Va
arribar a Sierra Leone com a
missioner a principi dels noranta i va viure gairebé dues dècades a
l'Àfrica. Durant aquest període va deixar la vida religiosa per
seguir treballant al continent com a cooperant i periodista. Conegut
sobretot per haver encapçalat un exitós programa de recuperació de
nens soldats a l'estat de l'Àfrica Occidental, lamenta que en
d'altres països projectes similars no hagin comptat ni amb temps ni
amb diners per complir l'objectiu. “Són persones que necessiten
acompanyament per recuperar-se de l'experiència viscuda i cal
oferir-los una alternativa a la violència”, subratlla. Crític amb
el rol de les ONG durant molt de temps, “destinades només a oferir
pedaços per no qüestionar les fonts de finançament”, advoca per
la sensibilització i la incidència sobre la realitat africana a
través de conferències i articles en mitjans com el blog Áfricano es un país
o Mundo Negro.
En
la cobertura dels grans mitjans de l'Estat sobre l'Àfrica predominen
les informacions negatives, lligades a conflictes armats, epidèmies
o pobresa. És una visió esbiaixada?
Encara
avui, Àfrica és desconeguda a l'Estat espanyol i hi pensem en clau
negativa i d'amenaça, a diferència del que passa amb Amèrica
Llatina o l'Àsia. Els mitjans perpetuen aquesta imatge, però també
és cert que hi ha una generació de periodistes joves, com José
Naranjo, Xavier Aldekoa, Gemma Parellada o Alberto Rojas que en donen
una visió molt diferent, amb temes de desenvolupament o sobre dones
que canvien la seva realitat que abans no apareixien.
Cites
periodistes que intenten reflectir la vida quotidiana i en llegir-los
te n'adones que hi ha moltes inquietuds compartides entre nosaltres i
els africans.
Sí, i això
sorprèn aquí. La realitat dels joves urbans de moltes ciutats
africanes és molt similar a la que poden tenir els de Barcelona,
Madrid o París. Escolten la mateixa música, miren les mateixes
sèries de televisió i estan pendents dels mateixos equips de
futbol. Són joves que utilitzen les xarxes socials, per exemple per
crear campanyes de prevenció sobre l'Ebola. Hi ha certes inquietuds
universals i molts joves africans, bàsicament urbans, també
reclamen tenir veu i intervenir en política, com passa aquí.
Chema Caballero, foto d'Ismael Guye. |
Amb
relació a l'Ebola, la informació s'ha ampliat quan s'ha percebut
com una amenaça per a Occident.
Cert.
Pràcticament no s'havia fet
cas d'organitzacions com Metges Sense Fronteres, que havien alertat
que es tractaria d'una epidèmia
més important que les anteriors i que seria
difícil de controlar. S'ha
reaccionat quan la malaltia s'ha vist com una amenaça i aleshores sí
que s'hi han enviat diners i soldats. Altres
problemàtiques més mortíferes com la fam, la sida o la malària no
són una amenaça per a nosaltres i aleshores interessen molt menys i
no se les combat des d'aquí. La
meva por és que s'utilitzi la crisi de l'Ebola
per satisfer uns
altres interessos. Arribaran 3.000 soldats estatunidencs a la zona i
caldrà veure si després s'hi queden i perquè.
Interessa
l'existència de diverses crisis al continent per facilitar-hi la
intervenció de les potències mundials i l'espoli dels recursos
naturals?
Ara
mateix hi ha una enorme guerra freda d'interessos a l'Àfrica entre
Occident i els països emergents, que tenen una influència cada cop
major. És evident que els occidentals tenen com a objectiu controlar
els recursos naturals i per fer-ho han utilitzat governs amics i
governs titelles, n'han controlat les finances, han subornat,...La
Xina i la resta d'emergents volen el mateix, però actuen d'una altra
manera, més d'igual a igual, i això ha permès alguns països
africans guanyar camp de joc i poder negociar millor. Les
intervencions militars de França a Mali o la República
Centreafricana o la presència dels EUA a Uganda contra la guerrilla
de Joseph Kony han estat en defensa dels seus propis interessos i
també són excuses que serveixen per entrar al continent i poder-hi
mantenir una àrea d'influència i també serveix d'avís a la Xina.
Com a
contrapartida, també hi ha un creixent empoderament de la societat
africana.
Sí
i aquí hi ha l'esperança. En molts països creix una societat civil
cada cop més forta i empoderada i hi apareix una classe mitjana,
integrada sobretot per joves que han estudiant a les universitats del
país o a fora. No roben, paguen els impostos i exigeixen
transparència als seus governs. Volen saber què es fa amb els seus
impostos, amb qui signa el govern els contractes del petroli i perquè
no es fan més escoles i hospitals. I és veritat
que les infraestructures, a
poc a poc, milloren. També és cert que hi ha una gran diferència
entre la població urbana i la rural.
Són dos móns oposats que
conviuen. Els de la ciutat tenen accés a la
informació i
és on hi sorgeix la societat civil,
mentre que el camp encara
està molt enrere i el caciquisme hi impera. La conseqüència és un
gran èxode del camp a la ciutat, que genera altres problemes, com la
proliferació de suburbis empobrits.
Diversos
països africans tenen un gran creixement macroeconòmic, però això
no està servint per reduir-hi les desigualtats.
Es
tracta d'un creixement fals,
basat únicament en
l'extracció de recursos naturals, que no reparteix els beneficis. No
serveix per millorar els
serveis. Però
ara sí que hi ha demandes de transparència i fiscalització per
part de les
creixents classes mitjanes urbanes.
Has
treballat durant anys amb nens soldats, però el problema es manté.
Per què?
A
Sierra Leone vam tenir la sort de treballar-hi molt de temps, en un
moment en què es va posar de moda i hi havia molts diners i vam
poder fer projectes molt interessants, amb
un finançament que va continuar quan
la guerra va desaparèixer. Va
ser un projecte dissenyat a
llarg termini i no s'ha
repetit en d'altres casos, on al cap de tres mesos s'ha
enviat
de tornada a casa persones que han estat cinc o sis anys combatent.
No s'hi han adaptat i si han
tingut l'ocasió han tornat
al seu grup de soldats. A
les noies que van ser segrestades i violades tampoc se'ls hi ha donat
una alternativa de vida. No s'inverteix prou temps ni diners amb els
projectes i això fa que no funcionin. Estic molt enfadat amb
l'Unicef per això.
Què és
el necessari perquè puguin recuperar-se i reintegrar-se a la
societat?
Donar-los
el seu temps perquè es netegin i
superin
l'experiència viscuda i oferir-los
una alternativa a la violència. Si
un nen vol estudiar
això no es fa amb
tres setmanes. Necessites un programa a llarg termini. I a Sierra
Leone ho hem demostrat, amb antics nens soldats que han anat a la
universitat, i d'altres
que han optat per inserir-se abans al món laboral i són taxistes i
noies que són perruqueres.
Se'ls ha donat una oportunitat. I n'hi ha que han necessitat cinc o
sis anys per fer una carrera, i
d'altres un per fer una
formació professional i obrir un negoci. És
cabdal demostrar-los que val
la pena deixar la violència i això passa per fer un acompanyament
llarg. També cal
treballar amb la societat que
ha patit la seva violència és clau que
no se'ls vegi com a botxins, sinó com a víctimes que van ser
forçades a cometre aquest tipus d'accions. Costa
molt fer aquest canvi per part de les víctimes, però al final el
fan.
*Versió ampliada de l'entrevista publicada al número 370 de la DIRECTA, 14 d'octubre de 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada