Deu esportistes d’elit que han 'fugit' dels Països Catalans per pagar menys impostos

Marc Márquez és l’últim exemple d’una pràctica habitual entre pilots de motos, tennistes o ciclistes. Andorra, Mònaco o Suïssa són destins comuns de joves multimilionaris que busquen maximitzar els seus beneficis en detriment del bé comú 

La decisió de Marc Márquez de sol·licitar la residència a Andorra amb l'objectiu de pagar menys impostos ha tornat a posar de manifest les escletxes que l'actual sistema econòmic obre a l'1% per maximitzar els seus beneficis, en detriment de la majoria de la població. Entre l'allau de reaccions que ha generat la notícia, destaca la carta oberta que els directors de Cristianisme i Justícia, Xavi Casanovas, i d'Oxfam Intermón a Catalunya, Francesc Mateu, han adreçat al pilot de Cervera, doble campió del món de Moto GP. El text exposa que la decisió de Márquez “no és res il·legal”, si bé s'acull a una “legislació egoista i injusta” i recorda que “els impostos són l'única manera que tenim, en l'actual sistema econòmic, de garantir la redistribució de la riquesa”.

La carta explica que el contracte del pilot és de deu milions d'euros anuals –xifra que situa el cerverí entre el “0,04% més ric de la nostra societat”– i l’anima a fer-se enrere en la seva decisió per una qüestió de “justícia social” i per fer entendre a molta gent que “pagar impostos és necessari”. La reacció de la premsa del petit principat ha estat diametralment oposada, com demostra l'editorial del Diari d'Andorra, el mitjà que va publicar l'exclusiva. “Es tracta d'una operació win-win. Tant el pilot com Andorra hi surten guanyant i el bicampió del món és un dels millors reclams publicitaris que podien arribar”, assegura, obviant el greuge per a les arques públiques espanyoles i catalanes que suposa.

La realitat és que Marc Márquez no és, ni de bon tros, la primera persona del món de l'esport d'elit o multimilionària que decideix fixar la seva residència –real o fictícia– lluny de la seva llar per reduir al màxim el pagament d'impostos. Per a la gent que opta per aquesta via, Andorra és un destí habitual, però tampoc és estrany que prefereixin Mònaco o Suïssa.

El juliol de 2012, el país dels Pirineus va aprovar el reglament de les autoritzacions

d'immigració de residència sense treball, que, entre altres qüestions, pretén incrementar l'atractiu d'Andorra com a destí de persones estrangeres que tinguin “un reconegut prestigi en els àmbits cultural, científic o esportiu”. Actualment, almenys un centenar d'esportistes d'elit han fixat la seva residència a Andorra, evidentment atretes per una fiscalitat molt baixa. La xifra la va donar, fa uns mesos, Douglas Pate, un anglès que resideix el país des de 2008 i ara és ambaixador de la Confederació Empresarial Andorrana. Entre les seves tasques, precisament, hi ha la captació d'esportistes d'elit com a residents passives d'Andorra, és a dir, que hi viuen però no hi treballen ni hi exerceixen el dret a vot.

En el cas de Márquez, l'establiment al Principat d'Andorra li suposarà pagar 30.000 euros d'IRPF fins al 2018 i, a partir d'aleshores, haurà d'abonar el 10% dels seus contractes, unes xifres molt més baixes del que li pertocaria si residís a Cervera. Repassem els casos d'una desena d'esportistes dels Països Catalans que han precedit el pilot de Moto GP a l'hora d'establir-se en un paradís fiscal per pagar menys impostos. Tots tenen –o tenien– uns ingressos milionaris.

Aleix i Pol Espargaró. Els dos germans de Granollers tenen força punts en comú amb Marc Márquez. Són pilots, competeixen a Moto GP i, a més, resideixen a Andorra. En el seu cas, ho fan des de principi d'any. Aleix, de 25 anys, ha acabat setè al darrer mundial de Moto GP, mentre que Pol, de 23, l'ha precedit i ha estat sisè. El petit dels germans va guanyar el campionat de Moto 2 l'any passat.

Jorge Lorenzo. El pilot mallorquí, campió de Moto GP els anys 2010 i 2012, va establir-se a Andorra el 2006, però, des de l'any passat, la seva residència fiscal és a Suïssa.

Dani Pedrosa. El pilot de Moto GP de Castellar del Vallès, company d'equip de Marc Márquez a Honda, viu a Londres, atret també per una fiscalitat beneficiosa per a les grans fortunes.

Joaquim Rodríguez. El ciclista de Parets del Vallès i líder de l'equip Katiusha resideix a Andorra des de fa uns quants anys. El Purito ha fet podi a les tres grans voltes per etapes –Tour, Giro i Vuelta– i ha encapçalat el rànquing mundial de la Unió Ciclista Internacional (UCI) el 2010, 2012 i 2013.

Pedro Martínez de la Rosa. El pilot de Fórmula 1, actualment integrat a l'escuderia Ferrari com a provador, té la residència a Suïssa. Ha competit en grans premis de la competició els anys 1999-2002, 2005-2006 i 2010-2012.

Sete Gibernau. L'expilot barceloní, que va arribar a ser subcampió de Moto GP el 2003 i el 2004, va ser jutjat l'any passat per presumpta evasió fiscal, ja que la fiscalia el va acusar d'evadir 2,8 milions d'euros en impostos corresponents als anys 2005 i 2006. Encara no hi ha sentència per un procés que es va obrir perquè, mentre Gibernau assegurava que residia a Suïssa, la fiscalia l'acusava de viure realment a Esplugues de Llobregat, de manera que havia de pagar els tributs a l'Estat espanyol. Fa uns mesos, el pilot va ser notícia perquè havia construït una pista il·legal de kàrting a la seva propietat de Forallac, al Baix Empordà, tal com va explicar la Directa.

Carles Moyà. L'extennista mallorquí, que va arribar a ser número 1 del món el 1999, també va optar per establir-se a Suïssa. Només en premis, durant la seva carrera, es va embutxacar més de 10 milions de dòlars. El 1998, va guanyar el torneig de Roland Garros, el seu títol més important.

Sergi Brugera. El barceloní també es va imposar a la terra batuda parisenca de Roland Garros, en el seu cas, en dues ocasions: el 1993 i el 1994. Brugera, com Moyà, va optar per fixar la seva residència lluny dels Països Catalans i va decidir establir-se a Mònaco. L'objectiu? Maximitzar uns ingressos milionaris.

Arantxa Sánchez Vicario. La tennista, número 1 del món el 1995 i guanyadora de Roland Garros el 1989, el 1994 i el 1998, havia fixat la seva residència a Andorra, però la realitat és que no hi vivia i això li va comportar una condemna de 3,5 milions d'euros en concepte d'impostos no abonats.

Àlex Crivillé. El pilot osonenc, que va guanyar el campionat del món de 500 cc –el precedent de l'actual Moto GP– el 1999, va establir-se a Mònaco.

*Article publicat originalment a la Directa el 10 de desembre de 2014. 

La Caixa va pagar més de 3,3 milions d'euros a dotze polítics en actiu entre 2005 i 2013

Formaven part del consell d'administració o la comissió de control de l'entitat, bàsicament en representació de les corporacions municipals

La Caixa, la principal entitat financera de Catalunya, va pagar almenys 3,36 milions d'euros a dotze polítics en actiu entre el 2005 i el 2013. Aquestes persones –majoritàriament dirigents de CiU, però també del PSC, el PSIB-PSOE i el PP– formaven part del consell d'administració o de la comissió de control de l'entitat en representació de les corporacions locals o –només en alguns casos– en nom dels impositors (clients). Actualment, ja no hi ha polítics en actiu a la direcció de l'entitat. La nova llei de caixes va establir la incompatibilitat entre exercir un càrrec polític electe i estar als òrgans de govern de les entitats financeres. A més, fa uns mesos, l'assemblea general de La Caixa va aprovar la transformació de l'entitat en una fundació bancària, dirigida per un patronat de quinze membres en què no hi ha polítics en actiu. Això no significa, però, que el nou organisme estigui despolititzat, ja que en són integrants l'exministre socialista Javier Solana i Francesc Homs, exdiputat de CiU al Congrés i el Parlament i conseller d'Economia i Finances de la Generalitat de 2001 a 2003.

La major part de les remuneracions es concentren en les dietes per assistència a les reunions dels òrgans de direcció de l'entitat, amb més d'1,85 milions; per davant dels 1,33 milions d'euros que van percebre integrants del consell d'administració entre 2011 i 2013 per la seva presència a altres societats del grup financer. Finalment, els dotze polítics van rebre un total de 177.000 euros en concepte de primes d'assegurança.

El 31 d'octubre, la Directa va informar que l'alcalde de Lleida i actual president del PSC, Àngel Ros, havia cobrat 207.000 euros com a membre de la comissió de control de La Caixa entre 2005 i 2012. Ros és el polític més conegut a Catalunya que ha tingut presència als òrgans de direcció de l'entitat amb seu a l'avinguda Diagonal de Barcelona durant el període analitzat, però no és, ni de bon tros, el que es va embutxacar més diners. Segons la documentació consultada –comptes anuals, informes de gestió i informes de remuneració de les persones integrants del consell d'administració i la comissió de control–, el privilegi correspon a Miquel Noguer Planas, actual alcalde de Banyoles per CiU.

Noguer va percebre un mínim de gairebé 1,35 milions del grup La Caixa entre 2005 i 2013. La xifra final, probablement, és més elevada, ja que, a banda de formar part del consell d'administració de l'entitat, el dirigent convergent va ser membre dels consells de Criteria CaixaCorp, CaixaBank i altres societats participades, com Abertis Logística i la Societat General d'Aigües de Barcelona, càrrecs pels quals va rebre més de 800.000 euros només entre 2011 i 2013, segons consta a l'apartat “remuneracions en societats del grup” dels comptes anuals de La Caixa. La Directa únicament ha pogut consultar les remuneracions d'aquest apartat en el trienni 2011-2013. Noguer va ser l'últim polític en actiu que va deixar el consell d'administració i va fer-ho l'agost de l'any passat. 

Fins la seva recent transformació en una fundació bancària, l'òrgan “suprem de govern i decisió” de La Caixa era l'assemblea general, formada per representants de quatre grups: les impositors, les entitats fundadores i altres d'interès social, les corporacions locals i el personal de l'entitat. Entre les funcions de l'assemblea general, hi havia la de nomenar les vocals del consell d'administració i les membres de la comissió de control. El consell d'administració s'encarregava del govern, la gestió, l'administració i la representació de la caixa d'estalvis, mentre que la comissió de control havia de supervisar la tasca del consell d'administració.

A banda d'Àngel Ros i Miquel Noguer, entre els càrrecs electes que han rebut retribucions per formar part dels òrgans de direcció de La Caixa durant la darrera dècada, destaquen l'exalcaldessa de Palma Aina Calvo, del PSIB-PSOE; l'exalcalde de Llucmajor Lluc Tomàs, del PP, o Immaculada Juan, exalcaldessa de Deltebre per CiU i actual assessora del govern de Mas en polítiques mediambientals. En tots els casos, es tracta de persones de formacions que tenen deutes molt elevats amb l'entitat. El 31 de desembre de 2012, segons els comptes anuals de La Caixa, el PSC tenia un deute de 7.381.000 euros amb l'entitat, el de CiU s'enfilava fins als 12.210.000 euros i el del PP es quedava en 2.074.000 euros.

La llista sencera de càrrecs electes que van cobrar de La Caixa des de l'any 2005 és la següent:

Miquel Noguer Planas (CiU), 1.348.500 euros. Membre del consell d'administració de La Caixa –i, com a tal, d'altres societats del grup– entre el 2003 i el 2013 en representació de les corporacions locals. Va ser alcalde de Mieres entre el 1991 i el 2006 i president del Consell Comarcal de la Garrotxa de 1998 a 2006. Des de l'any 2007, és alcalde de Banyoles i, actualment, també és el vicepresident de laDiputació de Girona i el president del Consorci d'Acció Social de Catalunya. També ha estat als consells de Criteria Caixa Holding, Nuevo MicroBank, VidaCaixa Grupo, Abertis Logística i Societat General d'Aigües de Barcelona. El 2012, el ple municipal de Banyoles va rebutjar –només amb els vots de CiU– una moció de suport a la campanya contra els peatges #novullpagar, fet que va generar crítiques de l'oposició, atesa la presència de Noguer al consell de La Caixa, principal accionista d'Abertis, la concessionària de la majoria de peatges catalans.

Immaculada Juan Franch (CiU), 679.500 euros. Al consell d'administració des de 2005 i fins al 22 de maig de 2012 en representació de les impositores. Actualment, és assessora de la Generalitat de Catalunya en polítiques mediambientals a les Terres de l'Ebre. A nivell de partit, des de 2004 és membre de la direcció nacional de CDC i presideix la federació de la formació a les Terres de l'Ebre des de 2012. Va ser alcaldessa de Deltebre (Baix Ebre) de 2001 a 2005, municpi del qual va ser regidora de 1991 a 2007. A partir de l'any 2009, s'integra al Consell Assessor de Continguts i de Programació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals(CCMA).

Rosa Maria Mora Valls (CiU), 212.000 euros. Va formar part del consell d'administració de l'entitat entre el 2009 i el 22 de maig de 2012 en representació de les corporacions municipals. Va percebre 111.000 en dietes, 11.000 en primes d'assegurança i 90.000 com a consellera d'altres societats del grup financer. És l'alcaldessa d'Anglesola des de 1993 i, a més, presideix el Consell Comarcal de l'Urgell des de l'any 2000.

Àngel Ros Domingo (PSC), 207.000 euros. Membre de la comissió de control de La Caixa del 2005 al 2012 en representació de les corporacions municipals. Alcalde de Lleida des de 2004 i actual president del PSC, va cobrar 173.000 euros en dietes i 34.000 més en primes d'assegurança.

Aina Calvo Sastre (PSIB-PSOE), 192.500 euros. Va ser membre del consell d'administració de l'entitat financera des de l'any 2009 fins al 22 de maig de 2012 en representació de les corporacions municipals. Va ser alcaldessa de Palma de 2007 a 2011 i, actualment, és la cap de l'oposició al consistori de la capital de Mallorca. També ha estat diputada al Parlament de les Illes. Després de la publicació de la informació, els Socialistes de Palma s'han posat en contacte amb la Directa per demostrar documentalment que totes les remuneracions que va rebre Calvo de La Caixa van anar destinades a "programes d’atenció a situacions d’emergència social".

Magí Pallarès Morgades (CiU), 167.500 euros. Al consell d'administració de La Caixa almenys des de 2003 i fins al 2009 en representació de les corporacions municipals. Va rebre 153.500 euros com a dietes d'assistència a les reunions i 14.000 en primes d'assegurança. Alcalde de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) de 1991 a 2007 i, novament, des de 2011.

Josep Antoni Frias Molina (CiU), 158.000 euros. Integrant de la comissió de control entre el 2009 i el 2013 en representació de les corporacions municipals, va cobrar 138.000 euros en dietes i 20.000 més en primes d'assegurança. Alcalde d'Hostalric des de 2007, també forma part del Consell Comarcal de la Selva.

Maria Rosa Pujol Esteve (CiU), 157.000 euros. Va representar les impositores a la comissió de control entre el 2009 i el 2013. Va rebre 138.000 euros en dietes i 19.000 més en primes d'assegurança. És l'alcaldessa d'Aitona (Segrià) des de 2010.

Lluc Tomàs Munar (PP), 107.000 euros. Va ser al consell d'administració entre el 2003 i el novembre de 2008 en representació de les corporacions locals. Alcalde de Llucmajor (Mallorca) entre el 1999 i el 2008, va cobrar 95.000 euros en dietes i 12.000 en primes d'assegurança a partir de l'any 2005. Condemnat a tres anys de presó per malversació, el 2008, arran de l'anomenat cas Llucmajor, l'any 2010, la sentència va ser anul·lada pel Tribunal Suprem.

Santiago Pallàs Guasch (CiU), 103.500 euros. Present a la comissió de control de 2005 a 2009 en representació de les corporacions locals. Regidor a l'Ajuntament de Tarragona entre el 1991 i el 2007, també va ser conseller del Consell Comarcal del Tarragonès (2007-2011) i, actualment, és assessor de CiU a la Diputació de Tarragona.

Josep Sala Leal (CiU), 23.400 euros. Va formar part del consell d'administració de La Caixa durant uns mesos de 2009. És alcalde de Forallac (Baix Empordà) des de fa més de vint anys. També és diputat provincial, en aquest cas, des de 2007.

Joan-Maria Roig Grau (CiU), 7.000 euros. Va formar part del consell d'administració de La Caixa durant diversos anys, fins que va cessar del càrrec el 2005. Alcalde d'Amposta durant dues dècades (1987-2007), també ha estat president del Consell Comarcal del Montsià (1987-1995), senador (1995-2001 i 2008-2012) i diputat al Parlament de Catalunya (1992-2006). Actualment, és el gerent de les empreses públiques i els consorcis adscrits al Departament de Salut.

Repsol, una companyia sempre protegida per l'Estat

Propietat, principalment, de fons d'inversió i entitats financeres, s'ha beneficiat de la diplomàcia empresarial del govern espanyol per expandir-se a nombrosos països

Abril de 2012. El govern de l'Argentina, presidit per Cristina Fernández de Kirchner, anuncia la renacionalització d'YPF, aleshores filial de Repsol. Tret de sortida d'una crisi diplomàtica. El règim del 78 en bloc -a l'hora de defensar interessos oligàrquics delscampions nacionals, PP i PSOE es fusionen- clama al cel i García Margallo, ministre d'Exteriors de l'executiu de Mariano Rajoy, brama que “un atac a Repsol es considerarà un atac a Espanya”. L'aparell estatal i l'establishment mediàtic esdevenen una sola veu, amb una defensa a ultrança de la petroliera encapçalada per Antoni Brufau i tot tipus d'atacs i desqualificacions al govern argentí, titllat mantes vegades de populista. Diplomàcia empresarial de manual, amb recursos públics al servei d'interessos privats. 

El plet -que va tancar-se l'abril d'enguany amb l'aprovació d'una compensació econòmica a la companyia d'uns 3.700 milions d'euros- va posar de manifest l'enorme poder i influència de Repsol sobre el govern estatal, més preocupat a protegir certs beneficis corporatius que a garantir un migrat estat del benestar a la ciutadania. L'espanyolitat de la petroliera era el principal argument governamental per posicionar-se inqüestionablement al seu costat, però realment era vàlid? D'entrada, Repsol està totalment en mans privades des que el 1997 el primer executiu del PP, encapçalat per José María Aznar, va completar-ne la privatització. Però és que, a més a més, la majoria del capital de la companyia s'ubica fora de l'Estat, bàsicament en fons d'inversió que, al seu torn, estan sota control de grans bancs. 

És cert que els dos principals accionistes de la petroliera, Caixabank i Sacyr, són espanyols. L'entitat financera té l'11,8%, mentre que la constructora arriba al 9,2%. Però a partir d'aquí, la resta de propietaris de referència són tots forans. Fins al juny, la mexicana Pemex -dedicada també als hidrocarburs- en controlava el 9,3%, però tot just acaba de completar la sortida iniciada fa cinc mesos; per aquest motiu  Temasek, el fons sobirà de Singapur, és el tercer màxim accionista amb el 6,0%. Després hi ha grans bancs i fons d'inversió com HSBC, 5,4%; Blackrock, 3,1%; BNP Paribas, 3,0%; JP Morgan Securities, 3,0%; Capital Group Companies, 2,5%; JP Morgan Chase & Co, 2,1%; o la societat d'inversió de capital variable (sicav) Inversora de Olarizu, 2,1%. Mercats en estat pur. 

L'origen: antics monopolis públics
La companyia no ha estat sempre sota domini dels mercats, sinó que en néixer, el 1986, era totalment pública, amb l'Institut Nacional d'Hidrocarburs (INH) com a accionista únic. Repsol es crea de la unificació de diversos monopolis energètics estatals, com Campsa, Butano o Petronor. El govern de Felipe González (PSOE) n'inicià la privatització tres anys més tard, procés que va culminar el 1997, ja amb Aznar al capdavant de l'executiu. En aquell moment, el president de la petroliera era Alfonso Cortina. És un dels fills de Pedro Cortina Mauri, un dels catalans de Franco. Nascut a la Pobla de Segur, Cortina Mauri va ser un dels fundadors de la cervesera San Miguel i, posteriorment, va ocupar diversos alts càrrecs a l'àrea d'Exteriors del règim dictatorial, arribant a ser ministre del ram del gener de 1974 a desembre de 1975. El relleu d'Alfonso Cortina s'executa el 2004, amb l'aterratge d'Antoni Brufau, un home de La Caixa, el tradicional accionista de referència de la companyia. 

Brufau, que l'any passat va embutxacar-se 4,9 milions pel càrrec -a banda dels gairebé 500.000 euros  que la societat va aportar a la seva pensió-, va ser un dels grans aspirants a succeir Josep Vilarasau al capdavant de l'entitat financera -juntament amb Isidre Fainé, qui assoliria el càrrec-, després dels quatre anys de mandat pont de Ricard Fornesa (2003-2007). 

El premi de consolació per a Brufau va ser la presidència de la corporació energètica, a la que va arribar des de la presidència de Gas Natural, participada tant per La Caixa com per la petroliera. Curiosament, actualment Brufau i Fainé comparteixen espai al consell d'administració de la companyia, ja que el banquer n'és el vicepresident, posició que li va reportar uns ingressos de més de 350.000 euros el 2013. Entre d'altres, al consell també hi ha Artur Carulla, un dels germans propietaris del holding Agrolimen (Pans & Co, Bocatta, Fres Co, Gallina Blanca,...) que a l'abril van abonar 9,5 milions perquè s'arxivessin les actuacions per frau fiscal contra ells. L'any passat, Carulla va cobrar gairebé 400.000 per ser conseller de Repsol. 

Paradisos fiscals i negocis amb dictadors 
Malgrat l'origen públic i el paraigües protector que encara li ofereix l'Estat -amb la defensa aferrissada en el plet argentí per YPF com a paradigma- Repsol mira bàsicament pels seus interessos corporatius -i els dels accionistes- i no precisament pel conjunt de la ciutadania. La mostra més clara és l'enorme quantitat de societats filials que té en paradisos fiscals. Segons l'informe de 2012 de l'Observatori de Responsabilitat Social Corporativa (ORSC), presentat fa uns mesos,  fa dos anys la companyia comptava amb 44 subsidiàries en territoris de baixa tributació, fonamentalment radicades a Delaware (Estats Units) i els Països Baixos, però també a Suïssa i a les Illes Caiman i Bermudes. És evident que l'activitat extractiva de Repsol no es concentra en aquestes àrees; així doncs, no és forassenyat pensar que les filials s'empren per minimitzar la factura fiscal. 

A banda de seguir l'estratègia habitual de l'Ibex a l'hora d'eludir el pagament d'impostos -33 de les 35 companyies de l'índex empren filials en paradisos, segons l'ORSC-, la petroliera no és precisament escrupolosa quan ha d'escollir companys de viatges.Business is business i quan es tracta de lucrar-se no li importa fer-ho en règim dictatorials. Actualment opera en països com Argèlia, Angola i el Marroc, al costat de les estatals Sonatrach, Sonangol i ONHYM. També ho fa a Líbia, on durant dècades va estar associada a la National Oil Company, la societat cabdal en l'engendrament de la fortuna de Gadaffi. Del 2004 al 2012 va participar en projectes a l'Aràbia Saudita amb l'estatal Aramco i durant uns anys va buscar petroli a Guinea Equatorial, regida amb mà de ferro per Teodoro Obiang des de fa 35 anys. 

En tots els casos règims més o menys dictatorials, que acumulen una allau de denúncies per vulneracions dels drets humans més bàsics i que surten malparats en els informes anuals sobre el tema d'Amnistia Internacional o Human Right Watch. Organitzacions com l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) han denunciat que establir-s'hi i fer-hi negocis no deixa de ser una forma clara de “legitimar-ne els règims dictatorials”. Lluny de causar-li cap tipus de problema, sovint Repsol s'hi ha establert després de viatges oficials de governants espanyols, que li han aplanat el camí donant-li seguretat jurídica. De nou, la diplomàcia empresarial. 

Impactes negatius a l'Amèrica Llatina
Repsol, com Telefònica i Endesa -altres antics monopolis públics privatitzats durant la dècada dels 90-, juga un paper cabdal en el neoimperialisme espanyol a l'Amèrica Llatina, articulat a través de grans empreses. La regió ha esdevingut la principal àrea d'expansió de les principals companyies estatals i, per exemple, la petroliera opera actualment a Bolívia, Brasil, Colòmbia, l'Equador, Nicaragua, Mèxic, el Perú i Veneçuela. La presència Amèrica Llatina li ha reportat uns ingressos multimilionaris, però el seu historial allà no és precisament immaculat. 

Diverses organitzacions l'han acusat de provocar greus danys ambientals amb la seva activitat extractiva al Perú, l'Argentina o l'Equador. Oxfam Intermón va publicar al juliol de 2008 l'informeLletra petita, grans abusos, on exposava que la companyia s'havia beneficiat de la posició dèbil de diversos governs de la regió -que buscaven inversions foranes- per firmar-hi contractes abusius, que li van reportar “beneficis extraordinaris”, mentre que els guanys per a la població autòctona van ser mínims. Informacions periodístiques del 2006 també van mostrar el vincle de la petroliera amb el moviment secessionista de la regió boliviana de Santa Cruz, molt actiu en l'oposició inicial a la presidència d'Evo Morales. 

Amb uns beneficis de gairebé 10.500 milions d'euros des del 2010 -durant el primer semestre de 2014 els números verds han estat de 1.327 milions-, Repsol segueix insaciable i l'imminent inici de les prospeccions per buscar hidrocarburs a les Canàries i l'intent de fer-ne de noves davant del Delta de l'Ebre i les illes Columbretes ho demostren. L'impacte ambiental i l'oposició del territori són ignorats per una companyia que sempre compta amb el suport del govern espanyol de torn. I que, a cop d'anunci, evita que la majoria de les informacions crítiques amb les seves actuacions apareguin als grans mitjans. Blindatge mediàtic i diplomàcia empresarial al servei d'un dels monstres de l'Ibex. Combinació perfecta per als interessos corporatius. 

*Article publicat al número 372 de la Directa en paper. T'hi pots subscriure aquí. 

“Tinc por que s'utilitzi la crisi de l'Ebola per satisfer altres interessos”

Va arribar a Sierra Leone com a missioner a principi dels noranta i va viure gairebé dues dècades a l'Àfrica. Durant aquest període va deixar la vida religiosa per seguir treballant al continent com a cooperant i periodista. Conegut sobretot per haver encapçalat un exitós programa de recuperació de nens soldats a l'estat de l'Àfrica Occidental, lamenta que en d'altres països projectes similars no hagin comptat ni amb temps ni amb diners per complir l'objectiu. “Són persones que necessiten acompanyament per recuperar-se de l'experiència viscuda i cal oferir-los una alternativa a la violència”, subratlla. Crític amb el rol de les ONG durant molt de temps, “destinades només a oferir pedaços per no qüestionar les fonts de finançament”, advoca per la sensibilització i la incidència sobre la realitat africana a través de conferències i articles en mitjans com el blog Áfricano es un país o Mundo Negro.

En la cobertura dels grans mitjans de l'Estat sobre l'Àfrica predominen les informacions negatives, lligades a conflictes armats, epidèmies o pobresa. És una visió esbiaixada?

Encara avui, Àfrica és desconeguda a l'Estat espanyol i hi pensem en clau negativa i d'amenaça, a diferència del que passa amb Amèrica Llatina o l'Àsia. Els mitjans perpetuen aquesta imatge, però també és cert que hi ha una generació de periodistes joves, com José Naranjo, Xavier Aldekoa, Gemma Parellada o Alberto Rojas que en donen una visió molt diferent, amb temes de desenvolupament o sobre dones que canvien la seva realitat que abans no apareixien.

Cites periodistes que intenten reflectir la vida quotidiana i en llegir-los te n'adones que hi ha moltes inquietuds compartides entre nosaltres i els africans.

Sí, i això sorprèn aquí. La realitat dels joves urbans de moltes ciutats africanes és molt similar a la que poden tenir els de Barcelona, Madrid o París. Escolten la mateixa música, miren les mateixes sèries de televisió i estan pendents dels mateixos equips de futbol. Són joves que utilitzen les xarxes socials, per exemple per crear campanyes de prevenció sobre l'Ebola. Hi ha certes inquietuds universals i molts joves africans, bàsicament urbans, també reclamen tenir veu i intervenir en política, com passa aquí. 

Chema Caballero, foto d'Ismael Guye. 

Amb relació a l'Ebola, la informació s'ha ampliat quan s'ha percebut com una amenaça per a Occident.

Cert. Pràcticament no s'havia fet cas d'organitzacions com Metges Sense Fronteres, que havien alertat que es tractaria d'una epidèmia més important que les anteriors i que seria difícil de controlar. S'ha reaccionat quan la malaltia s'ha vist com una amenaça i aleshores sí que s'hi han enviat diners i soldats. Altres problemàtiques més mortíferes com la fam, la sida o la malària no són una amenaça per a nosaltres i aleshores interessen molt menys i no se les combat des d'aquí. La meva por és que s'utilitzi la crisi de l'Ebola per satisfer uns altres interessos. Arribaran 3.000 soldats estatunidencs a la zona i caldrà veure si després s'hi queden i perquè.

Interessa l'existència de diverses crisis al continent per facilitar-hi la intervenció de les potències mundials i l'espoli dels recursos naturals?

Ara mateix hi ha una enorme guerra freda d'interessos a l'Àfrica entre Occident i els països emergents, que tenen una influència cada cop major. És evident que els occidentals tenen com a objectiu controlar els recursos naturals i per fer-ho han utilitzat governs amics i governs titelles, n'han controlat les finances, han subornat,...La Xina i la resta d'emergents volen el mateix, però actuen d'una altra manera, més d'igual a igual, i això ha permès alguns països africans guanyar camp de joc i poder negociar millor. Les intervencions militars de França a Mali o la República Centreafricana o la presència dels EUA a Uganda contra la guerrilla de Joseph Kony han estat en defensa dels seus propis interessos i també són excuses que serveixen per entrar al continent i poder-hi mantenir una àrea d'influència i també serveix d'avís a la Xina.

Com a contrapartida, també hi ha un creixent empoderament de la societat africana.

Sí i aquí hi ha l'esperança. En molts països creix una societat civil cada cop més forta i empoderada i hi apareix una classe mitjana, integrada sobretot per joves que han estudiant a les universitats del país o a fora. No roben, paguen els impostos i exigeixen transparència als seus governs. Volen saber què es fa amb els seus impostos, amb qui signa el govern els contractes del petroli i perquè no es fan més escoles i hospitals. I és veritat que les infraestructures, a poc a poc, milloren. També és cert que hi ha una gran diferència entre la població urbana i la rural. Són dos móns oposats que conviuen. Els de la ciutat tenen accés a la informació i és on hi sorgeix la societat civil, mentre que el camp encara està molt enrere i el caciquisme hi impera. La conseqüència és un gran èxode del camp a la ciutat, que genera altres problemes, com la proliferació de suburbis empobrits.

Diversos països africans tenen un gran creixement macroeconòmic, però això no està servint per reduir-hi les desigualtats.

Es tracta d'un creixement fals, basat únicament en l'extracció de recursos naturals, que no reparteix els beneficis. No serveix per millorar els serveis. Però ara sí que hi ha demandes de transparència i fiscalització per part de les creixents classes mitjanes urbanes.

Has treballat durant anys amb nens soldats, però el problema es manté. Per què?

A Sierra Leone vam tenir la sort de treballar-hi molt de temps, en un moment en què es va posar de moda i hi havia molts diners i vam poder fer projectes molt interessants, amb un finançament que va continuar quan la guerra va desaparèixer. Va ser un projecte dissenyat a llarg termini i no s'ha repetit en d'altres casos, on al cap de tres mesos s'ha enviat de tornada a casa persones que han estat cinc o sis anys combatent. No s'hi han adaptat i si han tingut l'ocasió han tornat al seu grup de soldats. A les noies que van ser segrestades i violades tampoc se'ls hi ha donat una alternativa de vida. No s'inverteix prou temps ni diners amb els projectes i això fa que no funcionin. Estic molt enfadat amb l'Unicef per això.

Què és el necessari perquè puguin recuperar-se i reintegrar-se a la societat?

Donar-los el seu temps perquè es netegin i superin l'experiència viscuda i oferir-los una alternativa a la violència. Si un nen vol estudiar això no es fa amb tres setmanes. Necessites un programa a llarg termini. I a Sierra Leone ho hem demostrat, amb antics nens soldats que han anat a la universitat, i d'altres que han optat per inserir-se abans al món laboral i són taxistes i noies que són perruqueres. Se'ls ha donat una oportunitat. I n'hi ha que han necessitat cinc o sis anys per fer una carrera, i d'altres un per fer una formació professional i obrir un negoci. És cabdal demostrar-los que val la pena deixar la violència i això passa per fer un acompanyament llarg. També cal treballar amb la societat que ha patit la seva violència és clau que no se'ls vegi com a botxins, sinó com a víctimes que van ser forçades a cometre aquest tipus d'accions. Costa molt fer aquest canvi per part de les víctimes, però al final el fan. 

*Versió ampliada de l'entrevista publicada al número 370 de la DIRECTA, 14 d'octubre de 2014. 

El 84% del deute de les universitats catalanes està en mans del Banco Santander

L'entitat financera té una àmplia presència a l'ensenyament superior i, a banda de beques, hi fa negoci amb els carnets estudiantils i els crèdits

El Banco Santander és cada cop més omnipresent a les universitats de l'Estat espanyol i ho és a través de múltiples vies. L'entitat financera presidida per Ana Patricia Botín, després de la sobtadamort del seu pare, Emilio, el passat 10 de setembre, té més de 1.000 convenis de col·laboració amb centres d'ensenyament superior d'arreu del món, impulsa diversos màsters i s'encarrega de concedir anualment desenes de milers de beques a estudiants, en una operació de màrqueting perfectament estudiada. La presència als campus i les facultats del Santander no és altruista, sinó una forma de fer negoci amb les estudiants, bàsicament a través de la concessió de préstecs i dels carnets universitaris.

Una via menys coneguda i que segurament dóna encara més poder a l'entitat financera és el control del deute de les universitats. En el cas català, el pes del Santander en aquest àmbit és enorme. Segons recull l'informe Independents de qui, elaborat per la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), les universitats públiques del Principat acumulen un deute de 68,5 milions, dels quals 57,5 -és a dir, el 83,9%- tenen de creditora l'entitat presidida per Ana Patricia Botín. Les dades corresponen a gener de 2014 i la PACD explica que les ha obtingut a través de la CUP. El pes del Santander en el deute dels centres d'ensenyament superior catalans contrasta amb el que té la mateixa entitat en el total del passiu de la Generalitat principatina. I és que dels més de 52.000 milions d'euros de deute de l'administració autonòmica, només 2.107 -tot just el 4%- estan en mans del Santander, segons consta en l'estudi de la PACD. 

Desglossat per centres, la Politècnica (UPC) registra un deute amb els bancs de 30 milions, dels quals 24 són amb el Santander i sis amb Caixabank; l'Autònoma (UAB) ha de pagar-ne 15,5, que es reparteixen entre les dues mateixes entitats, amb 11,5 milions al Santander i quatre a Caixabank; la Universitat de Barcelona (UB) deu vuit milions al Santander, la mateixa entitat a la que la Pompeu Fabra (UPF) n'hi ha de pagar sis; mentre que la Universitat de Girona (UdG) té pendents de pagament quatre milions al Santander i un al Sabadell i la Universitat de Lleida (UdL) té un deute de quatre també el Santander.

Presència arreu del món

La branca del grup financer dedicada a l'ensenyament superior és la División Santander Universidades, que segons la informació de la pròpia entitat manté més de 1.150 convenis de col·laboració amb “universitats i centres d'investigació” d'una vintena de països, principalment del Brasil (448), Mèxic (187) i l'Estat espanyol (117). Mentre les beques per a la promoció a l'estudi, la recerca, la mobilitat universitària o l'entrada d'estudiants al mercat laboral es venen com la cara amable del Santander, el negoci s'obté mitjançant els carnets universitaris. Actualment, més de sis milions d'estudiants d'arreu del món fan servir el carnet del Santander, que ofereix la possibilitat d'obrir un compte corrent a l'entitat vinculat a l'acreditació.

A més a més, el Banc Santander té una àmplia oferta de crèdits per finançar els estudis universitaris, que els propis centres públics s'encarreguen de promocionar. I és que el negoci és el negoci i amb el control del deute no hi ha dubte que la influència de l'entitat a l'ensenyament superior pesa. I molt. 

*Article publicat a la DIRECTA el 17 d’octubre de 2014. 

El PP desprotegeix el medi ambient per afavorir els negocis

Les principals normatives aprovades durant la legislatura coincideixen en mercantilitzar la natura i obrir noves àrees al mercat. La Llei de parcs nacionals, exemple més recent d'un paradigma desenvolupat amb la Llei de costes i amb l'avaluació ambiental

Nova estocada a la protecció del medi ambient per part del govern de Mariano Rajoy. La recent aprovació al Congrés dels Diputats de la Llei de Parcs Nacionals és un nou pas en el procés accelerat de mercantilització de la naturalesa per part del govern espanyol. “En tres anys de legislatura hi ha hagut un autèntic desmantellament de l'estat del benestar ambiental”, denuncia a la Directa, Mario Rodríguez, director de Greenpeace Espanya. A banda de la nova normativa dels parcs nacionals, els altres dos projectes paradigmàtics del que denuncia l'activista ecologista són la Llei d'avaluació ambiental, que incorpora la creació dels bancs de conservació de la naturalesa, i la Llei de costes.

Entre d'altres novetats, la nova Llei de parcs nacionals, que ara mateix està al Senat on el PP gaudeix d'una còmoda majoria, permetrà activitats fins ara prohibides en aquests espais, com la navegació a motor a Montfragüe o el vol sense motor a Guadarrama; hi consentirà la caça; i obre la porta al finançament dels parcs per part de grans empreses. En paraules de Jaume Grau, responsable de l'àrea de natura d'Ecologistes en Acció a Catalunya, les novetats responen al fet que es veu la conservació “més com un problema que com un avantatge i s'interpreta els parcs com a espais que no només no han de costar diners a les administracions, sinó que n'han de donar i, per tant, s'hi fomenta qualsevol activitat econòmica”.

Amb relació als parcs, Mario Rodríguez afegeix que “és absurd que l'emblema de la conservació de la naturalesa estigui pendent d'un patrocini exterior”. Theo Oberhuber, portaveu estatal d'Ecologistes en Acció, subratlla a la Directa que ens podem trobar amb la paradoxa que companyies amb un fortíssim impacte mediambiental, com Repsol, Gas Natural o Endesa, acabin finançant els parcs nacionals, en una operació de rentat d'imatge. El canvi normatiu arriba després d'una retallada monumental de la inversió pública en aquesta àrea. El 2011 el govern espanyol va dedicar gairebé 95 milions als 15 parcs nacionals estatals -només un dels quals, el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, es troba al Principat. El 2015, després d'un lleuger repunt l'any passat, la xifra serà de 46 milions, menys de la meitat. 

Estany de Sant Maurici, a Aigüestortes.

Nous espais de negociAl desembre de 2013, el Congrés va donar el vistiplau a la Llei d'avaluació ambiental, que fonamentalment escurça els terminis per a l'aprovació de projectes amb possible impacte a la natura i en redueix les garanties a l'hora d'analitzar-ne l'afectació. La llei preveu la creació dels bancs de conservació de la naturalesa, un mecanisme molt habitual als Estats Units però encara poc estès a Europa. Tal com va explicar la Directa, es tracta d'un instrument que mercantilitza la protecció i legitima els impactes comesos per un projecte, com pot ser la construcció d'una carretera o un edifici. Bàsicament, a través de l'adquisició d'uns crèdits sotmesos a preu de mercat, les empreses promotores podran compensar el dany comès pel seu projecte.

“El paradigma és que la protecció ambiental és un obstacle per al desenvolupament econòmic”, exposa el director de Greenpeace, per afegir que amb el canvi normatiu “si pots pagar, podràs contaminar i destruir, perquè la multa serà lleu i les grans empreses la podran assumir, Els sortirà a compte”. Tot i que la Llei d'avaluació ambiental ja està aprovada, els bancs de conservació encara no existeixen a l'Estat, perquè el Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient encara no n'ha elaborat el reglament pertinent, tot i que hi treballa, segons les fonts consultades.

En canvi, des del maig de l'any passat s'aplica plenament la Llei de costes, molt qüestionada tant pels partits de l'oposició al Congrés com pels grups conservacionistes. Entre d'altres aspectes, la nova legislació va reduir de 100 a 20 metres la franja de protecció del litoral, a banda d'amnistiar una dotzena de municipis de la costa, entre els que n'hi ha d'Alacant i Girona, amb construccions a primera línia de mar. A banda, la normativa també va ampliar en 75 anys les concessions atorgades a milers d'habitatges assentats sobre domini públic marítim terrestre, que segons la legislació anterior havien de ser enderrocats el 2018.

La conclusió de Theo Oberthuber és que les noves lleis que s'han aprovat l'actual legislatura a l'Estat tenen en comú que “redueixen les garanties de protecció per afavorir i beneficiar grans empreses”. Mario Rodríguez hi afegeix que rere les normatives hi ha les pressions d'empresaris de la construcció i el turisme “molt propers” al PP, com Juan Miguel Villar Mir, president d'OHL, o l'eivissenc Abel Matutes, ministre durant la primera legislatura d'Aznar i amo i senyor empresarial de l'illa. En opinió de Jaume Grau, la Generalitat de Catalunya també incorre en polítiques similars, com demostraria el projecte per fer una llei a mida per a l'ampliació d'El Bulli al Parc Natural del Parc Creus.

Rere la mercantilització de la natura, els màxims responsables estatals d'Ecologistes en Acció i Greenpeace no dubten a subratllar que hi ha la voluntat d'obrir “nous nínxols de negoci” per a les grans empreses, a banda de facilitar el camí quan han de tirar endavant un projecte amb impacte al medi. Neoliberalisme de manual. L'esquema que també s'ha repetit en sanitat i educació. 

Antoni Vives o la política viscuda d’esquena als ciutadans

Els projectes més emblemàtics del responsable d’Habitat Urbà es caracteritzen per primar els interessos empresarials en detriment d’una ciutadania que veu boicotejat el seu dret a la participació

El Pla Paral·lel, la reforma del Port Vell o les obres de remodelació de la Diagonal tenen força punts en comú. Són projectes mimats per l’equip de govern municipal, que els ha defensat com a necessaris, s’han començat a executar l’actual legislatura i han generat crítiques tant des de bona part de l’oposició municipal com des del teixit associatiu i veïnal dels barris afectats. En els tres casos, el rostre públic del projecte és Antoni Vives, tercer tinent d’alcalde i responsable de l’àrea d’Habitat Urbà. Considerat un dels principals ideòlegs del nou model de ciutat que propugna l’executiu de Xavier Trias -molt basat en les smart cities-, Vives s’ha convertit en una de les principals bèsties negres per un moviment veïnal que li retreu la insistència a projectar reformes en benefici dels empresaris i determinats interessos privats i en perjudici d’uns ciutadans que se senten menystinguts i sense dret a una participació real a uns canvis que els afecten de ple.

Impulsada conjuntament entre l’Ajuntament i la privada Fundació El Molino (FEM), la reforma del Paral·lel hauria de servir per convertir l’espai en “l’avinguda de les persones, les arts escèniques i la gastronomia” i en un símbol de “ciutadania, participació i cohesió social”. Si més no, així ho van defensar a l’abril Trias i Vives en una exposició pública. L’opinió de veïns i entitats del barri, però, s’allunya molt de la visió projectada des de la plaça Sant Jaume. La participació ciutadana s’hauria d’haver articulat a través de la Comissió de Seguiment, però a l’hora de la veritat va tractar-se d’un organisme fantasmal, amb poques convocatòries i un marge gairebé nul per modificar res del projecte, segons ha denunciat Repensar Poble Sec, un espai de reflexió de l’Assemblea de Barri del Poble Sec.

L’oposició s’ha articulat a través de la Plataforma Veïnal Aturem el Pla Paral·lel, nascuda al maig i impulsada per una cinquantena d’entitats. L’objectiu és forçar-ne l’aturada -les obres fa mesos que han arrencat- per “construir un nou procés de participació veïnal”. En el manifest, que compta amb més de 1.000 adhesions veïnals, es denuncia que el Pla Paral·lel “respon a un model de ciutat que imposa la lògica de la rendibilitat privada i la mercantilització d’allò públic sobre les necessitats col·lectives de la ciutadania i els interessos de la majoria. Busca l’atracció de nous visitants i turistes, transformant l’avinguda en un nou connector entre el Port i la Fira”. Malgrat algunes reunions entre representants municipals i la plataforma, el projecte de moment no s’ha modificat i al juny el ple municipal va rebutjar una proposició d’ICV-EUiA -que com la CUP i els Procés Constituent dóna suport a la plataforma- per revisar-lo. 

Rebuig a la marina de luxe

La manca de participació ciutadana va ser també una de les principals denúncies en el procés de reforma del Port Vell, on s’hi construeix la marina de luxe promoguda per la societat Salamanca Investments. El govern de CiU va refusar, amb el suport del PP, celebrar una consulta entre els veïns sobre la remodelació. El projecte, marcat per l’opacitat, suposarà a la pràctica la privatització parcial d’un espai públic i no ha deixat d’estar marcat per la polèmica. Al maig, l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) va anunciar l’obertura d’una doble investigació sobre la marina de luxe per aclarir si es finança amb diners provinents de paradisos fiscals i si els promotors han rebut un tracte de favor per part de l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB).

L’ens compta amb la presència de l’Ajuntament i Antoni Vives n’és vicepresident. Precisament el responsable d’Habitat Urbà va participar el setembre de 2012 en una fira de iots a Mònaco per promocionar la marina de luxe, malgrat que el projecte encara no estava aprovat. En el certamen, Vives va afirmar que “Barcelona està oberta als negocis, és una ciutat pròspera”. Tota una declaració d’intencions del seu ideari. Per tot plegat, en un comunicat recent l’Associació de Veïns de l’Òstia va reclamar “replantejar la relació de l’APB amb la ciutat i la supeditació de l’Ajuntament als interessos privats sorgits dels negocis portuaris”.

Influència dels lobbies

La remodelació de la Diagonal, que ha de culminar al marçde l’any vinent, també ha estat font de polèmica. Va tirar endavant amb el suport, de nou, de CiU i PP i es va descartar la connexió de les dues xarxes de tramvia -el Trambaix i el Trambesós-, tal com demanaven la FAVB, la Plataforma pel Transport Públic (PTP), UGT, CCOO i grups ecologistes, entre d’altres. Veïns i entitats han titllat d’“elitista” una reforma pressupostada en 19 milions d’euros que bàsicament acontenta els “comerciants de luxe”. Altres projectes emblemàtics d’Habitat Urbà, com el Blau@ictinea-que preveia transformar els terrenys portuaris del Morrot en un nou eix d’oficines i hotels- o Portes de Collserola -volia urbanitzar els accessos al parc- han hagut de quedar aparcats per manca de suport al ple municipal. Una bona mostra de la controvèrsia que provoca l’àrea és que ja ha tingut tres gerents des de l’inici de la legislatura: Vicent Guallart, fins l’octubre de 2012; Albert Vilalta, fins al maig d’enguany; i Albert Civit, al càrrec.

El president de la FAVB, Lluís Rabell, ha denunciat l’estreta relaciód’Habitat Urbàamb determinats lobbies empresarials. Té una especial incidència el poderós Barcelona Global, el grup creat per Maria Reig. Vives, com Trias, va compartir-hi enguany un viatge promoció per Amèrica i el lobby és soci de l’Ajuntament al Barcelona Institute of Technology for the Habitat (BIT Habitat), emblema de l’smart city que proguna el tercer tinent d’alcalde. En aquest àmbit, també destaquen les aliances amb grans multinacionals tecnològiques com Cisco i Schneider Electric, que participaran a la rehabilitació de l’antiga fàbrica de Ca l’Alier, al districte de Sant Martí. Potenciar els projectes público-privats, facilitar negocis a grans transnacionals globals i deixar la participació ciutadana en mera retòrica sense capacitat d’influència en uns projectes dissenyats als despatxos municipals. Així es defineix l’estil d’Antoni Vives, paradigma de polític business friendly en què tot es fa des de dalt i sense escoltar als de baix. Als ciutadans.

*Article publicat a la revista CARRER, el setembre de 2014.