Cooperació catalana al servei dels negocis

Des de l’any 2010, la Generalitat gairebé ha desmantellat la política pública de cooperació al desenvolupament, amb una enorme reducció pressupostària i la paralització de les subvencions a unes entitats amb les quals ja té un deute milionari. Paral·lelament, el govern de Mas intenta augmentar el pes de l’empresa privada en la cooperació, tant pel que fa a l’execució de projectes com en l’obtenció de finançament. Un model neoliberal més preocupat pels negocis que per la disminució de les desigualtats als països del sud

En només tres anys, la política de cooperació al desenvolupament de la Generalitat de Catalunya ha virat radicalment, fins al punt que moltes veus afirmen que el govern de Mas l’ha desmantellada. Francesc Mateu, director d’Intermón Oxfam a Catalunya i, fins al juny, president de la Federació Catalana d’ONG per la Pau, Drets Humans i Desenvolupament (FCONGD), apunta que, “si parlem de xifres, és evident que la cooperació està fora de l’agenda” de l’executiu convergent, que, segons ell, l’entén únicament com una eina “d’assistència i de finestra al comerç”.

En època de retallades, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) –l’organisme responsable de gestionar les polítiques de la Generalitat en aquest àmbit– se n’emporta la pitjor part. D’un pressupost de 49 milions d’euros el 2010, ha passat a un de poc més de set, enguany, segons consta al Pla Anual 2013, un document que no ha estat presentat públicament, però al qual ha pogut accedir la DIRECTA. La monumental tisorada pressupostària, del 86%, ha deixat en una situació molt complicada un sector que havia crescut molt durant la darrera dècada, a l’empara, sobretot, dels recursos públics, que no han deixat de disminuir des de 2008.

Segons dades de la FCONGD, el pressupost de les entitats, de mitjana, s’ha reduït a la meitat des de 2010 i la baixada d’ingressos ha comportat la desaparició d’alguna entitat –com Unescocat–, tot i que el més habitual ha estat l’acomiadament de part de la plantilla, que arriba al 46,7% del personal en el cas de les ONG de pau. Intermón Oxfam, Setem, Justícia i Pau o Acsur són algunes de les organitzacions que han presentat expedients de regulació d’ocupació (ERO); també ha estat habitual l’aturada de projectes a països del Sud.

David Minoves, exdirigent d’ERC i director general de Cooperació del govern català durant el tripartit, recalca a aquest setmanari que el “sector s’està empetitint” i atribueix part de la responsabilitat de la situació al seu successor, Carles Llorens –també director de l’ACCD–, perquè “la seva gestió ha agreujat la situació provocant que moltes ONG s’endeutessin o dediquessin recursos propis a compte dels compromisos de l’agència, degut a l’incompliment reiterat dels terminis econòmics pactats”.

El 2010, la Generalitat va signar un conveni de tres anys amb les entitats, acord que els garantia, en principi, el finançament pels seus projectes. A l’hora de la veritat, l’executiu no va complir el calendari de pagaments. Francesc Álvarez, director de Medicus Mundi

Protesta contra els impagaments de l'ACCD.
Foto: Robert Bonet

Catalunya, explica que, en el seu cas, han hagut d’aturar projectes al Sàhara Occidental i a Bolívia, acomiadar personal expatriat i reduir els sous de les treballadores de la seu. El deute acumulat amb 22 entitats va arribar als vint milions d’euros i, ara mateix, és de 12 milions i correspon, fonamentalment, a fons compromesos pels anys 2011 i 2012, tal com ha confirmat a la DIRECTA el mateix Carles Llorens. L’alt càrrec governamental, de qui les entitats han demanat la dimissió en diverses ocasions, ha assegurat que, a final d’any, s’hauran fet nous pagaments per reduir el deute.

Política neoliberal

Més enllà de la retallada pressupostària, probablement el gran canvi que ha experimentat la cooperació al desenvolupament de la Generalitat des que CiU va recuperar el govern és el creixent pes que hi té l’empresa. Mentre Carles Llorens defensa que “a escala, internacional el sector empresarial és un element fonamental de la cooperació” i que, a Catalunya, és una pràctica que “caurà pel seu propi pes”, les fonts de les entitats consultades són molt crítiques amb aquest viratge, tal com resumeix Francesc Mateu: “Tenen una noció de la cooperació lligada a l’intercanvi comercial, tot i que l’empresa no és generadora de desenvolupament, no és la seva feina, tot i que és cert que en pot arribar a crear com a conseqüència de la seva activitat”.

En el codi ètic per al patrocini privat de cooperació, aprovat el juliol de 2012, s’arriba a afirmar que les “empreses han creat instruments innovadors –com ara els negocis inclusius– que conjuguen amb èxit l’enfocament comercial amb una funció promotora del desenvolupament dels més pobres” i es defineix la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) com la “fórmula de contribució al progrés de la societat on té lloc l’activitat econòmica de l’empresa, tot equiparant les responsabilitats de les empreses al seu poder social”.

El llenguatge, neoliberalisme en estat pur, es tradueix en ajudes a la cooperació empresarial articulades conjuntament per l’ACCD i l’Agència de suport a la internacionalització de l’empresa catalana (ACC1Ó), que l’any passat van ascendir a 400.000 euros, van esquivar les retallades i van anar a parar, segons va revelar l’Anuari delsSilencis Mediàtics, a la Fundació Empresa i Clima, la patronal Pimec, l’Associació Catalana de Tecnologia, la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya i la Fundació Privada Institut Català de la Fusta.

La intenció de la direcció general és accentuar la cooperació amb ACC1Ó i, segons recull el Pla Anual 2013, es vol aprofitar la seva presència a Singapur “per explorar la inclusió de l’RSC a l’empresa catalana a l’Àsia”, així com “explorar la possibilitat de vehicular assistències tècniques en l’àmbit de l’emprenedoria i la gestió de recursos”. El finançament, amb 7.000 euros, del projecte Andino de l’entitat Voluntaris per a l’Assessorament Empresarial (VAE) –destinat a emprenedores equatorians que vénen a completar la seva formació a empreses i universitats catalanes– constitueix un altre exemple de la política implantada.

Fracàs del patrocini

L’equip dirigit per Carles Llorens s’ha dedicat, des de l’any passat, a signar convenis amb organitzacions empresarials, com les patronals Foment del Treball i Pimec, la Confederació

Carles Llorens, director general de Cooperació.

del Comerç o el Consell General de Cambres de Catalunya, amb l’objectiu d’obtenir patrocini privat per a projectes de cooperació d’ONG validats prèviament per l’ACCD, un model mal vist des del sector. A l’hora de la veritat, el mateix Llorens reconeix que “el resultat no ha estat el desitjat, però el patrocini era una cosa que havíem de provar”. Cap dels projectes que aspirava a ser finançat per les empreses no ha rebut prou fons per tirar endavant i Francesc Mateu rebla que són les entitats les que han de buscar “recursos a d’altres bandes”, mentre que l’Agència s’ha de limitar a “gestionar els fons públics”. A banda d’intentar accedir a fons europeus, el director general de Cooperació del govern autonòmic no descarta buscar recursos al Banc Europeu d’Inversions (BEI) o al Banc Mundial.

També han rebut crítiques alguns dels viatges que han fet els principals càrrecs responsables de l’ACCD, que segons diverses fonts s’han convertit en missions empresarials. Com a exemple, s’esmenta l’estada de tres setmanes a Moçambic que fa ver Cristina Coll –directora de serveis de l’Agència– l’any passat i el viatge del mes de febrer de Carles Llorens a Guinea Conakry, país on l’ACCD no té cap projecte. El polític convergent ha manifestat a la DIRECTA que hi va anar convidat per l’Agència de Desenvolupament de l’Estat africà –pressionat per la comunitat guineana de Catalunya– i que s’està explorant una col·laboració entre aquesta entitat i l’ACCD, a banda de negar que tingués objectius empresarials.

Un responsable d’una ONG catalana important, però, assegura que Llorens va anar a Guinea Conakry “en missió de promoció empresarial i de localització d’inversions”, segons li va confirmar el personal que treballa al país. El mes de juliol, cinc mesos després del viatge, va néixer el Club d’Emprenedors Afrocatalans, impulsat per l’Espai Afrocatalà de la convergent Fundació Nous Catalans, que dirigeix Àngel Colom. Una de les primeres activitats del club serà l’organització, a l’octubre, d’unes jornades sobre oportunitats de negoci per a l’empresariat català, curiosament a Guinea Conakry, país del qual és originari Fodé Diakité, militant de CDC des de 2010 i secretari d’acció social de l’Espai Afrocatalà de Nous Catalans.

El govern actual tampoc no està complint el Pla Director de Cooperació 2011-2014 aprovat al final de l’etapa del tripartit i, per exemple, el Pla Anual 2013 no contempla destinar ni un euro a Palestina, tot i que es tractar d’un país prioritari. La realitat és que la cooperació catalana cada cop és més precària i David Minoves reconeix que retallar en aquest àmbit “no té cap desgast electoral”. L’anterior director general admet que ERC, el seu partit, “ha optat per prioritzar i condicionar el govern en la qüestió nacional i en la realització de la consulta en comptes de pactar les polítiques sectorials”, de manera que no incideix en l’executiu en matèria de cooperació, tot i que va ser un sector que va contribuir a bastir durant els set anys de tripartit.

En el context actual, Francesc Mateu subratlla la importància de fer més pedagogia per defensar la necessitat d’una política pública de cooperació al desenvolupament perquè “és un acte de justícia. Tothom té els mateixos drets i, amb ella, contribuïm a pal·liar els desajustos que hi ha al món”.

Acomiadaments massius a l’ACCD

A curt termini, l’Agència Catalana de Cooperació no desapareixerà. Si més no, així ho assegura el seu director, Carles Llorens, que afegeix: “No sé què passarà (més endavant) i, segurament, jo ja no hi seré (com a màxim responsable de l’ACCD)”. Des del seu aterratge com a director, l’entitat pública ha reduït la seva plantilla a menys de la meitat. Primer, el setembre de 2011, va presentar un ERO per fer fora 46 treballadores –quatre de les quals van haver de ser reincorporades posteriorment arran d’un dictamen judicial– i, el juliol d’enguany, s’ha prescindit de dues caps d’àrea. A tot això, cal sumar-hi diversos canvis d’organigrama, criticats per les treballadores.

Segons fonts del comitè d’empresa, “hi ha hagut un buidatge de coneixements tècnics molt important” a l’Agència, que ha perdut “expertesa en cooperació”. Les mateixes fonts denuncien la manca de voluntat negociadora de la direcció, que es va negar a estudiar les alternatives als darrers acomiadaments, com ara l’eliminació de la plaça d’adjunta a la direcció, que està pressupostada, però vacant des que, fa sis mesos, Aouatif Stitou va plegar per diferències amb Llorens. Mentre es retallaven al mínim les subvencions a les entitats, l’ACCD ha hagut d’afrontar una despesa important en indemnitzacions a les acomiadades i en processos judicials derivats de l’ERO, en els quals l’agència no ha estat defensada pels serveis jurídics de la Generalitat, sinó pel bufet Antràs. El despatx, que s’ha embutxacat prop de 70.000 euros, és propietat de Josep Maria Antràs, expresident de la filoconvergent Fundació Catalunya Oberta.

*Article publicat al número 331 del setmanari DIRECTA, 25 de setembre de 2013. 

La factura de l’aigua es dispararà per enriquir negocis privats

Diversos ajuntaments i organitzacions s’oposen a la venda d’Aigües Ter-Llobregat

  

Dutxar-se, rentar els plats o, simplement, obrir l’aixeta són tres de les moltes activitats que, a partir de l’any vinent, seran força més costoses per a la població catalana, després que culmini el procés de privatització d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL), l’empresa pública que presta el servei en alta –des de la font d’aigua fins als dipòsits municipals– de Barcelona, l’àrea metropolitana i nou comarques del voltant (fet que suposa l’abastiment de prop de cinc milions de persones de més de 100 municipis). L’externalització del servei durant 50 anys a Agbar o Acciona, que encapçalen les dues aliances que opten a la concessió, anirà acompanyada d’un notable encariment del rebut de l’aigua.

El 25 de juliol d’enguany, el consell d’administració d’ATLL va aprovar un increment del 70% en la tarifa que li han de pagar les empreses de distribució en baixa –que fan arribar l’aigua dels dipòsits a les llars–, de manera que, a partir de l’1 de novembre, passarà de 0,38 a 0,65 euros el metre cúbic. Les companyies distribuïdores, independentment de si són públiques o privades, acabaran fent repercutir la pujada en la tarifa que paguen les usuàries, que augmentarà entre el 25% i el 35%, segons els càlculs de la plataforma Aigua és Vida, que s’oposa a la privatització, la més important en la història de la Generalitat. L’encariment final, però, serà superior.

La dessaladora del Prat, propietat d'ATLL. 

Mentre que l’oferta d’Acciona planteja un preu de 0,71 euros el metre cúbic, la d’Agbar s’enfila fins a 0,79. Sigui quina sigui l’escollida per la Generalitat, la tarifa haurà augmentat prop d’un 100% en pocs mesos. “El segon increment només va destinat a garantir el benefici industrial de la futura concessionària”, apunta en unes declaracions a la DIRECTA Eloi Badia, un dels portaveus d’Aigua és Vida, que agrupa associacions veïnals, sindicals, ecologistes i solidàries. No es tracta, precisament, d’un benefici modest, sinó de 1.600 milions d’euros nets durant les properes cinc dècades, segons un estudi de l’organització.

Empresa viable

Un dels motius esgrimits pel govern d’Artur Mas per desfer-se d’Aigües Ter-Llobregat –propietària de les instal·lacions que potabilitzen l’aigua dels dos rius i també de plantes de dessalinització com la del Prat– és que és deficitària (l’any passat va perdre 34 milions) i que arrossega un deute molt elevat (663 milions). Rubén Tello, delegat de CCOO al comitè d’empreses d’ATLL, matisa les xifres: “El deute s’ha disparat perquè l’empresa ha assumit el cost d’infraestructures que en realitat corresponien a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), a causa de la seva precària situació financera, i perquè feia set anys que les tarifes estaven congelades, però la companyia és perfectament viable”.

“Amb l’increment tarifari, el deute desapareixeria en poc més de deu anys i ATLL tindria beneficis”, afegeix el delegat sindical. De fet, la previsió és que la concessionària privada trigui prop d’una dècada a amortitzar la despesa per assumir la gestió de la companyia pública, després de beneficiar-se de l’explotació d’unes infraestructures que, recalca Tello, “s’han pagat amb impostos públics”. El rebuig a la privatització també ha arribat a nombrosos ajuntaments, fins al punt que 26 plens municipals han aprovat mocions en contra del procés. En alguns casos, com ara Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú, s’estudia emprendre accions legals per aturar- lo, amb l’argument que suposa una vulneració del conveni que van signar amb ATLL i pel qual li cedien infraestructures públiques que havien contribuït a finançar.

La plataforma Aigua és Vida denuncia que l’operació representa el paradigma de la política del govern de Mas de “desmantellar tota estructura pública” i insta a apostar per alternatives que derivin en la municipalització del servei, de manera que es vagi cap a una “gestió pública i participativa de l’aigua”. No és un model utòpic, tenint en compte que, al món, el 90% de les connexions domiciliàries d’aigua les gestiona el sector públic i el 10% el privat. A Catalunya, en canvi, els percentatges s’inverteixen. Mentre Mas s’omple la boca parlant d’estructures d’Estat, de moment, es ven el patrimoni del país, amb operacions que beneficien grans companyies privades, perjudiquen el 99% de la societat i no apareixien al programa electoral de CiU de 2010.

Iniciativa europea contra la privatització

La Federació de Sindicats Europeus de Serveis Públics impulsarà una Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) per reclamar que la UE impedeixi per llei la consideració de l’aigua com un bé mercantil i la reconegui com el dret humà que és, tal com va dictaminar l’ONU el 2010. La iniciativa, que necessita recollir almenys un milió de signatures provinents de nou estats de la UE, compta amb el suport d’UGT, CCOO i Aigua és Vida a Catalunya i sorgeix com a resposta a la creixent privatització del servei d’aigua, darrerament forçada per la Comissió Europea als països rescatats.

*Article publicat amb el setmanari DIRECTA número 291, 24 d'octubre de 2012. 

A un pas de la pèrdua ciutadana del Port Vell

El projecte de construcció d’una marina de luxe per a grans iots, que es vol inaugurar a l’abril, amenaça de convertir un espai fins ara públic en un resort d’ús exclusiu per a un turisme d’elit. La Barceloneta es mobilitza contra la privatització de l’espai

Amancio Ortega (Inditex), Florentino Pérez (president del Real Madrid i de la constructora ACS), el navilier Fernando Fernández Tapias o el mateix rei Joan Carles de Borbó no només tenen en comú el fet d’acumular fortunes valorades en centenars (o milers) de milions d’euros. També són dels pocs ciutadans de l’Estat espanyol propietaris de megaiots, el més conegut del quals és el Fortuna, l’embarcació de 50 metres d’eslora del monarca, que es pot llogar per entre 300.000 i 400.000 euros setmanals. El vaixell, valorat en 18 milions d’euros i que oficialment va ser un regal d’empresaris mallorquins, dóna xifres que constaten fins a quin punt aquestes embarcacions són un vedat exclusiu d’un sector molt i molt reduït de la societat. I, precisament, a aquest 1% de la població -en terminologia 15-M- es dirigeix el projecte de reforma del Port Vell amb l’objectiu d’installar-hi una marina de luxe on atracaran megaiots de fins a 180 metres d’eslora, en què un probable negoci seria, segons el col·lectiu opositor, el lloguer dels enormes vaixells.

El projecte, impulsat per l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB) -on participen la Generalitat, el govern de l’Estat i l’Ajuntament de Barcelona, i que presideix Sixte Cambra- i promogut per Salamanca Group -el grup d’inversió dirigit per l’antic militar britànic Martin Bellamy que té la concessió de Marina Port Vell-, compta amb el vistiplau de l’equip de govern de la ciutat, encapçalat per Xavier Trias, que s’ha negat a sotmetre la qüestió a consulta ciutadana com li ha demanat ICV-EUiA i també han votat UpB i PSC. Malgrat això, i la forta oposició veïnal que aixeca, les obres de reforma del Port Vell ja fa mesos que han començat. I és que la intenció de Salamanca Group és que les noves instal·lacions es puguin inaugurar el proper abril.

La reforma suposarà una despesa de 26,6 milions d’euros per a la companyia promotora i permetrà que Marina Port Vell es converteixi en una mena d’aparcament per a iots de grans dimensions, amb un total de 167 amarratges. Sempre segons el projecte presentat per Salamanca Group, la infraestructura es completarà amb dos edificis i diversos serveis destinats als usuaris del que, a la pràctica, serà -sempre que es porti a terme tal com està plantejat- un resort privat de luxe d’ús exclusiu. Un dels punts més criticats pels veïns és la presència d’una tanca de seguretat que envoltarà tot el perímetre de l’espai i que, juntament amb sis casetes de seguretat o checkpoints i la presència de seguretat privada, impedirà l’accés dels ciutadans a una zona on a dia d’avui s’hi pot passejar. Els canvis implicaran l’expulsió de les embarcacions de poca eslora, entre les que hi haurà alguns vaixell de pesca, ubicats actualment a la part nord del Moll dels Pescadors.

Encariment dels lloguers

“El problema no és tan l’atracament dels megaiots, perquè ja ho fan, sinó el tancament i la privatització del Moll d’Espanya, un espai públic”, exposa Gala Pin, membre de la Plataforma Defensem el Port Vell, nascuda al maig a la Barceloneta i que reclama, directament, la retirada d’un projecte que defineix com “elitista i especulatiu”. Pin, que denuncia “l’opacitat” amb què s’està plantejant la reforma -a la Plataforma, per exemple, li han negat el contracte de concessió de Marina Port Vell a Salamanca Group-, reclama que el port ciutadà estigui controlat pels veïns i l’Ajuntament i no per l’APB, de manera que qualsevol canvi impliqui consultar la ciutadania, cosa que no s’ha fet en aquest cas.

La historiadora Mercè Tatjer, que ja va participar en la defensa ciutadana del Port Vell de fa 25 anys, afirma que es tracta d’un projecte “pensat per fer una funció de servei a un turisme d’alt nivell, però no per servir com a espai d’oci popular i ciutadà”. Tatjer alerta que la marina de luxe accentuarà el caràcter turístic de la Barceloneta, en detriment dels veïns i tem que en el futur acabi comportant, també, la instal·lació d’algun hotel a la zona. Amb relació a aquest tema, Gala Pin exposa altres impactes del resort per a megaiots: “Afectarà el comerç tradicional i acabarà repercutint també en els preus de lloguer dels habitatges, provocant l’expulsió dels veïns en benefici del turisme de luxe”. Les primeres afectades seran les persones que viuen en petites embarcacions amarrades al Port Vell.

Afavorint Abramovich

Els promotors, en canvi, només veuen avantatges en un projecte que asseguren que crearà 380 llocs de treball sumant els directes i els indirectes, una xifra posada en dubte al seu blog [naucher.blogpsot.com] per Javier Moreno, pilot de marina mercant, doctor en ciència i enginyeria nàutica i assessor de Defensem el Port Vell. Des de Salamanca Group subratllen que actualment Barcelona no pot satisfer la demanda d’amarratges de vaixells de grans dimensions que hi ha, fet que la plataforma qüestiona amb l’argument que l’espai per a iots de luxe que hi ha el Fòrum està “mig buit”. Finalment, l’empresa inversora afegeix que la nova marina suposaria un impuls cabdal per al “desenvolupament i projecció del clúster nàutic del Port de Barcelona”, que tindria un “fort impacte socioeconòmic a l’entorn”.

En la mateixa línia, l’alcalde de Barcelona, el convergent Xavier Trias, s’agafa a l’argument que la marina de luxe “generà riquesa” per defensar-la. “Generar riquesa no significa generar benestar social”, respon Gala Pin, per a qui “pot ser que [el “resort”] mogui molta economia, però en un circuit tancat que no afavoreixi el barri”. Però tot apunta que a la Casa Gran han decidit prioritzar l’atenció als Abramovich de torn -el magnat rus té el megaiot més gran del món, de 168 metres- que no pas als veïns de la Barceloneta.

Petites victòries

 La mobilització ciutadana contra el projecte ha aconseguit algunes victòries i en el pla actual de Salamanca Group es contempla una reducció del tamany de la tanca i ha desaparegut l’enorme restaurant previst. A banda de xerrades, Defensem el Port Vell també ha protagonitzat accions com una cadena humana contra el projecte. La lluita ha unit noves generacions amb persones que ja van participar en la defensa del Port Vell fa 25 anys, quan en plena reforma de la façana marítima van aconseguir que no es fes un gran torre al moll d’Espanya.

*Amb posterioritat al tancament d’aquest article, els veïns van reclamar la celebració d’una consulta ciudadana sobre el projecte i la proposta va ser portada al ple municipal per ICV-EUiA. CiU i PP, però, van unir els seus vots per impedir que tirés endavant.

*Article publicat al número 125 de la revista CARRER, octubre de 2012.