La lluita contra la dictadura brasilera a través del futbol

La democràcia corinthiana va ser un moviment d'autogestió horitzontal dins d'un club que va servir d'altaveu i de suport a la lluita per la recuperació de les llibertats al país. Sócrates, un dels grans jugadors de l'època, n'era el màxim emblema

Les dictadures militars eren molt habituals a l'Amèrica Llatina de 1981. Fins a onze països -entre els que hi havia l'Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i l'Uruguai- hi estaven sotmesos. Joao Baptista de Oliveira Figueiredo acumulava aleshores dos anys com a president d'un Brasil on les demandes de major llibertat creixien entre una població sotmesa a la tirania des del 1964. Amb la idea que exercís d'opi del poble, el règim va augmentar la dosi de futbol incrementant el nombre d'equips participants a la lliga nacional. El que no s'imaginava el govern militar és que el futbol esdevindria un dels altaveus més importants en la lluita per la democràcia.

La història arrenca el mateix 1981 al Corinthians de Sao Paulo, un dels grans equips del Brasil -suma més de 25 milions de seguidors i és el segon més popular del país, rere el Flamengo. A final d'any, després d'una pèssima temporada tant al campionat nacional com al paulista -el molt important torneig regional-, Waldemar Pires va convertir-se en el president del Timao -el nom popular del club- i va nomenar-ne el sociòleg Atilson Monteiro Alves director de futbol.

Amb el suport d'un grup de jugadors molt polititzats, com Sócrates -un dels millors jugadors brasilers de l'època-, Wladimir, Casagrande o Biro Biro, Monteiro Alves acorda que totes les decisions del club es prenguin per consens amb tots els estaments, reduint el poder dels directius i augmentant el dels jugadors i treballadors. Així, el vot del jardiner o l'encarregat de material va passar a valer tant com el d'un directiu. Tot va passar a parlar-se i els debats anaven més enllà de qüestions estrictament esportives i arribaven també a la realitat política i social del Brasil. 

Progressivament, els jugadors, liderats per Sócrates i Wladimir, van guanyar pes i van determinar l'horari, el mètode i la intensitat dels entrenaments, la data i mitjà de transport per als partits fora de casa, la dieta, la necessitat o no de concentrar-se abans dels encontres, els fitxatges i, fins i tot, l'entrenador. L'autogestió horitzontal va convertir-se en l'emblema del Corinthians, que durant un temps va ser una bombolla de llibertat dins la dictadura brasilera. Definit com a “democràcia corinthiana” pel periodista esportiu Juca Kfouri i el publicista Washington Olivetto, el moviment va rebre el suport massiu d'intel·lectuals i lluitadors contra la dictadura, com els cantants Rita Lee i Jorge Ben, l'arquitecte Oscar Niemeyer i el sindicalista i dirigent del Partit dels Treballadors (PT) Lula da Silva, president del país entre 2003 i 2011 i aficionat del Timao.

Sócrates, capità del Brasil al Mundial d'Espanya de 1982 i titular també amb la selecció en el de Mèxic de 1986, resumia en una entrevista l'inici de la democràcia corinthiana: “Vam abolir el procés que existia al futbol, on els dirigents impedien que els jugadors es fessin adults. Al principi hi va haver ansietat entre els meus companys, que no estaven acostumats a expressar-se, a decidir. Però en van aprendre i es van preparar per afrontar la seva professió i la seva vida”. La gestió autoritària, dictatorial, del Corinthians havia saltat pels aires, en un avançament del que succeiria pocs anys després al país.

Missatges polítics

La pressió popular va forçar el règim presidit per Joao Baptista de Oliveira a convocar eleccions per escollir els governadors estatals el 1982. Els jugadors del Corinthians s'hi van implicar i van lluir el lema “Dia 15, voti” a la samarreta, per animar la població a concórrer a les urnes el 15 de novembre. A Sao Paulo, com a Rio de Janeiro, l'oposició democràtica va imposar-se. Aquell any, el Corinthians va guanyar el campionat paulista -lluint la paraula “democràcia” a la samarreta- i va estar a punt d'aconseguir el títol nacional. El 1983 hi havia el temor que una derrota a la final del torneig paulista signifiqués la fi de la democràcia corinthiana i això va portar els jugadors a sortir al terreny amb el lema: “Guanyar o perdre, però sempre amb democràcia”. Finalment, el Timao va imposar-se al Sao Paulo, gràcies a un gol de Sócrates.

El mateix 1983, un senador va endegar la campanya “Directes ja”, per exigir l'elecció directa del president brasiler, amb el vot de la ciutadania i sense la tutela militar. Lògicament, la plantilla del Corinthians no se'n va quedar al marge i per iniciativa del publicitari Washington Olivetto, que era el vicepresident de màrqueting del club, van lluir els missatges “Directa ja” i “jo vull votar al president” en les seves samarretes. El 16 d'abril de 1984 més d'un milió de persones van manifestar-se a Sao Paulo per exigir l'elecció directa del cap d'estat. La proposta s'havia de votar al congrés nou dies més tard i Sócrates va aprofitar la gernació per proclamar que renunciaria a jugar a Itàlia -estava compromès per fitxar amb la Fiorentina- si la iniciativa tirava endavant. 

El 25 d'abril, el Congrés va declinar acceptar l'elecció directa del president i, poc després, Sócrates deixava el futbol brasiler per anar al potent calcio italià, etapa que va aprofitar per llegir Gramsci en llengua original i estudiar la història del moviment obrer, segons va afirmar ell mateix. Era l'inici del final de la democràcia corinthiana. Altres emblemes del moviment també van deixar el club la mateixa època, com Casagrande (1984) i Wladimir (1985). El moviment es va extingir el 1985, quan Pires va deixar la presidència del Corinthians i la llista que donava suport a la democràcia corinthiana va perdre, enmig d'acusacions de frau, les eleccions. La resta de grans clubs brasilers, espantats pel model horitzontal del Timao, havien fet tot el possible per desqualificar-lo. El mateix any, però, es va acabar la dictadura militar brasilera.

Un llegat de compromís

El millor resum del que es considera el major moviment ideològic de la història del futbol del país el va fer Sócrates al llibre Democracia Corinthiana: A Utompia em Jogo, escrit amb el periodista Ricardo Gozzi. “Vam aconseguir demostrar-li al públic que qualsevol societat pot i ha de ser igualitària. Que podem desprendre'ns dels nostres poders i privilegis en benefici del bé comú. Que hem d'estimular que tots es cohesionin i que puguin participar activament en els designis de les seves vides. Que l'opressió no és imbatible. Que la unió és fonamental per superar els obstacles difícils. Que una comunitat només pot fructificar si respecta la voluntat de la majoria dels seus integrants. Que és possible donar-se les mans”.

Fora del Corinthians, Sócrates va seguir escampant missatges polítics i al Mundial de Mèxic de 1986 va lluir cintes al cap amb el lema “Pau” o “Reagan Assassí” [en referència a l'aleshores president dels EUA]. Retirat del futbol va exercir de metge -s'havia llicenciat durant l'etapa com a jugador i per això l'anomenaven el Doctor- i va morir el 4 de desembre de 2011, als 57 anys. Aquell dia, el seu Timao es va proclamar campió brasiler en un partit contra el Palmeiras. Abans, desenes de milers de persones van aprofitar el minut de silenci per rendir-li homenatge, amb el puny alçat en record a un futbolista que, més enllà del seus èxits, sempre serà recordat pel seu compromís social i polític i per la lluita contra la dictadura. 

*Article publicat a la web de la DIRECTA l'1 de juliol de 2014. 

Els títols mundials com a arma de l'Itàlia feixista de Mussolini

Els transalpins van guanyar les copes del món de 1934 i 1938 i van convertir l'esport en un instrument de propaganda. També ho feia l'Alemanya nazi, derrotada simbòlicament per l'Àustria de Sindelar, un jugador que va desobeir Hitler

L'ús dels triomfs esportius com a arma propagandística és una constant als règims totalitaris. La dècada dels 30 del segle passat va viure un dels moments de màxima expressió d'aquesta pràctica, coincidint amb les dictadures feixistes de Benito Mussolini a Itàlia i d'Adolf Hitler a Alemanya. El Mundial de futbol de 1934, celebrat al país transalpí, i els Jocs Olímpics de Berlín, de dos anys més tard, van ser dissenyats per demostrar la pretesa superioritat dels règims respectius, però la realitat és que Itàlia només va imposar-se gràcies a flagrants ajudes arbitrals i que el nord-americà Jesse Owens, un atleta negre, va desmuntar la suposada superioritat ària obtenint quatre medalles d'or en atletisme als jocs alemanys.

Mussolini no era aficionat al futbol, però va entendre que podia ser un instrument molt útil per crear unitat nacional i una bona eina d'adoctrinament. Tant el feixisme italià com el nazisme alemany van potenciar la pràctica esportiva entre els joves, una manera de preparar-los per defensar la pàtria en les guerres que s'apropaven. Itàlia va optar a organitzar la primera Copa del Món de la història, però finalment Uruguai va acollir el torneig, celebrat el 1930. La segona edició, sí que es va fer al país llatí, que va ser seleccionat després de la retirada de Suècia, sembla que pressionada pel Duce. Amb l'objectiu de garantir-ne la victòria local, el govern feixista va concedir la nacionalitat italiana a quatre jugadors argentins i un brasiler, estrelles del moment que van acceptar ofertes astronòmiques per a l'època i van passar a jugar amb el combinat transalpí.

El campionat de 1934 va estar marcat per la simbologia feixista. Els cartells que l'anunciaven mostraven joves atletes saludant amb el braç alçat. Als partits era habitual escoltar el crit d'“Itàlia, Duce” [per l'apel·latiu del dictador], els jugadors locals feien la salutació feixista abans de començar els partits i Mussolini els observava des de la llotja en companyia dels principals dirigents del règim. A les graderies, milers de camises negres [la milícia del moviment totalitari] animaven els seus.

Tot i comptar amb un equip excel·lent, amb mites del futbol transalpí com Giuseppe Meazza, Itàlia va anar superant rondes gràcies a l'ajuda arbitral. Va imposar-se a la selecció espanyola, amb molta polèmica, al partit de desempat; a les semifinals va derrotar 1 a 0 a Àustria, un dels grans equips del moment, després que als centreeuropeus els anul·lessin tres gols i que el d'Itàlia arribés en clar fora de joc. Finalment, a la final, va guanyar 2 a 1 a Txecoslovàquia, en un partit que va arribar a la pròrroga. L'àrbitre va ser el mateix de les semifinals, protagonista d'un escàndol monumental contra els autríacs. El triomf, àmpliament aprofitat pel règim, va permetre respirar el tècnic italià, Vittorio Pozzo. Segons la llegenda, un enviat de Mussolini l'havia advertit abans de la final de les conseqüències que patiria si eren derrotats. 

La història tràgica del Mozart del futbol

El millor jugador del mundial no va ser un italià, sinó l'austríac Matthias Sindelar, que als 31 anys estava a la seva plenitud. Era l'estrella del conegut com a Wunderteam [equip meravella], un conjunt famós a l'època pel seu joc brillant i per acumular victòries espectaculars. Sindelar, considerat encara avui el millor jugador de la història d'Àustria, va tenir anys més tard un comportament que va engrandir el seu mite i que l'abocaria a un final tràgic. Després de caure a les semifinals del Mundial d'Itàlia, la magnífica selecció austríaca -posteriorment no ha tornat a excel·lir- va ser subcampiona als Jocs Olímpics de Berlín, derrotada novament per l'esquadra italiana.

Sindelar confiava a tenir una nova oportunitat d'aconseguir un títol amb el seu equip al Mundial de 1938, que es faria a França, però l'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya del Tercer Reich ho va impedir. L'Anschluss va significar que els austríacs es quedaven sense selecció pròpia, de manera que es deixava sense efecte la classificació per a la Copa del Món que havien obtingut. Després del descarat ús de l'esport per glorificar el règim nazi que havien suposat els Jocs Olímpics de Berlín, celebrat dos anys abans, Hitler també volia utilitzar el futbol com a arma de propaganda i per fer-ho comptava amb incorporar els millors jugadors austríacs a l'equip alemany. Sindelar era el més destacat, però va al·legar lesions i diversos problemes per esquivar sempre la convocatòria amb un equip en el que no volia jugar.

Amb Àustria incorporada al Tercer Reich, la selecció va acomiadar-se amb un partit amistós a Viena contra Alemanya el 3 d'abril de 1938. Aquell dia, Sindelar sí que va jugar i ho va fer com a capità dels seus. Totes les versions coincideixen que la consigna era que els teutons havien de guanyar, però en un moment donat Sindelar va decidir desobeir i marcar. Lluny de mostrar-se compungit, va optar per celebrar el gol sense fer la salutació nazi i amb un ball dirigit a la llotja, on hi havia el propi Hitler. Àustria va guanyar 2 a 0, però Sindelar, després de desafiar el règim feixista, estava sentenciat. Aquell va ser el darrer partit del també conegut com a Mozart del futbol.

“Vèncer o morir”

El Mundial el va tornar a guanyar Itàlia, amb uns jugadors que novament van seguir la coreografa dictada per Mussolini, fent la salutació amb el braç alçat a cada partit. El gest els va generar el rebuig del públic francès que, amb tot, va veure com el seu equip perdia contra els transalpins als quarts de final. El partit definitiu del torneig va enfrontar els italians contra Hongria, amb victòria dels primers per 4 a 2. Abans de l'enfrontament, el seleccionador, Vittorio Pozzo, havia rebut un telegrama del Duce amb un missatge ben explícit: “Vèncer o morir”.

L'esclat de la II Guerra Mundial, provocada per la política expansionista dels països feixistes, va impedir la celebració dels mundials de futbol de 1942 i 1946. La millor generació austríaca d'aquest esport es quedava, així, sense la darrera ocasió d'obtenir un gran títol. En tot cas, Matthias Sindelar tampoc hi hauria pogut jugar. El 22 de gener de 1939 el van trobar mort, als 35 anys, a la seva casa de Viena, juntament amb la seva parella. La versió oficial diu que van morir per inhalació de gas, a causa d'un accident. Però, en realitat, ningú sap què va passar, si es van suïcidar com a conseqüència de la depressió que patia Sindelar per no poder jugar a futbol o va ser la Gestapo qui els va assassinar després del que havia passat a l'amistós d'uns mesos abans a Viena.

La Itàlia feixista va dominar el futbol els anys 30 i va utilitzar els triomfs com a arma propagandística, però pel record sempre quedarà Matthias Sindelar. Més enllà de les jugades i un talent descomunal per a l'esport, el llegat del Mozart del futbol és la seva dignitat, el gest de desobeir el totalitarisme fent el que millor sabia: marcant un gol. Un gol al nazisme.

*Article publicat originalment a la DIRECTA.  

Els problemes d’un futbol sota ocupació

La creació d'una lliga professional, que a l'agost començarà la seva segona temporada, la inauguració d'estadis i el treball amb l'equip nacional són les armes per millorar el nivell de l'esport rei al país. La pressió israeliana, com sempre, dificulta els plans palestins

Poques coses són seguides amb tanta passió i interès pels palestins com un partit entre el Futbol Club Barcelona i el Reial Madrid. Els enfrontaments entre l'equip català i el conjunt espanyol, que s'han multiplicat en els últims mesos, pràcticament paralitzen els carrers del país. L'omnipresència d'Al-Jazira facilita el seguiment dels encontres dels clubs, que gairebé monopolitzen l'atenció dels palestins cap a l'esport rei. L'Associació Palestina de Futbol (APF) treballa perquè no només Messi i Cristiano Ronaldo siguin els ídols de la població local, sinó que també es segueixi amb el màxim interès les gestes del porter Ramzi Saleh o del davanter Eyad Abugharqud.

La temporada passada es va estrenar la primera lliga professional de Palestina, en aquest cas limitada a Cisjordània, amb la participació de 12 equips. El Shabab al-Amaari de Ramal·lah es va proclamar campió, mentre que el Hilal Al-Quds (Jerusalem) va quedar en segon lloc i es va emportar el títol de copa. Gaza, de moment, només té una lliga amateur. Abugharqud, que juga a l'equip campió, va aconseguir ser el màxim golejador del torneig amb nou gols i les seves bones actuacions li han permès arribar a l'equip nacional, que té com a capità i referent Ramzi Saleh. El porter ara forma part d'un equip sudanès després de passar per l'històric Al Ahly, club egipci i un dels grans del futbol africà.

La APF treballa per desenvolupar el futbol palestí i situar-lo en un nivell competitiu. De fet, l'equip nacional és cada vegada millor i la lliga professional està contribuint a augmentar l'interès de la població autòctona pel futbol local, segons explica Mazen Khatib, director tècnic de la federació. La nova temporada començarà el 21 d'agost i ha de servir per pujar el nivell de la competició. Una de les formes de fer-ho seria contractant jugadors d'altres països, però Israel no ho permet. I aquesta és només una de les traves amb què topen els dirigents palestins en els seus projectes futbolístics. I és que les coses, en un país sota ocupació militar, sempre són més difícils.

Sense llibertat de moviments
"Els nostres jugadors, entrenadors i àrbitres tenen els mateixos problemes que la resta de la població palestina. Això significa que no tenen llibertat de moviments. Si volem jugar un partit a l'estranger, hem de demanar el permís a Israel amb molta antelació i no tots els jugadors reben l'autorització per viatjar. A més, els jugadors de Gaza gairebé mai poden venir a Cisjordània i el mateix succeeix a la inversa ", detalla el director tècnic de l'AFP.

Les limitacions imposades per Israel van molt més lluny. La FIFA, organització que compta amb l'AFP com a membre de ple dret, va decidir aportar material d'entrenament per als equips palestins, però va estar setmanes retingut a la frontera sense que Israel autoritzés la seva entrada. "Al final, vam pagar en taxes deu vegades del que costava el material, que en principi era una donació", denuncien des de la federació de futbol local. La construcció dels camps també és un problema, perquè el Govern hebreu denega el permís administratiu per aixecar-ne en les àrees C -territori palestí, però sota control total israelià- i també posa problemes a les zones B. Així que s'acaben construint en les àrees A -sota control de l'Autoritat Palestina-, on es concentra el gruix de la població i hi ha menys espai disponible.

Els problemes del seleccionador Amb la voluntat d'aprendre i perfeccionar el nivell del futbol local, Khatib aposta per portar al país tècnics i jugadors d'altres països, però Israel no els permet venir a treballar a Palestina. El cas més extrem és el de Mousa Bezaz, el seleccionador nacional, que només rep visat per un mes. "La nostra economia no és forta, però sí que podríem portar jugadors estrangers, però ens ho impedeixen. Amb la fronteres tancades és molt complicat que a nivell professional puguem millorar ", explica el director tècnic que afegeix que, com a mínim," en categories inferiors cada vegada tenim uns equips més òptims".

A l'hora de confeccionar una selecció competitiva, els problemes també són enormes. I és que, per exemple, els jugadors de Gaza difícilment poden reunir-se amb els seus companys de Cisjordània, Israel o els encara pocs palestins que desenvolupen les seves carreres professionals en altres països. "L'entrenador mai sap amb qui podrà comptar per les restriccions d'Israel i això ens posa en clar desavantatge en relació als altres equips", subratlla Mazen Khatib.

Malgrat tots els impediments, la passió pel futbol dels palestins porta al director tècnic de la federació a mostrar convençut que a poc a poc aniran aconseguint els seus objectius. Entre altres coses, també s'ha estrenat una lliga femenina. I potser, d'aquí a uns anys, les trobades entre els equips de Ramal·lah i Jerusalem Est siguin tan seguides com els clàssics entre Barcelona i Reial Madrid. De moment, els aficionats tenen una cita el proper dia 23 a l'estadi internacional Faisal Al-Husseini (situat a Ram i inaugurat fa tres anys), quan es disputi un matx entre les seleccions sub-23 de Bahrain i Palestina.

*Reportatge publicat al Centre d'Informació d'Alternativa. 

La Champions a Ramal·lah

Una estona d’alegria. Uns minuts per xalar. Unes hores sent feliç. Potser un dia sencer per oblidar els problemes, per no pensar en l’ocupació. Potser sí que el futbol és l’opi del poble, però de tant en tant hi ha gent que necessita d’aquest opi per tirar endavant, per il·lusionar-se, per veure que sí, que la vida val la pena. I el triomf del Barça ahir contra el Manchester United en la final de la Lliga de Campions de futbol va provocar un esclat de felicitat entre molts palestins, pràcticament entre la meitat de la població de Jerusalem Est, la franja de Gaza i Cisjordània.

Futbolísticament parlant, Palestina és un país dual. Com a persones mediterrànies que són, els palestins viuen l’esport de la pilota amb passió, però sembla que només tenen ulls per a dos equips: el Barça i el Reial Madrid. La resta pràcticament no existeix. Mentre que el reguitzell de clàssics –partit de lliga, final de la Copa del rei i semifinals de la Champions- van provocar que els bars i cafès locals s’omplissin de gom a gom i visquessin una rivalitat total, ahir la cosa va ser una altra història.

Els locals estaven plens, però el domini blaugrana era aclaparador. Hi havia moltíssimes banderes i samarretes del Barça (moltes falses, això sí), i enmig de tots s’hi trobava en Khaled, probablement l’únic sincer aficionat del Manchester United que hi havia al cafè Evil de Ramal·lah. Uns 400 palestins omplien un local amb diversos espais on l’ambient, mitja hora després de començar el partit, era carregadíssim. Bàsicament perquè aquí la llei antitabac encara és lluny d’arribar i tothom fumava narguil (les pipes d’aigua).

D’altra banda, però, tot i que Ramal·lah és de les ciutats palestines més occidentalitzades i amb una nombrosa colònia cristiana, era impossible trobar una trista birra al cafè. Veure el partit envoltat de palestins i consumint sucs de taronja (naturals!) va ser una experiència estranya i malgrat que el balanç va ser molt bo, tinc clar que l’Estrella tornarà a ser una companya fidel quan torni per terres catalanes i miri el Barça.

Abans de començar, l’ambient era similar al que es pot viure a Catalunya. Els nervis i la tensió es palpaven. El gol de Pedro va ser com un alliberament, però l’empat de Rooney va calmar les coses. El descans servia per parlar amb els assistents. Així, l’Alaa m’explicava que sempre havia seguit el Barça i que li agradava el seu estil perquè “sempre ataca i només pensa en guanyar jugant bé”. Els seus companys Mohammad i Issam reconeixien que eren del Madrid però que ningú podia competir amb el Barça de Guardiola.

El fet de parlar amb un periodista i que fos de Barcelona els feia molta gràcia, fins al punt que tots explicaven que jugaven a futbol i que el seu somni era incorporar-se al grup de Guardiola. A partir d’aquí, em demanaven si podia fer venir algun tècnic del club perquè veiés fins a quin punt tenien talent i es mereixien aquesta oportunitat. Òbviament, els hi havia de comentar que la meva capacitat d’influència era bàsicament nul·la.

La segona part va tenir menys història. Els gols de Messi i Villa van sentenciar el matx i van donar un nou títol al nostre equip. Des del 3 a 1, els càntics no van deixar de sonar i durant una estona, unes hores, Palestina va esclatar de felicitat. En acabar, tocava sortir als carrers –deserts durant el partit- amb els cotxes i fer sonar els clàxons sense parar. I Al-Manara, la plaça cèntrica més emblemàtica de Ramal·lah, va ser el punt de trobada dels culers de la ciutat. Va ser la Canaletes palestina.  

L’Alaa, en Khaled, en Mohammad o l’Issam em van explicar que ells estan bojos pel futbol, com la majoria dels seus compatriotes. I que sí, que veure un partit dels seus ídols els serveix per oblidar-se dels problemes, per no pensar en l’ocupació. Que els encanta gaudir, xalar, cantar i cridar com a nosaltres. I que mentre ho fan se senten normals, lliures, en pau. Un seguit de sensacions que, per desgràcia, la majoria de dies no poden experimentar perquè topen amb la crua realitat de patir una ocupació que intenta escanyar-los constantment.  

Molt més que futbol

Celtic-Rangers. Rangers-Celtic. Difícilment trobarem al món una rivalitat més encesa que l’existent entre els dos principals clubs de la ciutat de Glasgow, la capital econòmica d’Escòcia. Ni el Barça-Madrid. Ni el Milan-Inter. Ni el Manchester United-Liverpool. Ni el Benfica-Sporting.  Tots aquests duels aixequen passions, omplen hores i hores de televisió, però no s’apropen al que significa un duel entre els catòlics del Celtic i els protestants del Rangers. Només un Boca Juniors – River Plate, el gran clàssic de l’Argentina, deu tenir una atmosfera semblant. Qui escriu aquestes línies, però, encara no ha tingut l’oportunitat d’apropar-se mai a la Bombonera o al Monumental per comprovar-ho in situ. Sí que vaig poder, el proppassat 2 de març, assistir a un Celtic-Rangers al Celtic Park i, tres setmanes després, encara estic frepat.

Un duel entre aquests dos equips no és només un partit de futbol. No són onze jugadors per banda que lluiten per introduir l’esfèric a la porteria rival i provocar el deliri en els seus aficionats. És molt més que això. És la plasmació sobre el terreny de joc d’un conflicte polític, el que existeix des de fa anys i panys entre Irlanda i el Regne Unit.

                                           Un moment del partit.

 El Celtic va ser fundat el 1888 per immigrants irlandesos i des d’aleshores s’ha convertit en l’equip més emblemàtic entre els republicans irlandesos. El Rangers, de la seva banda, havia nascut 16 anys abans i representa aquells que no tenen cap intenció de deixar de formar part del Regne Unit. Són equips escocesos, però per damunt de tot representen Irlanda i el Regne Unit (o Anglaterra, fins i tot). Banderes irlandeses, britàniques i angleses poblen les grades, però, en canvi, és gairebé impossible distingir entre els aficionats banderes escoceses.

Vaig tenir la sort de viure la increïble atmosfera que es viu a Celtic Park en un partit d’aquest tipus. L’ambient és gairebé indescriptible. Res a veure amb el Camp Nou. Sí, el Barça és el millor equip del món. Juga com ningú. Però, per molt que ens pesi, estem molt lluny de ser la millor afició del globus. Amb comptades excepcions, és l’equip qui ha d’animar el públic. Aquí, en canvi, tot és al revés. Sembla futbol aeri. El joc de combinació brilla per la seva absència. Però és impossible passar-se un minut sense escoltar una de les moltes cançons que els aficionats entonen durant el partit. Gairebé tothom vesteix amb la samarreta de l’equip. Tothom canta. Ningú deixa d’aplaudir. És impossible no animar. És un festival.

Els equips anglesos

L’esport més seguit pels irlandesos és el futbol gaèlic, seguit del futbol que nosaltres coneixem. Tot i el rebuig que genera el Regne Unit i, especialment, Anglaterra entre els republicans, la realitat és que molts són aficionats d’equips de la Premier League. El Liverpool, ciutat que històricament ha rebut milers i milers d’immigrants irlandesos, és l’equip anglès amb més seguidors al Nord d’Irlanda, però Manchester United, Leeds United i, fins i tot, equips de Londres com l’Arsenal o el Tottenham tenen milers d’aficionats. Entre els unionistes, si fa no fa, els equips seguits són els mateixos, tot i que hi podríem afegir el Chelsea. En resum, si viatgeu a Belfast i algú us diu que és del Celtic o del Rangers sabreu immediatament quins són els seus orígens, però si és aficionat d’un equip anglès no ho podreu saber. N’hi ha de totes bandes.

A West Belfast o a Derry, però, el Celtic és l’equip per excel·lència. Jugui contra qui jugui, els pubs s’omplen per animar els The Hoops. Només perquè us en feu una idea, el dia que vaig anar a Glasgow, al voltant de 4.000 irlandesos van viatjar a Escòcia per veure el Celtic. I no era un dia excepcional. És quelcom habitual. Una bogeria. Una passió. Un sentiment. Evidentment, tot plegat em va captivar. I segueixo sent culer, però el Celtic s’ha convertit en una nova passió. I, a sobre, vam derrotar el Rangers 1 a 0, demostrant que som millors que ells (al cap d’uns dies a la final de la Copa la història va ser una altra, però bé...). 

Diuen que el Rangers és l’equip professional amb més títols del món. També s’explica que va ser el primer club a guanyar 50 lligues. Només cal tirar de Viquipèdia per recordar que la darrera lliga escocesa va ser guanyada per ells. Però hi ha una cosa que no poden canviar. El Celtic és l’únic equip escocès que ha guanyat la Copa d’Europa. Va ser el 1967 a Lisboa contra l’Inter de Milà. I molt em sembla que amb la brutal crisi econòmica que pateix el futbol escocès, el Rangers no tindrà mai prou potencial per igualar aquesta gesta.  

                      Graderia dedicada als guanyadors de la Copa d'Europa del 1967.

Sigui com vulgui, C’MON THE HOOPS!!!!!