Una estona d’alegria. Uns minuts per xalar. Unes hores sent feliç. Potser un dia sencer per oblidar els problemes, per no pensar en l’ocupació. Potser sí que el futbol és l’opi del poble, però de tant en tant hi ha gent que necessita d’aquest opi per tirar endavant, per il·lusionar-se, per veure que sí, que la vida val la pena. I el triomf del Barça ahir contra el Manchester United en la final de la Lliga de Campions de futbol va provocar un esclat de felicitat entre molts palestins, pràcticament entre la meitat de la població de Jerusalem Est, la franja de Gaza i Cisjordània.
Futbolísticament parlant, Palestina és un país dual. Com a persones mediterrànies que són, els palestins viuen l’esport de la pilota amb passió, però sembla que només tenen ulls per a dos equips: el Barça i el Reial Madrid. La resta pràcticament no existeix. Mentre que el reguitzell de clàssics –partit de lliga, final de la Copa del rei i semifinals de la Champions- van provocar que els bars i cafès locals s’omplissin de gom a gom i visquessin una rivalitat total, ahir la cosa va ser una altra història.
Els locals estaven plens, però el domini blaugrana era aclaparador. Hi havia moltíssimes banderes i samarretes del Barça (moltes falses, això sí), i enmig de tots s’hi trobava en Khaled, probablement l’únic sincer aficionat del Manchester United que hi havia al cafè Evil de Ramal·lah. Uns 400 palestins omplien un local amb diversos espais on l’ambient, mitja hora després de començar el partit, era carregadíssim. Bàsicament perquè aquí la llei antitabac encara és lluny d’arribar i tothom fumava narguil (les pipes d’aigua).
D’altra banda, però, tot i que Ramal·lah és de les ciutats palestines més occidentalitzades i amb una nombrosa colònia cristiana, era impossible trobar una trista birra al cafè. Veure el partit envoltat de palestins i consumint sucs de taronja (naturals!) va ser una experiència estranya i malgrat que el balanç va ser molt bo, tinc clar que l’Estrella tornarà a ser una companya fidel quan torni per terres catalanes i miri el Barça.
Abans de començar, l’ambient era similar al que es pot viure a Catalunya. Els nervis i la tensió es palpaven. El gol de Pedro va ser com un alliberament, però l’empat de Rooney va calmar les coses. El descans servia per parlar amb els assistents. Així, l’Alaa m’explicava que sempre havia seguit el Barça i que li agradava el seu estil perquè “sempre ataca i només pensa en guanyar jugant bé”. Els seus companys Mohammad i Issam reconeixien que eren del Madrid però que ningú podia competir amb el Barça de Guardiola.
El fet de parlar amb un periodista i que fos de Barcelona els feia molta gràcia, fins al punt que tots explicaven que jugaven a futbol i que el seu somni era incorporar-se al grup de Guardiola. A partir d’aquí, em demanaven si podia fer venir algun tècnic del club perquè veiés fins a quin punt tenien talent i es mereixien aquesta oportunitat. Òbviament, els hi havia de comentar que la meva capacitat d’influència era bàsicament nul·la.
La segona part va tenir menys història. Els gols de Messi i Villa van sentenciar el matx i van donar un nou títol al nostre equip. Des del 3 a 1, els càntics no van deixar de sonar i durant una estona, unes hores, Palestina va esclatar de felicitat. En acabar, tocava sortir als carrers –deserts durant el partit- amb els cotxes i fer sonar els clàxons sense parar. I Al-Manara, la plaça cèntrica més emblemàtica de Ramal·lah, va ser el punt de trobada dels culers de la ciutat. Va ser la Canaletes palestina.
L’Alaa, en Khaled, en Mohammad o l’Issam em van explicar que ells estan bojos pel futbol, com la majoria dels seus compatriotes. I que sí, que veure un partit dels seus ídols els serveix per oblidar-se dels problemes, per no pensar en l’ocupació. Que els encanta gaudir, xalar, cantar i cridar com a nosaltres. I que mentre ho fan se senten normals, lliures, en pau. Un seguit de sensacions que, per desgràcia, la majoria de dies no poden experimentar perquè topen amb la crua realitat de patir una ocupació que intenta escanyar-los constantment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada