Nova York. Seu de l’Organització de les Nacions Unides. Enmig d’un ambient que desprèn transcendència, l’Assemblea General escolta el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmoud Abbas, per després decidir si accepta l’Estat palestí com a membre de l’ONU, encara que només com a observador i, per tant, sense dret a vot. És el moment culminant d’un pla dissenyat fa dos anys, amb persones com Saeb Erekat, l’etern negociador de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), i Salam Fayyad, el tecnòcrata primer ministre de l’ANP i exalt càrrec del Banc Mundial, com a estrategues destacats. L’alta política i una tensa batalla diplomàtica entre els palestins, els israelians, els seus aliats estatunidencs i la sempre dubitativa UE han protagonitzat un procés que, d’entrada, tothom sap que no canviarà res sobre el terreny a curt termini. Ha estat una iniciativa d’alguns dirigents palestins, que han evitat preguntar al seu poble què en pensava de tot plegat.
L’escena descrita a les primeres línies, es viurà d’aquí uns dies. No hi ha mitjà que no hi dediqui articles, reportatges, entrevistes i anàlisis. És el nou capítol del sempitern conflicte estrella de l’Orient Pròxim. Molts palestins, però, no veuen gens clara la jugada i, sobretot, lamenten que els seus factòtum, un cop més, els hagin ignorat. I parlo de persones que fa molts anys que lluiten –de forma no violenta- contra l’ocupació israeliana, que volen viure en llibertat, però que no confien en uns dirigents que, bàsicament Mahmoud Abbas, han reconegut que l’objectiu de demanar el reconeixement de l’ONU és poder tornar amb més forçar a la taula de negociacions amb Israel.
“Penso que no tenim una veritable resistència popular. Tenim alguns models esporàdics de persones que confronten l’ocupació i l’exèrcit israelià per denunciar la confiscació de terres i el mur, però des de la creació de l’ANP [arran dels acords d’Oslo], els polítics han agafat el control i han intentat acabar amb els moviments de base”. Qui així s’expressa és Jamal Juma, veterà activista palestí i coordinador de la campanya de base Stop the Wall, l’objectiu principal de la qual és que la barrera de formigó que penetra i divideix Cisjordània sigui desmantellada i que s’indemnitzi els afectats pels danys que els ha provocat.
La resistència palestina s’ha institucionalitzat, que és un eufemisme per dir que gairebé ha desaparegut, segons comenta el propi Juma. Els casos de Bil’in, Nabi Saleh, Al Walajeh –comentats prèviament en aquest blog- o l’exemple de la Primera Intifada són importants perquè permeten tenir una massa de ciutadans preparats per actuar quan hi hagi una nova revolta important contra l’ocupació, en opinió del coordinador d’Stop the Wall. “L’Autoritat Palestina diu que dóna suport a la resistència popular no violenta, però l’únic que fa és intentar dividir-la i cooptar els seus líders per utilitzar-los en funció dels seus interessos. Com es pot dir que es dóna suport a la resistència i prohibir als palestins que viuen a les zones A [sota control administratiu i de seguretat palestí] participar en manifestacions que confronten l’ocupació”, explica l’activista.
Ciutadans de Ramal·lah participen en manifestacions cap al check-point de Qalàndia –òbviament controlat per Israel- en dies emblemàtics com la Nakba -15 de maig, la catàstrofe que commemora la creació de l’Estat d’Israel i l’expulsió i fugida de 650.000 palestins de les seves cases- i la Naska –5 de juny, la desfeta que recorda la derrota àrab en la guerra de juny del 1967-. Però per participar-hi s’han de reunir a Qalàndia, ja que si intenten marxar des de Ramal·lah conjuntament la pròpia Autoritat Palestina utilitzarà els seus propis policies per impedir que arribin al destí i s’enfrontin amb els soldats hebreus.
"Algun dia guanyarem"
Jamal, com tanta altra gent d’esquerres, no veu amb bons ulls el moviment d’Abbas, Fayyad i companyia. No confia en l’ONU. No vol sentir a parlar de crear un Estat palestí basat en les fronteres del 1967, però amb “els intercanvis territorials necessaris”, l’expressió que exposa l’annexió a l’Estat jueu dels principals assentaments. I és que això, bàsicament, suposa “reconèixer” els assentaments, que són il·legals segons la legislació internacional. També lamenta que s’estigui oblidant els refugiats, i el seu dret al retorn i els palestins que viuen a l’estranger. “Ja no ens hem de dedicar a negociar, sinó que només hem de veure com la legislació internacional s’aplica i s’acaba l’ocupació i es desmantellen tots els assentaments”.
Malgrat les crítiques que reparteix a totes bandes, parlar amb en Jamal Juma és encoratjador. I és que està convençut que l’avanç de les revoltes àrabs –tot i que encara no sabem com acabaran- també contribuirà a portar de nou una resistència de masses a Palestina, amb manifestacions multitudinàries que acabaran amb l’ocupació. “Tard o d’hora, guanyarem”, afirma. Partidari de la solució binacional –un únic estat a tot el territori amb igualtat de drets per a tots els ciutadans-, recorda que la legitimitat de l’ANP és totalment qüestionable. Des del 2005 no es fan eleccions presidencials i les darreres legislatives van ser un any més tard –i guanyades per Hamàs, desallotjat del poder el 2007 i des d’aleshores controlant amb mà de ferro Gaza- perquè tots els comicis posteriors s’han anat postposant. Però els qui dominen les institucions encara que creuen que representen el poble palestí, al qual, però, ni pregunten ni ajuden a resistir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada