Camí de Karamoja, terra de pastors, ramats, armes i or

La regió del nord-est d'Uganda és la més pobra del país i els plans governamentals amenacen de liquidar la tradicional vida nòmada dels seus pobladors. La descoberta d'una important riquesa mineral ha provocat l'arribada de companyies estrangeres, sense que de moment se'n beneficiï els ciutadans autòctons, protagonistes d'un conflicte de dècades amb pobles veïns per la captura del màxim nombre de caps de bestiar

Karamoja no només és la regió més allunyada geogràficament de Kampala, la capital d'Uganda. També és el territori més particular del país, tradicionalment marginat i menyspreat per la resta. Poblat per pastors nòmades que valoren la riquesa en funció del nombre de vaques, el seu clima extrem dificulta el conreu d'aliments, malgrat els projectes governamentals per imposar-hi l'agricultura com a únic mitjà de subsistència. A l'àrea també hi ha or, un esquer que ha provocat recentment l'aterratge de companyies estrangeres que, de moment, no tenen en compte els drets tradicionals sobre la terra de les comunitats autòctones. La combinació sembla apassionant, però per comprovar-hi me n'hi vaig uns dies, per intentar confirmar, matisar o rectificar el que he llegit i m'han explicat sobre Karamoja. D'entrada, una breu introducció sobre ella.

Pobresa extrema

Amb una extensió de 27.900 quilòmetres quadrats i 1,2 milions d'habitants, Karamoja és, probablement, la regió més peculiar d'Uganda. Ubicada al nord-est del país, limita amb el Sudan del Sud al nord, amb Kènia a l'est, i amb la regió d'Acholiland a l'oest. És un altiplà semi-àrid en què la pluja hi escasseja i on bona part del territori està a més de 1.000 metres per sobre del nivell del mar. Els pobladors són els karamojong, pastors nòmades amb una tradició en què el nombre de caps de bestiar és l'element central per dotar-se de prestigi social i poder polític. La llengua local és l'akarimojong. Segons tots els indicadors, és la zona més pobra d'Uganda. A nivell nacional, el 31% de la població (sobre)viu amb menys d'un dòlar al dia, però a Karamoja el percentatge s'eleva fins el 82% i gairebé la meitat dels infants pateixen malnutrició, quan la mitjana ugandesa és d'un terç. Una part significativa dels habitants només menja un àpat al dia i el Programa Mundial d'Aliments de les Nacions Unides aporta l'àpat a almenys 150.000 persones. 

El parc de Kidepo, l'atracció turística

Karamoja és la regió més remota d'Uganda, amb bona part del territori a més de 500 quilòmetres de Kampala, la capital del país. Una distància eterna tenint en compte les pèssimes carreteres de la zona. Ara bé, això no impedeix que s'hi apropin desenes de milers de turistes cada any. El motiu és l'existència del Parc Nacional de la Vall de Kidepo, que existeix des del 1962 -abans havia estat una reserva de caça. Qui s'endinsi a Kidepo podrà veure girafes, elefants, zebres, búfals, estruços, guepards, lleons, henes, xacals, antílops, entre moltes altres espècies.

Com altres reserves africanes, la caça furtiva és una de les grans amenaces que pateix Kidepo. Els karamojong han desenvolupat una cultura de conservació de la fauna de la zona i fa dècades que no hi cacen, però no passa el mateix amb altres pobles pastors propers, com els turkana -Kènia- o els toposa -Sudan del Sud-, que històricament s'hi han mogut sense parar massa atenció a unes fronteres, per a ells, totalment artificials. De fet, sis rangers del parc nacional van ser assassinats per caçadors furtius. Tot i que no és ni molt menys el destí més habitual dels turistes a Uganda, l'any passat CNN Travel va escollir Kidepo com la tercera millor opció per fer un safari a l'Àfrica, només per darrere de la reserva Masai Mara, a Kènia, i de la Reserva de Caça del Kalahari Central, a Botswana.

Robatoris i conflicte armat pel bestiar

El bestiar, i en concret les vaques, són l'element central de l'univers karamojong. Segons la seva cosmovisió, Déu els ha donat tot el bestiar que hi ha el món i, per tant, tenen un dret diví sobre els ramats. Altres pobles pastors de la zona -com els turkana i els pokot de Kènia, els toposa i els Didinga del Sudan del Sud, o els oromo d'Etiópia- tenen la mateixa creença respecte si mateixos, fet que explica el conflicte permanent que mantenen pel bestiar. Durant generacions i generacions, s'han atacat amb l'objectiu de robar-se els animals, bàsicament per prestigi i per aconseguir recursos pel matrimoni.

Per casar-se a la cultura karomojong cal pagar i, òbviament, la moneda és la vaca. Així per poder tancar una boda, un home ha d'aportar un mínim de 100 vaques, una fortuna molt considerable a la zona. Si no les té, cosa que passa sovint, l'alternativa és robar-les amb un atac a algun ramat d'un poblat o tribu veí. No es tracta d'assalts pacífics, sinó d'atacs amb armes de foc que, en moltes ocasions, han provocat morts. Durant anys era habitual que els guerrers karomojong anessin armats en ple dia amb kalàixnikov, el mític fusell AK-47. Tot plegat ha derivat en una intensificació de les mesures de seguretat per protegir el ramat, fins al punt que ara s'ubiquen al centre dels poblats, envoltats de diverses muralles de cases i custodiats per branques espinoses d'arbres.

Karamoja ha estat una regió tradicionalment marginada pels governs ugandesos i, en general, la resta del país veu els habitants com una tribu primitiva i endarrerida, allunyada de la vida moderna i del progrés i el desenvolupament. Marginats per la força durant el sanguinari règim d'Idi Amin Dada (1971-1979), els karamojong van aprofitar la fugida de l'exèrcit del dictador per arreplegar el notable arsenal abandonat en regions properes. Des d'aleshores, les armes han estat un problema molt important a l'àrea. Per aturar-lo, el govern ugandès ha endegat diversos programes de desarmament des de principi del segle XXI, alguns voluntaris i d'altres per la força.

Segons la versió de l'exèrcit ugandès, amb els programes s'han recuperat 30.000 de les 50.000 armes il·legals que es calcula que hi havia a la regió, però per aconseguir-ho els abusos i les violacions dels drets humans han estat habituals. Navi Pillay, alta comissionada de l'ONU pels Drets Humans, va informar el 2010 que almenys 19 persones van ser assassinades el gener d'aquell any quan l'exèrcit va atacar guerrers locals amb un helicòpter i unitats terrestres. A l'abril, 10 persones més van ser assassinades. Tot i que la seguretat ha millorat al territori, aquesta mateixa setmana l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans ha presentat un informe on denuncia que Karamoja és la regió d'Uganda que concentra més vulneracions d'aquest tipus, amb 148 denúncies d'abusos de l'exèrcit, la policia i les Unitats de Defensa Locals (LDU, en anglès). Entre els abusos hi ha assassinats, detencions arbitràries i tortures.

Els karamojong són molt crítics amb el procés de desarmament, perquè els pobles pastors dels països veïns no s'hi han vist sotmesos per part dels governs respectius i, per tant, denuncien que ara estan indefensos davant els atacs per robar bestiar, que continuen. A banda d'equipar-se amb llances, una de les alternatives ha estat recórrer al mercat negre per adquirir armes de foc, provinents fonamentalment del Sudan del Sud. Per tant, malgrat algunes proclames triomfalistes per part de l'executiu de Kampala, encara queden armes a Karamoja.

El pla per convertir en agricultor un poble pastor

Des de Kampala, el govern ugandès incentiva que els karamojong abandonin progressivament la seva tradició nòmada i ramadera i adoptin l'agricultura com a principal mitjà de subsistència. Com passa sovint quan les decisions es prenen des de despatxos allunyats de la realitat sobre el terreny, el projecte per fomentar determinats cultius ha rebut una allau de crítiques i experts internacionals l'han titllat d'absurd. El que és cert és que, ja sigui pels robatoris de bestiar o per les instruccions governamentals, el nombre de caps de bestiar a Karamoja ha disminuït.

L'argument de l'executiu ugandès és que cada llar de la regió ha de tenir el seu hort i plantar-hi mandioca i patata, amb l'objectiu de millorar la seguretat alimentària del territori i contribuir a reduir-hi la pobresa. Quin és el problema? Que a Karamoja sempre s'han conreat aliments, però només quan les extremes condicions meteorològiques -la pluja hi és molt escassa- ho han permès. Com a alternativa alimentària tenien les vaques, que aporten llet i carn. Però les noves instruccions de Kampala han suposat una reducció de les àrees destinades a la pastura del ramat i, a la pràctica, el que pot passar és que lluny de disminuir, la inseguretat alimentària i, per tant, la pobresa augmenti. I és que a la temporada seca, que s'allarga la major part de l'any, és molt complicat que els conreus disposin de prou aigua per créixer. Això sí, la tradició i la saviesa centenària d'un poble adaptat al terreny ha hagut de cedir -forçat- a l'opinió d'una llumenera que ha pensat des de Kampala.

L'aterratge de grans companyies mineres

Una de les activitats habituals per complementar els migrats ingressos familiars durant la temporada seca a Karamoja és la mineria, portada a terme d'una manera tradicional, gairebé artesana. Un estudi local xifra en 18.000 les persones que s'hi dediquen parcialment, però que des de fa un temps veuen com la seva tasca extractiva perilla. El 2011 un estudi del departament de Geologia i Mines del govern ugandès va confirmar que al subsòl de la regió hi ha minerals com pedra calcàira, ferro, wolfram, níquel, coure, cobalt, liti, estany i, sobretot, or, un esquer prou gran perquè diverses companyies mineres encetessin exploracions a Karamoja.

Ara mateix ja són tres les societats mineres amb presència a la zona: African Gold, que es dedica a l'or i té la seu a la illa de Jersey, un paradís fiscal britànic; Jan Mangal Uganda Ltd, filial d'un conglomerat de joies de l'Índia, que també hi busca or; i Dao Uganda Ltd, subsidiària d'una empresa constructora de capital saudita i kuwaitià, interessada en el marbre. Les tres companyies han rebut la concessió del govern ugandès per explorar -i en algun cas ja explotar- algunes àrees de Karamoja, però no s'han adreçat -almenys inicialment- a les comunitats locals per conèixer-ne l'opinió sobre l'activitat minera, quelcom que haurien d'haver fet si es té en compte que la terra els pertany.

Un informe recent de Human Rights Watch posa el focus en la qüestió i indica la inversió privada “podria transformar la regió, aportar-hi feina i millorar la seguretat, l'accés a l'aigua, les carreteres i altres infraestructures”, però que també pot suposar un empitjorament de les ja males condicions de vida dels karamojong. A l'estudi s'han posat de manifest els temors que l'activitat extractiva derivi en casos d'acaparament de terres per part de les companyies mineres, provoqui dany al medi ambient i acapari els migrats recursos d'aigua de la regió, entre d'altres.

La qüestió clau és la propietat de la terra, que segons reconeix la Constitució ugandesa pertany a la comunitat, però no hi ha cap títol que ho demostri, de manera que a la pràctica el govern fa el que vol amb el sòl i, en molts casos, els poblats no reben una compensació justa per una activitat que els canvia la vida. I és que sense la terra els karamojong no poden desenvolupar el nomadisme, la seva forma de vida des de fa segles. Sense la terra, directament, no tenen res. I no seria la primera vegada -ni malauradament l'última- que la riquesa mineral d'un territori africà esdevé una condemna pels seus pobladors.

La caça furtiva amenaça de deixar l’Àfrica sense elefants i rinoceronts

La població dels dos grans mamífers s’ha desplomat les darreres dècades com a conseqüència d’una pràctica molt lucrativa, darrere de la qual hi ha organitzacions criminals que mouen milers de milions d’euros. Una cimera internacional intenta impulsar mesures per aturar l’enèsim espoli del continent

El 1979, 1,3 milions d’elefants vivien en llibertat a l’Àfrica. Avui, només en queden uns 500.000. La caiguda encara és més accentuada en el cas dels rinoceronts, que han passat del mig milió d’exemplars de principis del segle XX als menys de 30.000 que hi ha actualment. De tigres, tot just en resten 3.200 a la natura, quan fa un segle eren 100.000. La disminució s’explica per causes com la pèrdua d‘hàbitats naturals -conseqüència de l’expansió de cultius, entre d’altres- i, sobretot, pels efectes devastadors de la caça furtiva. Segons dades de l’organització TRAFFIC, cada any al voltant de 30.000 elefants són assassinats a l’Àfrica. Només a Sud-àfrica, que concentra el 80% de la població mundial, 1.004 rinoceronts van morir l’any passat víctimes de la caça furtiva, un 50% més que el 2012 i a anys llum dels 13 que van ser assassinats el 2007.

El comerç il·legal d’animals salvatges -o de parts del seu cos, com els ullals dels elefants o les banyes dels rinoceronts- és una activitat molt lucrativa, que mou uns 14.700 milions d’euros l’any, afirma WWF. De fet, és la quarta activitat criminal que més diners genera al món, només per darrere del tràfic d’éssers humans, el comerç d’armes i les drogues. Una de les conseqüències més clares de la creixent caça furtiva és que diverses espècies estan sota l’amenaça d’una extinció propera, que en el cas dels rinoceronts es calcula en 15 o 20 anys si no s’aturen les actuals matances.

La major part de la caça furtiva té com a escenari l’Àfrica, però la demanda dels productes dels animals salvatges prové, fonamentalment, d’Àsia i, en concret, de la Xina i el Vietnam, on el quilo de banya de rinoceront es paga a 60.000 dòlars (uns 43.500 euros, més que l’or), mentre que el preu de l’ivori -evidentment, parlem de mercat negre- se situa en uns 2.000 dòlars (1.450 euros) per quilo. El comerç és global i, per tant, els països africans no haurien d’afrontar sols la responsabilitat de protegir la fauna dels furtius. Amb l’objectiu d’aturar el problema, o almenys pal·liar-lo, dijous es va celebrar a Londres una conferència internacional sobre el mercat il·legal d’animals salvatges. 

La trobada, que va reunir representants de 46 estats -entre els que hi havia els països africans afectats per la pràctica i, també, delegats d’àrees d’on prové la demanda, com la Xina-, va servir per demanar un enduriment de la legislació contra la caça furtiva, millors equips pels guardes -o rangers- de les reserves i parcs on hi ha els animals, i campanyes de sensibilització per reduir la demanda als països de destí del producte. A més, els dirigents de Botswana, Gabon, Txad i Tanzània van prometre complir una moratòria de 10 anys en la venda d’ivori.

Font de finançament de grups armats

Una part de la demanda asiàtica prové de la medicina tradicional xinesa, que des de fa 2.000 anys considera la banya de rinoceront una espècie de panacea que serveix per curar diverses malalties -com el càncer-, fer baixar la febre i solucionar la impotència sexual. A més, s’ha estès la pràctica que els nous-rics n’adquireixin -com també ullals d’elefants- per exhibir-les a casa com a mostra del seu poder econòmic. Entitats conservacionistes vinculen la caça furtiva d’animals africans a xarxes del crim organitzat, que aprofiten la creixent demanda -i el conseqüent increment dels preus- per lucrar-se amb un negoci que suposa una altra forma d’espoliar els recursos naturals de l’Àfrica. De fet, els animals salvatges són un dels grans atractius turístics de nombrosos països africans -Kènia, Uganda, Botswana, Tanzània, Gabon,…- i font directa d’entrada de recursos. Per tant, els furtius colpegen directament l’economia dels estats que els pateixen.

També hi ha africans que se’n beneficien i, en aquest sentit, diversos informes atribueixen la participació de grups armats en la caça furtiva. Enough Project, per exemple, assegura que l’ugandès Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) -de Joseph Kony- es finança amb l’assassinat -i posterior venda- d’elefants i rinoceronts. Segons l’ONG Traffic, també es finançarien amb la pràctica Al-Shabaab a Somàlia, les Forces Democràtiques per a l’Alliberament de Ruanda (FDLR), la guerrilla hutu radicada a l’est de l’RD Congo; o les milícies Janjaweed del Sudan. En un informe entregat a les Nacions Unides, Traffic i altres entitats alertaven que la caça furtiva, així com el comerç il·legal de fusta, va vinculat a altres activitats delictives, com el tràfic d’armes, la corrupció o el blanqueig de diners.

Condemnes més dures

A banda de la conferència de Londres, el cert és que darrerament alguns dels principals països afectats per la pràctica estan endurint les condemnes als furtius. El 28 de gener, un jutjat de Kènia va imposar una multa de 230.000 dòlars ( uns 165.000 euros) a un home xinès a qui se li va trobar un ullal d’elefant a la maleta. L’alternativa era una pena de set anys de presó. Dotze mesos abans, quatre ciutadans xinesos van ser condemnats només a pagar 340 dòlars cada un després que se’ls descobrís ivori per valor de 20.000 dòlars. L’enduriment punitiu és conseqüència de la nova Llei de la Fauna, aprovada recentment pel govern de Kènia. Altres països, com Uganda, també preparen modificacions normatives en una línia similar per acabar amb la gairebé impunitat en què es movien els furtius fins ara.

Sud-àfrica, per la seva part, ha decidit recentment traslladar més de 100 rinoceronts del parc Kruger -que concentra el 60% de la població de l’espècie al país- a una remota zona desèrtica fronterera amb Botswana, amb l’objectiu de dificultar-ne l’accés dels furtius. El que sembla clar és que davant una xacra creixent, comencen a implantar-se noves mesures. I més enllà del cost econòmic i de riquesa mediambiental, la caça furtiva també costa vides humanes i només en els darrers deu anys més de 1.000 rangers han estat assassinats. “La gent ha d’entendre que el comerç d’animals salvatges no és diferent dels diamants de sang”, va declarar Peter Knights, el director executiu de l’organització WildAid, a l’agència IPS. Si no s’atura la pràctica, d’aquí a uns anys potser l’únic forma de relacionar l’Àfrica amb grans mamífers movent-se en llibertat serà mirant antics documentals. I no caldria.

Un bosc per expulsar 11.000 persones de casa

La resistència dels habitants de Tedi a acceptar els projectes governamentals i a abandonar la seva llar exemplifica el conflicte per la terra que es viu al país, amb nombrosos casos d’acaparament que perjudiquen especialment la població pobra

Feta la presentació de rigor amb les autoritats locals, en pocs minuts un grup de persones es reuneix sota l’ombra d’un dels pocs arbres de la plaça del poble. Després de fitar el mzungu -com anomenen els blancs en aquesta part del món- que ha arribat enboda-boda -les omnipresents moto-taxis-, ara es disposa a explicar la seva història. Som a Tedi, un poble d’11.000 habitants del districte d’Amuru, un dels que acumula més misèria de l’empobrit nord d’Uganda. Pren la paraula en Patrick, d’uns 25 anys: “Segons el govern de Museveni, vivim aquí il·legalment i hem de deixar les nostres terres, que passarien a mans de l’Autoritat Nacional Forestal (NFA, en anglès) i de l’Autoritat de la Fauna d’Uganda (UWA, també en anglès, que gestiona els parcs nacionals). Els arbres i els animals tenen dret a estar-se aquí, però nosaltres sembla que no”.

A Tedi són víctimes de l’acaparament de terres, en aquest cas protagonitzat per dues institucions del govern ugandès. Es tracta d’un problema molt greu arreu del país, gairebé sempre amb l’executiu nacional com a actor, ja sigui directament o indirecta, donant suport als inversors de torn que volen portar el progrés al territori amb un projecte que, finalment, només acaba engreixant els seus comptes de resultats. La principal víctima de l’acaparament és la població pobra, que perd la terra, en la majoria dels casos l’únic mitjà de vida de què disposa.

Si posem el focus únicament a Acholiland -Amuru és un dels set districtes de la regió- darrere dels projectes d’acaparament de terres hi ha companyies sucreres (el totpoderós Madhvani Group), agències governamentals, alts càrrecs de l’exèrcit i, de ben segur que molt aviat, empreses petrolieres, després que s’hagin descobert hidrocarburs al subsòl de la zona. Cada cas és diferent, però almenys a Amuru han topat amb la resistència d’unes comunitats locals que argumenten que la terra els pertany, de manera que el govern ugandès no pot decidir lliurement fer-hi res sense que hi estiguin d’acord i cap inversor s’hi pot instal·lar sense adreçar-se a les autoritats autòctones.

El problema amb la terra a Tedi, i en altres parts d’Acholiland, comença fa uns 10-15 anys, quan gran part de la població estava confinada en camps de desplaçats per decisió governamental a conseqüència de la guerra entre les forces armades ugandeses i la milícia de l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) de Joseph Kony. Aleshores el govern va dictaminar que aquella terra buida -per facilitar les operacions de l’exèrcit contra l’LRA- li pertanyia i hi podia estendre el bosc o la reserva de fauna propers. Bona part dels desplaçats -van arribar a ser 1,8 milions de persones a principi del segle XXI- van retornar a casa entre el 2003 i el 2007 i els habitants de Tedi van fer el mateix. El conflicte estava servit.

De qui és la terra?

L’NFA al·lega que la terra en qüestió va ser considerada una reserva forestal el 1960 i que els 11.000 residents són “invasors” que l’ocupen “il·legalment”. Què passa? Que des de la comunitat asseguren que els seus avantpassats ja residien a la zona el 1930 i van heretar-ne la terra i que aleshores no hi havia cap bosc. Com en gran part del país, la tinença era consuetudinària, és a dir, estava basada en la costum i no hi havia cap document que n’acredités la propietat a nom d’una o altra persona. “El 80% de la terra d’Acholiland no està registrada i això dificulta determinar de qui és després d’estar buidar durant gairebé 20 anys per culpa de la guerra”, apunta Daniel Komakech, responsable de l’oficina d’Amuru de

la Uganda Land Alliance (ULA) -una coalició d’ONG dedicada a protegir l’accés a la terra de la població pobra.

Des de la capital del districte, una ciutat polsegosa en què l’electricitat va ser inexistent durant totes les hores que hi vaig passar, Komakech afegeix que la clau per desfer l’atzucac és “determinar de qui és la terra i encara no tenim una resposta definitiva sobre això. Hi ha un procés judicial obert sense sentència ferma”. En tot cas, conclou l’activista, “si la gent perd la terra, almenys se’ls ha de compensar amb una parcel·la equivalent, del mateix valor, a un altre lloc”.

“No marxarem”

La vida a Tedi discorre lentament i malgrat les dues dècades de conflicte armat -que va provocar 100.000 morts al nord del país, va comportar el segrest per part de l’LRA de 30.000 nens usats com a soldats o esclaus sexuals i el desplaçament forçat d’1,8 milions de persones- no ha canviat gaire amb relació a fa 30 o 40 anys. Ho explica Obur William, que als seus 60 anys relata com, bàsicament, la població viu com abans i planta els mateixos conreus -mandioca, patates, mill, mongeta, blat de moro- i disposa dels mateixos animals -porcs, cabres, pollastres i, en algun cas, ànecs- per complementar la dieta. “Si que és cert, que han aparegut malalties, com el VIH, que ens eren desconegudes”, lamenta.

“Si finalment ens expulsen, l’única opció per a la majoria serà anar a viure a la ciutats d’Amuru, Pabbo o Gulu [totes a Acholiland], però la gent no vol marxar-ne”, comenta en Patrick. Al seu costat, en Dan subratlla que “és la nostra terra i no pensem deixar-la, a banda que no podríem continuar vivint com ara, tots junts”. A banda del suport de la ULA, la comunitat de Tedy també ha rebut ajuda d’ONG internacionals i, des del 2001, compta també amb el recolzament del Fòrum de Parlamentaris Acholi i el Fòrum de la Terra Acholi. Tots reclamen que la terra ha de seguir en mans de la comunitat, que no pot ser expulsada.

Tedi està a mitja hora en moto d’Amuru i, com passa gairebé sempre al nord d’Uganda, s’hi arriba per una pista forestal plena de clots. Les gasolineres tal com les coneixem no existeixen -ni tan sols a la capital del districte- i el carregament de carburant es fa a través d’ampolles d’aigua -o bidons en el cas de les furgonetes-taxi- omplertes amb benzina portada des de Gulu, a més de dues hores de distància. Quan hi ets, tens la sensació que és una zona perduda, oblidada. Però també aquí hi ha conflicte per la terra i l’amenaça del desallotjament penja sobre una població pobra, que no s’ha resignat. “Si ens expulsen ho hauran de fer per la força i tindran un problema gros. Molt gros”, sentencia Patrick. Dues dècades sent zona de guerra marquen el caràcter i la resistència d’un poble.

(Sobre)viure com un refugiat al nord d’Uganda

Crònica de la visita als campaments d’Adjumani que acullen milers de sud-sudanesos fugits de la guerra del seu país

La calor és sufocant. L’ombra dels -pocs- arbres que hi ha escampats és l’únic refugi per protegir-se d’un sol que, durant gran part del dia, eleva el termòmetre per sobre dels 30ºC. La sorra ho envaeix tot i tenyeix de marró el blanc, algun dia impol·lut, de les insuficients tendes repartides per les Nacions Unides. L’ambient és letàrgic. Hi ha centenars, milers, de nens. Però no se senten les seves corredisses, perquè no tenen força per jugar. Envoltats dels seus familiars, em miren amb ulls ben oberts, em saluden i somriuen. Se’ls veu desnodrits, dèbils i, en alguns casos, malalts, però malgrat tot no transmeten tristesa, un sentiment que sí que es desprèn en la mirada dels adults, més conscients que la dura realitat s’allargarà setmanes, mesos. O anys.

Athou, Rebecca, Pamehol, Daniel, Mery, Atong o Grace són alguns dels seus noms. Fa un mes i mig, tenien casa, terres i, sovint, bestiar. “Una vida possible”, diuen. Ara no tenen (gairebé) res. Ho han perdut (gairebé) tot. S’han convertit en refugiats d’un conflicte del qual només són víctimes. Són de Bor, la capital de l’estat de Jonglei, una de les ciutats més devastades pel conflicte armat del Sudan del Sud, el país més nou del món. Almenys 10.000 morts i més

Centre de trànsit de Dzaipi. 

870.000 persones desplaçades -de les quals 130.000 han fugit als països veïns- és el funest balanç que organitzacions humanitàries i l’ONU fan de l’última -de moment- guerra africana.

El centre de trànsit de Dzaipi -al nord d’Uganda- ha esdevingut la nova llar, per dir-ho d’alguna manera, de milers de sud-sudanesos des que el 15 de desembre van començar els combats entre els partidaris del president del Sudan del Sud, Salva Kiir, i els lleials a l’exvicepresident Riek Machar. El primer és dinka, el poble més nombrós del país, mentre que el segon és nuer, el grup que ve immediatament després en volum de població. La pugna pel control del poder i dels recursos -bàsicament petroli- dins el partit únic, el Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLM), és l’origen d’un enfrontament polític, que ha mutat en violència interètnica.

Bor, Bentiu -capital de l’estat d’Unitat-, o Malakal -principal ciutat de l’Alt Nil- són alguns dels principals escenaris de la foscor, amb massacres, violacions de drets humans, pillatge i destrucció de cases i terres. Les atrocitats corren a càrrec dels dos bàndols. La població civil, sigui de l’ètnia que sigui, n’és la víctima indefensa, condemnada a fugir, refugiar-se o morir. Els que han anat a parar a Dzaipi, ubicat a l’empobrit districte fronterer d’Adjumani, es queixen de gana i set. Molts, com Rebecca o Athou, dormen al ras, damunt d’un plàstics cada cop més bruts. Els que han rebut una tenda de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) tampoc són uns privilegiats. En només 15 metres quadrats s’hi amunteguen tres o quatre famílies.

 

Dzaipi. 

Tots, absolutament tots, diuen que amb prou feines mengen un cop al dia, malgrat que l’Acnur assegura que garanteix dos àpats per jornada. La malnutrició es cronifica en un campament on el còlera, el xarampió o la malària ataquen les dèbils defenses dels pobladors, el 65% dels quals són nens. Miris on miris topes amb bidons per carregar aigua, el líquid vital que s’obté després de fer llargues cues i que, de moment, és insuficient per garantir les necessitats més bàsiques. És temporada seca i a Adjumani fa setmanes que no hi plou.

Ho han perdut tot, però ningú es planteja tornar a curt termini a Bor o a altres parts del Sudan del Sud. “Allà la vida no és possible”, proclamen. I aquí? “Només demanem un sostre, aigua i menjar, res més”, apunten. A poc a poc, nous noms engreixen el llistat de l’enèsim drama humà de l’Àfrica post-colonial. A Dzaipi -un espai dissenyat per acollir 400 persones que n’ha arribat a allotjar 35.000- s’hi sumen Baratuku o Nyumanzi, nous assentaments al nord d’Uganda per col·locar-hi uns refugiats que no són rebuts precisament amb els braços oberts per una població local tradicionalment ignorada per les inversions del govern ugandès.

Fa tres anys, els brillaven els ulls, em confessen. El Sudan del Sud aconseguia la

El camp de Nyumanzi. 

independència, després de 50 anys de guerra gairebé ininterrompuda amb el nord del Sudan. Eren dies d’esperança, de retorn a un país en (re)construcció. El sentiment s’ha esvaït i ara “no esperem que el futur ens porti res de bo”, afirma Rebbeca. Molts ja havien estat refugiats als anys noranta, però la segona marxa, la segona caiguda, no la contemplaven. No mostren odi, només resignació i tristesa. I m’agraeixen la meva presència i que m’interessi per la seva història. Però em desarmen quan em pregunten si el que escrigui servirà per acabar amb la guerra i retornar-los a un passat que ja és història. Només puc dir-los que no. Que un article, potser, pot moure consciències i forçar els governs occidentals a actuar. Me n’adono que no crec el que els dic. Ara és la meva mirada la que transmet tristesa. (Sobre)viure com un refugiat. Una opció que no han triat. L’únic camí possible en la desesperança. 

Galeria completa de fotos 

Article de fons sobre el(s) conflicte(s) del Sudan del Sud

Breu guia per entendre el conflicte del Sudan del Sud

El país més jove del món, el Sudan del Sud, pateix una guerra civil des del passat 15 de desembre, entre les forces fidels al president, Salva Kiir, i les que defensen el que va ser el vicepresident del país fins fa uns mesos, Riek Machar. Un cop més estem llegint titulars que parlen de conflicte ètnic, però la realitat no és tan simple. L'enfrontament té unes evidents implicacions regionals i afecta, sobretot, Uganda, el país veí que més s'hi ha implicat amb

l'enviament de tropes que lluiten al costat de Kiir. De moment, més de 10.000 persones han perdut la vida a la darrera guerra africana i unes 600.000 més han hagut de fugir de casa seva. La violència no s'atura i els dos bàndols han comès atrocitats denunciades per l'ONU. Sense cap pretensió, he escrit aquesta (no tan) breu guia per entendre què passa al Sudan del Sud. 

Una història tenyida de guerra

Els primers 50 anys de la història del Sudan van estar marcats per la guerra entre el nord i el sud. L'1 de gener del 1956 el país s'independitzava del Regne Unit, però el conflicte armat entre els dos Sudans ja feia mesos que havia arrencat. En concret, des del 18 d'agost de 1955, quan membres de les Forces de Defensa del Sudan -encara sota l'administració colonial- es van amotinar al sud per reclamar major representació del seu territori a l'assemblea nacional i una autonomia regional més gran. La reacció del nord, on hi ha Khartum -la capital del Sudan-, va ser jutjar els representants del sud a l'assemblea nacional i la tensió i la violència van anar més. La guerra va allargar-se fins el març de 1972, quan van signar-se els acords de pau d'Addis Abeba (Etiòpia), que establien una administració autonòmica per al sud. Més de 16 anys de guerra amb un balanç de 500.000 morts.

Les arrels del conflicte -entre d'altres, la discriminació del sud per part del nord i un repartiment poc equitatiu dels beneficis del petroli, el principal recurs del país- no van desaparèixer i el 1983 arrencava la segona guerra civil sudanesa, que s'allargarà fins el 2005. Els principals protagonistes del conflicte bèl·lic van ser l'exèrcit sudanès, controlat pel nord, i el Moviment d'Alliberament del Poble Sudanès (SPLA, en anglès), que va néixer el 1983 com a guerrilla. El gener de 2005 es va segellar l'Acord de Pau Complet, que fixava un període d'autonomia de sis anys per al sud que culminarà el 2011 amb la celebració d'un referèndum d'independència. Les diverses fonts situen la xifra de víctimes mortals entre un i dos milions, bàsicament civils que van perdre la vida com a conseqüència d'una fam intensa provocada per magres collites per culpa de greus sequeres i, òbviament, de l'enfrontament militar. Per tant, en cinc dècades, el Sudan només va gaudir -és un dir- d'11 anys de pau (i relativa).

L'inici de l'enfrontament

John Garang. 

El 30 de juliol de 2005 va morir a Uganda en un accident d'helicòpter mai del tot aclarit -ha provocat desenes d'especulacions- John Garang, aleshores vicepresident del Sudan, president del Sudan del Sud autonòmic i líder històric de l'SPLA. Garang va ser rellevat per Salva Kiir. El primer va defensar durant molts anys un Sudan democràtic, laic i unit de caràcter federal i amb un repartiment just dels beneficis del petroli, mentre que el segon advocava més directament per la secessió -no hi busqueu paral·lelismes amb el procés català, no n'hi ha!. Kiir, per tant, va ser la persona que estava al capdavant del Sudan del Sud quan el gener de 2011 va celebrar-s'hi el referèndum d'independència. El 98,83% de la població va votar a favor de la secessió, que es va formalitzar el 9 de juliol del mateix any. Naixia un país de 8,5 milions d'habitants amb capital a Juba i amb uns importants recursos petrolífers, però sense les refineries, els oleoductes, les infraestructures i el lloc d'embarcament -Port Sudan- per explotar-los, que es concentraven al nord, amb qui es mantenen litigis fronterers a les regions d'Abyei i del Nil Blanc i Blau.

Salva Kiir. 

Salva Kiir va continuar com a president del ja independent Sudan del Sud, mentre que el vicepresident era Riek Machar. Kiir, com John Garang, és dinka, l'ètnia (o poble) més nombrós del país. Machar és nuer, el segon grup en habitants. L'statu quo es va mantenir fins al juliol del 2013, quan Kiir destitueix Machar i remodela el fins aleshores govern d'unitat nacional, col·locant-hi persones molt fidels, bàsicament dinkes.

El 14 de desembre al vespre un diari sud-sudanès va informar de combats entre membres de la guàrdia presidencial i l'endemà és el dia que es marca com el de l'inici de l'actual conflicte armat. Kiir acusa Machar de voler executar un cop d'estat, mentre que l'exvicepresident titlla el líder de l'SPLA de dictador i de concentrar el poder únicament en els dinkes, malgrat que representen només el 36% de la població d'un país format per més de 60 ètnies. Els partidaris de Kiir són, sobretot, els del seu poble, mentre que Machar compta bàsicament amb el suport dels nuer (15,6% de la població), però reduir l'escalada bèl·lica a una qüestió ètnica és massa simple. Es tracta d'un conflicte bàsicament polític, pel control del poder i dels recursos -petroli-. Diversos mitjans han afirmat que Machar tenia intenció de presentar-se a les eleccions presidencials del 2015, les primeres del país i on Kiir pretenia concórrer-hi per augmentar la seva dècada al capdavant del Sudan del Sud.

Riek Machar. 

Tensions prèvies

Kiir i Machar van tenir un paper actiu i clau en la revolta del sud contra el nord del Sudan i tots formaven part de l'SPLA, però el trencament de fa poc més d'un mes no és ni molt menys el primer que viuen. De fet, Machar va protagonitzar diverses sonades fugides de l'antiga guerrilla per aliar-se amb el govern sudanès -encapçalat des de fa 25 anys per Omar al-Bashir-, seguides de sonats retorns al moviment del sud. L'exemple més flagrant del joc a dues bandes de Machar es va viure el 1991, quan va escindir-se de l'SPLA i va provocar un conflicte armat entre els sud-sudanesos. 2.000 civils van ser massacrats per les forces de Machar a la ciutat de Bor, capital de l'estat de Jonglei, un dels que més està patint l'actual esclat de violència -juntament amb el d'Unitat, ric en petroli i ubicat al nord del país.

Impacte regional

Les principals cimeres per intentar aturar el conflicte i obtenir, almenys, un alto el foc vénen de moment de l'Àfrica, tot i que sense massa èxit. Hi ha hagut converses i reunions extraordinàries d'organismes com la Unió Africana (UA), la Conferència Internacional de la Regió dels Grans Llacs (ICGLR, en anglès) i de l'Autoritat Intergovernamental per al Desenvolupament de l'Àfrica Oriental (Igad, també en anglès). Precisament, aquest darrer organisme havia de celebrar dijous una cimera a Juba, la capital sud-sudanesa, per tractar la qüestió però l'ha suspès.

La posició dels seus membres no és unànime, ja que mentre Kènia i Etiòpia advoquen per explorar les vies diplomàtiques per frenar la violència, Uganda ha optat per participar-hi militarment, enviant tropes de suport al govern de Salva Kiir. La decisió ha provocat una divisió interna a l'Igad i fa que molts analistes qüestionin el paper de mediador de l'organització, tenint en compte que un dels seus membres s'ha decantat clarament per un dels bàndols. L'ONU, per la seva banda, va aprovar a final de desembre l'enviament de 6.000 cascos blaus al Sudan del Sud, però de moment només n'han arribat uns quants centenars.

Les conseqüències del conflicte tenen un abast regional, ja que hi ha hagut una gran caiguda dels intercanvis comercials amb el Sudan del Sud, un fet que colpeja especialment Uganda i Kènia. A banda, alguns projectes regionals com ara el Lapsset -que implica la construcció d'un corredor amb ferrocarril, carretera i oleoducte fins al Sudan del Sud- han quedat aturats indefinidament.

El paper d'Uganda

Uganda és el país més esquitxat per la guerra del Sudan del Sud. Inicialment, va reconèixer que havia enviat soldats per protegir l'aeroport de Juba i garantir que els ugandesos residents al país -uns 200.000- poguessin sortir-ne amb garanties. La setmana passada, però, el president Museveni va reconèixer que les tropes ugandeses participaven en els combats al costat de l'exèrcit sud-sudanès i s'enfrontaven als partidaris de Machar. L'anunci va generar una certa crisi regional i va deixar molt qüestionat el paper d'Uganda com a potencial mediador del conflicte. A nivell intern, l'oposició també posa en dubte la participació militar al Sudan del Sud, tant pel cost econòmic que suposa -de moment no hi ha cap compromís per part de l'ONU, la UE o els EUA de finançar el desplegament, cosa que sí van fer amb l'actuació ugandesa a Somàlia- com per la pèrdua de vides -dimarts van morir nou soldats ugandesos.

Que Museveni s'hagi alineat amb Salva Kiir no hauria de veure's com cap sorpresa. La implicació ugandesa en els afers sudanesos ve de lluny. Durant l'etern conflicte entre el nord i el sud del país, l'executiu del gairebé perenne president ugandès -suma 28 anys al càrrec- va finançar i donar suport a l'SPLA, en un moviment que tenia com a contrapartida la connivència entre el govern de Khartum -capital sudanesa- i l'Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA), la milícia liderada per Joseph Kony que durant anys ha mantingut una guerra al nord d'Uganda. El que queda de l'LRA es mou entre la República Centreafricana -que també pateix un greu conflicte armat-, la República Democràtica del Congo i el Sudan del Sud i algunes informacions apunten que a Kampala hi ha certa por a què la situació permeti la infiltració de membres de l'LRA al nord d'Uganda.

El Sudan del Sud és el principal receptor de les exportacions ugandeses. El 2012, Juba va comprar a Kampala productes valorats en 220 milions de dòlars cada mes, segons dades del Banc d'Uganda, un fet que ajuda a entendre l'interès de Museveni perquè cessi l'esclat de les armes i es recuperin els intercanvis comercials. A banda, Uganda s'ha convertit en la principal destinació dels refugiats sud-sudanesos i, segons les xifres de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), ja acull prop de 50.000 persones que s'amunteguen en uns camps que no estan preparats per uns paràmetres que no deixen d'augmentar -al voltant de mil refugiats nous cada dia. El camp de trànsit de Dzaipi, al nord d'Uganda, està dissenyat per a 400 persones, però n'acull més de 30.000. A banda, les desenes de milers de persones que fugen de la guerra i s'estableixen a Uganda han començat a generar tensions i malestar en una de les àrees més empobrides del país , tradicionalment abandonat pel govern del país i mancat de serveis de tot tipus.

La població, la principal víctima

Com passa sempre, la principal víctima del conflicte és la població civil. En poc més d'un mes, l'enfrontament armat acumula més de 10.000 morts i unes 600.000 persones han hagut de fugir de les seves cases. Al voltant de 500.000 milió s'han convertit en desplaçats interns i la resta, uns 90.000, es reparteixen entre Uganda, Sudan, Etiòpia i Kènia. Agències vinculades a les Nacions Unides, com l'Acnur, l'Unicef, l'Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d'Assumptes Humanitaris (OCHA) o l'Organització Internacional de les Migracions han advertit de les pèssimes condicions que pateixen els desplaçats, que en molts casos s'amunteguen en instal·lacions que no els garanteixen les condicions mínimes per tenir una vida digna. A banda, la població civil també és víctima de les atrocitats, en forma de matances, violacions i saquejos, que cometen els dos bàndols.

Xina i el petroli

El Sudan del Sud va néixer amb el suport de la UE i, sobretot, dels Estats Units, que va veure en les reivindicacions secessionistes una oportunitat per debilitar el Sudan d'Omar al Bashir, un dels règims que figura en el famós Eix del mal de l'administració estatunidenca. Posseir un subsòl ric en petroli també va ser un factor decisiu en la independència sud-sudanesa. Ara bé, no són els nord-americans ni els europeus els principals beneficiaris de l'or negre del país, sinó la Xina, amb importants inversions al Sudan del Sud en el sector i que tremola en veure que la producció ha caigut dràsticament des de l'esclat del conflicte.

Kènia i Etiòpia pressionaran per trobar-hi una sortida diplomàtica o s'imposarà la via militar defensada i executada per Uganda, que està provocant avanços de les tropes lleials a Salva Kiir? Més enllà de denunciar les atrocitats i d'intentar paliar el drama humanitari que ja colpeja la zona, quin paper jugarà l'ONU, un cop més acusada de lentitud i ineficiència? I el Sudan d'al-Bashir, aprofitarà el desgovern al sud per apropiar-se de les zones frontereres en litigi i riques en petroli? Preguntes per a les quals no tinc resposta i que s'han de resoldre ens els propers dies, setmanes i mesos.