L'austeritat allunya l'Estat espanyol de Finlàndia i l'apropa a Somàlia

L'Índex d'Estats Fallits mostra un creixent retrocés de l'estabilitat d'Espanya, fonamentalment per l'augment de la pobresa i les desigualtats econòmiques

Els sis milions de persones a l'atur, l'empitjorament constant de les condicions laborals de la majoria de la població que sí que té feina, la progressiva i continuada degradació dels principals serveis públics a causa de les retallades i la creixent desigualtat social són algunes de les principals conseqüències de la política d'austeritat a ultrança que des de fa més de tres anys apliquen el govern espanyol i, en gran mesura, els executius autonòmics i locals. Entre d'altres coses, aquest còctel s'ha traduït en una creixent mobilització social i, segons la majoria de les enquestes, contribuirà a la major sacsejada del mapa polític, tant estatal com del Principat, des de la transició, amb la fi del bipartidisme en elcas espanyol i la probable substitució de CiU per ERC com a partit hegemònic català. L'austeritat sense límits té altres conseqüències que sovint són ignorades en el debat mediàtic, com són convertir-se en un estat amb una pau cada cop més qüestionable i on l'estabilitat és cada cop menys segura.

És evident que l'Estat espanyol no és Somàlia -exemple paradigmàtic d'estat fallit-, però

 les creixents retallades i el progressiu empitjorament de la situació econòmica de la majoria de la població l'estan allunyant imparablement dels països més estables del planeta que trobem fonamentalment al nord d'Europa. Segons l'Índexd'Estats Fallits (FSI, en anglès), publicat fa unes setmanes i elaborat per l'ONG estatunidenca The Fund for Peace, l'Estat espanyol és estable, però si l'any passat ocupava la posició 153 enguany és a la 149, en un rànquing on el número 1 i, per tant, principal estat fallit del planeta és Somàlia. Com a principal antagonista hi ha Finlàndia, en la darrera posició (178), just per darrere de Suècia. Paral·lelament a l'FSI, fa unes setmanes es va publicar el Global Peace Index (GPI), que vaig analitzar en una entrada i on es reflecteix que l'Estat espanyol i la resta de PIIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda i Grècia) han vist retrocedir sensiblement el seu nivell de pau des de l'esclat de la crisi i l'aplicació de retallades salvatges.

L'FSI analitza 12 variables i en cada una de les quals els estats analitzats reben un 10 de puntuació si es considera que són fallits en aquest àmbit i un 1 si són totalment estables. Espanya obté una puntuació de 44,4, millor que les de Grècia (50,6) o Itàlia (44,6), però pitjor que Lituània (43,0), Polònia (40,9), Portugal (32,6), Eslovènia (32,3) o Irlanda (24,8). Les categories en què l'Estat espanyol obté una pitjor puntuació són elits fracturades -en el sentit que líders locals i nacionals participen en una arriscada política per obtenir algun guany polític i perjudicant el contracte social- amb un 6,0, la group grievance -en referència a què si hi ha tensió i violència entre grups l'Estat no pot garantir la seguretat, de manera que pot aparèixer por i violència addicional- amb un 5,8, la pobresa i el declivi econòmic amb un 5,5 i el desenvolupament econòmic desigual, amb un 4,1.

És a dir, on pitjor puntuat està l'Estat espanyol és en àmbits que tenen una relació directa amb la situació econòmica, que ha empitjorat acceleradament des del 2008 amb unes mesures d'austeritat seguides a cegues pels governs de Zapatero i Rajoy a nivell estatal i, durant molt de temps, pels d'Artur Mas al Principat, Francisco Camps i Alberto Fabra al País Valencià, i José Ramón Bauzá a les Illes. L'FSI considera Espanya un estat amb capacitat per suavitzar uns xocs -en aquests cas econòmics i socials- que en països en pitjor situació provocarien una caiguda molt més accentuada, però és evident que a mesura que la població exclosa cada cop és més alta i que les desigualtats socials no estan deixant de créixer aquesta capacitat d'esmorteïment es veurà reduïda i, probablement, l'any vinent la puntuació a l'índex sigui encara pitjor, amb variables com la fuga de cervells i emigració on el 3,0 obtingut enguany es veurà clarament superat.

El GPI alertava que del “creixent risc” que els “6 milions d'aturats participin en protestes significatives”, mentre que a nivell continental recalcava que s'està coent una “crisi política” a la superfície de l'eurozona a causa de les polítiques d'austeritat. La Troika -Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional- segueix dictant mesures econòmiques neoliberals, que accentuen les desigualtats i perpetuen una precarietat creixent entre la població assalariada, mentre que el govern de Rajoy lluny d'intentar algun cop de timó que refermi la seva sobirania, es limita a complir el que li ordenen i augmentar, això sí, la despesadedicada a reprimir la població, amb l'adquisició de nou material antiavalots. No fos cas que la ciutadania pretengui canviar les coses amb mobilitzacions massives. Si ho fan, es tracta de posar-los la por al cos perquè tornin a casa. Mentrestant, rànquings independents com el GPI o l'FSI constaten com la convergència amb els països nòrdics, on l'estat del benestar malgrat algunes retallades segueix existint, ja és, directament, una utopia. 

“És impossible que hi hagi una tercera intifada palestina sense unitat”

Entrevista a Salah Jamal

Salah Jamal (Nablus, 1951) és un metge, historiador i escriptor d’origen palestí. Acaba de publicar ‘Allò que cal saber sobre els àrabs’ (Flor del viento), una obra pedagògica i divulgativa que serveix per desmuntar els prejudicis i els tòpics que ha creat Occident al voltant de la cultura i la societat àrabs. Establert a Barcelona des de fa més de quatre dècades, mai no ha abandonat el compromís amb les seves arrels i ha canalitzat el seu activisme a través de múltiples xerrades i llibres, com el ja clàssic ‘Palestina, ocupació i resistència’ (Flor del viento). Jamal es mostra molt crític amb el paper de l’Autoritat Palestina, uns ens que considera corrupte i responsable del control exercit sobre la població de Cisjordània en benefici de l’Estat d’Israel. Espera que les revoltes àrabs acabin beneficiant, també, la causa palestina, amb l’arribada al poder de governs escollits democràticament que deixin d’instrumentalitzar aquesta lluita simplement per desviar l’atenció dels seus problemes interns.

El desconeixement mutu entre les societats àrab i europea que relates al llibre encara condiciona les relacions entre ambdues?

Sens dubte. Quan no es coneix una persona, sembla que hi hagi una tanca davant d’ella. El desconeixement pot provocar la por i, d’aquesta, en pot sorgir la xenofòbia. En tot cas, el desconeixement és recíproc i, de prejudicis, n’hi ha a tot arreu. Per exemple, al Pròxim Orient, encara perdura certa imatge dels occidentals com a persones brutes. Aquesta idea prové de l’època de les croades, quan entraven sense rentarse, després dels viatges i les guerres, al Sant Sepulcre de Jerusalem, el lloc més sagrat del cristianisme.

Creus que les revoltes dels darrers anys serviran per fer avançar la societat àrab?

Confiava molt en les revoltes àrabs, sobretot en la tunisiana i en l’egípcia, perquè van ser pacífiques i han servit perquè s’implantin règims democràtics en aquests països, que ara viuen les dificultats pròpies d’un període de transició, però no sé que passarà a Síria. Al principi, estava encantat amb la revolta siriana, perquè era pacífica i es basava en grans manifestacions, però ara és evident que hi ha un conflicte armat i, històricament, aquestes situacions han acabat desembocant en règims dictatorials. Tal com estan les coses, si cau el cruel règim sirià, quina és l’alternativa? Temo que hi hagi una guerra inacabable entre ètnies, religions, grupuscles armats... Aniríem cap a una somalització de Síria, que tindria conseqüències a Palestina, Jordània i l’Iraq i aprofundiria les divisions internes d’aquests països, cosa que acabaria reforçant Israel.

Durant les dècades del 50 i el 60, el panarabisme era un moviment que aglutinava gran part de la societat àrab. Malgrat les diferències evidents, l’islamisme polític juga un paper similar avui dia?

Malauradament, sí. Totes les ideologies laiques, com el panarabisme de Nasser o el que representava el partit Baas a diversos països, han caigut i, ara, el que surt amb força a l’escenari del món àrab és l’islamisme moderat, representat pels Germans Musulmans a Egipte o per Enhada a Tunísia. Actualment, és l’únic corrent que compta amb una organització i una infraestructura preparada per a l’assalt al govern de tots els països àrabs. És cert que no duen a terme polítiques socialitzants –com sí que feien els governs panarabistes– i que, en l’àmbit econòmic, suposen una continuïtat amb els dictadors enderrocats, però fan gala d’un valor molt important dins el món àrab, l’honestedat. A Egipte, per exemple, els Germans Musulmans tenen una xarxa d’assistència social enorme i, tot i que no fan una tasca de justícia social, com a mínim, no són corruptes, a diferència dels règims anteriors. L’honestedat, la transparència, la xarxa d’assistència i el contacte continu amb la gent són factors molt importants en les societats depauperades que expliquen la força dels islamistes.

Quines conseqüències creus que tindrà l’arribada de formacions islamistes al poder per a la situació a Palestina, tenint en compte que Hamàs també forma part d’aquesta família política?

Crec que els canvis beneficiaran la població palestina, perquè els règims àrabs dictatorials només la instrumentalitzaven quan tenien problemes interns, però, a l’hora de la veritat, no li donaven un suport real i impedien grans mobilitzacions a favor de la causa palestina, per la por que acabessin derivant en revoltes internes contra els seus governs. Amb l’arribada de la democràcia, qui mana i pressiona és la població i, si els nous governs àrabs es desvien i no defensen realment la causa palestina, que aglutina la població dels països de la regió, el poble es mobilitzarà, prendrà el carrer i podrà votar per canviar el govern.

El reconeixement de Palestina com a Estat observador a l’ONU canviarà alguna cosa?

Sobre el terreny, no canvia res, com demostra el fet que, només unes hores després que s’aprovés el reconeixement, Netanyahu (primer ministre d’Israel) anunciés la construcció de milers d’habitatges nous a les colònies de Cisjordània. Israel es continua passant pel forro totes les lleis i resolucions internacionals, perquè té força i pensa que la història està amb ells. Però estan equivocats, estan obrint el camí cap a la desaparició de l’Estat d’Israel tal com és avui. L’expansió de les colònies fa inviable la creació d’un Estat palestí, perquè no tindria continuïtat territorial. L’única sortida és un Estat únic i democràtic de tots els ciutadans. Avui, els palestins ja són la majoria de la població entre el mar Mediterrani i el riu Jordà. Israel s’ha convertit en un Estat racista i de l’apartheid, amb una minoria que governa la majoria i, en molts casos, no li permet votar, una minoria que ocupa la majoria. Quan hi ha mobilitzacions importants o algun aldarull, Israel imposa el toc de queda a les ciutats palestines. Quin país democràtic du a terme aquests càstigs col·lectius?

Durant la campanya de les eleccions israelianes del gener, la qüestió palestina va ser un tema més aviat secundari. La sensació és que ja s’han oblidat del poble palestí...

La culpa és nostra, de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), que és un règim corrupte. Com a autoritat ocupant, hauria de ser Israel qui s’encarregués dels serveis als territoris palestins, però s’estalvia de fer-ho per l’existència de l’ANP, que rep diners del món occidental que acaben ajudant Israel. La societat israeliana acaba estant al marge de la qüestió palestina perquè hi ha l’ANP, que li assegura la tranquil·litat i la seguretat a Cisjordània: que no hi hagi manifestacions ni aldarulls ni vagues... Per tant, el que cal fer és dissoldre l’ANP, dur a terme una nova intifada i que sigui Israel qui assumeixi la gestió de Cisjordània i Gaza, fet que li provocaria una crisi econòmica perquè no podria assumir les despeses. Aleshores, la qüestió sí que entraria a la campanya electoral. D’altra banda, la gent palestina ha d’aprofitar aquesta situació per reclamar a les autoritats palestines que formin un govern d’unitat entre Cisjordània i Gaza. Si aquesta unitat no arriba mai, jo no puc criticar els règims àrabs d’entrada, quan el meu país està totalment desunit. És impossible que hi hagi una tercera intifada sense unitat, fracassaria en quatre dies. Les dues intifades que hi ha hagut fins ara han sorgit de la població palestina unida, cosa que ara no passa.

Deies que els governs de la UE han de ser valents. Si ens fixem en el govern més proper, el de la Generalitat, Artur Mas va dir a Boston que Catalunya s’havia d’aliar amb Massachussets i Israel. Això no és una manera de legitimar Israel i d’obviar els problemes del poble palestí?

N’hi ha que encara viuen a la dècada de 1950 i no es pregunten en detriment de qui han creat el seu Estat. Hi ha una anècdota relacionada amb aquest tema, del llibre Jordi Pujol y los judíos. Construir la Tierra Prometida. En una conferència a Tel Aviv, Pujol va dir que estava molt bé que Israel hagués creat el seu Estat, però va advertir que, en aquest lloc, ja hi havia gent abans i que també tenia dret a ser-hi. Doncs, la xerrada es va acabar aquí. Els israelians estaven enfurismats pel que havia dit. I a Catalunya, encara hi ha gent que es pensa que el poder mundial és a mans dels jueus i que Catalunya ha de buscar la independència agafat de la maneta del sionisme perquè té un lobby als EUA.

Creus que, des d’Occident, es tendeix a sobrevalorar el poder de les xarxes socials virtuals en detriment de la xarxa social real?

Sí, per una raó molt senzilla. Envien un periodista allà, es connecta a les xarxes socials universitàries, va a una manifestació d’estudiants i es pensa que tot Egipte és així. A Egipte, realment, no hi havia cap partit polític amb infraestructura excepte els Germans Musulmans. I durant les eleccions, es parlava de la importància dels joves amb el Facebook –que existien–, però els Germans Musulmans tenen les mesquites i això és el seu Facebook, que encara és més potent. Estan en contacte continu amb el poble, mentre que els joves que tenen Facebook són 100.000 universitaris. Què és, això, davant de milers de mesquites? Per això, les eleccions van demostrar que les mesquites guanyen el Facebook.

Creus que la lectura que es fa del món àrab per part d’intel·lectuals i periodistes és esbiaixada?

Fa molts anys que sóc aquí i m’hagués agradat llegir assajos propers a la realitat per part d’intel·lectuals que hagin visitat el món àrab. Llegia les notícies de Mali d’un periodista que escrivia des d’Algèria, a 2.700 quilòmetres. És un exemple que mostra que, molt sovint, s’escriu sobre un país determinat des de lluny. Molts cops, ens expliquen la realitat d’un país sense haver-lo trepitjat. Moltes de les informacions que ens arriben des d’allà estan mancades de base. Per explicar el perquè de les coses d’un país, cal viure-hi una bona temporadeta i parlar amb la gent, no únicament amb els que saben anglès. Així, moltes vegades només s’arriba a les elits i als universitaris. A Tunísia i a Egipte, s’ha demostrat que la universitat no mana. Encara hi ha periodistes que, per parlar del món àrab, agafen el llibre d’Ali Bei, escrit a principis del segle XIX.

*Entrevista feta conjuntament amb Carles Masià i publicada al número 314 del setmanari DIRECTA, 24 d'abril de 2013. La fotografia és de Maria Zendre. 

L’etern engany dels parcs temàtics

Els fracassos sonats no vacunen l'administració contra els macrocomplexos d'oci, que continuen sent beneïts amb lleis fetes a mida

L’escassa o nul·la rendibilitat econòmica, el fort impacte ambiental i territorial -que es tradueix, entre altres coses, en un ingent consum d’aigua i en la urbanització de paratges generalment protegits–, els reiterats incompliments de les primigènies promeses de creació de milers de llocs de treball o l’aposta per un model d’oci basat en el consum i en una uniformització que ignora les particularitats autòctones són alguns dels nombrosos trets que comparteixen els parcs temàtics i els macrocomplexos d’oci i del joc existents o projectats als Països Catalans. Port Aventura (Vila-seca i Salou) i Terra Mítica (Benidorm) són els únics parcs temàtics en funcionament al país i, tot i que el seu balanç global dista molt de poder ser considerat positiu, durant els darrers anys, s’està vivint un boom de projectes similars arreu del territori, sempre amb el suport entusiasta del govern autonòmic de torn. A l’hora de la veritat, després de presentacions a so de bombo i platerets en què es posen damunt la taula xifres mastodòntiques, molts d’aquests macrocomplexos acaben convertits en fum, sense que se n’hagi aixecat ni una paret.

Si ens centrem en l’última dècada, el primer projecte d’aquest tipus que va aparèixer a escena va ser Gran Scala, el complex presentat el 2007 per un opac consorci anomenat International Leisure Development (ILD) i que havia d’omplir el municipi d’Ontinyena de casinos, hotels i parcs temàtics, a banda de donar feina a desenes de milers de persones. A l’hora de la veritat, res de res. Eurovegas, Ferrari World o el parc d’atraccions que els danesos Theme Park Group promovien a Campos (Mallorca) també són grans complexos que no s’han arribat a executar. Impulsat pel magnat dels casinos de Las Vegas Sheldon Adelson, Eurovegas pretenia acabar de trinxar el delta i el Parc Agrari del Llobregat per aixecar-hi una ciutat del joc. Malgrat les facilitats que li posava la Generalitat de Catalunya –disposada a fer unes lleis a mida–, el mes de setembre, el magnat nord-americà va anunciar que escollia Madrid.

Dos mesos més tard, es va fer pública la ruptura de les negociacions entre el govern valencià i els fons d’inversió Alrasoul Ltd, que, amb el suport del Banco Santander i Credit Suisse, promovia Ferrari World –un parc temàtic basat en l’elitista marca automobilística– al costat del circuit de Xest. Ecologistes del Grup d’Ornitologia Balear (GOB) van denunciar, el 2011, les intencions d’aixecar un parc d’atraccions a Campos i, des d’aleshores, no se n’ha sabut res més. Barcelona World –impulsat per l’especulador immobiliari valencià Enrique Bañuelos i beneït per la Generalitat, que va ser l’escenari de la presentació pública del projecte– i Tierra Santa –el parc temàtic religiós que, des de fa un parell d’anys, es vol fer a Mallorca– són els projectes que hi ha en marxa actualment, tot i que no sembla gens clar que s’arribin a fer.

Lleis a la carta

En general, els macrocomplexos d’oci esmentats han estat impulsats per entitats 

financeres, fons d’inversió o grups vinculats al negoci immobiliari, però l’administració pública també hi juga un paper proactiu adaptant la legislació als interessos de les promotores o, fins i tot, gestant directament el projecte, com van ser els casos de Port Aventura i Terra Mítica. El 1989, la Generalitat pujolista va aprovar la llei de centres recreatius turístics, que permetia la construcció del parc temàtic tarragoní, que obriria les portes sis anys més tard. La llei òmnibus (2011), entre altres coses, permet que projectes que siguin declarats d’“interès general” passin per damunt del planejament territorial vigent i es puguin ubicar en espais naturals protegits. A més, el govern d’Artur Mas va mostrar clarament que estava disposat a introduir alguns dels canvis legislatius que Adelson reclamava per instal·lar Eurovegas a Barcelona. L’executiu català ha reiterat la seva intenció de modificar la llei del joc perquè BCN World –presentat com l’alternativa a Eurovegas– pugui comptar amb els quatre o cinc casinos planificats a la primera fase del projecte.

A les Illes, el govern presidit per José Ramón Bauzá (PP) va aprovar, l’any passat, la nova llei de turisme, que permet que l’executiu autonòmic declari projectes d’“interès turístic” i que aquests s’instal·lin en sòl rústic o, fins i tot, protegit sense cap tipus de control urbanístic i ambiental. Tot i que no es farà, Gran Scala va deixar com a herència la llei de centres d’oci d’alta capacitat, validada pel parlament aragonès per fer possible, precisament, el complex d’ILD.

Comercialització de l’oci

En ple debat sobre Eurovegas, el col·lectiu La Trama Urbana –que aplega geògrafes

i sociòlogues especialitzades en la gestió urbanística i l’ordenació del territori– alertava, en un article, de les conseqüències de l’acolliment d’un “model de desenvolupament amb poc valor afegit, desconnectat de l’entramat socioeconòmic local i amb un nivell baix de redistribució dels beneficis generats”. La precarietat laboral, els salaris baixos i els acomiadaments –fonts sindicals han confirmat a la DIRECTA que Port Aventura està fent fora una dotzena de treballadores cada trimestre– són la norma d’un model que representa tornar a caure en l’aposta pel totxo i el turisme de masses.

Els parcs temàtics i els macrocomplexos d’oci només poden aspirar a una certa rendibilitat econòmica per les seves promotores si van lligats a una gran operació immobiliària, que impliqui la construcció d’hotels, camps de golf, centres de convencions, centres comercials... De fet, en aquests moments, el 30% dels ingressos de Port Aventura ja provenen dels hotels i del centre de convencions estrenat el 2009. Tot plegat no fa altra cosa que accentuar l’impacte territorial i ambiental d’un model difícilment sostenible, totalment depredador de recursos. Per fer-se’n una idea, el consum d’aigua per persona i dia a Port Aventura oscil·la entre els 277 i els 458 litres –segons dades de 2010 de la memòria ambiental del parc–, mentre que, a la ciutat de Barcelona, la xifra és de 114.

Terra Mítica. 

Més enllà dels impactes ambientals i territorials, els parcs temàtics signifiquen una “homogeneïtzació consumista, una pèrdua de la identitat pròpia, la comercialització de l’oci a gran escala i el triomf dels simulacres i les simulacions”, en paraules de l’arquitecte Albert Crosas, que ha escrit articles sobre la qüestió per a Ecologistes en Acció. En aquests instal·lacions, el paisatge i el món natural són desplaçats per l’artificial i la còpia. La pretensió de recrear indrets llunyans artificialment seguint un model nascut als anys 60 als Estats Units no busca res més que segrestar la turista durant dies, amb l’objectiu que consumeixi al resort, en detriment del comerç de proximitat lligat al territori. Tot això explica la creixent contestació social que generen aquest tipus de projectes, com demostren els col·lectius opositors a Gran Scala, Eurovegas, BCN World o Terra Mítica, que van decidir dir no al model especulatiu.

de la Generalitat

GRAN SCALA

El projecte que havia de revolucionar una àrea dels Monegros i la Franja es va convertir en un gran engany. ILD parlava, el 2007, de 17.000 milions d’euros d’inversió, 32 casinos, set parcs temàtics, hotels amb capacitat per a 25.000 persones, 250 botigues, 26.000 llocs de treball directes, 65.000 d’indirectes i 25 milions de visitants de cara a l’any 2020, un cop el macrocomplex del joc i l’oci estigués a ple rendiment. Avalat pel govern autonòmic de l’època, format per PSOE i PAR, que va aprovar una llei a mida de Gran Scala, el febrer de l’any passat el projecte d’ILD –formada per comissionistes i deutores d’Hisenda– es va convertir en fum ja que l’opció de compra sobre les 3.000 hectàrees que volia adquirir a Ontinyena no es va fer efectiva.

FERRARI WORLD

El mes de novembre, el govern d’Alberto Fabra (PP) va anunciar que descartava el projecte Ferrari World, el parc temàtic vinculat a la marca automobilística que el fons Alrasoul Ltd (30%) i els bancs Credit Suisse (60%) i Banco Santander (10%) projectaven al costat del circuit de Xest. Els promotors volien la cessió gratuïta de 400.000 metres quadrats de sòl públic i prometien una inversió de 1.000 milions d’euros i 2.000 llocs de treball, entre directes i indirectes. Abans que es trenquessin les negociacions, la Generalitat valenciana ja preparava canvis normatius per fer possible la “implantació de projectes urbanístics d’especial interès”, un altre cas de llei a la carta.

PORT AVENTURA

Després d’uns inicis tortuosos, amb la fallida implicació de la nord-americana Busch Inc i el hòlding Grand Península, que dirigia el posteriorment empresonat Javier de la Rosa, La Caixa es va implicar en el parc de Vila-seca i Salou, que es va començar a edificar el 1992 i va obrir portes el 1995. Port Aventura no va començar a donar beneficis fins al 2004, just quan Universal Studios va deixar el projecte. El 2009, La Caixa va vendre el 50% del parc al fons italià Investindustrial, que l’any passat va comprar la resta del capital. El 2012, el parc va rebre 3,7 milions de visitants i, un any abans, va guanyar 26 milions. Compta amb prop de 3.000 treballadores directes.

TERRA MÍTICA

Inaugurat per l’aleshores president autonòmic Eduardo Zaplana el 2000, el parc de Benidorm prometia 2.000 llocs de treball directes, 6.000 d’indirectes i 3,5 milions de visitants. Les xifres, però, mai no s’han complert. Pagat per la Generalitat valenciana, la CAM, Bancaixa i el Banc de València, ha perdut diners a carretades i ha suposat una despesa de més de 400 milions (200 dels quals, públics), que mai no s’han recuperat. Des de l’estiu passat, és propietat del grup Aqualandia i compta amb 175 treballadores, de les quals només una vintena tenen feina tot l’any.

*Article publicat al número 311 del setmanari DIRECTA, 3 d'abril de 2013. 

Un món, cada cop més conflictiu

El Global Peace Index reflecteix una disminució de la pau del 5% al planeta en els darrers cinc anys. Els estats més segurs són, fonamentalment, països petits del nord del centre i nord d'Europa. A l'Estat espanyol i la resta de rescatats per la UE la situació ha empitjorat notablement des de l'esclat de la crisi

“No es pot tenir cent per cent privacitat i cent per cent seguretat”. El president dels Estats Units, Barack Obama, va pronunciar aquestes paraules per intentar justificar els programes d'espionatge a milions de ciutadans europeus a través de les seves telecomunicacions. L'escàndol, revelat pel diari britànic The Guardian , constitueix l'últim exemple de la reculada de drets fonamentals per, suposadament, garantir la seguretat dels ciutadans, en un canvi de paradigma que arrenca amb els atemptats de l'11-S. Però lluny de la retòrica oficial dels governants occidentals, el món s'està convertint cada any en un lloc menys pacífic i segur. Així ho constata la darrera edició del Global Peace Index (GPI), un indicador que pretén quantificar la situació de la pau al planeta i que elabora des de fa sis anys l'Institut for Economics and Peace (IEP), una organització australiana. L'informe de l'IEP reitera que la majoria dels conflictes existents al món avui en dia són interns, mentre que els externs -entre estats- són cada cop més residuals. En aquest sentit, l'Anuari dels Processos de Pau 2013  que elabora l'Escola de Cultura de Pau de la UAB  és una bona eina per comprovar quins conflictes es mantenen actius actualment i en quin estat es troben.

Segons l'informe 2013 del GPI, el nivell de pau al món ha caigut un 5% des del 2008. No és

cap sorpresa que Síria sigui l'estat on la situació més ha empitjorat (un 70%) en cinc anys, seguit de Líbia (39%), Ruanda (31%) i Madagascar (27%). A l'altre costat de la balança, el Txad (16%), Haití (14%) i Geòrgia (12%) són els països on més ha millorat el nivell de pau en el darrer lustre. En total, en 48 estats la situació és millor el 2013 que cinc anys enrere, mentre que en 110 succeeix el contrari. Europa es manté com el continent més pacífic, però nombrosos estats del continent estan fent successius passos enrere. És el cas dels anomenats PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i l'Estat espanyol), els cinc rescatats en major o menor mesura per la UE. Tots obtenen una puntuació sensiblement pitjor que la del 2008 i l'IEP no té dubte a vincular el retrocés a les polítiques d'austeritat que, entre d'altres coses, estan disparant l'atur i les desigualtats socials als països del sud del continent.

El GPI és un valor entre l'1 i el 5 que s'obté després d'analitzar 22 variables que analitzen la pau interna (per exemple el nivell de criminalitat percebuda, el nombre de policies per cada 100.000 habitants, el nivell de crim organitzat o el nombre d'homicidis) i la pau externa a través d'indicadors com la despesa militar en % del PIB. Per tercer any consecutiu, Islàndia apareix com el país més segur del món (1,16), per davant de Dinamarca (1,21), Nova Zelanda (1,24), Àustria (1,25), Suïssa (1,27), Japó (1,29), Finlàndia (1,30), Canadà (1,31), Suècia (1,32), Bèlgica (1,34) i Noruega (1,36). Tot i que hi ha diferències notables entre aquests estats, comparteixen en general un percentatge baix de població reclusa, governs estables i una percepció baixa de la criminalitat.

A l'altre extrem, trobem Afganistan (3,44), Somàlia (3,39), Síria (3,39), Iraq (3,25), Sudan (3,24), Pakistan (3,11), RD Congo (3,09), Rússia (3,06), Corea del Nord (3,04) i República Centreafricana (3,03). La persistència de conflictes interns -en la majoria de casos-, elevats nivells de població presa són trets compartits per la majoria d'aquests països, que també presenten divergències notables. És evident que no té res a veure el que passa a Síria, amb gairebé 73.000 morts en la guerra civil durant l'any passat, amb la situació de Rússia, on es manté la tensió al nord del Caucas, però sobretot la percepció de la criminalitat és elevada i la població presa està molt per damunt de la mitjana europea.

Si posem al focus a Europa, l'informe posa èmfasi en vincular la crisi econòmica i l'empitjorament del nivell de pau, que -sempre segons l'estudi- comporta un increment de les probabilitats de mobilitzacions violentes, del nombre de crims violents i de la inestabilitat política. En el cas espanyol, se cita el “creixent risc” que els “6 milions d'aturats participin en protestes significatives”, mentre que a nivell continental es recalca que s'està coent una “crisi política” a la superfície de l'eurozona a causa de les polítiques d'austeritat. Els cinc països més afectats per l'anomenada crisi del deute -i intervinguts de diferent manera per la UE- han

vist retrocedir el seu nivell de pau. Irlanda era el quart estat més pacífic del món segons el GPI de 2007, mentre que ara és el 12^è; Portugal és el 18^è (el novè el 2007); l'Estat espanyol, el 27^è; Itàlia, el 34è; i Grècia, el 68^è, quan fa sis anys era el 44. Per tant, no és gens agosarat concloure que l'austeritat a ultrança imposada per la Comissió Europea i executada amb entusiasme pel govern espanyol i, durant molt de temps, pel govern català a banda de no contribuir a la sortida de la crisi, augmenta el risc de conflicte social, empitjora la situació de pau interna i incrementa la inestabilitat política.

En canvi, l'aposta per la pau -entesa com a pau positiva, no únicament com l'absència de conflicte- tindria un enorme i positiu impacte econòmic. Reduint a la meitat les despeses en violència -com ara la compra d'armament i el manteniment dels exèrcits, entre d'altres-, s'obtindrien prou recursos per pagar el deute públic dels països en vies de desenvolupament i es podrien finançar el mecanisme d'estabilitat europeu i la part anual dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Malauradament no sembla que els costos de la violència mundial s'estiguin reduint.

P.D: Només un darrer punt. Els estats més segurs i pacífics del món són, en la majoria de casos, països petits i menys poblats que l'Estat espanyol.

El Banc Sabadell fa caixa especulant amb aliments

L’entitat financera ha guanyat més de sis milions d’euros amb un fons que contribueix a augmentar la fam al món 

Els exfutbolistes Luís Figo i Luis Enrique, el cineasta Juan Antonio Bayona, l’humorista Carlos Latre o l’exministra Cristina Garmendia han aparegut a bastament als mitjans les darreres setmanes, però no per cap fet destacable en les seves activitats professionals, sinó coma protagonistes de la darrera campanya publicitària del Banc Sabadell. La important despesa que l’entitat presidida per Josep Oliu porta a terme en aquest àmbit té com a conseqüència directa el silenci dels grans mitjans de comunicació de l’Estat espanyol sobre una de les pràctiques més tèrboles i desconegudes del Sabadell: l’especulació alimentària. Segons les dades que ha donat a conèixer l’ONG Veterinaris SenseFronteres (VSF), el Banc Sabadell ha guanyat prop de 6,5 milions d’euros amb el fons d’inversió BS Commodities, que especula amb diversos tipus de matèries primeres –entre les quals trobem aliments com el blat, els blat de moro o la soja–, des que va estrenar aquest producte financer el desembre de 2008.

L’especulació alimentària no és una qüestió menor, fins al punt que la FAO (l’organització de les Nacions Unides per a l’alimentació i l’agricultura) o el Banc Mundial l’han considerat com un dels factors fonamentals en l’increment de preus que va provocar les crisis alimentàries dels anys 2007-2008 i 2011, quan almenys 44 milions de persones d’arreu del món es van veure abocades a la fam en cada ocasió. Les entitats financeres que la practiquen comercialitzen fons d’inversió basats en taules de valors calculats matemàticament, coneguts com a índexs de commodities, a partir dels beneficis que generen els contractes de futurs –en què compradora i venedora acorden un preu i una data d’entrega per a un producte determinat– de les matèries primeres –siguin aliments o no– que l’integren.

Campanya de denúncia

A mitjan febrer, Barclays va anunciar que deixava d’especular amb aliments, una decisió motivada, en gran part, per la campanya de pressió ciutadana en contra seva. El banc britànic era, juntament amb els nord-americans Goldman Sachs i Morgan Stanley, un dels grans especuladors d’aliments a escala mundial, com demostren els gairebé 600 milions d’euros que va guanyar amb aquesta pràctica els anys 2010 i 2011. La pressió social també ha provocat que, els darrers mesos, els alemanys Commerzabank i Deutsche Bank hagin fet el mateix pas i, el 2011, la campanya de VSF i altres organitzacions va jugar un paper fonamental en la decisió de Catalunya Caixa de tancar el seu Dipòsit 100% Natural, lligat al mercat especulatiu del sucre, el cafè i el blat de moro.

Des de fa més d’un any, VSF està emprant la campanya Banca Sota Control per denunciar l’especulació alimentària del Banc Sabadell i per exigir a l’entitat que elimini el fons BS Commodities. Segons afirma Javier Guzmán, director de l’ONG, a la DIRECTA, l’entitat financera ha pressionat grans mitjans de comunicació per evitar que parlin del tema i ha assegurat a VSF que el seu fons d’inversió és positiu per a la seguretat alimentària i que garanteix un increment en la renda de les agricultores, just el contrari del que han denunciat la FAO, l’ONG i desenes d’informes independents. VSF també reclama a les administracions que, com a mínim, fixin normatives que regulin l’especulació amb aliments.

Però la realitat és que, actualment, a la UE, aquesta legislació és inexistent. A conseqüència de la pressió de la campanya Banca Sota Control, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció, l’any passat, que reclamava la prohibició de l’especulació amb aliments, mentre que el Congrés dels Diputats va validar una iniciativa que exigia regular la pràctica. A l’hora de la veritat, però, el govern espanyol no ha mogut ni un dit per legislar sobre aquesta qüestió. Javier Guzmán recorda que l’especulació alimentària no només té conseqüències en la població dels països del Sud, sinó que també colpeja especialment la població més vulnerable dels estats occidentals, ja que l’increment dels preus acaba convertint cada cop més aliments en inaccessibles per a una població creixentment empobrida a conseqüència de les pràctiques dels mercats financers per mantenir els seus ingents beneficis.

*Article publicat al número 310 del setmanari DIRECTA, 20 de març de 2013. 

La febre de l’or negre amenaça els Països Catalans

El boom de sol·licituds per cercar hidrocarburs s’explica per l’elevat preu de mercat del petroli i per la connivència del govern espanyol, que veu amb bons ulls les noves prospeccions. Els projectes de ‘fracking’ i d’investigació de les aigües profundes estan topant amb un ferm rebuig territorial, que s’expressa amb plataformes i al·legacions contra les intencions d’una indústria extractiva que busca allargar un model energètic “caduc” i “perillós” per al medi, segons els grups ecologistes

La febre de l’or negre s’ha instal·lat a  l’Estat espanyol. Desenes de companyies, la majoria d’elles filials de multinacionals, sol·liciten permisos per dur a terme exploracions del subsòl de la península Ibèrica i de les aigües profundes del Mediterrani amb l’esperança de trobar-hi hidrocarburs. Segons dades del Ministeri d’Indústria, s’ha passat dels 67 permisos sol·licitats o concedits el 2008, als 126 que hi ha actualment, bona part dels quals s’ubiquen en zones dels Països Catalans. Els projectes van des de la recerca de l’anomenat gas no convencional a través de la tècnica del fracking(fractura hidràulica) –que amenaça diverses comarques de la Catalunya Central, la Franja i el nord de Castelló– fins a la pretensió d’investigar les aigües de la Costa Brava, el delta de l’Ebre i el golf de València amb el convenciment que, a sota, s’hi amaga petroli. L’Estat espanyol sempre s’ha vist obligat a importar la pràctica totalitat del cru que consumeix (el 2011, dels 58,3 milions de tones que va gastar, només n’havia produït 100.000). Aleshores, què explica aquest boom sobtat?

“L’elevat preu de mercat del petroli permet que explotacions que abans no eren rendibles econòmicament per a les companyies ara ho siguin”, apunta Rodrigo Irurzún, coordinador d’energia d’Ecologistes en Acció a escala estatal. En declaracions a la DIRECTA, subratlla que, en el cas que les exploracions siguin fructíferes, el petroli i el gas que se n’obtinguin no serviran per acabar amb la dependència energètica espanyola. La posició del govern de Mariano Rajoy en aquest àmbit és diàfana i clarament decantada cap a les empreses d’hidrocarburs. “Qualsevol possibilitat d’accedir a un subministrament de petroli en territori nacional, considerant l’alt grau de dependència energètica, s’ha d’afavorir”, va sentenciar l’executiu estatal per respondre una pregunta del diputat de Compromís Joan Baldoví feta al Congrés.

Per a Raquel Montón, responsable de la campanya d’energia de Greenpeace, la concessió de permisos respon a “una visió cega del govern espanyol sobre quines són les necessitats energètiques”. En lloc d’apostar per alternatives netes, com les “energies renovables”, apunta, s’està “perpetuant un model caduc que no funciona, sense plantejar-se si té un gran impacte ambiental, que el té”. És precisament aquest cost pel medi el que està provocant una allau de mobilitzacions ciutadanes contra els diversos projectes per buscar petroli i gas als Països Catalans, amb la creació de plataformes (per exemple, contra la fractura hidràulica o fracking) i la presentació d’al·legacions als permisos concedits per l’administració per part d’organitzacions ecologistes. En l’àmbit polític, trobem posicions que van des de l’adhesió incondicional del govern estatal a les prospeccions fins a l’oposició gairebé unànime dels ajuntaments dels municipis afectats. A escala autonòmica, en canvi, el govern català ha concedit permisos per investigar el terreny a la recerca d’hidrocarburs no convencionals, mentre que, a l’Aragó, el Parlament ha proclamat el territori “lliure de fracking”. Els governs de les Illes i del País Valencià, ambdós en mans del PP, s’oposen a l’exploració de les aigües mediterrànies, però l’executiu d’Alberto Fabra no rebutja la fractura hidràulica amb la mateixa fermesa, malgrat les demandes del territori.

Riscos ambientals

Catalunya, la Franja i el País Valencià ja sumen quinze permisos sol·licitats o concedits per a recerca d’hidrocarburs per ser extrets mitjançant el fracking. Aquesta tècnica consisteix a injectar aigua barrejada amb sorra i additius químics a alta pressió amb l’objectiu de trencar les roques del subsòl i alliberar el gas i el petroli que tinguin incrustat per fer-lo fluir fins a la superfície. Molt habitual als Estats Units, el mètode desperta recels entre la comunitat científica i els països europeus. A França s’han prohibit tots els projectes que pretenien usar-lo i, a Holanda, han aprovat moratòries davant les denúncies que comporten un risc molt gran de contaminació dels aqüífers, punt minimitzat per la indústria extractiva. ICV-EUiA n’ha demanat la prohibició a l’Estat espanyol.

Pel que fa a les aigües profundes, les sol·licituds per buscar-hi petroli les ha fetes Capricorn Spain, empresa filial de l’escocesa Cairn Energy, coneguda per les seves exploracions a l’Àrtic. Vol fer estudis sísmics per localitzar els hidrocarburs, un procediment que consisteix en crear explosions amb un canó d’aire comprimit des d’un vaixell i captar el rebot de les ones al fons marí. Segons els grups proteccionistes, aquesta tècnica provoca unes ones d’intensitats intolerables per a la fauna marina i pot ocasionar efectes negatius als cetacis. L’extracció de petroli en aigües profundes, a més, fa créixer de manera exponencial el risc de vessaments de cru. En opinió d’Enric Cortiñas, president de l’Associació de Naturalistes de Girona, tot plegat només busca “allargar l’agonia de l’actual sistema energètic”, amb explotacions que generen beneficis únicament a uns interessos molt particulars –la indústria extractiva– i “impactes negatius per al conjunt de la societat”. Aquesta entitat, com han fet Greenpeace i Ecologistes en Acció, ha demanat que s’aturin tots els permisos que permeten continuar amb les prospeccions.

Nou perill a la Costa Brava

La multinacional escocesa Cairn Energy, a través de la seva filial Capricorn Spain SL, ha sol·licitat al Ministeri d’Indústria dotze permisos d’investigació del subsòl marí del golf de Lleó, a escassos quilòmetres de la costa catalana, amb la pretensió de trobar-hi hidrocarburs. L’àrea afectada, que s’estén des del nord del cap de Creus fins al litoral de la Costa Brava central (a l’alçada del litoral de l’Estartit, Pals, Begur, Palafrugell i Palamós), comprèn 11.500 quilòmetres quadrats, que equival a una tercera part de la superfície de Catalunya. Els grups ecologistes preparen al·legacions al projecte i, si s’ignoren, intentaran presentar un recurs contenciós administratiu per aturar-lo. A més, també recullen signatures contra el projecte a través de la plataforma digital change.org. El sector turístic tampoc veu amb bons ulls que es concedeixin els permisos.

Rebuig autonòmic a les prospeccions al golf de València

Cairn Energy ja compta amb cinc permisos de l’executiu espanyol per explorar una àrea de 3.900 quilòmetres del golf de València, a mig camí entre Eivissa i València. Amb tot, la setmana passada, la companyia va anunciar que renunciava a fer prospeccions al permís l’Albufera, però mantenia les seves intencions als altres quatre: Benifaió, Gandia, Altramar 1 i Altramar 2. Més enllà de les crítiques i les al·legacions ecologistes, tant el govern de les Illes com el del País Valencià rebutgen el projecte pel possible impacte que tindrien sobre el sector turístic, mentre que Cairn parla d’una inversió de 80 milions d’euros i d’unes reserves de 300 milions de barrils de petroli.

Repsol vol més petroli al delta de l’Ebre

El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) va publicar, el 31 de desembre de 2012, el projecte de Repsol per fer estudis sísmics mitjançant ones acústiques a una zona molt àmplia del subsòl marí ubicada a disset quilòmetres del delta de l’Ebre i a 24 de la costa de Tarragona. Ara, el govern espanyol ha d’aprovar l’estudi d’impacte ambiental perquè la multinacional espanyola pugui començar el rastreig. Ecologistes en Acció ja hi ha presentat al·legacions, on es recorda que el Parc Natural del Delta de l’Ebre és un dels “ecosistemes més importants d’Europa” i l’historial negre de la companyia a la zona –on produeix 8.000 barrils diaris de petroli en sis pous–, que ha provocat almenys setze vessaments de cru.

Allau de ‘fracking’ a la Catalunya Central

El mes de desembre va néixer la Plataforma Aturem el Fracking (PAF), que pretén agrupar les diverses resistències locals que han sorgit a Catalunya contra els projectes que volen buscar hidrocarburs a través d’aquesta tècnica. De moment, la Generalitat ha concedit els permisos Les Pinasses (12.842 hectàrees al Bages i el Berguedà) i Fontanellas (Bages) a Petroleum Oil & Gas (filial de Gas Natural Fenosa) i el permís Ripoll a Teredo Oil Limited, que comprèn 51.000 hectàrees entre el Ripollès, Osona i la Garrotxa. Montero Energy, filial de la canadenca R2 Energy, ha sol·licitat els permisos Darwin i Leonardo, que sumen més de 160.000 hectàrees repartides entre la Segarra, la Noguera, el Pla d’Urgell, el Bages, Osona, la Garrotxa i el Bages. Finalment, Enagas està pendent de l’aprovació de la Pedrera (Bages).

El nord de Castelló diu ‘no’ a la fractura hidràulica

Montero Energy també vol començar aviat les investigacions per descobrir petroli i gas a les comarques dels Ports i el Maestrat, al nord de la demarcació de Castelló, gràcies als diversos permisos sol·licitats per explorar una zona de prop de 200.000 hectàrees que s’estén per 41 municipis. El mes d’octubre, va néixer una plataforma antifracking que demana la denegació de les sol·licituds, però el PP, que controla el govern autonòmic, defensa públicament la recerca d’hidrocarburs al subsòl castellonenc. Finalment, Frontera Energy té quatre projectes pendents d’autorització (Perseu, Prometeu, Atlas i Helios), que abracen 400.000 hectàrees entre la demarcació de Lleida, la Franja i la resta de l’Aragó.

*Article publicat al número 303 del setmanari DIRECTA, 30 de gener de 2013. 

El nou amo del passeig de Gràcia que busca l’enriquiment personal infinit

Amancio Ortega és propietari de sis edificis a l’avinguda comercial i acaba de comprar la seu del BBVA a la plaça de Catalunya. Fa dos anys, va abandonar les polèmiques sicav i es va centrar en el sector immobiliari per incrementar els beneficis i esquivar l’escrutini públic. També inverteix en països amb una fiscalitat molt laxa per estalviar-se impostos

El magnat gallec Amancio Ortega ha bastit una fortuna monumental al voltant de l’imperi tèxtil Inditex. Ja fa anys, però, que els seus ingressos no provenen únicament de les vendes de Zara i la resta de marques del grup, sinó que també fa caixa amb els lloguers de les moltes propietats immobiliàries que té repartides arreu del món. L’estratègia d’Ortega en aquest sector és molt clara: destinar desenes de milions d’euros a l’adquisició d’edificis a les zones comercials més cares de les ciutats, apostar per grans marques i entitats financeres com a llogateres, amb contractes llargs per garantir el cobrament de rendes milionàries i obtenir una rendibilitat molt elevada, tenint en compte que el preu del metre quadrat en aquest tipus d’artèries comercials, lluny de seguir la tendència general del sector immobiliari, continua creixent any rere any. A Barcelona, aquest esquema es compleix fil per randa. Fa només uns dies, va transcendir que, a finals de desembre, Pontegadea, la principal societat d’inversió d’Ortega, va adquirir la seu del BBVA de la plaça de Catalunya de Barcelona. El preu, que no s’ha fet públic, hauria superat els 80 milions d’euros, segons la premsa econòmica, i l’entitat financera s’hi mantindrà en règim de lloguer.

El 2004, Ortega va tancar la seva primera operació de compra al passeig de Gràcia (al número 16, on s’ubica actualment el Zara que fa cantonada amb la Gran Via) i, des d’aleshores, s’ha anat convertint de facto en un dels grans propietaris de l’avinguda comercial més elitista de Barcelona, on ja controla sis edificis. El 2007, va pagar prop de 40 milions pel número 93, on s’ubica la botiga de luxe Santa Eulàlia i diversos pisos exclusius a sobre, un dels quals utilitzaria ell mateix quan s’està a la ciutat. El mateix any, va adquirir el número 5 de l’avinguda, on hi ha la seu catalana del Banco Santander. El 2008, va pagar 50 milions per l’immoble del número 30, als baixos del qual s’hi encabia la sabateria Vogue. Finalment, l’any passat, va desembutxacar 53 milions per l’immoble del número 56, on hi ha la botiga de Burberry’s, i 80 milions per les dues plantes del número 1 del passeig, on hi ha la macrobotiga d’Apple. Ortega també és el propietari de l’edifici on hi ha l’oficina del Banc Sabadell a la rambla de Catalunya i d’immobles a la Via Laietana.

Antigues inversions en sicav

El sector immobiliari no sempre ha estat el preferit d’Ortega per continuar-se enriquint. Durant anys, va ser el propietari de tres societats d’inversió de capital variable (sicav), un vehicle d’inversió emprat per grans fortunes i que només tributa l’1% dels seus beneficis. El 2010, Ortega va tancar les seves sicav: Alazán Inversiones 2001, Keblar i Gramela, que havien arribat a acumular un capital de 1.150 milions d’euros. Ortega va deixar les sicav –cosa que no ha fet Rosalia Mera, la seva exdona i propietària del 7% d’Inditex, que en té una amb més de 340 milions de capital– per centrar-se en el totxo, no pas per la seva tributació injusta (molt inferior a les rendes del treball o a l’impost de societats que paguen les empreses), sinó perquè, amb l’esclat de la crisi, la rendibilitat borsària va decaure i, sobretot, perquè aquestes societats es trobaven sotmeses a cert escrutini públic a través de la fiscalització de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), cosa que no passa amb societats patrimonials privades com Pontegadea, on l’opacitat és total. Les inversions a països amb una fiscalitat laxa per als grans capitals, com Luxemburg, on fa uns mesos va dipositar 200 milions, també demostren que l’objectiu únic d’Ortega és amassar una fortuna encara més monumental utilitzant els instruments que té al seu abast, per exemple, pagant menys impostos que les treballadores de Zara.

*Article publicat al número 301 del setmanari DIRECTA, 16 de gener de 2013.