L’etern engany dels parcs temàtics

Els fracassos sonats no vacunen l'administració contra els macrocomplexos d'oci, que continuen sent beneïts amb lleis fetes a mida

L’escassa o nul·la rendibilitat econòmica, el fort impacte ambiental i territorial -que es tradueix, entre altres coses, en un ingent consum d’aigua i en la urbanització de paratges generalment protegits–, els reiterats incompliments de les primigènies promeses de creació de milers de llocs de treball o l’aposta per un model d’oci basat en el consum i en una uniformització que ignora les particularitats autòctones són alguns dels nombrosos trets que comparteixen els parcs temàtics i els macrocomplexos d’oci i del joc existents o projectats als Països Catalans. Port Aventura (Vila-seca i Salou) i Terra Mítica (Benidorm) són els únics parcs temàtics en funcionament al país i, tot i que el seu balanç global dista molt de poder ser considerat positiu, durant els darrers anys, s’està vivint un boom de projectes similars arreu del territori, sempre amb el suport entusiasta del govern autonòmic de torn. A l’hora de la veritat, després de presentacions a so de bombo i platerets en què es posen damunt la taula xifres mastodòntiques, molts d’aquests macrocomplexos acaben convertits en fum, sense que se n’hagi aixecat ni una paret.

Si ens centrem en l’última dècada, el primer projecte d’aquest tipus que va aparèixer a escena va ser Gran Scala, el complex presentat el 2007 per un opac consorci anomenat International Leisure Development (ILD) i que havia d’omplir el municipi d’Ontinyena de casinos, hotels i parcs temàtics, a banda de donar feina a desenes de milers de persones. A l’hora de la veritat, res de res. Eurovegas, Ferrari World o el parc d’atraccions que els danesos Theme Park Group promovien a Campos (Mallorca) també són grans complexos que no s’han arribat a executar. Impulsat pel magnat dels casinos de Las Vegas Sheldon Adelson, Eurovegas pretenia acabar de trinxar el delta i el Parc Agrari del Llobregat per aixecar-hi una ciutat del joc. Malgrat les facilitats que li posava la Generalitat de Catalunya –disposada a fer unes lleis a mida–, el mes de setembre, el magnat nord-americà va anunciar que escollia Madrid.

Dos mesos més tard, es va fer pública la ruptura de les negociacions entre el govern valencià i els fons d’inversió Alrasoul Ltd, que, amb el suport del Banco Santander i Credit Suisse, promovia Ferrari World –un parc temàtic basat en l’elitista marca automobilística– al costat del circuit de Xest. Ecologistes del Grup d’Ornitologia Balear (GOB) van denunciar, el 2011, les intencions d’aixecar un parc d’atraccions a Campos i, des d’aleshores, no se n’ha sabut res més. Barcelona World –impulsat per l’especulador immobiliari valencià Enrique Bañuelos i beneït per la Generalitat, que va ser l’escenari de la presentació pública del projecte– i Tierra Santa –el parc temàtic religiós que, des de fa un parell d’anys, es vol fer a Mallorca– són els projectes que hi ha en marxa actualment, tot i que no sembla gens clar que s’arribin a fer.

Lleis a la carta

En general, els macrocomplexos d’oci esmentats han estat impulsats per entitats 

financeres, fons d’inversió o grups vinculats al negoci immobiliari, però l’administració pública també hi juga un paper proactiu adaptant la legislació als interessos de les promotores o, fins i tot, gestant directament el projecte, com van ser els casos de Port Aventura i Terra Mítica. El 1989, la Generalitat pujolista va aprovar la llei de centres recreatius turístics, que permetia la construcció del parc temàtic tarragoní, que obriria les portes sis anys més tard. La llei òmnibus (2011), entre altres coses, permet que projectes que siguin declarats d’“interès general” passin per damunt del planejament territorial vigent i es puguin ubicar en espais naturals protegits. A més, el govern d’Artur Mas va mostrar clarament que estava disposat a introduir alguns dels canvis legislatius que Adelson reclamava per instal·lar Eurovegas a Barcelona. L’executiu català ha reiterat la seva intenció de modificar la llei del joc perquè BCN World –presentat com l’alternativa a Eurovegas– pugui comptar amb els quatre o cinc casinos planificats a la primera fase del projecte.

A les Illes, el govern presidit per José Ramón Bauzá (PP) va aprovar, l’any passat, la nova llei de turisme, que permet que l’executiu autonòmic declari projectes d’“interès turístic” i que aquests s’instal·lin en sòl rústic o, fins i tot, protegit sense cap tipus de control urbanístic i ambiental. Tot i que no es farà, Gran Scala va deixar com a herència la llei de centres d’oci d’alta capacitat, validada pel parlament aragonès per fer possible, precisament, el complex d’ILD.

Comercialització de l’oci

En ple debat sobre Eurovegas, el col·lectiu La Trama Urbana –que aplega geògrafes

i sociòlogues especialitzades en la gestió urbanística i l’ordenació del territori– alertava, en un article, de les conseqüències de l’acolliment d’un “model de desenvolupament amb poc valor afegit, desconnectat de l’entramat socioeconòmic local i amb un nivell baix de redistribució dels beneficis generats”. La precarietat laboral, els salaris baixos i els acomiadaments –fonts sindicals han confirmat a la DIRECTA que Port Aventura està fent fora una dotzena de treballadores cada trimestre– són la norma d’un model que representa tornar a caure en l’aposta pel totxo i el turisme de masses.

Els parcs temàtics i els macrocomplexos d’oci només poden aspirar a una certa rendibilitat econòmica per les seves promotores si van lligats a una gran operació immobiliària, que impliqui la construcció d’hotels, camps de golf, centres de convencions, centres comercials... De fet, en aquests moments, el 30% dels ingressos de Port Aventura ja provenen dels hotels i del centre de convencions estrenat el 2009. Tot plegat no fa altra cosa que accentuar l’impacte territorial i ambiental d’un model difícilment sostenible, totalment depredador de recursos. Per fer-se’n una idea, el consum d’aigua per persona i dia a Port Aventura oscil·la entre els 277 i els 458 litres –segons dades de 2010 de la memòria ambiental del parc–, mentre que, a la ciutat de Barcelona, la xifra és de 114.

Terra Mítica. 

Més enllà dels impactes ambientals i territorials, els parcs temàtics signifiquen una “homogeneïtzació consumista, una pèrdua de la identitat pròpia, la comercialització de l’oci a gran escala i el triomf dels simulacres i les simulacions”, en paraules de l’arquitecte Albert Crosas, que ha escrit articles sobre la qüestió per a Ecologistes en Acció. En aquests instal·lacions, el paisatge i el món natural són desplaçats per l’artificial i la còpia. La pretensió de recrear indrets llunyans artificialment seguint un model nascut als anys 60 als Estats Units no busca res més que segrestar la turista durant dies, amb l’objectiu que consumeixi al resort, en detriment del comerç de proximitat lligat al territori. Tot això explica la creixent contestació social que generen aquest tipus de projectes, com demostren els col·lectius opositors a Gran Scala, Eurovegas, BCN World o Terra Mítica, que van decidir dir no al model especulatiu.

de la Generalitat

GRAN SCALA

El projecte que havia de revolucionar una àrea dels Monegros i la Franja es va convertir en un gran engany. ILD parlava, el 2007, de 17.000 milions d’euros d’inversió, 32 casinos, set parcs temàtics, hotels amb capacitat per a 25.000 persones, 250 botigues, 26.000 llocs de treball directes, 65.000 d’indirectes i 25 milions de visitants de cara a l’any 2020, un cop el macrocomplex del joc i l’oci estigués a ple rendiment. Avalat pel govern autonòmic de l’època, format per PSOE i PAR, que va aprovar una llei a mida de Gran Scala, el febrer de l’any passat el projecte d’ILD –formada per comissionistes i deutores d’Hisenda– es va convertir en fum ja que l’opció de compra sobre les 3.000 hectàrees que volia adquirir a Ontinyena no es va fer efectiva.

FERRARI WORLD

El mes de novembre, el govern d’Alberto Fabra (PP) va anunciar que descartava el projecte Ferrari World, el parc temàtic vinculat a la marca automobilística que el fons Alrasoul Ltd (30%) i els bancs Credit Suisse (60%) i Banco Santander (10%) projectaven al costat del circuit de Xest. Els promotors volien la cessió gratuïta de 400.000 metres quadrats de sòl públic i prometien una inversió de 1.000 milions d’euros i 2.000 llocs de treball, entre directes i indirectes. Abans que es trenquessin les negociacions, la Generalitat valenciana ja preparava canvis normatius per fer possible la “implantació de projectes urbanístics d’especial interès”, un altre cas de llei a la carta.

PORT AVENTURA

Després d’uns inicis tortuosos, amb la fallida implicació de la nord-americana Busch Inc i el hòlding Grand Península, que dirigia el posteriorment empresonat Javier de la Rosa, La Caixa es va implicar en el parc de Vila-seca i Salou, que es va començar a edificar el 1992 i va obrir portes el 1995. Port Aventura no va començar a donar beneficis fins al 2004, just quan Universal Studios va deixar el projecte. El 2009, La Caixa va vendre el 50% del parc al fons italià Investindustrial, que l’any passat va comprar la resta del capital. El 2012, el parc va rebre 3,7 milions de visitants i, un any abans, va guanyar 26 milions. Compta amb prop de 3.000 treballadores directes.

TERRA MÍTICA

Inaugurat per l’aleshores president autonòmic Eduardo Zaplana el 2000, el parc de Benidorm prometia 2.000 llocs de treball directes, 6.000 d’indirectes i 3,5 milions de visitants. Les xifres, però, mai no s’han complert. Pagat per la Generalitat valenciana, la CAM, Bancaixa i el Banc de València, ha perdut diners a carretades i ha suposat una despesa de més de 400 milions (200 dels quals, públics), que mai no s’han recuperat. Des de l’estiu passat, és propietat del grup Aqualandia i compta amb 175 treballadores, de les quals només una vintena tenen feina tot l’any.

*Article publicat al número 311 del setmanari DIRECTA, 3 d'abril de 2013. 

Un món, cada cop més conflictiu

El Global Peace Index reflecteix una disminució de la pau del 5% al planeta en els darrers cinc anys. Els estats més segurs són, fonamentalment, països petits del nord del centre i nord d'Europa. A l'Estat espanyol i la resta de rescatats per la UE la situació ha empitjorat notablement des de l'esclat de la crisi

“No es pot tenir cent per cent privacitat i cent per cent seguretat”. El president dels Estats Units, Barack Obama, va pronunciar aquestes paraules per intentar justificar els programes d'espionatge a milions de ciutadans europeus a través de les seves telecomunicacions. L'escàndol, revelat pel diari britànic The Guardian , constitueix l'últim exemple de la reculada de drets fonamentals per, suposadament, garantir la seguretat dels ciutadans, en un canvi de paradigma que arrenca amb els atemptats de l'11-S. Però lluny de la retòrica oficial dels governants occidentals, el món s'està convertint cada any en un lloc menys pacífic i segur. Així ho constata la darrera edició del Global Peace Index (GPI), un indicador que pretén quantificar la situació de la pau al planeta i que elabora des de fa sis anys l'Institut for Economics and Peace (IEP), una organització australiana. L'informe de l'IEP reitera que la majoria dels conflictes existents al món avui en dia són interns, mentre que els externs -entre estats- són cada cop més residuals. En aquest sentit, l'Anuari dels Processos de Pau 2013  que elabora l'Escola de Cultura de Pau de la UAB  és una bona eina per comprovar quins conflictes es mantenen actius actualment i en quin estat es troben.

Segons l'informe 2013 del GPI, el nivell de pau al món ha caigut un 5% des del 2008. No és

cap sorpresa que Síria sigui l'estat on la situació més ha empitjorat (un 70%) en cinc anys, seguit de Líbia (39%), Ruanda (31%) i Madagascar (27%). A l'altre costat de la balança, el Txad (16%), Haití (14%) i Geòrgia (12%) són els països on més ha millorat el nivell de pau en el darrer lustre. En total, en 48 estats la situació és millor el 2013 que cinc anys enrere, mentre que en 110 succeeix el contrari. Europa es manté com el continent més pacífic, però nombrosos estats del continent estan fent successius passos enrere. És el cas dels anomenats PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i l'Estat espanyol), els cinc rescatats en major o menor mesura per la UE. Tots obtenen una puntuació sensiblement pitjor que la del 2008 i l'IEP no té dubte a vincular el retrocés a les polítiques d'austeritat que, entre d'altres coses, estan disparant l'atur i les desigualtats socials als països del sud del continent.

El GPI és un valor entre l'1 i el 5 que s'obté després d'analitzar 22 variables que analitzen la pau interna (per exemple el nivell de criminalitat percebuda, el nombre de policies per cada 100.000 habitants, el nivell de crim organitzat o el nombre d'homicidis) i la pau externa a través d'indicadors com la despesa militar en % del PIB. Per tercer any consecutiu, Islàndia apareix com el país més segur del món (1,16), per davant de Dinamarca (1,21), Nova Zelanda (1,24), Àustria (1,25), Suïssa (1,27), Japó (1,29), Finlàndia (1,30), Canadà (1,31), Suècia (1,32), Bèlgica (1,34) i Noruega (1,36). Tot i que hi ha diferències notables entre aquests estats, comparteixen en general un percentatge baix de població reclusa, governs estables i una percepció baixa de la criminalitat.

A l'altre extrem, trobem Afganistan (3,44), Somàlia (3,39), Síria (3,39), Iraq (3,25), Sudan (3,24), Pakistan (3,11), RD Congo (3,09), Rússia (3,06), Corea del Nord (3,04) i República Centreafricana (3,03). La persistència de conflictes interns -en la majoria de casos-, elevats nivells de població presa són trets compartits per la majoria d'aquests països, que també presenten divergències notables. És evident que no té res a veure el que passa a Síria, amb gairebé 73.000 morts en la guerra civil durant l'any passat, amb la situació de Rússia, on es manté la tensió al nord del Caucas, però sobretot la percepció de la criminalitat és elevada i la població presa està molt per damunt de la mitjana europea.

Si posem al focus a Europa, l'informe posa èmfasi en vincular la crisi econòmica i l'empitjorament del nivell de pau, que -sempre segons l'estudi- comporta un increment de les probabilitats de mobilitzacions violentes, del nombre de crims violents i de la inestabilitat política. En el cas espanyol, se cita el “creixent risc” que els “6 milions d'aturats participin en protestes significatives”, mentre que a nivell continental es recalca que s'està coent una “crisi política” a la superfície de l'eurozona a causa de les polítiques d'austeritat. Els cinc països més afectats per l'anomenada crisi del deute -i intervinguts de diferent manera per la UE- han

vist retrocedir el seu nivell de pau. Irlanda era el quart estat més pacífic del món segons el GPI de 2007, mentre que ara és el 12^è; Portugal és el 18^è (el novè el 2007); l'Estat espanyol, el 27^è; Itàlia, el 34è; i Grècia, el 68^è, quan fa sis anys era el 44. Per tant, no és gens agosarat concloure que l'austeritat a ultrança imposada per la Comissió Europea i executada amb entusiasme pel govern espanyol i, durant molt de temps, pel govern català a banda de no contribuir a la sortida de la crisi, augmenta el risc de conflicte social, empitjora la situació de pau interna i incrementa la inestabilitat política.

En canvi, l'aposta per la pau -entesa com a pau positiva, no únicament com l'absència de conflicte- tindria un enorme i positiu impacte econòmic. Reduint a la meitat les despeses en violència -com ara la compra d'armament i el manteniment dels exèrcits, entre d'altres-, s'obtindrien prou recursos per pagar el deute públic dels països en vies de desenvolupament i es podrien finançar el mecanisme d'estabilitat europeu i la part anual dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Malauradament no sembla que els costos de la violència mundial s'estiguin reduint.

P.D: Només un darrer punt. Els estats més segurs i pacífics del món són, en la majoria de casos, països petits i menys poblats que l'Estat espanyol.

El Banc Sabadell fa caixa especulant amb aliments

L’entitat financera ha guanyat més de sis milions d’euros amb un fons que contribueix a augmentar la fam al món 

Els exfutbolistes Luís Figo i Luis Enrique, el cineasta Juan Antonio Bayona, l’humorista Carlos Latre o l’exministra Cristina Garmendia han aparegut a bastament als mitjans les darreres setmanes, però no per cap fet destacable en les seves activitats professionals, sinó coma protagonistes de la darrera campanya publicitària del Banc Sabadell. La important despesa que l’entitat presidida per Josep Oliu porta a terme en aquest àmbit té com a conseqüència directa el silenci dels grans mitjans de comunicació de l’Estat espanyol sobre una de les pràctiques més tèrboles i desconegudes del Sabadell: l’especulació alimentària. Segons les dades que ha donat a conèixer l’ONG Veterinaris SenseFronteres (VSF), el Banc Sabadell ha guanyat prop de 6,5 milions d’euros amb el fons d’inversió BS Commodities, que especula amb diversos tipus de matèries primeres –entre les quals trobem aliments com el blat, els blat de moro o la soja–, des que va estrenar aquest producte financer el desembre de 2008.

L’especulació alimentària no és una qüestió menor, fins al punt que la FAO (l’organització de les Nacions Unides per a l’alimentació i l’agricultura) o el Banc Mundial l’han considerat com un dels factors fonamentals en l’increment de preus que va provocar les crisis alimentàries dels anys 2007-2008 i 2011, quan almenys 44 milions de persones d’arreu del món es van veure abocades a la fam en cada ocasió. Les entitats financeres que la practiquen comercialitzen fons d’inversió basats en taules de valors calculats matemàticament, coneguts com a índexs de commodities, a partir dels beneficis que generen els contractes de futurs –en què compradora i venedora acorden un preu i una data d’entrega per a un producte determinat– de les matèries primeres –siguin aliments o no– que l’integren.

Campanya de denúncia

A mitjan febrer, Barclays va anunciar que deixava d’especular amb aliments, una decisió motivada, en gran part, per la campanya de pressió ciutadana en contra seva. El banc britànic era, juntament amb els nord-americans Goldman Sachs i Morgan Stanley, un dels grans especuladors d’aliments a escala mundial, com demostren els gairebé 600 milions d’euros que va guanyar amb aquesta pràctica els anys 2010 i 2011. La pressió social també ha provocat que, els darrers mesos, els alemanys Commerzabank i Deutsche Bank hagin fet el mateix pas i, el 2011, la campanya de VSF i altres organitzacions va jugar un paper fonamental en la decisió de Catalunya Caixa de tancar el seu Dipòsit 100% Natural, lligat al mercat especulatiu del sucre, el cafè i el blat de moro.

Des de fa més d’un any, VSF està emprant la campanya Banca Sota Control per denunciar l’especulació alimentària del Banc Sabadell i per exigir a l’entitat que elimini el fons BS Commodities. Segons afirma Javier Guzmán, director de l’ONG, a la DIRECTA, l’entitat financera ha pressionat grans mitjans de comunicació per evitar que parlin del tema i ha assegurat a VSF que el seu fons d’inversió és positiu per a la seguretat alimentària i que garanteix un increment en la renda de les agricultores, just el contrari del que han denunciat la FAO, l’ONG i desenes d’informes independents. VSF també reclama a les administracions que, com a mínim, fixin normatives que regulin l’especulació amb aliments.

Però la realitat és que, actualment, a la UE, aquesta legislació és inexistent. A conseqüència de la pressió de la campanya Banca Sota Control, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció, l’any passat, que reclamava la prohibició de l’especulació amb aliments, mentre que el Congrés dels Diputats va validar una iniciativa que exigia regular la pràctica. A l’hora de la veritat, però, el govern espanyol no ha mogut ni un dit per legislar sobre aquesta qüestió. Javier Guzmán recorda que l’especulació alimentària no només té conseqüències en la població dels països del Sud, sinó que també colpeja especialment la població més vulnerable dels estats occidentals, ja que l’increment dels preus acaba convertint cada cop més aliments en inaccessibles per a una població creixentment empobrida a conseqüència de les pràctiques dels mercats financers per mantenir els seus ingents beneficis.

*Article publicat al número 310 del setmanari DIRECTA, 20 de març de 2013. 

La febre de l’or negre amenaça els Països Catalans

El boom de sol·licituds per cercar hidrocarburs s’explica per l’elevat preu de mercat del petroli i per la connivència del govern espanyol, que veu amb bons ulls les noves prospeccions. Els projectes de ‘fracking’ i d’investigació de les aigües profundes estan topant amb un ferm rebuig territorial, que s’expressa amb plataformes i al·legacions contra les intencions d’una indústria extractiva que busca allargar un model energètic “caduc” i “perillós” per al medi, segons els grups ecologistes

La febre de l’or negre s’ha instal·lat a  l’Estat espanyol. Desenes de companyies, la majoria d’elles filials de multinacionals, sol·liciten permisos per dur a terme exploracions del subsòl de la península Ibèrica i de les aigües profundes del Mediterrani amb l’esperança de trobar-hi hidrocarburs. Segons dades del Ministeri d’Indústria, s’ha passat dels 67 permisos sol·licitats o concedits el 2008, als 126 que hi ha actualment, bona part dels quals s’ubiquen en zones dels Països Catalans. Els projectes van des de la recerca de l’anomenat gas no convencional a través de la tècnica del fracking(fractura hidràulica) –que amenaça diverses comarques de la Catalunya Central, la Franja i el nord de Castelló– fins a la pretensió d’investigar les aigües de la Costa Brava, el delta de l’Ebre i el golf de València amb el convenciment que, a sota, s’hi amaga petroli. L’Estat espanyol sempre s’ha vist obligat a importar la pràctica totalitat del cru que consumeix (el 2011, dels 58,3 milions de tones que va gastar, només n’havia produït 100.000). Aleshores, què explica aquest boom sobtat?

“L’elevat preu de mercat del petroli permet que explotacions que abans no eren rendibles econòmicament per a les companyies ara ho siguin”, apunta Rodrigo Irurzún, coordinador d’energia d’Ecologistes en Acció a escala estatal. En declaracions a la DIRECTA, subratlla que, en el cas que les exploracions siguin fructíferes, el petroli i el gas que se n’obtinguin no serviran per acabar amb la dependència energètica espanyola. La posició del govern de Mariano Rajoy en aquest àmbit és diàfana i clarament decantada cap a les empreses d’hidrocarburs. “Qualsevol possibilitat d’accedir a un subministrament de petroli en territori nacional, considerant l’alt grau de dependència energètica, s’ha d’afavorir”, va sentenciar l’executiu estatal per respondre una pregunta del diputat de Compromís Joan Baldoví feta al Congrés.

Per a Raquel Montón, responsable de la campanya d’energia de Greenpeace, la concessió de permisos respon a “una visió cega del govern espanyol sobre quines són les necessitats energètiques”. En lloc d’apostar per alternatives netes, com les “energies renovables”, apunta, s’està “perpetuant un model caduc que no funciona, sense plantejar-se si té un gran impacte ambiental, que el té”. És precisament aquest cost pel medi el que està provocant una allau de mobilitzacions ciutadanes contra els diversos projectes per buscar petroli i gas als Països Catalans, amb la creació de plataformes (per exemple, contra la fractura hidràulica o fracking) i la presentació d’al·legacions als permisos concedits per l’administració per part d’organitzacions ecologistes. En l’àmbit polític, trobem posicions que van des de l’adhesió incondicional del govern estatal a les prospeccions fins a l’oposició gairebé unànime dels ajuntaments dels municipis afectats. A escala autonòmica, en canvi, el govern català ha concedit permisos per investigar el terreny a la recerca d’hidrocarburs no convencionals, mentre que, a l’Aragó, el Parlament ha proclamat el territori “lliure de fracking”. Els governs de les Illes i del País Valencià, ambdós en mans del PP, s’oposen a l’exploració de les aigües mediterrànies, però l’executiu d’Alberto Fabra no rebutja la fractura hidràulica amb la mateixa fermesa, malgrat les demandes del territori.

Riscos ambientals

Catalunya, la Franja i el País Valencià ja sumen quinze permisos sol·licitats o concedits per a recerca d’hidrocarburs per ser extrets mitjançant el fracking. Aquesta tècnica consisteix a injectar aigua barrejada amb sorra i additius químics a alta pressió amb l’objectiu de trencar les roques del subsòl i alliberar el gas i el petroli que tinguin incrustat per fer-lo fluir fins a la superfície. Molt habitual als Estats Units, el mètode desperta recels entre la comunitat científica i els països europeus. A França s’han prohibit tots els projectes que pretenien usar-lo i, a Holanda, han aprovat moratòries davant les denúncies que comporten un risc molt gran de contaminació dels aqüífers, punt minimitzat per la indústria extractiva. ICV-EUiA n’ha demanat la prohibició a l’Estat espanyol.

Pel que fa a les aigües profundes, les sol·licituds per buscar-hi petroli les ha fetes Capricorn Spain, empresa filial de l’escocesa Cairn Energy, coneguda per les seves exploracions a l’Àrtic. Vol fer estudis sísmics per localitzar els hidrocarburs, un procediment que consisteix en crear explosions amb un canó d’aire comprimit des d’un vaixell i captar el rebot de les ones al fons marí. Segons els grups proteccionistes, aquesta tècnica provoca unes ones d’intensitats intolerables per a la fauna marina i pot ocasionar efectes negatius als cetacis. L’extracció de petroli en aigües profundes, a més, fa créixer de manera exponencial el risc de vessaments de cru. En opinió d’Enric Cortiñas, president de l’Associació de Naturalistes de Girona, tot plegat només busca “allargar l’agonia de l’actual sistema energètic”, amb explotacions que generen beneficis únicament a uns interessos molt particulars –la indústria extractiva– i “impactes negatius per al conjunt de la societat”. Aquesta entitat, com han fet Greenpeace i Ecologistes en Acció, ha demanat que s’aturin tots els permisos que permeten continuar amb les prospeccions.

Nou perill a la Costa Brava

La multinacional escocesa Cairn Energy, a través de la seva filial Capricorn Spain SL, ha sol·licitat al Ministeri d’Indústria dotze permisos d’investigació del subsòl marí del golf de Lleó, a escassos quilòmetres de la costa catalana, amb la pretensió de trobar-hi hidrocarburs. L’àrea afectada, que s’estén des del nord del cap de Creus fins al litoral de la Costa Brava central (a l’alçada del litoral de l’Estartit, Pals, Begur, Palafrugell i Palamós), comprèn 11.500 quilòmetres quadrats, que equival a una tercera part de la superfície de Catalunya. Els grups ecologistes preparen al·legacions al projecte i, si s’ignoren, intentaran presentar un recurs contenciós administratiu per aturar-lo. A més, també recullen signatures contra el projecte a través de la plataforma digital change.org. El sector turístic tampoc veu amb bons ulls que es concedeixin els permisos.

Rebuig autonòmic a les prospeccions al golf de València

Cairn Energy ja compta amb cinc permisos de l’executiu espanyol per explorar una àrea de 3.900 quilòmetres del golf de València, a mig camí entre Eivissa i València. Amb tot, la setmana passada, la companyia va anunciar que renunciava a fer prospeccions al permís l’Albufera, però mantenia les seves intencions als altres quatre: Benifaió, Gandia, Altramar 1 i Altramar 2. Més enllà de les crítiques i les al·legacions ecologistes, tant el govern de les Illes com el del País Valencià rebutgen el projecte pel possible impacte que tindrien sobre el sector turístic, mentre que Cairn parla d’una inversió de 80 milions d’euros i d’unes reserves de 300 milions de barrils de petroli.

Repsol vol més petroli al delta de l’Ebre

El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) va publicar, el 31 de desembre de 2012, el projecte de Repsol per fer estudis sísmics mitjançant ones acústiques a una zona molt àmplia del subsòl marí ubicada a disset quilòmetres del delta de l’Ebre i a 24 de la costa de Tarragona. Ara, el govern espanyol ha d’aprovar l’estudi d’impacte ambiental perquè la multinacional espanyola pugui començar el rastreig. Ecologistes en Acció ja hi ha presentat al·legacions, on es recorda que el Parc Natural del Delta de l’Ebre és un dels “ecosistemes més importants d’Europa” i l’historial negre de la companyia a la zona –on produeix 8.000 barrils diaris de petroli en sis pous–, que ha provocat almenys setze vessaments de cru.

Allau de ‘fracking’ a la Catalunya Central

El mes de desembre va néixer la Plataforma Aturem el Fracking (PAF), que pretén agrupar les diverses resistències locals que han sorgit a Catalunya contra els projectes que volen buscar hidrocarburs a través d’aquesta tècnica. De moment, la Generalitat ha concedit els permisos Les Pinasses (12.842 hectàrees al Bages i el Berguedà) i Fontanellas (Bages) a Petroleum Oil & Gas (filial de Gas Natural Fenosa) i el permís Ripoll a Teredo Oil Limited, que comprèn 51.000 hectàrees entre el Ripollès, Osona i la Garrotxa. Montero Energy, filial de la canadenca R2 Energy, ha sol·licitat els permisos Darwin i Leonardo, que sumen més de 160.000 hectàrees repartides entre la Segarra, la Noguera, el Pla d’Urgell, el Bages, Osona, la Garrotxa i el Bages. Finalment, Enagas està pendent de l’aprovació de la Pedrera (Bages).

El nord de Castelló diu ‘no’ a la fractura hidràulica

Montero Energy també vol començar aviat les investigacions per descobrir petroli i gas a les comarques dels Ports i el Maestrat, al nord de la demarcació de Castelló, gràcies als diversos permisos sol·licitats per explorar una zona de prop de 200.000 hectàrees que s’estén per 41 municipis. El mes d’octubre, va néixer una plataforma antifracking que demana la denegació de les sol·licituds, però el PP, que controla el govern autonòmic, defensa públicament la recerca d’hidrocarburs al subsòl castellonenc. Finalment, Frontera Energy té quatre projectes pendents d’autorització (Perseu, Prometeu, Atlas i Helios), que abracen 400.000 hectàrees entre la demarcació de Lleida, la Franja i la resta de l’Aragó.

*Article publicat al número 303 del setmanari DIRECTA, 30 de gener de 2013. 

El nou amo del passeig de Gràcia que busca l’enriquiment personal infinit

Amancio Ortega és propietari de sis edificis a l’avinguda comercial i acaba de comprar la seu del BBVA a la plaça de Catalunya. Fa dos anys, va abandonar les polèmiques sicav i es va centrar en el sector immobiliari per incrementar els beneficis i esquivar l’escrutini públic. També inverteix en països amb una fiscalitat molt laxa per estalviar-se impostos

El magnat gallec Amancio Ortega ha bastit una fortuna monumental al voltant de l’imperi tèxtil Inditex. Ja fa anys, però, que els seus ingressos no provenen únicament de les vendes de Zara i la resta de marques del grup, sinó que també fa caixa amb els lloguers de les moltes propietats immobiliàries que té repartides arreu del món. L’estratègia d’Ortega en aquest sector és molt clara: destinar desenes de milions d’euros a l’adquisició d’edificis a les zones comercials més cares de les ciutats, apostar per grans marques i entitats financeres com a llogateres, amb contractes llargs per garantir el cobrament de rendes milionàries i obtenir una rendibilitat molt elevada, tenint en compte que el preu del metre quadrat en aquest tipus d’artèries comercials, lluny de seguir la tendència general del sector immobiliari, continua creixent any rere any. A Barcelona, aquest esquema es compleix fil per randa. Fa només uns dies, va transcendir que, a finals de desembre, Pontegadea, la principal societat d’inversió d’Ortega, va adquirir la seu del BBVA de la plaça de Catalunya de Barcelona. El preu, que no s’ha fet públic, hauria superat els 80 milions d’euros, segons la premsa econòmica, i l’entitat financera s’hi mantindrà en règim de lloguer.

El 2004, Ortega va tancar la seva primera operació de compra al passeig de Gràcia (al número 16, on s’ubica actualment el Zara que fa cantonada amb la Gran Via) i, des d’aleshores, s’ha anat convertint de facto en un dels grans propietaris de l’avinguda comercial més elitista de Barcelona, on ja controla sis edificis. El 2007, va pagar prop de 40 milions pel número 93, on s’ubica la botiga de luxe Santa Eulàlia i diversos pisos exclusius a sobre, un dels quals utilitzaria ell mateix quan s’està a la ciutat. El mateix any, va adquirir el número 5 de l’avinguda, on hi ha la seu catalana del Banco Santander. El 2008, va pagar 50 milions per l’immoble del número 30, als baixos del qual s’hi encabia la sabateria Vogue. Finalment, l’any passat, va desembutxacar 53 milions per l’immoble del número 56, on hi ha la botiga de Burberry’s, i 80 milions per les dues plantes del número 1 del passeig, on hi ha la macrobotiga d’Apple. Ortega també és el propietari de l’edifici on hi ha l’oficina del Banc Sabadell a la rambla de Catalunya i d’immobles a la Via Laietana.

Antigues inversions en sicav

El sector immobiliari no sempre ha estat el preferit d’Ortega per continuar-se enriquint. Durant anys, va ser el propietari de tres societats d’inversió de capital variable (sicav), un vehicle d’inversió emprat per grans fortunes i que només tributa l’1% dels seus beneficis. El 2010, Ortega va tancar les seves sicav: Alazán Inversiones 2001, Keblar i Gramela, que havien arribat a acumular un capital de 1.150 milions d’euros. Ortega va deixar les sicav –cosa que no ha fet Rosalia Mera, la seva exdona i propietària del 7% d’Inditex, que en té una amb més de 340 milions de capital– per centrar-se en el totxo, no pas per la seva tributació injusta (molt inferior a les rendes del treball o a l’impost de societats que paguen les empreses), sinó perquè, amb l’esclat de la crisi, la rendibilitat borsària va decaure i, sobretot, perquè aquestes societats es trobaven sotmeses a cert escrutini públic a través de la fiscalització de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), cosa que no passa amb societats patrimonials privades com Pontegadea, on l’opacitat és total. Les inversions a països amb una fiscalitat laxa per als grans capitals, com Luxemburg, on fa uns mesos va dipositar 200 milions, també demostren que l’objectiu únic d’Ortega és amassar una fortuna encara més monumental utilitzant els instruments que té al seu abast, per exemple, pagant menys impostos que les treballadores de Zara.

*Article publicat al número 301 del setmanari DIRECTA, 16 de gener de 2013. 

Barcelona i la bici: una relació que necessita millorar

La intenció del govern de CiU de disparar la tarifa del Bicing posa de manifest que els gestors municipals no aposten per aquest vehicle com a alternativa massiva al cotxe, malgrat que el seu ús s’ha multiplicat els darrers anys. Els experts veuen la ciutat ideal per a la bici i la defensen perquè contribuiria a reduir l’enorme contaminació atmosfèrica de la capital

La presència de bicicletes circulant pels carrers de Barcelona ja fa temps que ha deixat de ser un fet estrany. Si fa sis anys a la ciutat s’hi feien tot just 47.000 desplaçaments diaris en bici, actualment la xifra s’eleva a gairebé 120.000, segons dades de l’Ajuntament. Malgrat aquest increment exponencial, assolit en gran part gràcies a l’aparició del Bicing, i al seguit de millores assolides des de la dècada dels 80, diversos col·lectius denuncien que Barcelona encara no és, ni de bon tros, una ciutat prou amable per a l’ús de la bici i encara està molt lluny de la seva potenciació com a transport en detriment dels vehicles privats a motor. Un clar exemple de la poca voluntat del govern municipal per afavorir-la, és la seva intenció d’encarir a més del doble del preu actual l’abonament del Bicing, de moment ajornada per la manca de suport al ple consistorial.

“Barcelona té tots els ingredients, com ara un bon clima i una orografia ideal per convertir-se  en una ciutat ideal per a l’ús de la bici”, afirma Ricard Riol, president de l’associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP). A l’hora de la veritat, però, la seva utilització encara és molt menor a la del cotxe, per exemple, i això és, en part, perquè no se’n facilita prou la presència al carrer. En opinió d’Albert Garcia, portaveu d’Amics de la Bici, “l’Ajuntament de Barcelona té un problema amb la bicicleta i està estudiant com aconseguir que n’hi hagi menys als carrers, tot i que és una gran solució als problemes de mobilitat de la ciutat”. En aquest sentit, Riol apunta que el cap i casal té un “problema molt greu de contaminació”, fins al punt que segons un estudi del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) s’hi produeixen 3.500 morts prematures a l’any per culpa de la pol·lució atmosfèrica.

El Bicing més car d’Europa?

La relació entre la bicicleta i Barcelona va tornar al primer pla de l’actualitat mediàtica el 10 d’octubre, arran de l’anunci del govern de la ciutat, encapçalat pel convergent Xavier Trias, d’incrementar la tarifa anual del Bicing fins  als 97,5 euros, cosa que suposaria un 116% més que el preu actual (45 euros). Sònia Recasens, tinent d’alcalde d’Economia va justificar la  mesura -que es compensaria amb una quota de 42 euros per als que facin menys de 50 viatges a l’any amb l’argument que el servei, que compta amb 120.000 abonats, generava un dèficit de 12 milions d’euros cada curs. L’alcalde Trias va afegir que l’usuari només paga el 25% del servei, en comparació amb el 40% que abona qui utilitza el Metro. De moment, però, l’augment tarifari no s’ha aprovat i davant les crítiques de l’oposició i dels usuaris, l’equip de govern assegura que està obert a pactar la tarifa, sense fer marxa enrere en la seva voluntat d’encarir-la.

Diverses entitats, entre les que hi ha la Favb, la PTP, CCOO o UGT, van denunciar que si el Bicing passa a costar 97,5 euros Barcelona tindrà el servei d’aquest tipus més car d’Europa -ara mateix ja ho és de l’Estat espanyol, per damunt de Sevilla, Saragossa o València-. Una tarifa d’aquest nivell provocaria que nombrosos usuaris es donessin de baixa, com ara Germán de Dios, que explica a Carrer que “buscaria una altra alternativa per moure’m. Una pujada mínima té sentit, però no d’aquest nivell”. En Joan, un valencià resident a Barcelona, també es mostra crític amb el possible increment, però assegura que continuaria utilitzant el servei “perquè és molt còmode”. En tot cas, ambdós en fan una valoració positiva, però critiquen l’estat deficient de nombroses bicicletes i el fet que a determinades hores i en estacions concretes sigui impossible trobar-ne una.

Joan Valls, president del Bicicleta Club de Catalunya (BACC), lamenta que el Bicing pateixi “els estralls de la resta del transport públic, però no se li apliquin els avantatges que tenen aquests mateixos transports”, en referència a la nul·la integració del servei a la xarxa de transport públic i al fet que se li apliqui el mateix IVA que al de les empreses de lloguer de bicicletes. La indignació entre els usuaris també va provocar el naixement de la plataforma #SalvemelBicing, que va reunir més de 200 persones en una concentració a la plaça de Sant Jaume.

Seguretat del ciclista

Barcelona compta actualment amb una xarxa de més de 180 quilòmetres de carril bici, però existeixen nombroses discontinuïtats (32, segons una auditoria encarregada pel consistori) i diversos punts negres, amb cruïlles que acumulen diversos accidents cada any. Albert Garcia (Amics de la Bici) considera que els carrils bici “s’utilitzen malament en la majoria de les ocasions”, perquè creu que només cal fer-ne quan “no es pot garantir la seguretat dels ciclistes”. Garcia aposta, per exemple, perquè a les zones 30 es limiti efectivament la velocitat dels cotxes, de manera que els carrils bici siguin prescindibles. En aquest sentit, Joan Valls (BACC) lamenta que “molt poques vegades s’ha facilitat la presència de la bici apartant els cotxes de l’espai”, però conclou que malgrat tot Barcelona és, ara mateix, una ciutat “raonablement preparada” per a l’ús de la bicicleta. Ricard Riol (PTP) conclou que “cal millorar la seguretat del ciclista”, perquè la bici “està cridada a ser un vehicle d’utilització massiva a la ciutat”. Només cal que l’Ajuntament no ho impedeixi.

Una nova ordenança polèmica

La nova ordenança municipal que regula la circulació de la bici estableix que els ciclistes tindran prohibit desplaçar-se per les voreres, amb l’excepció d’uns quants casos clarament senyalitzats. L’ordenança, que entrarà en vigor l’1 de gener de 2013, ha estat fortament criticada pels col·lectius que fan servir aquest vehicle. Des del consistori es justifica per l’increment dels conflictes entre vianants i ciclistes, fins al punt que els accidents a les voreres han augmentat un 264% el darrer any, segons dades municipals. Albert Garcia (Amics de la Bici) denuncia el nul diàleg que l’Ajuntament ha tingut amb la seva entitat per tirar endavant una ordenança que, segons ell, criminalitza els ciclistes, i aposta perquè es pugui permetre l’ús de la bici en més voreres, afegint que en països del nord d’Europa existeix una discriminació positiva envers aquest vehicle que no trobem aquí. Joan Valls lamenta que “al ciutadà que va amb bici se li carreguin els problemas del trànsit” i també veu amb mals ulls l’ordenança.

*Article publicat amb el número 126 de la revista CARRER, desembre de 2012. 

Prop del 10% del nou Parlament s’ha vist esquitxat per casos de corrupció

Bona part dels escàndols més sonats de la darrera dècada estaran representats a l'hemicicle

Els casos Campeón, Adigsa, Palau, Crespo, Mercuri, Pallerols, Innova, motxilles i màfia georgiana són alguns dels escàndols de presumpta (o provada) corrupció que han sacsejat la política catalana la darrera dècada. Tots estaran representats al Parlament sorgit de les eleccions autonòmiques del 25 de novembre. Al voltant del 10% dels diputats i les diputades de la cambra catalana s’han vist esquitxades en algun moment per un cas de suposada corrupció, ja sigui perquè han estat imputades, perquè el seu nom apareix en la investigació o perquè alguna altra formació les vincula a l’escàndol.

El darrer torpede a la credibilitat de la partitocràcia tradicional catalana va esclatar el 27 de novembre, quan es va executar l’operació Mercuri, per desballestar una presumpta trama de corrupció urbanística amb l’epicentre a l’Ajuntament de Sabadell, encapçalat pel socialista Manuel Bustos des de 1999. Arran del cas, s’ha descobert que Daniel Fernández, secretari d’Organització del PSC i diputat electe, hauria mediat amb l’alcaldessa de Montcada i Reixac, Maria Elena Pérez, a instàncies de Bustos per col·locar Carmina Llumà, alt càrrec del govern durant el tripartit, a l’Ajuntament. La seva condició d’aforat –actualment, Fernández és parlamentari a Madrid– deixa la decisió d’imputar-lo o no per tràfic d’influències en mans del Tribunal Suprem. En el marc de l’operació Mercuri també es va registrar el despatx de Montserrat Capdevila –tinent d’alcalde d’Economia i diputada socialista des de 2006– a l’Ajuntament de Sabadell. Capdevila, però, no ha estat imputada.

Casos convergents

És a la bancada convergent on s’asseuran el major nombre de diputats afectats per sospites de corrupció. Oriol Pujol, president del grup parlamentari de CiU durant la legislatura passada, és investigat pel cas Campeón, una trama de presumpta concessió de subvencions o adjudicacions irregulars d’estacions d’ITV a canvi de comissions a càrrecs públics. Segons la instrucció, Pujol s’hauria lucrat amb la xarxa, a la qual hauria beneficat amb els “moviments oportuns” per afavorir-ne els projectes. El diputat per Girona Xavier Crespo és el protagonista del cas que porta el seu nom i que es va saber durant la legislatura passada. Una auditoria de la Sindicatura de Comptes revelava que Xavier Crespo i la seva dona van percebre més de 200.000 euros de manera irregular de l’empresa Centres Mèdics Selva Maresme entre els anys 2000 i 2005, inclòs un sou opac que afegia a la seva remuneració per ser alcalde de Lloret de Mar.

El 2005, l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va acusar CiU de cobrar comissions il·legals a través de l’adjudicació d’obra pública. La frase “vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%” seria el detonant de l’obertura d’una investigació que encara s’arrossega. És el cas Adigsa, en què s’acusa la federació conservadora d’embutxacar-se comissions de fins el 20% durant el pujolisme amb l’adjudicació de contractes d’aquesta empresa pública, que en aquell moment depenia del Departament de Medi Ambient i Obres Públiques, encapçalat per l’actual titular d’Interior, Felip Puig. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) haurà de decidir, properament, si imputa Ferran Falcó, diputat des de 2010 i president d’Adigsa (2002-2004) en el moment dels fets. Puig s’ha vist esquitxat per l’escàndol, però no ha estat imputat.

Josep Maria Pijuan, jutge instructor del cas Palau, va trobar indicis clars de finançament irregular de CDC a través dels pagaments que feien empreses constructores a l’entitat cultural i que, posteriorment, acabarien a les arques de la formació. A canvi, sempre segons la versió judicial, les companyies eren premiades amb l’adjudicació de projectes de gran magnitud, un dels quals seria el pavelló poliesportiu PAV3 de Sant Cugat del Vallès, construït per Ferrovial. L’equip de govern municipal que va contractar la constructora estava encapçalat per Lluís Recoder, aleshores alcalde i actualment conseller de Territori i Sostenibilitat en funcions, mentre que el gerent local era Jordi Turull. Ambdós són diputats electes de CiU. Per acabar amb els escàndols convergents, cal citar Antoni Fernández Teixidó, exconseller d’Indústria i representant paradigmàtic de l’anomenat sector negocis de CiU. Segons l’Audiència Nacional espanyola, el gener de 2005, el parlamentari va subscriure un contracte amb Malchas Tetruaschvili, presumpte cap de la màfia georgiana a l’Estat espanyol, a través del qual s’embutxacava més de 8.000 euros mensuals.

PSC i PP no se n’escapen

El socialista Celestino Corbacho és l’únic exministre que ocuparà un escó a la cambra catalana. A banda de les mesures antisocials que va tirar endavant quan era el titular de Treball del govern de Zapatero (reforma laboral, enduriment dels requisits per cobrar els 420 euros de prestació un cop esgotat l’atur...), és un dels expresidents de la Diputació de Barcelona esquitxats pel cas de les motxilles, els sobresous que es pagaven a determinats alts càrrecs i que, entre el 2000 i el 2008, van suposar una despesa d’almenys 1,3 milions d’euros. A finals d’octubre, la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat va declarar il·legals les motxilles.

Als escons del PP, s’hi asseurà Enric Millo, que, quan era membre d’Unió, va estar imputat pel cas Pallerols, de presumpte finançament irregular del partit democratacristià a través de fons destinats a la formació d’aturades. Un informe de la Guàrdia Civil indicava que Millo havia cobrat més de 40.000 euros de l’empresari Fidel Pallerols, però, el gener de 2008, el TSJC va arxivar la causa contra el polític. Finalment, la també popular Alícia Alegret està acusada per la CUP de Reus d’haver fet contractar pel hòlding municipal Innova –epicentre d’una de les grans martingales de la sanitat catalana– una persona que només va estar treballant a la seu local del PP. Per tot plegat, es pot afirmar que la desena legislatura del Parlament de Catalunya des de la Transició arrencarà sota sospita.

Parlamentàries ‘retalladores’ i corporativistes

Als 135 escons de l’hemicicle, s’hi asseuran insignes retalladores, començant pel president del govern en funcions Artur Mas i la presidenta del PP Alícia Sánchez Camacho, que va secundar la pràctica totalitat de les tisorades durant la legislatura anterior. Entre els consellers i les conselleres en funcions, destaquen Irene Rigau, responsable de les retallades en l’ensenyament públic; Felip Puig, que des d’Interior ha avalat la brutalitat sense control de la Brigada Mòbil (BRIMO) dels Mossos; Josep Lluís Cleries (Benestar), implicat en els canvis en la Renda Mínima d’Inserció (RMI) que han perjudicat milers de persones, i Lluís Recoder (Territori), que va apostar per Eurovegas i ha privatitzat l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL). També és diputat Antoni Castellà, secretari d’Universitats que defensa la supressió de les eleccions als rectorats i l’increment de les taxes que paguen les estudiants.

L’emissió de participacions preferents per part de La Caixa va quedar fora del Parlament per una pinça CiU-PP, en què van tenir un paper clau el convergent Jordi Turull i Sánchez Camacho. La comissió sobre la gestió de la sanitat, presidida per Lluís Corominas (CiU), va quedar desactivada abans de començar per l’avançament electoral. En tot cas, la sociovergència va tirar de corporativisme per vetar determinades compareixences, tot i que no va ser el cas de la de Marina Geli, exconsellera i encara diputada, que en el seu pas pel govern es va estalviar donar explicacions de les irregularitats que va detectar la Sindicatura de Comptes al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Altres noms polèmics són la convergent Meritxell Roigé, que es va oposar radicalment a la dació en pagament al ple de 2011 en què CiU, PSC i PP es van negar a tramitar-la; les peperes Marisa Xandri, que va declarar al Parlament que les persones immigrades rebien més ajuts i això “perjudica els d’aquí”, i María José García Cuevas, que va avalar el coronel Alamán Castro, que havia defensat una intervenció de l’exèrcit a Catalunya per evitar la independència, i el socialista Àngel Ros, que s’ha oposat a obligar l’Església a pagar l’IBI, entre d’altres.

*Article publicat al número 298 del setmanari DIRECTA, 12 de desembre de 2012.