Veus del sud per entendre i explicar el sud

Un informe de Human Rights Watch (HRW) alertant sobre el risc que l’inici de la mineria industrial a Karamoja derivés en vulneracions dels drets humans de la població autòctona va impulsar-me a desplaçar-me uns dies a aquell territori, situat al nord-est d’Uganda. Era mitjan de febrer i feia tot just un mes i mig que havia començat una breu etapa al país. Tenia certa informació d’una regió, la més remota i pobra d’Uganda, poblada per un poble de pastors nòmades -els karamojong-, pel qual les fronteres amb Kènia i el Sudan del Sud no suposaven cap tipus de barrera. Em faltaven contactes per anar-hi i a través de la xarxa vaig contactar amb elKaramoja Development Forum.

A la premsa de Kampala, la capital ugandesa, les informacions sobre els karamojong els acostumaven a presentar com una gent subdesenvolupada, endarrerida i primitiva. Però va ser arribar a Moroto, la capital de Karamoja, per tenir clar que es tractava d’un simple prejudici centralista. Allà vaig reunir-me amb Simon Peter Longoli, un jove periodista que havia fundat el Karamoja Development Forum, un espai de debat i reivindicació digital que aplega més de 3.000 persones. El mite del primitivisme dels karamojong desmuntat de cop. Longoli va exposar-me la deixadesa amb què el govern ugandès tractava el seu poble, víctima d’una sempiterna mancança d’inversions públiques i al que ni tan sols deixaven escollir quin model de suposat desenvolupament havia de seguir.

La ramaderia, pal de paller de l’estil de vida de la població autòctona des que se’n té record, s’estava veient substituïda per una agricultura per la qual el terreny -amb una estació seca que s’allargava la major part de l’any- no era idoni. L’aterratge d’empreses mineres foranes disposades a explotar la riquesa del subsòl de Karamoja, fonamentalment or i marbre, també s’havia fet d’esquenes a la població local, temorosa que a curt termini signifiqui la fi d’una minera artesanal cabdal per la subsistència de milers de famílies. Gràcies als contactes que em va facilitar Simon Peter Longoli vaig poder visitar un petit poblat karamojong, víctima de la política dictada per Kampala de prioritzar l’agricultura en detriment de la ramaderia bovina, i entrevistar per unreportatge un grup de miners artesans que obtenien tot just un plat de mongetes per passar-se hores buscant or a prop de Moroto.

Unes setmanes abans havia estat per primera vegada a Gulu, la ciutat més important del nord d’Uganda i capital del país Acholi, epicentre el conflicte bèl·lic que durant dues dècades van protagonitzar la milícia de l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) de Joseph Kony i les forces armades ugandeses. Per situar-me vaig seguir l’esquema que repetiria a Karamoja setmanes més tard. D’entrada, em vaig entrevistar amb un periodista local, en Moses Odokonyero, membre del Northern Uganda Media Club. A banda d’ajudar-me a entendre quina era la situació actual d’una àrea que fa una dècada era zona de guerra, Odokonyero va facilitar-me contactes amb organitzacions locals, com el Refugee Law Project o Information for Youth Empowerment Programme (IYEP), fundada per un antic tinent de l’LRA.

Trobar-se amb periodistes autòctons. Prioritzar les visites a organitzacions ugandeses. Llegir els seus informes i escoltar-les. I, sobretot, donar-los veu. No conec cap altre camí per fer periodisme des del sud, des del terreny, amb independència que estiguem en un camp de refugiats a Palestina, amb indígenes a l’Equador o al nord d’Uganda. És el millor antídot per fugir del (cert) paternalisme que poden transmetre les organitzacions i les veus del nord en parlar del sud. És el camí més curt i autèntic per entendre què hi passa realment. Perquè al sud la millor font, gairebé sempre, prové també del sud.