Les professionals alerten que s’està
implantant un model mercantilista que privilegia el cost en detriment de l’interès
superior dels infants
Cada cop és més habitual que la Direcció General d’Atenció ala Infància i l’Adolescència (DGAIA) decideixi que una menor protegida per la
Generalitat sigui acollida per la família extensa (àvies, avis, tiets o tietes)
en lloc de passar a viure temporalment a un dels centres residencials o d’acolliment
que depenen de l’administració. La pràctica compleix amb la Llei dels Drets i
les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència (LDOIA) aprovada el 2010. L’article
120.2 de la normativa estableix que “les mesures d’acolliment familiar, sempre que
sigui possible, tenen preferència respecte de les que comporten l’internament del
menor o la menor en un centre públic o concertat”. El mes de febrer, en una de
les primeres comissions de Benestar i Família de la legislatura, la consellera del
ram, Neus Munté, va reiterar al Parlament que el govern d’Artur Mas “promourà i
prioritzarà” l’acolliment familiar, una opció defensada per les professionals dels
serveis socials des d’un punt de vista teòric, però qüestionada si no va
acompanyada de recursos humans i econòmics que permetin fer un seguiment adequat
de les menors.
La Generalitat fa diversos anys que retalla els recursos
destinats a l’atenció a la infància i l’adolescència, fet que ha contribuït a
generar la sospita que l’increment de l’acolliment en família extensa respon,
principalment, a motivacions econòmiques. Diverses professionals del sector
consultades per la DIRECTA i el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, han subratllat que
aquesta opció és “amb diferència, menys costosa” per a l’administració, de manera
que pot tenir el “perill que no sempre s’utilitzi en benefici dels infants i acabi
sent una mesura de reducció de despesa”. Mentre un centre residencial d’acció
educativa (CRAE) suposa un cost d’entre 100 i 125 euros per infant i dia, segons
Defensem l’Acció Social i Comunitària (DASC) –un col·lectiu d'afinitat de treballadores
del sector, que produeix discurs alternatiu i porta a terme accions directes–, l’acolliment en família extensa comporta una despesa de
prop de 300 euros mensuals per a l’administració.
El darrer informe sobre els drets de l’infant publicat el
desembre de 2012 pel Síndic recull que, segons les dades del mes d’abril de
2012 –les últimes disponibles–, Catalunya comptava amb 7.286 infants i
adolescents amb mesures de protecció. De totes elles, el 55% viu en família –ja
sigui extensa o aliena–, el 36,4% en centres tutelats per l’administració i el
8% restant en família preadoptiva. Amb relació al mateix període de l’any
precedent, l’opció que va créixer més va ser l’acolliment en família extensa, amb
193 menors més, una tendència que, segons les fonts consultades, s’ha accentuat
els darrers mesos.
Acolliments sense garanties
Dues treballadores d’un CRAE de l’àrea metropolitana de
Barcelona consultades per la DIRECTA – que prefereixen mantenir l’anonimat per
evitar represàlies laborals– asseguren que, actualment, “s’estan produint acolliments
sense garanties d’èxit i sense poder fer seguiment dels casos (a causa de la
càrrega de feina dels Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, EAIA),
perquè la prioritat és treure’s nens de sobre”. Les dues professionals afegeixen
que, abans, les condicions necessàries per autoritzar un acolliment amb família
extensa eren “molt rigoroses”, però que, ara, “s’han rebaixat”, fet que està
provocant –de retruc– que els CRAE i els centres d’acolliment que havien
arribat a estar sobreocupats ara tinguin una part significativa de les places
buides.
Les menors tutelades per l’administració catalana, la major
part de les quals han estat víctimes de maltractaments, abusos o negligències
greus per part dels seus pares i mares, si no estan vivint amb famílies, es
reparteixen en centres d’acolliment (que sumaven 576 places a finals de 2011),
CRAE (1.833 places), centres residencials d’acció intensiva o CREI (82 places)
i pisos assistits (39 places per a adolescents de 16 a 18 anys). Des de finals de
2010, també existeixen les Cases d’Infants, un servei d’estada temporal
concebut amb l’objectiu d’intervenir tant en l’infant com en la família per
reduir el temps de tutela de la menor i, fins i tot, evitar separar-la de la
família. Són centres més petits –tenen entre 10 i 16 places– i, a Catalunya, n’hi
ha nou, tot i que l’objectiu és arribar als 24 en acabar el 2014. La Generalitat
ha confirmat que els vol potenciar, fet que, amb el canvi de model i l’aposta
per l’acolliment en família extensa, “segurament”, comportarà el tancament d’alguns
CRAE en un futur, segons ha admès Jaume Clupés, president de la Federació d’Entitats
d’Atenció i educació a la Infància i l’Adolescència (Fedaia) en una conversa
telefònica. Clupés afegeix que les “places residencials ja no creixen”.
Les Cases d’Infants representen l’enèsim exemple de
col·laboració pública-privada tan pregonat per l’executiu convergent. Estan
gestionades per la Fundació Acció Social Infància (FASI), que desenvolupa el
projecte en col·laboració amb la DGAIA, el Consorci de Serveis Socials de
Barcelona –que aplega la Generalitat i l’Ajuntament– i l’Obra Social de La
Caixa, que (segons la memòria de l’entitat) l’any passat hi va aportar més de
dos milions d’euros, una xifra lleugerament superior a la que hi va destinar el
govern autonòmic a través de la DGAIA. El seu patronat, que té representació
del sector públic i privat i del tercer sector social, està encapçalat pel
president de la mútua Fiatc, Joan Castells, i compta amb diversos càrrecs
polítics, com els convergents Miquel Noguer (alcalde de Banyoles) i Marta Felip
(alcaldessa de Figueres). Segons la web de FASI, encara en són membres Robert
Fauria (ERC) –que, fins al març, era president del Consell Comarcal de la Selva
i alcalde de Sant Hilari Sacalm i està imputat en el cas Manga– i Jaume
Torramadé (Unió), expresident de la Diputació de Girona que va dimitir el mes
de gener després de ser denunciat per presumpte assetjament sexual.
“Model mercantilista”
Al canvi de model, s’hi ha d’afegir la precarització de les
condicions dels CRAE, especialment marcada als centres concertats. I a l’empitjorament
de les condicions laborals, compartit amb la resta del sector públic, s’hi
sumen altres qüestions com el fet que els centres concertats hagin de cobrir la
major part de les baixes modificant l’horari de la resta de l’equip, que no
disposin d’educadora acompanyant en els transports i que les activitats
extraescolars i d’oci que fan les menors es limitin gairebé a les que són
gratuïtes, segons un document publicat pel DASC fa uns mesos. Les professionals
consultades declaren que s’han convertit en “centres assistencials on els
menors tenen les necessitats bàsiques cobertes”, però que no poden “funcionar
realment com a centres educatius”. En aquest sentit, lamenten que els infants
acabin sent víctimes d’un “doble desemparament”, primer per part dels seus
pares i mares i després per part de l’administració.
Mentre el Síndic de Greuges reiterava, a través del seu
informe, la necessitat que es prioritzi “l’interès superior del nen” per damunt
de qualsevol criteri econòmic, el DASC apunta que l’actual sistema de protecció
de menors és “mercantilista i insensible” i s’emmarca en un canvi de model d’un
“Estat del benestar a un Estat inversor”. Com a exemple d’aquest canvi, el
col·lectiu de professionals esmenta el fet que l’oferta econòmica ja sigui
gairebé l’únic criteri de selecció d’una empresa per gestionar un centre, fet
que afavoreix clarament les societats amb ànim de lucre per davant d’aquelles que
també s’interessen pel benestar de les menors.
*Article publicat a la secció Estirant
del Fil del número 326 del setmanari DIRECTA, 17 de juliol de 2013.
