El deute de la Generalitat i el negoci dels bons patriòtics

CaixaBank, Catalunya Caixa i Banc Sabadell van obtenir beneficis milionaris amb les comissions per la gestió dels bons patriòtics

El 29 d'abril, la Generalitat de Catalunya va liquidar l'última de les emissions dels anomenats bons patriòtics, un mecanisme de finançament emprat per l'administració autonòmica entre novembre de 2010 i maig de 2012. En total, l'executiu va captar 12.727 milions d'euros a través d'aquests bons, adquirits per particulars i empreses que rebien a canvi un interès d'entre el 4,25% i el 5,25%, depenent de l'emissió. Per afrontar la darrera amortització, de 781,5 milions a 32.605 inversors detallistes, el Govern d'Artur Mas va recórrer al fons de liquiditat autonòmica (FLA), com ha succeït des del 2012. Per tant, la liquidació dels bons no ha reduït el volum del deute de la Generalitat principatina, sinó que n'ha augmentat la dependència amb el govern de l'Estat espanyol, que amb diferència n'és el principal creditor.

La deutecràcia s'ha accelerat des de l'inici de la crisi i només en el cas de la Generalitat el passiu s'ha triplicat a partir del 2008, fins als 57.122 milions d'euros en què se situava el 31 de desembre de 2013, incloent-hi les seves empreses públiques o participades. Segons un càlcul de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), que ha elaborat un ampli informe sobre la qüestió, el deute per càpita dels catalans ascendia a final de l'any passat a 25.606 euros, sumant el passiu dels executius estatal i autonòmic, però sense tenir en compte el municipal. La xifra supera en més de 5.000 euros la mitjana espanyola, el que demostra que l'endeutament de l'administració del Principat és dels més elevats de l'Estat.

La imposició de la deutecràcia s'ha traduït en canvis legislatius els darrers anys -reforma express de la Constitució l'agost de 2011, Llei d'estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera (abril de 2012) i Llei de control del deute comercial en el sector públic (desembre de 2013)- que consagren el pagament del deute com a prioritat de les administracions. Les noves normatives perjudiquen el benestar dels ciutadans i beneficien uns creditors que veuen garantit per llei el seu enriquiment. En el cas de la Generalitat de Catalunya, el 47% del deute és amb l'Estat espanyol, a través dels diversos mecanismes de liquiditat, però entre els creditors també hi trobem entitats financeres estatals i estrangeres i acabalats inversors particulars. L'Estat, a més, recorre als mercats per finançar-se.

Un negoci per a les entitats del país

“El deute s'ha convertit en un mecanisme de distribució de la riquesa de pobres a rics, doncs els diners dels contribuents, aportats d'una manera o altra pel treball, es drenen cap als capitals financers a través del pagament d'interessos del deute”, rebla l'informe Desentranyant la UE, publicat recentment pel Seminari Taifa. La definició del grup d'economistes crítics deixa ben clar per a qui és un negoci el model imposat des de la Troika -Banc Central Europeu (BCE), Comissió Europea (CE) i Fons Monetari Internacional (FMI).

Un exemple clar d'enriquiment del sector financer amb diners públics va donar-se amb les emissions de bons patriòtics de la Generalitat, que van comportar el pagament de gairebé 600 milions en interessos als inversors -més de 670.000 peticions, és a dir, bàsicament petits estalviadors- i 275 milions en comissions a les entitats financers que van gestionar-ne la col·locació. Segons l'informe de la PACD, basant-se en les dades del Departament d'Economia i Coneixement, la principal beneficiada pels bons patriòtics ha estat CaixaBank, que només en comissions s'ha embutxacat 113 milions d'euros, el 41% del total. Després de l'entitat presidida per Isidre Fainé, el negoci privat pagat amb diners públics també ha estat especialment lucratiu per a la rescatada Catalunya Banc (64,5 milions), el Banc Sabadell (31,5), Unnim -actualment BBVA- (11,4), Deutsche Bank (10,5), la Caixa d'Enginyers (10) i el Barclays Bank (7,6).

Tres vies d'endeutament

La Generalitat actualment s'endeuta de tres maneres: a través de l'emissió de bons i pagarés als mercats financers, que a final de 2013 suposaven el 31% del passiu; amb préstecs i crèdits de la banca, el 22% del total; i amb els mecanismes públics de liquiditat, que sumaven el 47% i que no deixen de ser crèdits de l'Estat pels quals s'han de pagar interessos d'entre el 3,3% i el 6,2%. La composició del deute de l'administració autonòmica ha canviat notablement des del 2011, quan els préstecs amb entitats financeres representaven el 36,7% del passiu i els bons, el 63,3%, però el tancament del mercats va provocar l'aplicació dels mecanismes de suport a la liquiditat. Ara, el principal creditor de la Generalitat és el govern espanyol i la PACD no dubta a afirmar que de facto la política econòmica catalana “està intervinguda” des de l'executiu central, ja que l'accés a instruments com el FLA implica l'acceptació de determinades condicions dictades des de Madrid.

Els mecanismes públics de suport a la liquiditat es van impulsar per fer front, precisament, al pagaments dels deutes de les autonomies i bàsicament són tres: el FLA, finançat pel govern estatal a través de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO), del que han sorgit el 75,6% dels recursos públics rebuts per la Generalitat; els crèdits de l'ICO (5,7%); i el Fons per al Finançament de Pagaments de Proveïdors (FFPP), que representa el 18,7% restant. El FFPP suposa un lucratiu negoci per a les 26 entitats bancàries que el nodreixen mitjançant un crèdit sindicat i que exerceixen d'intermediàries i es beneficien d'uns interessos que “rondaran el 5,9%”, segons el Ministeri d'Hisenda. El BBVA, el Banc Santander, Bankia, Caixabank, el Banc Popular, el Banc Sabadell, el Banesto o el públic ICO són les principals entitats que hi participen.

La Generalitat va començar a emetre bons sobirans negociats des de la Borsa de Barcelona el 1996 i a 31 de desembre de l'any passat sumaven 14.799 milions d'euros, la major part dels quals són a llarg termini (12.700). Un cop amortitzats els darrers bons patriòtics, ja no queden emissions detallistes, de manera que són inversors en general -com per exemple residents a partir de 500.000 euros- els que posseixen bons. Pel que fa a la composició, les darreres dades disponibles són de 2011, quan el 54,4% del deute públic negociat a borsa de la Generalitat estava en mans de residents -principalment persones físiques (24,8%) i entitats de crèdit (13,6%)- i la resta (45,6%) el tenien no residents. El 2006 els residents només n'acumulaven el 20% i des d'aleshores no han deixat de guanyar pes com a creditors de la Generalitat.

Pel que fa als crèdits bancaris, no existeixen dades actualitzades sobre quines entitats financen la Generalitat, però a l'informe de la PACD s'exposa que durant el 2014 la major parts dels venciments de deute tant a llarg com a curt termini corresponen a bancs espanyols (5.183 milions, envers els 125 a pagar a entitats foranes). Tot plegat evidencia que el deute de la Generalitat està fonamentalment en mans estatals, ja siguin públiques o privades, que intervenen una política econòmica molt allunyada dels interessos de la ciutadania.

La 'deutecràcia' s'imposa al finançament dels serveis socials 

“Els deute ha estat i segueix sent un mecanisme de dominació dels creditors sobre els deutors. Un mecanisme que ha servit com a palanca per imposar un model econòmic basat en les premisses del neoliberalisme”. La frase, que apareix a l'informe La deutecràcia com a amenaça global, editat per l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i escrit per Iolanda Fresnillo, membre de la PACD, resumeix una de les principals conseqüències de la sacralització del pagament del deute per sobre de la inversió en benefici del 99% de la població, com és la pèrdua de sobirania. El mateix treball afegeix que la “imposició de limitacions a la despesa social i al dèficit públic provoquen retallades en els drets econòmics, socials i culturals de les ciutadanes, limitant l'accés als serveis públics de salut i educació, augmentant la precarietat en el treball i la desocupació, dificultant l'accés als béns bàsics de consum i incrementant la desigualtat de classe social i de gènere”.

L'evolució de la despesa de la Generalitat des del 2008 és un cas paradigmàtic de deutecràcia. A partir d'aleshores, la inversió en salut, educació i protecció i promoció social ha disminuït, mentre que la partida destinada a pagar el deute s'ha disparat. L'any passat va ser el primer en què el deute va ser la principal porció del pressupost del govern autonòmic, amb un total d'11.728 milions (sumant interessos i amortització), per sobre dels 8.215 destinats a Salut o els 5.055 d'Educació. Els darrers quatre anys (2010-2013) acumulen unes retallades de 3.100 milions en inversió social en contraposició amb l'increment de 9.000 milions destinats al deute. 

 El deute de la Generalitat catalana era de 57.122 milions a final de 2013 i havia registrat increments anuals superiors als dos dígits des del 2008. El català és l'executiu autonòmic més endeutat de l'Estat en xifres absolutes i el tercer respecte al PIB (29,7%), només per darrere del País Valencià (31.884 milions, 32,9% del PIB) i Castella-la Manxa. Les Illes ocupen la quarta posició amb el 25,6% del PIB, el que equival a 6.586 milions. El 2003, el passiu de la Generalitat catalana era de menys d'11.000 milions, de manera que en una dècada s'ha quintuplicat i el creixement ha estat constant, amb independència del color polític de l'administració. En un context de creixents necessitats -des de 2008- la despesa social ha caigut per complir el pagament d'un deute sacralitzat per unes lleis aprovades pel PP amb el vistiplau de CiU i, en algun cas, del PSOE. Milton Friedman, el gran gurú del neoliberalisme, deu somriure a la tomba. 

“Ens tiren a terra, però ens aixequem una vegada i una altra”

Com viuen els grecs les draconianes mesures que està aplicant el seu govern actuant el dictat de la Troika que formen la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional? Tenen esperança en el futur? Què els empeny a sortir al carrer i a lluitar contra aquestes mesures? Per intentar donar resposta a aquestes preguntes i entendre una mica millor com estan vivint una situació a la qual, potser, també ens hi veurem abocats nosaltres, publico l'entrevista que vaig fer recentment per a La Directa a l'activista Jristina Lantzi, que durant molts mesos ha estat al peu del canó a la plaça Syntagma. 

Implicada en la lluita antiracista i antifeixista i defensora dels drets de les persones migrades, Jristina Lantzi ha participat els darrers mesos en les convocatòries de l’oposició contra les mesures draconianes que ha imposat la troica a Grècia com a contrapartida al rescat financer. Un malestar que s’ha visualitzat especialment a la plaça Syntagma d’Atenes, on Jristina ha pres part en les diferents protestes. Als seus 33 anys, ha passat per més de deu feines diferents, però ja en fa quatre que treballa en una llibreria céntrica de la ciutat. Amb un sou precari, afirma que ha après a viure amb molt poc i subratlla que continuarà lluitant per canviar les coses.

Després de les noves mesures imposades per la troica, el poble grec està cansat?

Hi ha gent adormida i n’hi ha d’enfadada, però no crec que la gent estigui cansada, perquè a cada nova gran protesta que es fa hi van més persones. Ara continuem lluitant a una escala més petita i necessitem temps per reorganitzar-nos després d’una nova derrota. En tot cas, les persones que creiem que protestar ajuda no estem cansades i som resistents, mentre que la resta està esperant que trobem una solució. No sé quan de temps podrem continuar amb la protesta.

En el teu cas, per què prens part en la lluita?

Penso que el poble unit és més fort que cap govern. Sense nosaltres, ni el mercat ni la producció no existeixen. Òbviament, em mobilitzo perquè les mesures són inexplicables i estan matant gent, no exagero! Jo continuaré activa en les protestes i, tot i que a vegades estic cansada o confusa, em recarrego gràcies als amics, als sense sostre, als activistes immigrants...

El moviment d’oposició a les retallades és unitari o està molt dividit? 

Hi ha molts moviments, no només un i, sovint, fan protestes el mateix dia a llocs diferents, fins al punt que semblen enemics. Crec que, ara, la unitat es fa més necessària.

Quin paper han jugat els sectors ‘aganaktismeni’ o indignades gregues?

Han estat importants per reunir molta gent i organitzar moltes accions. Han ensenyat als grecs què significa la democràcia real i com fer-la possible; a discutir i prendre decisions entre milers de persones; a escoltar i no cridar quan estàs en desacord; a fer-se més forts entre tots i a coordinar activitats... Jo me’n vaig apartar quan es va perdre el sentit original i l’acció es va transferir als barris.

Us sentiu una generació sense esperança?

No tenim feina ni diners ni una bona salut o educació pública, però, mentre lluitem i intentem canviar les coses, vol dir que encara hi ha esperança. Ens tiren a terra, però ens aixequem una vegada i una altra i preparem les coses per a la generació següent. Si fallem, potser ells ja no tindran esperança.

Tens la sensació que la troica utilitza Grècia com una mena de laboratori del neoliberalisme salvatge?

Sí. Des que van escollir mesures que colpegen les classes baixes –com la reducció dels salaris o la destrucció dels convenis col·lectius– gairebé sense tocar els grups que podrien ajudar a pagar el deute sense destruir-ho tot, quina altra cosa podem pensar?

S’ha acabat el temps de l’actual classe política dirigent? Cal articular un moviment que n’esdevingui l’alternativa?

Els governants haurien de marxar per tallar la cadena de robatoris i corrupció del passat. Ara bé, la sang nova no podria fer coses realment diferents tret que renunciés als rescats i escollís la fallida. Potser podríem fer-ho i sortir-nos-en sols, però crec que encara no estem preparats per confrontar una situació així. Ara bé, sí que es poden fer coses perquè Grècia sigui un país ric i fort: actuar sobre l’Església, que és una gran propietària i té molts diners; forçar que els polítics tornin el que han robat; augmentar les taxes sobre els milionaris, que no s’han tocat perquè són els amics del govern; que Alemanya ens doni milions com a compensació per la II Guerra Mundial...

Tens por?

Clar. Tinc por de perdre la feina. Com em pagaran, si ningú no compra res? Tinc por de posar-me malalta, perquè han limitat la sanitat gratuïta a 23 euros al mes, la resta t’ho has de pagar tu. Tinc por que els meus amics o la meva família es posin malalts o perdin la feina i acabin sent sense sostre i jo no els pugui ajudar. Tinc por que les protestes no funcionin i hi hagi sang i violència per les dues bandes. Tinc por que la gent se’n cansi i ho acabi acceptant tot, com a la novel·la 1984 de George Orwell.

Pots viure amb el teu sou actual?

Sí, perquè som tres en un apartament i he après a viure amb poc, però, si tinc un problema a les dents, no podré pagar el dentista. Si s’espatlla la nevera, no en podré comprar una de nova. Amb l’increment del preu del transport, no podré agafar el metro. A partir del juny, quan apugin l’electricitat, no podré fer moltes coses a casa. I, malgrat tot, sóc de les privilegiades.

Hi ha res de positiu en la situació que viviu?

I tant! La solidaritat ha crescut moltíssim entre els grecs. La pobresa ens ensenya que podem viure sense una televisió cara o mòbils que costen més que els nostres sous. Els grecs hem après que intercanviar la roba vella o altres coses amb algú altre no només és econòmic, sinó que també és divertit. Molts voluntaris han començat a organitzar classes gratuïtes per als nens pobres...

Quines lliçons podem aprendre del poble grec?

No esperar fins que sigui massa tard per canviar les coses. Actuar perquè mereixes una vida millor. Creure en la teva resistència. Forçar que els dirigents estiguin espantats i s’ho pensin dues vegades a l’hora d’actuar i fer el que ens han fet a nosaltres. Estar units. Aprendre els teus drets. Tenir clar que el sentiment de solidaritat fa tothom més fort.

*Entrevista publicada al setmanari La Directa número 265, 14 de març de 2012.