«L’Estat israelià veu com una amenaça demanar la igualtat de drets»

Haneen Zoabi va convertir-se el 2009 en la primera dona palestina en ser diputada a la Knesset [Parlament israelià] per un partit àrab. Membre de Balad, la seva activitat com a parlamentària no ha passat precisament desapercebuda. Al maig de l’any passat, va sumar-se a la Primera Flotilla, fet que va portar-li crítiques duríssimes per part de diputats sionistes, que van arribar a agredir-la. A més a més, va ser sancionada i va perdre el seu passaport diplomàtic i durant més d’un mes no va poder participar en les sessions al Parlament. Filla d’un històric alcalde de Natzaret –la gran ciutat palestina dins l’Estat d’Israel-, Zoabi té molt clar que la seva presència al Parlament és un missatge en si mateixa i que Israel no la representa. Tot i ser el partit més important entre els palestins d’Israel, la seu de Balad es troba en un edifici no precisament luxós ubicat a una zona industrial de Natzaret. I és que la discriminació que pateixen els palestins que viuen a l’Estat jueu es nota a tots els nivells.

Què significa l’informe Palmer sobre l’assalt a la Flotilla?

Suposa una adopció completa del punt de vista israelià sobre el setge de Gaza i el segrest del Mavi Marmara. S’ha intentat acontentar Tel-Aviv amb l’informe; però, a banda d’indignar Turquia, ha estat una humiliació per a l’ONU. El text va en contra d’algunes resolucions seves, perquè assegura que el setge a Gaza és legal i això s’oposa totalment al dret internacional.

Va ser sancionada per participar en la Flotilla de l’any passat. Què en pensa?

La Knesset [el Parlament israelià] no és un espai per a opinions diferents, sinó per al consens. Si el qüestiones, s’acaba la llibertat d’expressió i caus en la il·legalitat, segons les seves normes. No hi ha a Israel un sistema democràtic, perquè no et permet anar contra el consens en temes com l’ocupació de Palestina, el setge de Gaza o els drets dels palestins. La reacció en contra meu, amb sancions incloses, no va ser només perquè vaig participar en la Flotilla, sinó pel fet de formar part d’un partit [Balad] que demana la igualtat de tots els drets, incloent-hi els nacionals, per a tots els ciutadans d’Israel. Demanar la igualtat per a tothom es veu com una amenaça.

Què podria suposar el reconeixement d’un Estat palestí per als àrabs d’Israel?

La nostra prioritat política és aconseguir la igualtat de drets i la llibertat dels palestins i no m’importa si això passa per tenir un o dos estats. En tot cas, el reconeixement de l’ONU no significarà la fi de l’ocupació, el desmantellament dels assentaments i la creació d’un Estat real. No crec que tingui influència en la nostra situació dins d’Israel, però l’únic que puc pensar és que podria comportar més violència i més discriminació vers els palestins. Ara bé, mantindrem les nostres demandes i la nostra lluita per la igualtat.

Per què és tan elevada l’abstenció entre els palestins d’Israel?

Gairebé la meitat dels palestins no voten en les eleccions a la Knesset. El 90% dels que s’abstenen ho fan per manca de confiança en els polítics, per falta d’ideologia i per no tenir consciència sobre la importància que té la política. En canvi, el 10% restant no vota per raons ideològiques, perquè considera que participar en els comicis és una forma de legitimar Israel i el seu sistema discriminatori. Els partits àrabs ho tenim molt difícil, per no dir impossible, per aturar lleis al Parlament, però som la veu del nostre poble i la nostra presència allà és un dels camins per enfortir la nostra comunitat. Hem de tenir partits que representin els palestins.

Ser dona dificulta l’accés a la política?

És molt difícil tenir algun paper polític a Israel si ets palestí. Si, a més a més, ets dona, encara és més complicat. Pensen que som més febles i els jueus actuen de forma més violenta. Ho vaig experimentar quan em van agredir a la Knesset en un debat després de l’assalt a la Flotilla. Vivim en una cultura masculina i la situació de la dona és molt complicada, condemnada a un rol marginal. Per això és important que jo sigui allà, perquè la meva presència és un missatge en si mateix i demostra que les dones poden ser líders polítics i socials.

*Entrevista publicada amb el número 1.028 del setmanari EL TRIANGLE, 9 de setembre. 

Discriminats a casa seva

Els palestins d’Israel són víctimes d’un sistema legal i institucional que els perjudica pel simple fet de no ser jueus

Són gairebé 1,6 milions de persones i representen més del 20% de la població de l’Estat d’Israel. Són els palestins d’Israel. El simple fet de no ser jueus els deixa en desigualtat de condicions davant la majoria dels ciutadans de l’Estat hebreu i els fa ser víctimes de tot tipus de discriminacions. Lluny de veure com les diferències amb la majoria jueva d’Israel s’escurcen, la situació ha anat empitjorant els darrers anys. «Abans reclamàvem la igualtat, mentre que ara ja ens conformaríem a quedar-nos com estem perquè temem que les lleis del futur ens perjudiquin encara més», confessa Mohammad Zeidan, director de l’Associació Àrab pels Drets Humans, una organització amb seu a Natzaret, la principal ciutat palestina dins d’Israel.

El naixement d’Israel el 1948 i la posterior guerra entre el país hebreu i els estats àrabs del voltant van comportar l’expulsió o la fugida de 850.000 palestins. Només uns 150.000 van restar dins les fronteres del nounat Estat jueu, que ocupava el 78% de la superfície de la Palestina històrica. Fins al 1966, aquestes persones van viure sota la llei militar –a diferència dels ciutadans jueus–, mentre que des d’aleshores estan sota la legislació civil. «Israel ens veu com l’enemic i ens discrimina perquè som la població indígena i ens identifiquem a nosaltres mateixos com a part del poble palestí», exposa Zeidan.

La definició d’Israel com a Estat jueu és «la mare del problema», segons Nadeem Nashef, responsable de Baladna, una organització de Haifa que treballa amb joves palestins. I és que és l’origen d’un sistema legal que afavoreix les persones d’aquesta confessió religiosa i perjudica les altres. Nashef hi afegeix que Israel efectivament es comporta com un Estat jueu, però que en cap cas no és democràtic –tal com també es defineix–, ja queels palestins hi tenen menys drets.

Discriminacions de tot tipus

Ciutat Vella d'Acre. 

En paraules de Mohammad Zeidan, els àrabs pateixen quatre tipus de discriminacions a Israel. La primera és la que anomena «directa» i és el resultat que una llei en si mateixa incorpori la paraula jueu. El cas més conegut és probablement la Llei de ciutadania, segons la qual qualsevol jueu d’arreu del món pot establir-se a Israel i automàticament obtenir la ciutadania. Els palestins, en canvi, saben que, si es casen amb un compatriota dels territoris ocupats i s’hi traslladen, perdran el passaport israelià, mentre que, si opten per quedar-se a l’Estat hebreu, la seva parella ho tindrà molt difícil per treballar i, fins i tot, per residir-hi.

La segona seria l’anomenada «discriminació indirecta». És molt habitual en el mercat laboral i consisteix, per exemple, en el fet que, per accedir a certes feines, s’exigeixi haver fet el servei militar. Els palestins estan exempts de fer-lo, de manera que queden exclosos de molts llocs de treball, tant en el sector públic com en el privat. A més, tenen estrictament prohibit treballar en companyies de seguretat, ni que sigui fent tasques administratives. Tenint en compte això, no sorprèn que l’atur entre els àrabs sigui molt més elevat que entre els jueus (arriba al 80% en el cas de les dones palestines), que 28 dels 30 pobles d’Israel amb un major percentatge de desocupats siguin també àrabs i que més del 50% dels infants d’aquesta comunitat visquin per sota del llindar de la pobresa.

La tercera podria anomenar-se «discriminació institucional» i és resultat de les polítiques que aplica l’Administració hebrea. Els fons públics s’inverteixen fonamentalment en ciutats i barris jueus, i les infraestructures obvien en general els pobles àrabs, que veuen com tampoc no són escollits per acollir zones industrials (el 98% de l’economia està en mans jueves). Rania Laham, codirectora del Mossawa Centre, de Haifa, explica que l’Administració pública només es gasta el 5% dels fons en els palestins, tot i que representen el 20% de la població. «Ara mateix s’està construint una línia de ferrocarril cap al nord del país, però no hi ha prevista cap parada als pobles àrabs», esmenta com a exemple.

Com a darrera discriminació, Zeidan menciona «el puixant racisme dels jueus israelians», fet que es demostra amb el creixent pes de les formacions d’ultradreta. Sense anar més lluny, el ministre d’Afers Exteriors i líder de Yisrael Beitenu –la tercera força política del país-, Avigdor Lieberman, és conegut per les seves proclames racistes i advoca per la deportació dels àrabs cap a Cisjordània i Gaza. La transferència de població palestina, però, no és paradigma de l’extrema dreta, ja que, segons les enquestes, compta amb el suport del 67% dels jueus hebreus. A més a més, un estudi de la Universitat de Haifa afirma que més del 50% dels nens jueus no volen infants àrabs a la seva classe. «Israel vol corregir l’error que va cometre el 1948, quan va permetre a molts palestins quedar-se dins el seu territori», conclou el responsable de l’Associació Àrab pels Drets Humans.

Sense convivència

Nens jugant al centre històric d'Acre. 

Entre els jueus i els àrabs a Israel hi ha coexistència, però no convivència. La barreja és nul·la: viuen separats. Més del 80% dels palestins de l’Estat hebreu es reparteixen entre Galilea, el Triangle i Nègueb, amb Natzaret (gairebé 70.000 habitants) i Umm al-Fahm (uns 45.000) com a ciutats més importants. Des del 1948, però, no ha pogut crear-se cap nou poble àrab i els existents no han tingut l’opció d’expandir-se territorialment, perquè el sòl està reservat als nuclis jueus. La resta dels àrabs es divideixen entre les més de 100.000 persones –bàsicament beduïns– que viuen en poblats no reconeguts per Israel, de manera que no tenen cap tipus de servei públic, i les 120.000 que ho fan a les poques ciutats mixtes que hi ha: Acre, Haifa, Tel-Aviv - Jaffa, Lod i Ramla. En aquests casos, però, els barris també estan segregats.

Els àrabs tenen el dret a estudiar en la seva llengua; però, el sistema educatiu que segueixen –un dels quatre que hi ha a Israel–, el fixa el Govern hebreu, de manera que no hi tenen cap incidència. Segons assegura Nadeem Nashef per cada nou xéquel (NIS) que s’hi inverteix, els sistemes jueus en reben un mínim de cinc. Més enllà de la discriminació econòmica, hi ha la qüestió dels continguts. «Ens fan aprendre molt de la majoria jueva i poc de la nostra història i cultura. Volen que les ignorem i desconnectar-nos de la resta del món àrab i dels palestins», denuncia el membre de Baladna.

Tot i poder participar en les eleccions, l’abstenció és molt elevada entre els palestins «perquè no creiem que puguem canviar des de la Knesset (Parlament) un sistema que va en contra nostre», exposa Nashef. Com a resultat, menys del 10% dels diputats són palestins. Ni l’activista de l’organització juvenil ni Zeidan no defensen la creació d’un Estat palestí com a solució del conflicte, però Balad o la Llista Àrab Unida –els dos grans partits àrabs d’Israel– sí que en són partidaris, tot i que admeten que això potser empitjorarà encara més la seva situació dins l’Estat jueu.

*Reportatge publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.028, 9 de setembre. 

Setembre i les pors dels palestins del 48

Els àrabs que resideixen a Israel veuen amb una barreja d'esperança i temor el possible reconeixement d'un estat palestí. D'una banda subratllen que serviria per acabar amb l'ocupació, però de l'altra, creuen que s'utilitzaria per discriminar-los encara més dins de l'estat jueu i per intentar expulsar-los de les seves terres 

Carrer al barri palestí de Haifa. 

Setembre i, per tant, el possible reconeixement de l'Estat palestí per part de l'Assemblea General de les Nacions Unides, s’acosta. Des de fa mesos, la maquinària diplomàtica israeliana treballa per evitar aquest desenllaç i tot apunta que comptarà amb l'ajuda del govern dels Estats Units, que aposta per vetar la proposta al Consell de Seguretat de l'ONU. Paral·lelament, els representants palestins intenten recollir el màxim nombre de suports, ja que en principi Mahmud Abbas, president de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), i Salam Fayyad, primer ministre, volen arribar com sigui a la votació a l'Assemblea, on tenen gairebé garantida una còmoda majoria.    

Pocs creuen que l'hipotètic reconeixement de l'ONU signifiqui la fi de l'ocupació i la creació d'un Estat palestí realment sobirà, però l'ANP considera que, almenys, podria obligar Israel a moure fitxa al veure’s pressionat internacionalment per implementar l'anomenada solució dels estats. El naixement d'un Estat palestí real, que hauria d'abastar Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est, podria deixar en una posició incòmoda els palestins que compten amb passaport israelià. 

Són més de 1,3 milions de persones i representen al voltant del 20% de la població de l'estat hebreu. Constitueixen la minoria més nombrosa i important d'Israel i estan legalment discriminats pel simple fet de no ser jueus. "Ens definim com a part del poble palestí i patim una gran discriminació com a resultat d'això i de ser la població indígena d'aquesta terra. Israel ens veu com l'enemic ", afirma Mohammad Zeidan, director general de l'Associació Àrab pels Drets Humans, amb seu a Natzaret. 
  
Temor a la deportació 
Els palestins del 48 -com se'ls coneix- tenen la sensació que són els grans oblidats en el procés que podria concloure amb la creació d'un nou estat. "El gran dubte és que passaria amb nosaltres. Els israelians ens ignoren i l'Autoritat Palestina no té en compte la nostra opinió. Des dels dos costats ens veuen com un problema ", lamenta Rania Laham, sotsdirectora del Mossawa Center de Haifa, dedicat a la defensa dels ciutadans àrabs d'Israel.    

El gran temor de Laham, compartit per Mohammad Zeidan, és que un estat palestí s'utilitzi des de l'estat jueu per intentar transferir allà part de la població àrab d'Israel. De fet, diverses veus de la dreta israeliana defensen aquesta opció com a resposta a una Palestina independent. Els habitants del Triangle -la regió fronterera amb la Línia Verda i que compta amb Umm al-Fahm i Taibeh com a principals poblacions- serien els grans candidats a ser deportats, en un moviment que també buscaria reduir els ciutadans no jueus d'Israel. 

"Tenir un estat palestí seria positiu perquè significaria la fi de l'ocupació, però d'altra banda també seria problemàtic, perquè no sabem si seria un estat viable. En tot cas, una solució sense tenir-nos en compte a nosaltres, als palestins israelians, no seria una solució real ", analitza Nadem Nashef, coordinador de l'Associació Baladna per a la Joventut Àrab, situada a Haifa. Mohammad Zeidan reconeix que la majoria dels partits àrabs d'Israel, com Balad o la Llista Àrab Unida, defensen la solució dels dos estats. "Creuen que la nostra lluita és aconseguir els nostre drets com a minoria dins d'Israel", apunta el director de l'Associació Àrab pels Drets Humans. 

Minoria compromesa amb un únic estat 
Al costat d'aquesta opció majoritària, en cercles activistes i intel·lectuals hi ha una minoria compromesa amb l'opció d'un únic estat que ocupi tot la superfície de la Palestina històrica amb igualtat de drets per a tots els ciutadans. "Per mi, aquesta és la solució més justa i democràtica. Respectar a tothom, sense discriminació ni fer fora ningú de casa ", apunta Nadem Nashef, qui afegeix que no tindria cap problema amb el fet que ciutadans jueus resideixin a Cisjordània en aquest hipotètic únic estat, sempre que els palestins de Haifa, Acre o Jaffa poguessin continuar vivint en els seus llocs d'origen. 



Ni Nashef, ni Zeidan ni Rania Laham creuen que el que passi al setembre serveixi per acabar amb l’ocupació i estan convençuts que, en tot cas, no resoldrà els greus problemes que pateixen els palestins israelians. "Palestina és massa feble en el joc de poders i l'única opció que tenim és que hi hagi una enorme pressió internacional sobre Israel. Però això no passarà ", comenta Nadeem Nashef. Mohammad Zeidan, per la seva banda, tem que si hi ha una explosió violenta en els territoris ocupats en funció del que passi a l'ONU, aquesta es traslladi també a Israel, com ja va passar l'octubre del 2000, amb l'inici de la Segona Intifada ."Independentment que hi hagi un efecte contagi, tenim raons de sobres per aixecar contra un estat que ens discrimina cada dia perquè no som jueus", conclou. 



*Article publicat al Centre d'Informació Alternativa.