Un duet representatiu de l'1% que dirigeix el gran casino global

Enrique Bañuelos i Xavier Adserà, els impulsors de BCN World, s’han nodrit de l’especulació immobiliària, de contactes amb les elits i de filials a paradisos fiscals per lucrar-se en diversos projectes empresarials

El 2006, la bombolla del totxo a l’Estat espanyol encara no havia punxat i els empresaris del sector acumulaven beneficis astronòmics a base de construir sense límits. En aquell context, el valencià Enrique Bañuelos va celebrar l’obertura de la seu de Nova York d’Astroc, la immobiliària amb la qual s’havia fet d’or, amb una macropaella per a més de 20.000 persones. “A mi em deixen despullat al Central Park i en 24 hores estic passenjant-me per la Cinquena Avinguda en limusina”, va arribar a afirmar Bañuelos en una roda de premsa quan era un dels reis del totxo espanyol i la revista Forbes l’havia situat el 2007 com el 95è home més ric del món, amb una fortuna de 7.700 milions de dòlars.

La fanfarronada defineix bé un personatge aleshores molt ben connectat amb dirigents del PP valencià com l’expresident autonòmic i exministre, Eduardo Zaplana, i els exconsellers Juan Cotino i Rafael Blasco. L’abril de 2007, Astroc va enfonsar-se a la borsa -les accions van caure un 76% en pocs mesos- en una de les primeres senyals de l’ensulsiada del model econòmic especulatiu. Bañuelos va optar per escapar al Brasil, on va embrancar-se en dues aventures empresarials, una del sector immobiliari i l’altra de l’agroindústria. De nou, va anunciar mastodòntics projectes que van acabar en fum i va deixar el país.

 El maig de 2012 va tornar a l’Estat espanyol, quan Veremonte, la inversora que controla, es va convertir en la principal accionista d’Amper, un grup dedicat a les telecomunicacions i del que en va deixar de formar part el març d’enguany. Quatre mesos després de l’entrada a Amper, l’especulador valencià va irrompre al primer pla mediàtic, amb la presentació de BCN World, en una roda de premsa en què van participar Andreu Mas-Colell, Francesc Xavier Mena i Lluís Recoder, aleshores consellers d’Economia, Empresa i Ocupació i Territori i Sostenibilitat, respectivament, de la Generalitat catalana. Per part de Veremonte, impulsora del macrocomplex, va comparèixer el conseller delegat de la companyia, el tarragoní Xavier Adserà, la mà dreta de Bañuelos els darrers anys i cara pública del projecte.

Vincles amb els germans García-Nieto

Adserà va aterrar a Veremonte el maig de 2011, però els vincles amb el factòtum de la companyia es remunten a l’època d’Astroc. Llicenciat en Ciències Empresarials per Esade i màster en Administració i Direcció d’Empreses a la mateixa escola de negocis, Adserà -de 51 anys- va ser un dels fundadors de la societat de valors barcelonina Riva y García, que va jugar un paper important en l’accelerat creixement borsari d’Astroc i a través de la qual en va ser conseller independent.

Xavier Adserà. 

 Especialitzada en mercat de capitals, gestió de patrimonis i banca privada, el tarragoní en conserva el 21,8% del capital, mentre que la majoria roman en mans dels altres fundadors, els germans Borja i Ignacio García-Nieto Portabella. Ambdós donen una idea dels cercles socials en què, des de fa anys, es mou Xavier Adserà. Borja García-Nieto és president del molt conservador i tradicional Círculo Ecuestre des del novembre de 2008, a banda d’encapçalar el consell assessor de la Universitat Abat Oliba de Barcelona, catòlica i privada. El seu germà Ignacio presideix des de gener de 2010 el retrògrad Cercle del Liceu, que fins el 2001 no va admetre dones com a sòcies.

Filials per tributar menys

Veremonte opera des de Londres, el centre financer més important del planeta i la ciutat mare de bona part dels paradisos fiscals mundials. Ara bé, a l’hora de tributar el grup de Bañuelos opta per fer-ho als Països Baixos, a través de la societat Veremonte International BV. La dirigeix Xavier Adserà i s’aprofita de la baixa imposició per a companyies internacionals de l’estat neerlandès, considerat un paradís fiscal per organitzacions com Tax Justice Network. El mateix model es repeteix amb el campionat de curses de cotxes elèctrics, una aliança empresarial entre Veremonte i Alejandro Agag, el gendre de l’expresident espanyol José María Aznar. La competició constarà de 10 curses, començarà el setembre a la Xina i acabarà al juny de l’any vinent a Londres. L’organtiza Formula E Operations Ltd, amb seu a la capital britànica i dirigida per Adserà i Agag. Com a filial té la societat Formula E Rights BV, radicada als Països Baixos i encapçalada pel tarragoní. Adserà també controla prop del 2% del grup xocolater Natra amb la seva societat patrimonial Tamaxage XXI -domiciliada a Sant Cugat del Vallès-, amb interessos a Guinea Equatorial, regida pel dictador Teodoro Obiang.

El tàndem Bañuelos – Adserà es caracteritza per l’especulació immobiliària, les relacions amb el patriciat barceloní més conservador i el control de societats en paradisos fiscals per esquivar legalment el pagament d’impostos. Encarnen perfils molt allunyats de la defensa del bé comú. En definitiva, formen part de l’elitista i exclusiu club de l’1% especialista a jugar -i guanyar- a la ruleta del gran casino global en què s’ha convertit l’economia mundial. I ja se sap que en el joc, només la banca -o sigui, ells mateixos- guanya sempre.

*Article publicat al suplement especial ‘No juguem’ editat per la DIRECTA i Aturem BCN World, 28 de maig de 2014. 

El negoci de la guerra aterra de nou a Port Aventura

El fons de capital risc KKR, nou soci del parc temàtic, inverteix en empreses d’armes i té un exdirector de la CIA en nòmina

Les operacions que ha dut a terme Investindustrial a Port Aventura el darrer any han estat un negoci rodó per a la família Bonomi, propietària del fons de capital risc, i perjudicials per a la plantilla del parc temàtic. El fons s’ha embutxacat diversos milions d’euros amb la compra-venda de la meitat del capital del parc, ha retallat la plantilla i ha empitjorat les condicions laborals de les empleades de neteja, malgrat que la instal·lació va guanyar 13,8 milions el 2012. Des de principis de desembre, un altre fons de capital risc, el nord-americà Kohlberg Kravis Roberts & CO (KKR), també intentarà lucrar-se amb el parc de Vila-seca i Salou. Un dels alts càrrecs de la companyia és David Petraeus, exdirector de l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units, la CIA.

El novembre de 2012, Investindustrial va assolir el control total de la instal·lació, després de pagar 105 milions a La Caixa pel 50% del capital que encara estava en mans de l’entitat financera. Només tres anys abans, els mateixos protagonistes havien tancat una operació de 95 milions que va permetre l’aterratge del fons dels Bonomi al parc temàtic. Fa unes

setmanes, es va anunciar que Investindustrial havia venut el 49,9% de Port Aventura a KKR. Segons la premsa econòmica, el preu –que no es va fer públic– supera amb escreix els 105 milions cobrats per La Caixa fa un any i, precisament, l’entitat financera ha aportat part dels fons de l’operació. Paral·lelament, durant els darrers dotze mesos, prop d’una quarantena de treballadores del parc han estat acomiadades i més de 250 empleades –el 15% de la plantilla– s’han vist forçades a acceptar la subrogació a dues companyies subcontractades per encarregar-se del servei de neteja.

Vincles amb el sector militar

Fundat el 1976, KKR és un dels fons de capital risc més grans del món. Amb seu a Nova York, és present a multitud de sectors i gestiona prop de 70.000 milions d’euros en actius, dels quals, més de mil són a l’Estat espanyol, una mostra de l’estret vincle que manté tant amb La Caixa com amb Investindustrial. KKR és soci de l’entitat financera a l’empresa d’aparcaments Saba, de la qual posseeix el 18,2%. Des de 2010, també controla el 49% de la firma d’helicòpters Inaer, on Investindustrial té la participació majoritària. La companyia, especialitzada en serveis d’emergència amb helicòpter i manteniment d’aeronaus, té el Ministeri de Defensa espanyol, la Gendarmeria francesa, la Protecció Civil italiana o la Direcció General d’Armament del govern francès com a clientela. Només en el cas espanyol, des de 2008, s’ha endut dos contractes de Defensa que sumen més de vint milions d’euros (veure DIRECTA 297).

A l’Estat, també compta amb una participació del 49% a la companyia d’energies renovables T-Solar i, fa uns mesos, va concedir un crèdit de més de 300 milions a l’empresa de materials de construcció Uralita. A més, seguint la tendència de nombrosos fons voltors internacionals, també busca gangues al sector immobiliari. A la web corporativa, KKR no amaga que les seves inversions no tenen vocació de permanència, sinó que busquen obtenir beneficis econòmics més o menys ràpids, culminats amb una venda profitosa de la participació adquirida. Profitosa per als seus interessos, és clar.

Els vincles del fons d’inversió amb el sector militar van quedar reforçats el maig d’enguany amb la incorporació del general retirat David Petraeus, que presideix el KKR Global Institute i, com a expert en seguretat, assessora la companyia en relacions internacionals. Barack Obama el va nomenar director de la CIA el setembre de 2011, càrrec que va ocupar fins al novembre de l’any següent. Prèviament, entre 2007 i 2008, va ser el cap de la coalició multinacional a l’Iraq –a instàncies de George W. Bush– i, de 2010 a 2011, ja sota la presidència d’Obama, va estar al capdavant de la missió de l’OTAN i l’exèrcit dels EUA a l’Afganistan. A més, entre les múltiples empreses que controla KKR, també hi ha Academy Sports + Outdoors, que – com es pot comprovar a la seva web– ven armes de foc de tot tipus. Per tant, els dos propietaris de Port Aventura tenen relació amb la indústria de la guerra.

*Article publicat al número 342 del setmanari DIRECTA, 11 de desembre de 2013.

L’etern engany dels parcs temàtics

Els fracassos sonats no vacunen l'administració contra els macrocomplexos d'oci, que continuen sent beneïts amb lleis fetes a mida

L’escassa o nul·la rendibilitat econòmica, el fort impacte ambiental i territorial -que es tradueix, entre altres coses, en un ingent consum d’aigua i en la urbanització de paratges generalment protegits–, els reiterats incompliments de les primigènies promeses de creació de milers de llocs de treball o l’aposta per un model d’oci basat en el consum i en una uniformització que ignora les particularitats autòctones són alguns dels nombrosos trets que comparteixen els parcs temàtics i els macrocomplexos d’oci i del joc existents o projectats als Països Catalans. Port Aventura (Vila-seca i Salou) i Terra Mítica (Benidorm) són els únics parcs temàtics en funcionament al país i, tot i que el seu balanç global dista molt de poder ser considerat positiu, durant els darrers anys, s’està vivint un boom de projectes similars arreu del territori, sempre amb el suport entusiasta del govern autonòmic de torn. A l’hora de la veritat, després de presentacions a so de bombo i platerets en què es posen damunt la taula xifres mastodòntiques, molts d’aquests macrocomplexos acaben convertits en fum, sense que se n’hagi aixecat ni una paret.

Si ens centrem en l’última dècada, el primer projecte d’aquest tipus que va aparèixer a escena va ser Gran Scala, el complex presentat el 2007 per un opac consorci anomenat International Leisure Development (ILD) i que havia d’omplir el municipi d’Ontinyena de casinos, hotels i parcs temàtics, a banda de donar feina a desenes de milers de persones. A l’hora de la veritat, res de res. Eurovegas, Ferrari World o el parc d’atraccions que els danesos Theme Park Group promovien a Campos (Mallorca) també són grans complexos que no s’han arribat a executar. Impulsat pel magnat dels casinos de Las Vegas Sheldon Adelson, Eurovegas pretenia acabar de trinxar el delta i el Parc Agrari del Llobregat per aixecar-hi una ciutat del joc. Malgrat les facilitats que li posava la Generalitat de Catalunya –disposada a fer unes lleis a mida–, el mes de setembre, el magnat nord-americà va anunciar que escollia Madrid.

Dos mesos més tard, es va fer pública la ruptura de les negociacions entre el govern valencià i els fons d’inversió Alrasoul Ltd, que, amb el suport del Banco Santander i Credit Suisse, promovia Ferrari World –un parc temàtic basat en l’elitista marca automobilística– al costat del circuit de Xest. Ecologistes del Grup d’Ornitologia Balear (GOB) van denunciar, el 2011, les intencions d’aixecar un parc d’atraccions a Campos i, des d’aleshores, no se n’ha sabut res més. Barcelona World –impulsat per l’especulador immobiliari valencià Enrique Bañuelos i beneït per la Generalitat, que va ser l’escenari de la presentació pública del projecte– i Tierra Santa –el parc temàtic religiós que, des de fa un parell d’anys, es vol fer a Mallorca– són els projectes que hi ha en marxa actualment, tot i que no sembla gens clar que s’arribin a fer.

Lleis a la carta

En general, els macrocomplexos d’oci esmentats han estat impulsats per entitats 

financeres, fons d’inversió o grups vinculats al negoci immobiliari, però l’administració pública també hi juga un paper proactiu adaptant la legislació als interessos de les promotores o, fins i tot, gestant directament el projecte, com van ser els casos de Port Aventura i Terra Mítica. El 1989, la Generalitat pujolista va aprovar la llei de centres recreatius turístics, que permetia la construcció del parc temàtic tarragoní, que obriria les portes sis anys més tard. La llei òmnibus (2011), entre altres coses, permet que projectes que siguin declarats d’“interès general” passin per damunt del planejament territorial vigent i es puguin ubicar en espais naturals protegits. A més, el govern d’Artur Mas va mostrar clarament que estava disposat a introduir alguns dels canvis legislatius que Adelson reclamava per instal·lar Eurovegas a Barcelona. L’executiu català ha reiterat la seva intenció de modificar la llei del joc perquè BCN World –presentat com l’alternativa a Eurovegas– pugui comptar amb els quatre o cinc casinos planificats a la primera fase del projecte.

A les Illes, el govern presidit per José Ramón Bauzá (PP) va aprovar, l’any passat, la nova llei de turisme, que permet que l’executiu autonòmic declari projectes d’“interès turístic” i que aquests s’instal·lin en sòl rústic o, fins i tot, protegit sense cap tipus de control urbanístic i ambiental. Tot i que no es farà, Gran Scala va deixar com a herència la llei de centres d’oci d’alta capacitat, validada pel parlament aragonès per fer possible, precisament, el complex d’ILD.

Comercialització de l’oci

En ple debat sobre Eurovegas, el col·lectiu La Trama Urbana –que aplega geògrafes

i sociòlogues especialitzades en la gestió urbanística i l’ordenació del territori– alertava, en un article, de les conseqüències de l’acolliment d’un “model de desenvolupament amb poc valor afegit, desconnectat de l’entramat socioeconòmic local i amb un nivell baix de redistribució dels beneficis generats”. La precarietat laboral, els salaris baixos i els acomiadaments –fonts sindicals han confirmat a la DIRECTA que Port Aventura està fent fora una dotzena de treballadores cada trimestre– són la norma d’un model que representa tornar a caure en l’aposta pel totxo i el turisme de masses.

Els parcs temàtics i els macrocomplexos d’oci només poden aspirar a una certa rendibilitat econòmica per les seves promotores si van lligats a una gran operació immobiliària, que impliqui la construcció d’hotels, camps de golf, centres de convencions, centres comercials... De fet, en aquests moments, el 30% dels ingressos de Port Aventura ja provenen dels hotels i del centre de convencions estrenat el 2009. Tot plegat no fa altra cosa que accentuar l’impacte territorial i ambiental d’un model difícilment sostenible, totalment depredador de recursos. Per fer-se’n una idea, el consum d’aigua per persona i dia a Port Aventura oscil·la entre els 277 i els 458 litres –segons dades de 2010 de la memòria ambiental del parc–, mentre que, a la ciutat de Barcelona, la xifra és de 114.

Terra Mítica. 

Més enllà dels impactes ambientals i territorials, els parcs temàtics signifiquen una “homogeneïtzació consumista, una pèrdua de la identitat pròpia, la comercialització de l’oci a gran escala i el triomf dels simulacres i les simulacions”, en paraules de l’arquitecte Albert Crosas, que ha escrit articles sobre la qüestió per a Ecologistes en Acció. En aquests instal·lacions, el paisatge i el món natural són desplaçats per l’artificial i la còpia. La pretensió de recrear indrets llunyans artificialment seguint un model nascut als anys 60 als Estats Units no busca res més que segrestar la turista durant dies, amb l’objectiu que consumeixi al resort, en detriment del comerç de proximitat lligat al territori. Tot això explica la creixent contestació social que generen aquest tipus de projectes, com demostren els col·lectius opositors a Gran Scala, Eurovegas, BCN World o Terra Mítica, que van decidir dir no al model especulatiu.

de la Generalitat

GRAN SCALA

El projecte que havia de revolucionar una àrea dels Monegros i la Franja es va convertir en un gran engany. ILD parlava, el 2007, de 17.000 milions d’euros d’inversió, 32 casinos, set parcs temàtics, hotels amb capacitat per a 25.000 persones, 250 botigues, 26.000 llocs de treball directes, 65.000 d’indirectes i 25 milions de visitants de cara a l’any 2020, un cop el macrocomplex del joc i l’oci estigués a ple rendiment. Avalat pel govern autonòmic de l’època, format per PSOE i PAR, que va aprovar una llei a mida de Gran Scala, el febrer de l’any passat el projecte d’ILD –formada per comissionistes i deutores d’Hisenda– es va convertir en fum ja que l’opció de compra sobre les 3.000 hectàrees que volia adquirir a Ontinyena no es va fer efectiva.

FERRARI WORLD

El mes de novembre, el govern d’Alberto Fabra (PP) va anunciar que descartava el projecte Ferrari World, el parc temàtic vinculat a la marca automobilística que el fons Alrasoul Ltd (30%) i els bancs Credit Suisse (60%) i Banco Santander (10%) projectaven al costat del circuit de Xest. Els promotors volien la cessió gratuïta de 400.000 metres quadrats de sòl públic i prometien una inversió de 1.000 milions d’euros i 2.000 llocs de treball, entre directes i indirectes. Abans que es trenquessin les negociacions, la Generalitat valenciana ja preparava canvis normatius per fer possible la “implantació de projectes urbanístics d’especial interès”, un altre cas de llei a la carta.

PORT AVENTURA

Després d’uns inicis tortuosos, amb la fallida implicació de la nord-americana Busch Inc i el hòlding Grand Península, que dirigia el posteriorment empresonat Javier de la Rosa, La Caixa es va implicar en el parc de Vila-seca i Salou, que es va començar a edificar el 1992 i va obrir portes el 1995. Port Aventura no va començar a donar beneficis fins al 2004, just quan Universal Studios va deixar el projecte. El 2009, La Caixa va vendre el 50% del parc al fons italià Investindustrial, que l’any passat va comprar la resta del capital. El 2012, el parc va rebre 3,7 milions de visitants i, un any abans, va guanyar 26 milions. Compta amb prop de 3.000 treballadores directes.

TERRA MÍTICA

Inaugurat per l’aleshores president autonòmic Eduardo Zaplana el 2000, el parc de Benidorm prometia 2.000 llocs de treball directes, 6.000 d’indirectes i 3,5 milions de visitants. Les xifres, però, mai no s’han complert. Pagat per la Generalitat valenciana, la CAM, Bancaixa i el Banc de València, ha perdut diners a carretades i ha suposat una despesa de més de 400 milions (200 dels quals, públics), que mai no s’han recuperat. Des de l’estiu passat, és propietat del grup Aqualandia i compta amb 175 treballadores, de les quals només una vintena tenen feina tot l’any.

*Article publicat al número 311 del setmanari DIRECTA, 3 d'abril de 2013. 

Els nous propietaris de Port Aventura s’enriqueixen amb el negoci de la guerra

Investindustrial controla el 100% del parc temàtic i té contractes amb els exèrcits espanyol i francès

El parc temàtic de Port Aventura ja no està en mans de La Caixa. El 5 de novembre, es va anunciar que Criteria Caixa Holding, la societat que agrupa les participacions no financeres del grup, havia arribat a un acord amb Investindustrial per desfer-se del 50% que encara conservava del complex d’oci. L’operació es va tancar per 105 milions d’euros i suposa la culminació del procés que es va iniciar el desembre de 2009, quan Investindustrial va pagar 95 milions per obtenir el control de la meitat del parc de Vila-seca i Salou.

Bonomi, el segon per la dreta, amb Artur Mas i altres dirigents.

Fa un mes, la premsa econòmica es va fer un ressò molt ampli d’aquesta informació i va explicar que Investindustrial és un fons de capital risc de la família Bonomi, originària de Milà, que controla diverses empreses mitjanes al sud d’Europa, entre les quals trobem la catalana Logic Control, la companyia d’ambulàncies Transport Sanitari de Catalunya (TSC) o la productora de software Panda. En cap cas no es va mencionar que Investindustrial s’enriqueix amb el negoci de la guerra a través de la firma d’helicòpters Inaer i que el conseller delegat del grup, Carlo Umberto Bonomi, està establert a Barcelona i és un dels empresaris que va pressionar a favor de la candidatura de la capital catalana per acollir el complex del joc Eurovegas.

Inaer, que té les oficines centrals a Mutxamel (l’Alacantí), està especialitzada en serveis d’emergència amb helicòpter i manteniment d’aeronaus i, entre la seva clientela, trobem el Ministeri de Defensa espanyol, la Gendarmeria francesa, la Protecció Civil italiana o la Direcció General d’Armament del govern francès. Només en el cas espanyol, des de 2008, s’ha endut dos contractes de Defensa que sumen més de vint milions d’euros. El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 30 d’octubre de fa quatre anys anunciava la compra de dos helicòpters Puma Sa 330 –dedicats al transport d’efectius militars– a Inaer per set milions d’euros. A l’edició del 27 de desembre de 2011 del BOE, s’especificava l’adjudicació d’un contracte per a l’extensió de la vida dels helicòpters Agusta Bell 212 de l’armada espanyola. La beneficiària era una unió temporal d’empreses (UTE) formada per Sener i, de nou, Inaer i la concessió ascendia a 21 milions. Segons un portal de l’armada espanyola, els Agusta Bell 212són uns aparells emprats pel tercer esquadró d’aeronaus de l’exèrcit i incorporen metralladora i llançacoets. Entre d’altres tasques, l’esquadró es dedica al “transport tàctic de tropes” i al suport “mitjançant el foc” a diverses missions.

ERO al transport sanitari

TSC, la principal empresa del sector de les ambulàncies del país, està en mans dels Bonomi des de l’any passat, quan Agrupació Mútua se’n va desfer i va quedar en mans d’Investindustrial. L’aterratge del grup italià a la companyia va ser sonor. Aprofitant la reducció pressupostària del Departament de Salut, la companyia va anunciar un expedient de regulació d’ocupació (ERO) per acomiadar més de 200 treballadores. Després de negociar amb els sindicats, finalment, el procés va culminar el gener i va deixar una seixantena de persones sense feina. Amb contractes amb el Servei Català de la Salut i el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), TSC –que té una plantilla formada per 1.500 persones– va obtenir beneficis milionaris el 2010 i els Bonomi no van dubtar a recórrer als acomiadaments massius, precisament, per mantenir els guanys.

Suport a Eurovegas

Habitual a les trobades de l’elit econòmica barcelonina, Carlo Umberto Bonomi ha participat en actes del conservador Círculo Ecuestre i va ser un dels 40 assistents al sopar exclusiu preparat per Ferran Adrià, Nando Jubany i Carles Gaig que es va celebrar el mes de juny per donar suport a la candidatura de Barcelona per acollir el projecte Eurovegas, que finalment anirà a Madrid. Miquel Roca, Josep Oliu (Banc Sabadell), Joan Maria Nin (La Caixa), Sandro Rosell (Barça) o Salvador Alemany (Abertis) eren altres dels participants a la trobada. Després d’aconseguir el control total de Port Aventura, sembla que els Bonomi volen treure suc de Barcelona World, el nou projecte especulatiu plantejat al voltant del parc. I és que, com a bon fons de capital risc, l’objectiu d’Investindustrial no és altre que fer diners a qualsevol preu.

*Article publicat amb el número 297 del setmanari DIRECTA, dimecres 5 de desembre de 2012.