt de temps, oblidada.

Kitgum, com Gulu i Adjumani, és una ciutat segura, que arrossega traumes postconflicte, una enorme bossa de pobresa i un gran dèficit d’infraestructures. Poc després, agafaré un dels dos únics busos cap a Kampala, on arribaré el dissabte a la nit, dotze hores més tard, amb el convenciment d’haver conegut un país completament diferent.

*Article publicat al número 349 del setmanari DIRECTA, 12 de febrer de 2014. El nombre de refugiats sud-sudanesos ha augmentat des d’aleshores i ja arriba als 200.000, la meitat dels quals a Uganda.