La democràcia
corinthiana va ser un moviment d'autogestió horitzontal dins d'un club que va
servir d'altaveu i de suport a la lluita per la recuperació de les llibertats
al país. Sócrates, un dels grans jugadors de l'època, n'era el màxim emblema
Les dictadures
militars eren molt habituals a l'Amèrica Llatina de 1981. Fins a onze països
-entre els que hi havia l'Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i
l'Uruguai- hi estaven sotmesos. Joao Baptista de Oliveira Figueiredo acumulava
aleshores dos anys com a president d'un Brasil on les demandes de major
llibertat creixien entre una població sotmesa a la tirania des del 1964. Amb la
idea que exercís d'opi del poble, el règim va augmentar la dosi de futbol
incrementant el nombre d'equips participants a la lliga nacional. El que no
s'imaginava el govern militar és que el futbol esdevindria un dels altaveus més
importants en la lluita per la democràcia.
La història arrenca
el mateix 1981 al Corinthians de Sao Paulo, un dels grans equips del Brasil
-suma més de 25 milions de seguidors i és el segon més popular del país, rere
el Flamengo. A final d'any, després d'una pèssima temporada tant al campionat
nacional com al paulista -el molt important torneig regional-, Waldemar Pires
va convertir-se en el president del Timao -el nom popular del club- i
va nomenar-ne el sociòleg Atilson Monteiro Alves director de futbol.
Amb el suport d'un
grup de jugadors molt polititzats, com Sócrates -un dels millors jugadors
brasilers de l'època-, Wladimir, Casagrande o Biro Biro, Monteiro Alves acorda
que totes les decisions del club es prenguin per consens amb tots els
estaments, reduint el poder dels directius i augmentant el dels jugadors i
treballadors. Així, el vot del jardiner o l'encarregat de material va passar a
valer tant com el d'un directiu. Tot va passar a parlar-se i els debats anaven
més enllà de qüestions estrictament esportives i arribaven també a la realitat
política i social del Brasil.
Progressivament, els
jugadors, liderats per Sócrates i Wladimir, van guanyar pes i van determinar
l'horari, el mètode i la intensitat dels entrenaments, la data i mitjà de
transport per als partits fora de casa, la dieta, la necessitat o no de
concentrar-se abans dels encontres, els fitxatges i, fins i tot, l'entrenador.
L'autogestió horitzontal va convertir-se en l'emblema del Corinthians, que
durant un temps va ser una bombolla de llibertat dins la dictadura brasilera.
Definit com a “democràcia corinthiana” pel periodista esportiu Juca Kfouri i el
publicista Washington Olivetto, el moviment va rebre el suport massiu
d'intel·lectuals i lluitadors contra la dictadura, com els cantants Rita Lee i
Jorge Ben, l'arquitecte Oscar Niemeyer i el sindicalista i dirigent del Partit
dels Treballadors (PT) Lula da Silva, president del país entre 2003 i 2011 i
aficionat del Timao.
Sócrates, capità del
Brasil al Mundial d'Espanya de 1982 i titular també amb la selecció en el de
Mèxic de 1986, resumia en una entrevista l'inici de la democràcia corinthiana:
“Vam abolir el procés que existia al futbol, on els dirigents impedien que els
jugadors es fessin adults. Al principi hi va haver ansietat entre els meus
companys, que no estaven acostumats a expressar-se, a decidir. Però en van
aprendre i es van preparar per afrontar la seva professió i la seva vida”. La
gestió autoritària, dictatorial, del Corinthians havia saltat pels aires, en un
avançament del que succeiria pocs anys després al país.
Missatges polítics
La pressió popular
va forçar el règim presidit per Joao Baptista de Oliveira a convocar eleccions
per escollir els governadors estatals el 1982. Els jugadors del Corinthians
s'hi van implicar i van lluir el lema “Dia 15, voti” a la samarreta, per animar
la població a concórrer a les urnes el 15 de novembre. A Sao Paulo, com a Rio
de Janeiro, l'oposició democràtica va imposar-se. Aquell any, el Corinthians va
guanyar el campionat paulista -lluint la paraula “democràcia” a la samarreta- i
va estar a punt d'aconseguir el títol nacional. El 1983 hi havia el temor que
una derrota a la final del torneig paulista signifiqués la fi de la democràcia
corinthiana i això va portar els jugadors a sortir al terreny amb el lema:
“Guanyar o perdre, però sempre amb democràcia”. Finalment, el Timao va
imposar-se al Sao Paulo, gràcies a un gol de Sócrates.
El mateix 1983, un
senador va endegar la campanya “Directes ja”, per exigir l'elecció directa del
president brasiler, amb el vot de la ciutadania i sense la tutela militar.
Lògicament, la plantilla del Corinthians no se'n va quedar al marge i per
iniciativa del publicitari Washington Olivetto, que era el vicepresident de
màrqueting del club, van lluir els missatges “Directa ja” i “jo vull votar al
president” en les seves samarretes. El 16 d'abril de 1984 més d'un milió de
persones van manifestar-se a Sao Paulo per exigir l'elecció directa del cap
d'estat. La proposta s'havia de votar al congrés nou dies més tard i Sócrates
va aprofitar la gernació per proclamar que renunciaria a jugar a Itàlia -estava
compromès per fitxar amb la Fiorentina- si la iniciativa tirava endavant.
El 25 d'abril, el
Congrés va declinar acceptar l'elecció directa del president i, poc després,
Sócrates deixava el futbol brasiler per anar al potent calcio italià, etapa que
va aprofitar per llegir Gramsci en llengua original i estudiar la història del
moviment obrer, segons va afirmar ell mateix. Era l'inici del final de la
democràcia corinthiana. Altres emblemes del moviment també van deixar el club
la mateixa època, com Casagrande (1984) i Wladimir (1985). El moviment es va
extingir el 1985, quan Pires va deixar la presidència del Corinthians i la
llista que donava suport a la democràcia corinthiana va perdre, enmig
d'acusacions de frau, les eleccions. La resta de grans clubs brasilers,
espantats pel model horitzontal del Timao, havien fet tot el possible
per desqualificar-lo. El mateix any, però, es va acabar la dictadura militar
brasilera.
Un llegat de
compromís
El millor resum del
que es considera el major moviment ideològic de la història del futbol del país
el va fer Sócrates al llibre Democracia Corinthiana: A Utompia em Jogo,
escrit amb el periodista Ricardo Gozzi. “Vam aconseguir demostrar-li al públic
que qualsevol societat pot i ha de ser igualitària. Que podem desprendre'ns
dels nostres poders i privilegis en benefici del bé comú. Que hem d'estimular
que tots es cohesionin i que puguin participar activament en els designis de
les seves vides. Que l'opressió no és imbatible. Que la unió és fonamental per
superar els obstacles difícils. Que una comunitat només pot fructificar si
respecta la voluntat de la majoria dels seus integrants. Que és possible
donar-se les mans”.
Fora del
Corinthians, Sócrates va seguir escampant missatges polítics i al Mundial de
Mèxic de 1986 va lluir cintes al cap amb el lema “Pau” o “Reagan Assassí” [en
referència a l'aleshores president dels EUA]. Retirat del futbol va exercir de
metge -s'havia llicenciat durant l'etapa com a jugador i per això l'anomenaven el
Doctor- i va morir el 4 de desembre de 2011, als 57 anys. Aquell dia, el
seu Timao es va proclamar campió brasiler en un partit contra el
Palmeiras. Abans, desenes de milers de persones van aprofitar el minut de
silenci per rendir-li homenatge, amb el puny alçat en record a un futbolista
que, més enllà del seus èxits, sempre serà recordat pel seu compromís social i
polític i per la lluita contra la dictadura.
*Article publicat a la web de la DIRECTA l'1 de juliol de 2014.
