La repressió continuada no atura la consolidació de la revolució zapatista

La població indígena de Chiapas segueix patint desplaçament forçats i amenaces governamentals

Falten pocs minuts per a les 8 del matí d’un divendres d’agost. Al campament de Huitepec, ubicat a 3.000 metres d’altura en una reserva ecològica zapatista i a pocs quilòmetres de San Cristóbal de las Casas –la capital de la regió de los Altos, a Chiapas (Mèxic)-, l’activitat tot just comença. Genaro –nom fictici per qüestions de seguretat- s’encarrega de preparar el foc que escalfarà el primer cafè del dia i aprofita per explicar què ha suposat per a ell la revolució zapatista: “L’aixecament del 1994 ens va permetre recuperar la dignitat, l’orgull de ser indígenes, alçar la veu per dir que ja n’hi havia prou de discriminació i oblit. Des d’aleshores hem avançat molt i ens organitzem de forma autònoma, però la repressió per part de l’Estat mexicà continua”.

Campament d'Huitepec. 

Sense aquestes amenaces la presència de Genaro i els seus companys del municipi de Tenejapa al campament no seria necessària. La reserva ecològica és desitjada pel govern estatal de Chiapas, que fins no fa gaire intentava expulsar-los, amb l’objectiu d’apoderar-se dels ingents recursos naturals –bàsicament fusta i aigua- que hi ha. Darrerament, però, les tasques de vigilància que fan per torns els zapatistes de la regió es limiten a impedir la tala sense permís d'arbres.

Chiapas és un dels estats mexicans en què els índexs de pobresa són més elevats, dada que contrasta amb la riquesa forestal, hidríca i mineral d'un territori tradicionalment espoliat per transnacionals. El que passa a Huitepec no és l'excepció. Segons dades del Centro de Investigaciones Económicas y Políticas de Acción Comunitaria (CIEPAC) , només en els darrers 12 anys, les autoritats del país han atorgat 28.000 concessions d'extraccions a empreses mineres estatunidenques canadenques i britàniques, una part significativa de les quals actuen a Chiapas.

Consolidació d’un model propi

Moltes coses han canviat a Chiapas des que l’1 de gener de 1994 milers d’indígenes van participar en l’aixecament armat de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN), que va agafar per sorpresa el govern mexicà, en aquell moment presidit per Carlos Salinas de Gortari. 12 dies de guerra oberta, que va acabar en gran part a causa de la monumental mobilització de la societat civil del país, donarien pas a un període de negociacions, que culminarien amb els Acords de San Andrés (1996). L’incompliment per part governamental d’un pacte que, entre d’altres aspectes, implicava el reconeixement de l’autonomia dels pobles indígenes mexicans, va suposar que les zapatistes decidissin passar a exercir els seus drets i es van començar a articular els municipis autònoms en rebel·lia, l’embrió d’una administració paral·lela en què l’executiu oficial –per dir-ho d’alguna manera- no hi juga cap paper ni hi presta cap servei.

Caracol d'Oventic. 

Partint d’una democràcia participativa i comunitària, en què les decisions es prenen per assemblea i les autoritats estan obligades a obeir el poble i no al revés –el famós mandar obedeciendo-, les zapatistes han anat consolidant un model propi, aconseguint millores notables per a la població indígena que viu als territoris autònoms -entre 55.000 i 100.000 persones, segons les fonts; Chiapas té 5 milions d'habitants- en àmbits com l’educació, la sanitat o la producció i comercialització de productes comunitaris, normalment a través de cooperatives –posteriorment és l’assemblea la que decideix a què es destinen els recursos obtinguts. El model, però, no ha estat mai acceptat per l’administració mexicana.

Les Juntas de Buen Gobierno (JBG), que s’ubiquen als Caracoles –les capçaleres de les cinc regions zapatistes de Chiapas- i estan formades per representants dels municipis autònoms, són la més alta instància governamental zapatista i només del 2009 al 2012 han denunciat més de 30 casos d’amenaces, desallotjaments, provocacions i empresonaments a bases de suport de l’EZLN –els civils zapatistes, per entendre’ns- segons les dades recollides per l’organització Enlace Civil. Un exemple de la repressió és el desplaçament forçat que van patir recentment 83 persones de les comunitats Comandante Abel i Unión Hidalgo, segons va denunciar en un comunicat del 24 de setembre el Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de las Casas, ubicat a San Cristóbal. Les desplaçades, que havien estat amenaçades i agredides per grups armats, s'han instal·lat a d’altres comunitats zapatistes. L'allunyament dels focus mediàtics internacionals no impedeix que la revolució zapatista segueixi ben viva, malgrat la repressió. Des de Huitepec, Genaro conclou que ell i els seus companys seguiran intentant “construir un món més just i igualitari per a tothom”. Com ha repetit el Subcomandante Marcos, ja no és possible un Mèxic sense [tenir en compte] els indígenes.  

*Article publicat al número 288 del setmanari DIRECTA, 3 d'octubre de 2012.