“A la presó, estàs despullat de tot prejudici i t’has de mirar al mirall i sobreviure amb el que tens”

A final d’agost, Roger Jorro va poder tornar a casa després de passar-se dos anys tancat a les presons nord-irlandeses de Maghaberry i Magilligan. Establert a Belfast per estudiar anglès, va ser detingut i acusat d’haver llençat un bloc de formigó contra una agent policial durant uns avalots de protesta contra les marxes unionistes que es van produir al barri republicà d’Ardoyne. Arran de la condemna no pot tornar al Regne Unit i ara vol ser una persona més al carrer, “on totes fem falta”.

Després de dos anys tancat, com va el retorn a la llibertat?

Amb clarobscurs. D’una banda, hi ha la il·lusió de tornar ser lliure i convertir-te en una persona adulta un altre cop. Estar a la presó és ser com un nadó, et desposseeix de la capacitat de prendre decisions. Però, per altra banda, hi ha la tristesa de veure com estan les coses aquí i trobar-me amb un país devastat en molts camps. Sóc d’una ciutat obrera, que és Cerdanyola del Vallès, i allà hi ha moltes situacions de patiment. També hi ha aspectes positius, perquè he vist ganes de tirar endavant i un augment de la consciència tant social com nacional.

Has afirmat que durant el judici no van quedar demostrats els delictes que t’imputaven, però et van condemnar igualment. Necessitaven un cap de turc?

Segons les paraules del jutge, hi havia proves molt concloents que jo era allà i seria tirar-me pedres sobre la pròpia teulada negar-ho, però no hi havia manera de provar si havia estat jo qui havia produït unes lesions lleus a una agent de l’autoritat. Necessitaven buscar culpables per diverses raons, com una intensa pressió mediàtica i policial. A més, tant abans com després del judici, representants polítics s’hi van ficar i volien que la sentència fos més greu.

La divisió que existeix a la societat nord-irlandesa, també queda reflectida a l’interior de les presons?

Diria que sí i que no, no hi ha una resposta clara. Que no, en el sentit que els militants de les dues bandes, excepte aquells que no han deixat les armes, conviuen i es barregen en el mateix mòdul, i que sí perquè es nota que culturalment hi ha divisió i cadascú s’agrupa amb els seus a l’hora de dinar, per exemple. Un cop a la presó es perd molt l’element de confrontació. No deixa de ser curiós que a la presó existeix aquesta convivència, mentre que a l’exterior només es pot parlar de coexistència. A fora ha emergit un nou sectarisme molt preocupant entre sectors de la gent jove. És absolutament identitari i tribal i no està ancorat en la política. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit.

Fa un parell de setmanes, milers de persones van mobilitzar-se a favor de la unitat del Regne Unit. Es mantenen les polèmiques demostracions de força.

És un tema complex. Penso que aquestes marxes són absolutament negatives, però si som realistes, veurem que les que no passen per barris catòlics, tot i que puguin no agradar-nos, no són contencioses. Pel que fa a la resta, seria un pas endavant que la comunitat protestant mirés més enllà del moment actual i reconegués els veïns com a interlocutors. El diàleg pot ser una manera d’avançar. No es pot subestimar que l’Orde d’Orange és un poder fàctic, amb més de 30.000 membres que la converteixen en l’organització cívica més gran del nord d’Irlanda. Ha demostrat en altres ocasions que fent conxorxa amb determinats grups, és capaç de paralitzar el país i de portar-lo a prop d’una guerra civil. L’acció política està molt determinada per la por al tradicional insurreccionalisme del moviment protestant i això va en perjudici de la minoria republicana.

Com resumiries la teva experiència a la presó?

Sobretot han estat dos anys d’aprenentatge, de conèixer-se un mateix i veure quines són les limitacions. Quan tanca la porta de la cel·la, estàs tu contra tu mateix i això és un exercici d’introspecció molt gran, que probablement al dia a dia no pots fer. Quan ets a la presó, estàs despullat de tot prejudici i t’has de mirar al mirall i sobreviure amb el que tens. També he pogut aprendre el paper social que tindria la presó, com a magatzem caríssim, disfuncional i marginalitzador on, curiosament, sempre hi ha acaben anant els mateixos estrats poblacionals.

T’ha sorprès l’estat dels centres penitenciaris?

La sorpresa principal és que 14 anys després de l’adveniment de la pau, la presó encara segueix amb unes estructures que diria que són bastant pre-divendres sant. Es prioritza la seguretat en detriment d’altres aspectes, com l’educació, que podien ajudar a la reinserció i tenies la sensació que estaven en un Guantánamo que no responia a la situació social del país. Hi ha molta resistència als canvis entre part del funcionariat, el 90% del qual prové només d’una banda, i quan ha entrat algun reformista, l’han fagocitat i l’han fet fora perquè no canviï res i tot segueixi igual. Alguns diuen que la presó és l’últim reducte de l’imperi britànic.

*Entrevista publicada al número 289 del setmanari DIRECTA, 10 d'octubre de 2012. 

L'Estat somiat pels tuaregs

Discriminats i menystinguts durant dècades, membres d’aquest poble berber nòmada s’alcen en armes contra el Govern de Mali i reclamen la independència de l’Azawad

Chinagoder és un petit i empobrit poble de la regió de Tillabéri, a l’oest del Níger. En poques setmanes ha passat de tenir menys de 1.700 habitants a ser el refugi de més de 6.500 éssers humans. El sobtat esclat demogràfic s’explica per l’arribada de milers de persones provinents del nord de Mali, d’on han fugit a causa dels enfrontaments entre les forces governamentals i el Moviment Nacional d’Alliberament de l’Azawad (MNLA), un nounat grup rebel tuareg. Format per «bandits i traficants de drogues armats» segons la versió del Govern malià –ubicat a Bamako, la capital del país–, l’MLNA no és altra cosa que l’enèsima demostració de malestar per part del poble tuareg envers els poders estatals que tradicionalment l’han discriminat i maltractat, aprofitant-se dels seus recursos naturals –sobretot els minerals- i desatenent-ne les reivindicacions. 

Amb uns dos milions d’individus, aquest poble nòmada berber s’escampa entre els actuals estats d’Algèria, de Líbia, de Burkina Faso, del Níger i de Mali i, des de les independències de la dècada dels seixanta del segle passat, els alçaments en armes contra els governs centrals respectius s’han anat succeint. Dedicats fonamentalment a la ramaderia i establerts en zones semi-desèrtiques, els tuaregs han estat víctimes recurrents de sequeres i de fams. El seu poc pes demogràfic ha limitat la seva influència en uns governs històricament controlats per grups més poblats. En el cas de Mali, mentre que els també coneguts com a homes blaus del desert s’escampen principalment pel nord-est del país i representen tot just el 10% dels habitants, el sud acull el 90% de la població, amb els pobles bambara –al qual pertany el blaugrana Seydou Keita– i fula –que entre els seus membres té el president, Amadou Toumani Touré– com a principals exponents.

L’MLNA es va donar a conèixer a l’octubre de l’any passat afirmant que «té com a objectiu alliberar el poble de l’Azawad de l’ocupació il·legal del seu territori per part de Mali». El nou grup va néixer de la unió d’antigues milícies malianes, com el Moviment Tuareg del Nord de Mali, i nigerines. A més a més, també es nodreix de nombrosos guerrillers tuaregs que durant anys havien estat al servei de Moammar al-Gaddafi. La caiguda del dictador libi, però, va provocar que tornessin a les seves terres, emportant-se a sobre l’armament, principalment europeu, amb què els havia equipat l’excèntric sàtrapa. El nou esclat de violència –el darrer a l’Azawad havia acabat el 2009, però també n’hi va haver en les dècades dels seixanta i dels noranta– es veia venir després dels reiterats incompliments dels acords de pau per part de Bamako i deteriora encara més la situació en aquesta àrea del Sahel. A la sempiterna pobresa, enguany s’hi han d’afegir una alarmant sequera que afecta milions de persones i la presència des de fa un parell de lustres de grups armats vinculats a Al-Qaida. 

Crisi humanitària

El 17 de gener va ser la data escollida per l’MLNA per llançar una ofensiva contra diverses posicions militars governamentals del nord del país, concretament a la regió de Kidal. La rèplica de l’Exèrcit va ser contraatacar amb armament pesant i helicòpters de combat. Els xocs han comportat desenes de morts, milers de desplaçats i de refugiats i denúncies de violacions dels drets humans, sense que a hores d’ara la balança s’hagi decantat a favor de ningú. La violència s’ha estès a altres parts del país i a la mateixa Bamako la comunitat tuareg està sent víctima d’atacs per part de la població negra, que actua com a represàlia a l’ofensiva contra els militars destinats a l’Azawad.

Amnistia Internacional (AI) va denunciar el proppassat 17 de febrer que el nord de Mali viu la «pitjor crisi dels drets humans en 20 anys», en paraules de l’investigador Gaetan Mootoo, que també va advertir que l’àrea pot veure’s abocada al «caos» si els combats continuen. AI també ha alertat dels assassinats indiscriminats dels dos bàndols i de la «poca voluntat o incapacitat» de les forces de seguretat malianes per protegir la població tuareg de Bamako. De la seva banda, el Comitè Internacional de la Creu Roja (CIRC) ha centrat l’atenció en la crisi humanitària que està generant el conflicte armat. Des del 17 de gener, més de 60.000 persones s’han desplaçat a altres parts de Mali provinents de les regions del nord-est, mentre que unes 50.000 –segons les dades de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats– s’han convertit en refugiades al Níger, a Mauritània i a Burkina Faso, establint-se en campaments provisionals en unes condicions molt precàries i amb un accés molt limitat a aliments.

L’arribada dels refugiats ha alertat els països veïns, que temen que la rebel·lió desestabilitzi aquesta depauperada àrea del continent. De moment, els governs centrals s’han unit en la condemna de l’alçament tuareg. La cimera de la Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Occidental, celebrada a Nigèria el proppassat dia 17, va exigir «el cessament incondicional de les hostilitats per part dels rebels», tot i demanar també a totes les parts implicades en la contesa la cerca d’un final del conflicte «a través del diàleg». El mateix president malià, Amadou Toumani Touré, ha protagonitzat algunes crides a la calma –també fetes per diversos líders musulmans del país–, però la seva intervenció ha estat criticada tant per l’oposició política com pels tuaregs. 

Eleccions en plena crisi?

A l’abril vinent, Mali ha de celebrar eleccions generals i Toumani Touré és conscient que arribar-hi en ple conflicte no seria bo per a les seves opcions de continuar al capdavant del país, posició que ocupa des del 2002. Segons l’opinió d’Oumar Mariko, el líder del partit Solidaritat Africana, Democràcia i Independència (SADI), el president malià ha fallat a l’hora de preveure l’impacte negatiu del retorn dels milicians a sou de Gaddafi, a diferència del que han fet els seus homòlegs del Txad i del Níger. Per a la comunitat tuareg, en canvi, Toumani Touré no és de fiar perquè ha incomplert les condicions dels acords de pau signats el 2009 i no ha invertit a l’Azawad, continuant les polítiques dels dirigents que el van precedir i condemnant a la misèria els habitants del territori.

Sembla clar que Bamako no està disposada a facilitar la independència de l’Azawad, que de ben segur també tindria conseqüències importants per a Burkina Faso i per al Níger, els altres territoris que han viscut aixecaments tuaregs en les darreres dècades. Si vol conservar una certa tranquil·litat, però, ha de mirar de resoldre un conflicte que agreuja la tensió al Sahel. La presència d’Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI), una de les conseqüències de la desestabilització de la zona arran de la guerra contra el terror llançada per George W. Bush després de l’11 de setembre de 2001, ja suposa una amenaça prou important. I, després d’anys de reivindicacions ignorades, es dóna per fet que els homes blaus del desert consideren que ja toca escoltar-se’ls i ser tractats com a iguals. Com afirmava fa alguns dies el geògraf francès Denis Retaillé, en un article a El País, «pot semblar contradictori que un poble nòmada vulgui un Estat propi, però volen posar-se a l’altura dels seus interlocutors i de les organitzacions internacionals. Volen reconeixement».

*Article publicat amb el número 1.052 del setmanari El Triangle, 24 de febrer de 2012. 

Tot canvia i tot torna en 30 anys

30 anys. Temps més que suficient perquè tot canviï. Temps prou gran perquè tot torni al mateix punt. Moment de fer balanç? Potser, però no escriuré les següents línies amb la intenció de reflexionar sobre la fita biològica que sóc a punt d’assolir. He deixat Irlanda, però encara la tinc al cap. El 5 de maig farà 30 anys de la mort de Bobby Sands, una figura imprescindible a l’hora de parlar del republicanisme irlandès i de la lluita per aconseguir una illa unida i la igualtat entre irlandesos i britànics al Nord. Sands va morir després de protagonitzar una vaga de fam de 66 dies. Era el comandant de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) a la temible presó de Maze. Fins el 20 d’agost, nou presos més van deixar la vida seguint la protesta iniciada per Sands (sis de l’IRA i tres de l’INLA).

En aquella època, els drets dels irlandesos (o catòlics) al Nord d’Irlanda no estaven ni molt menys a la mateixa alçada que els dels seus veïns unionistes (gairebé sempre de religió protestant). L’Assemblea d’Irlanda del Nord havia estat suspesa feia gairebé una dècada, poc després de l’inici del Troubles, i totes les decisions que afectaven aquest territori es prenien directament des de Londres. Al número 10 de Downing Street hi residia una tal Margaret Thatcher, la Dama de Ferro, que tenia la mateixa sensibilitat cap als republicans irlandesos que la Brunete Mediàtica amb l’esquerra abertzale.

Tres dècades després, Irlanda segueix sense ser una illa unida, però la situació dels irlandesos al Nord ha millorat ostensiblement. Tot i que els incidents puntuals entre les dues comunitats es mantenen i que no ha existit una reconciliació real, és cert que les coses han canviat molt. El Sinn Féin, el braç polític de l’IRA –que ja no existeix!-, comparteix el govern nord-irlandès amb el principal partit unionista. El conservador David Cameron és ara el primer ministre britànic i impulsa un brutal programa de retallades en la despesa pública al Nord d’Irlanda, seguint la línia que marca l’ortodòxia neoliberal. Bé, potser no tot ha canviat tant. Thatcher va fer el mateix els anys 80...

Presents  arreu

Sands i els altres nou vaguistes de fam morts el 1981 són tot un símbol pels irlandesos. Tots eren molt joves i van sacrificar les seves vides per ser reconeguts com a presoners polítics, fet que Thatcher no acceptava. A partir del maig, els actes d’homenatge i record seran constants, però me’ls perdré. Passejant pels carrers de Belfast, Derry o els pobles de Donegal, però, és inevitable trobar-se amb alguna imatge que recordi els vaguistes, que eren molt joves (no arribaven als 30 anys!) en morir.

L’any 1971 el Govern britànic, pressionant pels unionistes, va aprovar l’internament sense judici, una mesura que va omplir les presons de republicans irlandesos, però que lluny de trencar els vincles amb la seva comunitat, no va fer altra cosa que incrementar el suport a l’IRA i als altres grups similars. A Maze, també coneguda com a Long Kesh, els presoners irlandesos van deixar de ser considerats com a presos polítics per ser tractats com a presos comuns, fet que va desencadenar una onada de protestes.

Entre d’altres coses, reivindiquen el dret a no vestir l’uniforme de la presó; el dret a no treballar al centre penitenciari; el dret a la lliure associació; i el dret a rebre una visita a la setmana. El 1976 comença el pols amb el Govern britànic amb l’aparició dels Blanket Men (Homes Manta). Els presoners es neguen a vestir els uniformes penitenciaris i només es cobriran amb una manta, un fet molt poc recomanable a la freda i humida Irlanda. Fàcilment identificables, els carcellers es dedicaran a humiliar-los i apallissar-los, fins que el col·lectiu decideix deixar de sortir de les cel·les.

Reclosos en espais diminuts, obligats a fer les necessitats allà mateix (i sense ni tan sols poder tenir un vàter), optaran per començar la Dirty Protest (Protesta Bruta). Els presoners republicans escamparan els seus excrements pels sostres de les cel·les i concentraran l’orina en un dels tres matalassos, perquè els altres dos estiguin secs i els permetin dormir amb un mínim de condicions. La protesta, duríssima i molt perillosa per a la salut dels presoners, s’allargarà més de quatre anys, però el Govern britànic es negarà a concedir-los l’estatus de presoners polítics. Thatcher es converteix en primera ministra el 1979 i la política contra els republicans irlandesos es converteix directament en inhumana. 

Desmoralitzats, dèbils i sense que les seves accions tinguin un gran ressò internacional, el 1980 el comandant Brendan Hughes opta per fer un altre salt qualitatiu i ell i sis presos més portaran a terme la primera vaga de fam, que s’allargarà 53 dies i acabarà sense morts. Enganyats per Londres, que els promet acceptar part de les seves demandes, Hughes accepta aturar la vaga. Posteriorment, però, descobriran que els britànics els han mentit. Els presos queden absolutament desmoralitzats, però segueixen sense rendir-se i acceptar ser tractats com a presos comuns, fet que els permetria rebre visites dels familiars, per exemple.

La vaga del 81

Mesos després, Bobby Sands, el nou comandant de l’IRA a la presó, decideix iniciar una nova vaga de fam amb l’objectiu d’assolir el reconeixement com a presoners polítics. Aquesta vegada la protesta no la iniciaran set presos conjuntament, sinó només el mateix Sands en solitari. Cada 15 dies, però, un nou pres s’unirà a la vaga de fam. A més a més, seguint ordres de Sands, un altre reclús acceptarà ser pres comú i podrà rebre visites, de manera que transmetrà a l’exterior l’abast de l’acció, un dels grans problemes en la vaga liderada per Brendan Hughes. 

La mort d’un diputat independent, permetrà a Sands ser escollit membre del Parlament britànic quan encara no fa 40 dies que ha iniciat la protesta. Aquest èxit –ser escollit diputat i, per tant, representant de la comunitat sense ni tan sols presentar un programa polític- no canviarà la política del Govern britànic, que ignorarà la creixent pressió dels mitjans i de la comunitat internacional. El 5 de maig, després de 66 dies sense ingerir aliments, Sands mor. Més de 100.000 persones assisteixen al seu funeral.

Thatcher, però, no cedeix i en els propers mesos cauran nou vaguistes més. L’espiral s’atura en el moment en què la pròpia mare del pres ha de decidir si quan aquest cau en coma pot ser alimentat forçosament. S’arriba al setembre de 1981 i la vaga de fam s’esvaeix. El resultat? Un desgast enorme en el col·lectiu republicà i, aparentment, cap èxit tangible. La Dama de Ferro segueix amb la seva política inhumana contra els irlandesos. Al cap d’un any, però, els presoners veuen els concedeixen totes les seves demandes. Finalment, la pressió internacional, assolida després que el món conegués la situació a Maze, portarà el Govern britànic a cedir i a reconèixer l’estatus de presoners polítics als republicans irlandesos.

Sands i companyia van pagar amb la vida la defensa del que consideraven una causa justa. Thatcher, de la seva banda, encara va mantenir-se al poder fins al 1991. Avui les seves receptes econòmiques tornen a estar en voga de bona dels governs mundials. La doctrina del xoc s’imposa, provocant l’empobriment de la majoria de la població. Thatcher, però, mai tindrà el suport popular que van assolir aquells joves irlandesos dels anys 80. El proper 5 de maig, molt probablement, el Sinn Féin es convertirà en el partit majoritari del Nord d’Irlanda. 30 anys després, algunes coses sí que han canviat.   

Molt més que futbol

Celtic-Rangers. Rangers-Celtic. Difícilment trobarem al món una rivalitat més encesa que l’existent entre els dos principals clubs de la ciutat de Glasgow, la capital econòmica d’Escòcia. Ni el Barça-Madrid. Ni el Milan-Inter. Ni el Manchester United-Liverpool. Ni el Benfica-Sporting.  Tots aquests duels aixequen passions, omplen hores i hores de televisió, però no s’apropen al que significa un duel entre els catòlics del Celtic i els protestants del Rangers. Només un Boca Juniors – River Plate, el gran clàssic de l’Argentina, deu tenir una atmosfera semblant. Qui escriu aquestes línies, però, encara no ha tingut l’oportunitat d’apropar-se mai a la Bombonera o al Monumental per comprovar-ho in situ. Sí que vaig poder, el proppassat 2 de març, assistir a un Celtic-Rangers al Celtic Park i, tres setmanes després, encara estic frepat.

Un duel entre aquests dos equips no és només un partit de futbol. No són onze jugadors per banda que lluiten per introduir l’esfèric a la porteria rival i provocar el deliri en els seus aficionats. És molt més que això. És la plasmació sobre el terreny de joc d’un conflicte polític, el que existeix des de fa anys i panys entre Irlanda i el Regne Unit.

                                           Un moment del partit.

 El Celtic va ser fundat el 1888 per immigrants irlandesos i des d’aleshores s’ha convertit en l’equip més emblemàtic entre els republicans irlandesos. El Rangers, de la seva banda, havia nascut 16 anys abans i representa aquells que no tenen cap intenció de deixar de formar part del Regne Unit. Són equips escocesos, però per damunt de tot representen Irlanda i el Regne Unit (o Anglaterra, fins i tot). Banderes irlandeses, britàniques i angleses poblen les grades, però, en canvi, és gairebé impossible distingir entre els aficionats banderes escoceses.

Vaig tenir la sort de viure la increïble atmosfera que es viu a Celtic Park en un partit d’aquest tipus. L’ambient és gairebé indescriptible. Res a veure amb el Camp Nou. Sí, el Barça és el millor equip del món. Juga com ningú. Però, per molt que ens pesi, estem molt lluny de ser la millor afició del globus. Amb comptades excepcions, és l’equip qui ha d’animar el públic. Aquí, en canvi, tot és al revés. Sembla futbol aeri. El joc de combinació brilla per la seva absència. Però és impossible passar-se un minut sense escoltar una de les moltes cançons que els aficionats entonen durant el partit. Gairebé tothom vesteix amb la samarreta de l’equip. Tothom canta. Ningú deixa d’aplaudir. És impossible no animar. És un festival.

Els equips anglesos

L’esport més seguit pels irlandesos és el futbol gaèlic, seguit del futbol que nosaltres coneixem. Tot i el rebuig que genera el Regne Unit i, especialment, Anglaterra entre els republicans, la realitat és que molts són aficionats d’equips de la Premier League. El Liverpool, ciutat que històricament ha rebut milers i milers d’immigrants irlandesos, és l’equip anglès amb més seguidors al Nord d’Irlanda, però Manchester United, Leeds United i, fins i tot, equips de Londres com l’Arsenal o el Tottenham tenen milers d’aficionats. Entre els unionistes, si fa no fa, els equips seguits són els mateixos, tot i que hi podríem afegir el Chelsea. En resum, si viatgeu a Belfast i algú us diu que és del Celtic o del Rangers sabreu immediatament quins són els seus orígens, però si és aficionat d’un equip anglès no ho podreu saber. N’hi ha de totes bandes.

A West Belfast o a Derry, però, el Celtic és l’equip per excel·lència. Jugui contra qui jugui, els pubs s’omplen per animar els The Hoops. Només perquè us en feu una idea, el dia que vaig anar a Glasgow, al voltant de 4.000 irlandesos van viatjar a Escòcia per veure el Celtic. I no era un dia excepcional. És quelcom habitual. Una bogeria. Una passió. Un sentiment. Evidentment, tot plegat em va captivar. I segueixo sent culer, però el Celtic s’ha convertit en una nova passió. I, a sobre, vam derrotar el Rangers 1 a 0, demostrant que som millors que ells (al cap d’uns dies a la final de la Copa la història va ser una altra, però bé...). 

Diuen que el Rangers és l’equip professional amb més títols del món. També s’explica que va ser el primer club a guanyar 50 lligues. Només cal tirar de Viquipèdia per recordar que la darrera lliga escocesa va ser guanyada per ells. Però hi ha una cosa que no poden canviar. El Celtic és l’únic equip escocès que ha guanyat la Copa d’Europa. Va ser el 1967 a Lisboa contra l’Inter de Milà. I molt em sembla que amb la brutal crisi econòmica que pateix el futbol escocès, el Rangers no tindrà mai prou potencial per igualar aquesta gesta.  

                      Graderia dedicada als guanyadors de la Copa d'Europa del 1967.

Sigui com vulgui, C’MON THE HOOPS!!!!!