Cooperació catalana al servei dels negocis

Des de l’any 2010, la Generalitat gairebé ha desmantellat la política pública de cooperació al desenvolupament, amb una enorme reducció pressupostària i la paralització de les subvencions a unes entitats amb les quals ja té un deute milionari. Paral·lelament, el govern de Mas intenta augmentar el pes de l’empresa privada en la cooperació, tant pel que fa a l’execució de projectes com en l’obtenció de finançament. Un model neoliberal més preocupat pels negocis que per la disminució de les desigualtats als països del sud

En només tres anys, la política de cooperació al desenvolupament de la Generalitat de Catalunya ha virat radicalment, fins al punt que moltes veus afirmen que el govern de Mas l’ha desmantellada. Francesc Mateu, director d’Intermón Oxfam a Catalunya i, fins al juny, president de la Federació Catalana d’ONG per la Pau, Drets Humans i Desenvolupament (FCONGD), apunta que, “si parlem de xifres, és evident que la cooperació està fora de l’agenda” de l’executiu convergent, que, segons ell, l’entén únicament com una eina “d’assistència i de finestra al comerç”.

En època de retallades, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) –l’organisme responsable de gestionar les polítiques de la Generalitat en aquest àmbit– se n’emporta la pitjor part. D’un pressupost de 49 milions d’euros el 2010, ha passat a un de poc més de set, enguany, segons consta al Pla Anual 2013, un document que no ha estat presentat públicament, però al qual ha pogut accedir la DIRECTA. La monumental tisorada pressupostària, del 86%, ha deixat en una situació molt complicada un sector que havia crescut molt durant la darrera dècada, a l’empara, sobretot, dels recursos públics, que no han deixat de disminuir des de 2008.

Segons dades de la FCONGD, el pressupost de les entitats, de mitjana, s’ha reduït a la meitat des de 2010 i la baixada d’ingressos ha comportat la desaparició d’alguna entitat –com Unescocat–, tot i que el més habitual ha estat l’acomiadament de part de la plantilla, que arriba al 46,7% del personal en el cas de les ONG de pau. Intermón Oxfam, Setem, Justícia i Pau o Acsur són algunes de les organitzacions que han presentat expedients de regulació d’ocupació (ERO); també ha estat habitual l’aturada de projectes a països del Sud.

David Minoves, exdirigent d’ERC i director general de Cooperació del govern català durant el tripartit, recalca a aquest setmanari que el “sector s’està empetitint” i atribueix part de la responsabilitat de la situació al seu successor, Carles Llorens –també director de l’ACCD–, perquè “la seva gestió ha agreujat la situació provocant que moltes ONG s’endeutessin o dediquessin recursos propis a compte dels compromisos de l’agència, degut a l’incompliment reiterat dels terminis econòmics pactats”.

El 2010, la Generalitat va signar un conveni de tres anys amb les entitats, acord que els garantia, en principi, el finançament pels seus projectes. A l’hora de la veritat, l’executiu no va complir el calendari de pagaments. Francesc Álvarez, director de Medicus Mundi

Protesta contra els impagaments de l'ACCD.
Foto: Robert Bonet

Catalunya, explica que, en el seu cas, han hagut d’aturar projectes al Sàhara Occidental i a Bolívia, acomiadar personal expatriat i reduir els sous de les treballadores de la seu. El deute acumulat amb 22 entitats va arribar als vint milions d’euros i, ara mateix, és de 12 milions i correspon, fonamentalment, a fons compromesos pels anys 2011 i 2012, tal com ha confirmat a la DIRECTA el mateix Carles Llorens. L’alt càrrec governamental, de qui les entitats han demanat la dimissió en diverses ocasions, ha assegurat que, a final d’any, s’hauran fet nous pagaments per reduir el deute.

Política neoliberal

Més enllà de la retallada pressupostària, probablement el gran canvi que ha experimentat la cooperació al desenvolupament de la Generalitat des que CiU va recuperar el govern és el creixent pes que hi té l’empresa. Mentre Carles Llorens defensa que “a escala, internacional el sector empresarial és un element fonamental de la cooperació” i que, a Catalunya, és una pràctica que “caurà pel seu propi pes”, les fonts de les entitats consultades són molt crítiques amb aquest viratge, tal com resumeix Francesc Mateu: “Tenen una noció de la cooperació lligada a l’intercanvi comercial, tot i que l’empresa no és generadora de desenvolupament, no és la seva feina, tot i que és cert que en pot arribar a crear com a conseqüència de la seva activitat”.

En el codi ètic per al patrocini privat de cooperació, aprovat el juliol de 2012, s’arriba a afirmar que les “empreses han creat instruments innovadors –com ara els negocis inclusius– que conjuguen amb èxit l’enfocament comercial amb una funció promotora del desenvolupament dels més pobres” i es defineix la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) com la “fórmula de contribució al progrés de la societat on té lloc l’activitat econòmica de l’empresa, tot equiparant les responsabilitats de les empreses al seu poder social”.

El llenguatge, neoliberalisme en estat pur, es tradueix en ajudes a la cooperació empresarial articulades conjuntament per l’ACCD i l’Agència de suport a la internacionalització de l’empresa catalana (ACC1Ó), que l’any passat van ascendir a 400.000 euros, van esquivar les retallades i van anar a parar, segons va revelar l’Anuari delsSilencis Mediàtics, a la Fundació Empresa i Clima, la patronal Pimec, l’Associació Catalana de Tecnologia, la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya i la Fundació Privada Institut Català de la Fusta.

La intenció de la direcció general és accentuar la cooperació amb ACC1Ó i, segons recull el Pla Anual 2013, es vol aprofitar la seva presència a Singapur “per explorar la inclusió de l’RSC a l’empresa catalana a l’Àsia”, així com “explorar la possibilitat de vehicular assistències tècniques en l’àmbit de l’emprenedoria i la gestió de recursos”. El finançament, amb 7.000 euros, del projecte Andino de l’entitat Voluntaris per a l’Assessorament Empresarial (VAE) –destinat a emprenedores equatorians que vénen a completar la seva formació a empreses i universitats catalanes– constitueix un altre exemple de la política implantada.

Fracàs del patrocini

L’equip dirigit per Carles Llorens s’ha dedicat, des de l’any passat, a signar convenis amb organitzacions empresarials, com les patronals Foment del Treball i Pimec, la Confederació

Carles Llorens, director general de Cooperació.

del Comerç o el Consell General de Cambres de Catalunya, amb l’objectiu d’obtenir patrocini privat per a projectes de cooperació d’ONG validats prèviament per l’ACCD, un model mal vist des del sector. A l’hora de la veritat, el mateix Llorens reconeix que “el resultat no ha estat el desitjat, però el patrocini era una cosa que havíem de provar”. Cap dels projectes que aspirava a ser finançat per les empreses no ha rebut prou fons per tirar endavant i Francesc Mateu rebla que són les entitats les que han de buscar “recursos a d’altres bandes”, mentre que l’Agència s’ha de limitar a “gestionar els fons públics”. A banda d’intentar accedir a fons europeus, el director general de Cooperació del govern autonòmic no descarta buscar recursos al Banc Europeu d’Inversions (BEI) o al Banc Mundial.

També han rebut crítiques alguns dels viatges que han fet els principals càrrecs responsables de l’ACCD, que segons diverses fonts s’han convertit en missions empresarials. Com a exemple, s’esmenta l’estada de tres setmanes a Moçambic que fa ver Cristina Coll –directora de serveis de l’Agència– l’any passat i el viatge del mes de febrer de Carles Llorens a Guinea Conakry, país on l’ACCD no té cap projecte. El polític convergent ha manifestat a la DIRECTA que hi va anar convidat per l’Agència de Desenvolupament de l’Estat africà –pressionat per la comunitat guineana de Catalunya– i que s’està explorant una col·laboració entre aquesta entitat i l’ACCD, a banda de negar que tingués objectius empresarials.

Un responsable d’una ONG catalana important, però, assegura que Llorens va anar a Guinea Conakry “en missió de promoció empresarial i de localització d’inversions”, segons li va confirmar el personal que treballa al país. El mes de juliol, cinc mesos després del viatge, va néixer el Club d’Emprenedors Afrocatalans, impulsat per l’Espai Afrocatalà de la convergent Fundació Nous Catalans, que dirigeix Àngel Colom. Una de les primeres activitats del club serà l’organització, a l’octubre, d’unes jornades sobre oportunitats de negoci per a l’empresariat català, curiosament a Guinea Conakry, país del qual és originari Fodé Diakité, militant de CDC des de 2010 i secretari d’acció social de l’Espai Afrocatalà de Nous Catalans.

El govern actual tampoc no està complint el Pla Director de Cooperació 2011-2014 aprovat al final de l’etapa del tripartit i, per exemple, el Pla Anual 2013 no contempla destinar ni un euro a Palestina, tot i que es tractar d’un país prioritari. La realitat és que la cooperació catalana cada cop és més precària i David Minoves reconeix que retallar en aquest àmbit “no té cap desgast electoral”. L’anterior director general admet que ERC, el seu partit, “ha optat per prioritzar i condicionar el govern en la qüestió nacional i en la realització de la consulta en comptes de pactar les polítiques sectorials”, de manera que no incideix en l’executiu en matèria de cooperació, tot i que va ser un sector que va contribuir a bastir durant els set anys de tripartit.

En el context actual, Francesc Mateu subratlla la importància de fer més pedagogia per defensar la necessitat d’una política pública de cooperació al desenvolupament perquè “és un acte de justícia. Tothom té els mateixos drets i, amb ella, contribuïm a pal·liar els desajustos que hi ha al món”.

Acomiadaments massius a l’ACCD

A curt termini, l’Agència Catalana de Cooperació no desapareixerà. Si més no, així ho assegura el seu director, Carles Llorens, que afegeix: “No sé què passarà (més endavant) i, segurament, jo ja no hi seré (com a màxim responsable de l’ACCD)”. Des del seu aterratge com a director, l’entitat pública ha reduït la seva plantilla a menys de la meitat. Primer, el setembre de 2011, va presentar un ERO per fer fora 46 treballadores –quatre de les quals van haver de ser reincorporades posteriorment arran d’un dictamen judicial– i, el juliol d’enguany, s’ha prescindit de dues caps d’àrea. A tot això, cal sumar-hi diversos canvis d’organigrama, criticats per les treballadores.

Segons fonts del comitè d’empresa, “hi ha hagut un buidatge de coneixements tècnics molt important” a l’Agència, que ha perdut “expertesa en cooperació”. Les mateixes fonts denuncien la manca de voluntat negociadora de la direcció, que es va negar a estudiar les alternatives als darrers acomiadaments, com ara l’eliminació de la plaça d’adjunta a la direcció, que està pressupostada, però vacant des que, fa sis mesos, Aouatif Stitou va plegar per diferències amb Llorens. Mentre es retallaven al mínim les subvencions a les entitats, l’ACCD ha hagut d’afrontar una despesa important en indemnitzacions a les acomiadades i en processos judicials derivats de l’ERO, en els quals l’agència no ha estat defensada pels serveis jurídics de la Generalitat, sinó pel bufet Antràs. El despatx, que s’ha embutxacat prop de 70.000 euros, és propietat de Josep Maria Antràs, expresident de la filoconvergent Fundació Catalunya Oberta.

*Article publicat al número 331 del setmanari DIRECTA, 25 de setembre de 2013. 

El Govern de Mas ofega la cooperació amb impagaments

El teixit català d’ONG de desenvolupament, pau i drets humans està en risc de fallida com a conseqüència dels incompliments dels compromisos signats per part de la Generalitat, que també ha disminuït el pressupost destinat al sector en un 83% en només dos anys. Acomiadaments, paralització de projectes i retorn d’expatriats són les conseqüències més visibles d’una política que demostra que l’Administració ‘business friendly’ castiga les entitats

El sector de la cooperació a Catalunya s’està extingint, víctima de la brutal política de retallades de la Generalitat en aquest àmbit i dels impagaments de la mateixa Administració, fet que està deixant moltes ONG amb l’aigua al coll i ja ha provocat acomiadaments, paralització de projectes i retorn de cooperants expatriats. El pas següent, que cada cop sembla més imminent, serà la desaparició progressiva d’entitats que nodreixen el ric teixit associatiu del país. Després de mesos de reunions infructuoses, solucions que no arriben, comunicats que són ignorats i cartes obertes que no són escoltades, les ONG catalanes dedicades al desenvolupament, als drets humans i a la pau van decidir passar a l’acció amb una protesta el proppassat dijous 28 de juny al matí, que va culminar amb l’ocupació de la seu de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), ubicada a la Via Laietana de Barcelona.

A les quatre de la matinada, un centenar d’antidisturbis dels Mossos d’Esquadra van desallotjar la trentena de persones que mantenien la tancada i el nombre similar que era al carrer donant-los suport. Una setmana més tard, el Govern d’Artur Mas ni tan sols s’ha compromès que un alt càrrec del Departament d’Economia i Coneixement es reuneixi amb el sector, que denuncia impagaments de la Generalitat d’entre 15 i 20 milions d’euros, segons les dades de la Confederació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament.

La protesta dels cooperants davant la seu de l'ACCD. 

«Quan des del Govern ens diuen que no hi ha un desmantellament de la cooperació, tenim la  sensació que pateixen un negacionisme semblant al de les persones que refusen l’existència del canvi climàtic», afirma David Llistar, vocal de seguiment de polítiques de la junta de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament (FCONGD). Les dades són concloents: en dos anys, el pressupost de l’ACCD ha passat de 49 a 9,5 milions d’euros, una reducció del 83% –només superada per la de la Direcció General de Publicacions–, que s’eleva fins al 93% en els fons rebuts per l’ONG. En canvi, s’ha augmentat l’aportació a les empreses. La majoria dels ajuntaments també ha reduït la partida de cooperació, opció seguida, així mateix, pel Govern espanyol, que amb el PP al capdavant ha retallat a menys de la meitat els fons de l’AECID, l’equivalent estatal de l’ACCD.

Per esquivar l’aturada de projectes i els acomiadaments, una vintena d’ONGD s’ha endeutat –l’import total s’eleva a 9,6 milions–, però la negativa del Govern autonòmic a fixar un calendari per liquidar els impagaments, que afecten el 70% de les 90 integrants de l’FCONGD, les aboca a una situació encara més complicada. Ara mateix, la meitat de les entitats de la federació tenen problemes de liquiditat. «El futur pinta molt malament sobretot per al ric teixit d’entitats mitjanes, amb una gran capacitat tècnica, que tenim, moltes de les quals segurament acabaran desapareixent. Les organitzacions més grans, com Creu Roja o Intermón, resistiran, com també ho podran fer les més petites, més lligades al voluntarisme i amb estructures tècniques més lleugeres», apunta a EL TRIANGLE una font de l’FCONGD. 

Sector per a les “vaques grasses”

«Tot i que vull seguir pensant que la Generalitat creu que la cooperació és necessària, és evident que no s’ha prioritzat com a política de país i l’actual Govern transmet la idea que la cooperació només és per quan hi ha vaques grasses», opina Eduard Cantos, director de Setem. En aquest sentit, totes les fonts consultades coincideixen a subratllar que hi ha hagut un clar retrocés amb relació a l’anterior Administració catalana, que no va complir el seu compromís de destinar el 0,7% als països empobrits el 2010, però sí que va augmentar notablement els recursos destinats al sector, tot i estar sempre per sota de la mitjana estatal.

«La cooperació internacional ha perdut tota rellevància política en aquest Govern», referma el II Informe sobre la cooperació catalana 2006-2012, presentat el proppassat 27 de juny per l’FCONGD. El document hi afegeix que amb l’Executiu d’Artur Mas «no es visualitza cap voluntat de compromís de futur» i que tot apunta «a canvis de caràcter estructural i no temporal, a un desmantellament progressiu tècnic i econòmic i a una reorientació política d’aquest àmbit, reduït a la mínima expressió». També reconeix, però, que durant l’època del tripartit «ha faltat visió per consolidar, en temps de bonança, una política de cooperació que hauria permès sostenir-la en una conjuntura desfavorable com l’actual».

Necessitat de tornar al carrer

Miquel Carillo, coordinador de l’Associació Catalana d’Enginyeria sense Fronteres –entitat que ha hagut d’aturar un projecte a Moçambic, fer-ne tornar el cooperant destinat i acomiadar personal–, es queixa de la manca de «voluntat política per buscar com solucionar els problemes per trobar fons, ja no per pagar-ho tot, sinó per garantir la continuïtat de les entitats i dels projectes». En aquest sentit, el discurs recurrent de l’Administració i del director de l’ACCD, Carles Llorens, és fer una crida a buscar complicitats amb el món de l’empresa. «Quina empresa està disposada avui a dedicar recursos a cooperació? És fictici que les companyies privades puguin compensar la caiguda de l’aportació pública que patim», recalca David Llistar.

Fent autocrítica, Mari Vera, coordinadora de l’oficina de Brigades Internacionals de Pau de Catalunya, reconeix que «s’havia arribat a un nivell de dependència massa elevat de l’Administració pública» i que ara toca «tornar al carrer a fer activisme per lluitar per un món més just». En una línia similar, David Llistar comenta que l’enorme dependència de fons públics ha generat una «cooptació i burocratització» que ha acabat allunyant les ONG de la «societat civil catalana». Eduard Cantos emfatitza que caldria «haver treballat més amb recursos propis», a banda de «consolidar i enfortir una base social» que, alhora que et dóna suport econòmic, és un nucli activista que s’implica en les teves causes. Per a ell, per capejar el temporal una opció que caldria accelerar és la unió d’esforços –com compartir local i serveis– entre organitzacions. Emili Cardiel, coordinador de l’oficina d’Ajuda en Acció a Catalunya i les Illes, conclou que mantenir la cooperació «és una qüestió de país» i que el seu desmantellament afecta la imatge de Catalunya a l’estranger, a causa del dany que fan els projectes que s’aturen. No sembla, però, que a Mas, Mas-Colell o Carles Llorens els dolgui retirar la respiració assistida a un sector que estan ofegant.

Llorens: el frustrat cap d’Exteriors

Carles Llorens, el director de l'ACCD.

Crescut políticament a l’ombra d’Arcadi Calzada, l’expresident de Caixa Girona que, segons  el Departament d’Economia, va cometre diverses irregularitats a l’entitat, Carles Llorens (1963) va ser delegat de la Generalitat a Girona durant el darrer Govern de Jordi Pujol. Quan va ser nomenat, al febrer del 2000, molts asseguraven que era un talibà convergent, però ell va declarar que només tenia en comú amb els afganesos el fet que era «jove i radical». Secretari de Relacions Internacionals de CDC, amb la victòria de Mas aspirava a la secretaria d’Exteriors, però finalment va acabar com a director de l’ACCD, tot i el desconeixement d’un sector, el de la cooperació, que ell mateix ha reconegut que no li interessa.

El liberal ‘business friendly’

Sionista i anticastrista furibund –és autor d’obres molt properes a l’oposició cubana més reaccionària, establerta a Miami–, Carles Llorens és un liberal en el pitjor sentit del terme, ferm defensor de la preponderància de l’empresa privada enfront d’allò públic. A favor seu, cal dir que genera unanimitat. Pràcticament tot el sector de la cooperació en vol la dimissió. L’acusen de no saber escoltar i de no tenir gens de sensibilitat envers l’àrea que dirigeix. Mentrestant, però, ell insisteix a vendre l’empresa com a agent de cooperació. Al final, s’ha revelat com tot un talibà liberal! 

*Article publicat amb el número 1.071 del setmanari EL TRIANGLE, 6 de juliol de 2012. 

La sacsejada de ‘Kony 2012’

La campanya d’Invisible Children que demana la captura d’un ‘senyor de la guerra’ ugandès demostra la necessitat de les ONG de generar grans impactes per poder recaptar fons

El reclutament de nens soldat s’ha situat en el primer pla mediàtic els darrers dies. Dos fets ho expliquen. El darrer és la decisió del Tribunal Penal Internacional (TPI) de dimecres, dia 14, quan va declarar culpable de «crims de guerra» Thomas Lubanga, antic líder de la Unió de Patriotes Congolesos i del seu braç armat, les Forces Patriòtiques per a l’Alliberament del Congo. El tribunal va considerar provat que les milícies de Lubanga havien reclutat menors de 15 anys per participar en la contesa bèl·lica a la província d’Ituri, al nord-est de la República Democràtica (RD) del Congo. Però l’autèntic impacte sobre el reclutament de nens soldat ha estat el vídeo Kony 2012, que fa un parell de setmanes va penjar l’ONG de San Diego (Califòrnia) InvisibleChildren i des d’aleshores l’han vist més de 80 milions de persones.

El film, d’uns 30 minuts, transmet el missatge que cal capturar l’ugandès Joseph Kony, el líder de l’Exèrcit d’Alliberament del Senyor (LRA, segons la sigla en anglès), abans d’acabar l’any. El TPI busca Kony des del 2005 per crims contra la humanitat, però se sap que ja fa alguns anys va deixar Uganda i ara es mou entre el Sudan del Sud, la República Centreafricana i l’RD del Congo, els estats on actualment opera l’LRA, que en aquests moments comptaria amb centenars de membres que actuarien mitjançant petites cèl·lules. A la milícia se li atribueix el segrest d’uns 30.000 nens, molts dels quals han estat emprats com a soldats i esclaves sexuals –en el cas de les nenes–, durant les tres dècades de la seva història. L’impacte de la campanya ha estat enorme i estrany és el mitjà occidental que no se n’hagi fet ressò. Avui, Kony i l’LRA són més coneguts que mai. Ara bé, les imprecisions i la transmissió d’una imatge errònia de la realitat han provocat una allau de crítiques i un agre debat al voltant de l’impactant vídeo. 

L’ONG, la gran beneficiada

«Les ONG viuen en un món tremendament competitiu, en el qual, per arrabassar donatius a les altres organitzacions, no es pot recórrer a raonaments complicats», exposa l’antropòleg Gustau Nerín, que ha viscut llargues temporades a Guinea Equatorial, al llibre Blanc bo busca negre pobre (La Campana, 2011). I, certament, Kony 2012 transmet un missatge no precisament complex. Un senyor de la guerra que durant dècades ha protagonitzat crims terribles i que no ha estat detingut. La pressió de milions de persones, si més no així ho vol fer creure Invisible Children, farà més fàcil que els Estats Units mantinguin el seu suport als governs de la zona, que aquests actuïn eficaçment i, finalment, que Kony sigui arrestat i jutjat pel TPI. El periodista José Miguel Calatayud lamentava en un article a El País les imprecisions del vídeo, que en cap moment no exposa que el líder de l’LRA ja no és a Uganda i que transmet que el nord d’aquest país centreafricà és un territori en guerra, cosa que no és certa. Calatayud també censurava la «narrativa de l’home blanc, bo i valent, que salva els negrets pobres i indefensos de l’altre negre malvat i salvatge» que explicita el document.

L’opinió de Jordi Raich, en canvi, és força diferent. L’autor d’El espejismo humanitario (Debate, 2004), en conversa via Skype amb EL TRIANGLE des de Colòmbia, es mostra convençut que denunciar que un criminal de guerra segueixi en llibertat no tindrà un impacte negatiu i considera que el missatge real de Kony 2012 és la «crítica als estats que no han fet res per arrestar-lo durant anys». «Què pot passar? Que decideixin fer més per portar-lo davant el TPI? Doncs, benvingut sigui», raona. Raich també subratlla que la pel·lícula es pot considerar «publicitat humanitària del segle XXI, perquè és molt creativa, està ben feta, és dinàmica i aprofita totes les possibilitats per generar impacte a través de les xarxes socials».

«L’objectiu número u de qualsevol ONG és la pròpia supervivència i, per aconseguir-la, ha de ser coneguda i necessita publicitat i diners», comenta l’escriptor i expert en ajuda humanitària, que no té cap dubte que en aquest cas «la principal beneficiada» és Invisible Children, que ha passat de ser una ONG «invisible» a ser coneguda mundialment. La fama ha arribat a Jason Russell, cofundador i rostre de l’organització californiana en un vídeo en què, a banda de relatar les barbaritats de Joseph Kony, també es detalla com adquirir pòsters, samarretes i altres materials d’una campanya que, per damunt de tot, engruixirà els fons d’Invisible Children. [Després de la publicació d'aquest article es va saber que Russel havia estat detingut per escàndol públic]. 

Un model a seguir?

El periodista ugandès Angelo Izama escrivia fa alguns dies un article, recollit al portal allafrica.com, on denunciava que «Kony 2012 farà que molta gent senti que ha contribuït a la captura» del senyor de la guerra. Però per «aquells que estan preocupats per la militarització de l’Àfrica central, aquesta campanya és justament una altra mala solució d’un problema més difícil». En una línia similar, el periodista britànic Simon Rawles opinava al seu bloc que «segur que [la pel·lícula] farà créixer la consciència sobre l’assumpte, però els esforços s’han de centrar avui a protegir les persones que viuen en àrees aïllades i són vulnerables de ser atacades. La pressió s’ha de fer sobre organitzacions com l’ONU per protegir els qui viuen on actua l’LRA. Però el film mai no s’adreça en aquesta direcció».

Una altra de les crítiques recurrents a la campanya d’Invisible Children és que obvia la violència de l’Exèrcit d’Uganda, a bastament denunciada en informes que, entre altres coses, detallen la guerra bruta que ha patit la població civil tant a les mans de la milícia de Kony com de les forces governamentals que combatien l’LRA. Un treball conjunt de la Comissió de Drets Humans ugandesa i de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans exposa que «testimonis van dir que durant la seva captivitat van veure oficials de l’Exèrcit ordenar violacions massives de dones capturades a l’LRA i després matar-les a ganivetades o a trets».

Per a Jordi Raich, no es pot pretendre que l’ONG en qüestió «vagi més enllà d’un tema en concret» i, per tant, la funció d’Invisible Children no passa per solucionar tots els problemes que ha generat l’actuació de l’Exèrcit d’Alliberament del Senyor. «Si vols tenir un impacte gran i arribar a les persones que, d’entrada, no s’interessen per un tema, has de transmetre una idea simple. La campanya pot ser un model a seguir per altres organitzacions si es vol enviar un missatge molt concret, que en aquest cas és “arresteu aquest tipus”», conclou.

Si això acaba passant, l’ONG estatunidenca de ben segur que podrà sortir al pas de les crítiques que ha rebut. De moment, sembla evident que moltes ONG es veuran temptades de canviar les seves estratègies comunicatives si volen tenir impacte i, per tant, augmentar la recaptació de fons per tirar endavant els seus projectes. Perquè del que no es pot dubtar és que Kony 2012 ha mostrat com comunicar un missatge bàsic per inspirar una acció massiva. Per més que el vídeo ofereixi una imatge esbiaixada i simplista de la realitat, des de fa uns quants dies Invisible Children ha deixat de ser una organització invisible. I, en el que sí que hi ha unanimitat, és en el desig que Joseph Kony pateixi el mateix destí que Thomas Lubanga i sigui condemnat pel TPI.

*Article publicat amb el número 1.055 del setmanari El Triangle, 16 de març de 2012.