L’esperança va deixar de ser una paraula desconeguda l’1 de
gener de 1994. Aquell dia, després d’haver patit anys, dècades i segles de dominació,
marginació i discriminació, milers de persones van dir que ja n’hi havia prou.
Van alçar-se per recuperar la dignitat que els havia estat arrabassada. El camí
cap a la utopia era desconegut i apareixeria ple d’obstacles que podien semblar
insuperables: una administració poc disposada a escoltar les seves demandes, un
exèrcit poderós i ben preparat amb capacitat per arrasar les seves terres,
grups paramilitars disposats a convertir-se en el braç executor per acabar amb
una resistència impensable temps enrere, una elit econòmica sense cap intenció
que ningú qüestionés un model neoliberal que li reportava uns beneficis
incomptables...
La
història tantes vegades repetida no es va reproduir en aquesta ocasió. I avui,
el somni és més real que mai. La revolució zapatista fa temps que no ocupa
portades i ha deixat de ser un lloc de pelegrinatge massiu per a tots aquells
que anhelen un model diferent, però el territori rebel de Chiapas continua sent
l’exemple real que un altre món és possible. Perquè, aquí, el govern (autònom)
de torn no mana, sinó que obeeix el poble. Perquè el procés no s’atura, sinó
que avança amb pas ferm, aixecant escoles, clíniques i hospitals propis. Perquè
no hi ha explotadores ni persones marginades. Perquè la utopia és real a mesura
que es va construint cada dia. I perquè, quan hi pensem, se’ns dibuixa un
somriure. Chiapas, terra de somnis. Col·lectius i personals.
*Text publicat al número 286 del setmanari DIRECTA, 19 setembre de 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada