Els 'indignats' israelians

Benjamin Netanyahu està descol·locat. De moment, el primer ministre israelià no sap com afrontar una crisi que creix dia rere dia a l’Estat jueu. En aquesta ocasió, els palestins no hi juguen cap paper, sinó que milers i milers de ciutadans israelians han despertat i s’estan mobilitzant per denunciar el brutal increment del cost de la vida que ha viscut el país els darrers anys i que té l’encariment del cost dels habitatges com a màxima expressió. El que va començar fa un parell de setmanes al bulevard Rotschild de Tel Aviv, una de les avingudes benestants més conegudes de la ciutat, amb algunes tendes de campanya, s’ha convertit en una gran protesta que arriba a tots els racons del país.

Els seus protagonistes són, bàsicament, ciutadans de classe mitjana que temen pel seu futur. “Això no és una revolució, és una crit d’auxili”, m’explicava fa un parell de dies en Daniel, un home d’uns 40 anys que participava a l’acampada de Tel Aviv. No volen transformar el país de dalt a baix, sinó que volen mantenir el seu estatus. “Volem seguir sent classe mitjana, sobreviure”, afegia la Hadas, una jove actriu. Des d’aquest punt de vista, el moviment no és revolucionari, sinó conservador, però mostra fins a quin punt està fent mal a la majoria dels ciutadans hebreus la política econòmica de l’executiu de Netanyahu. 

El primer ministre aplica un capitalisme ultraliberal que a nivell macroeconòmic està provocant un important creixement d’Israel (el 4,5% del PIB el darrer any) i mantenint uns nivells d’atur molt baixos (al voltant del 6%). A nivell microeconòmic, però, la realitat és una altra i la majoria de la població està veient com els preus no deixen d’augmentar mentre que els salaris es mantenen estancats. Resultat de l’equació? Arribar a final de mes en números vermells o, en el cas dels joves, demanar ajuda als pares per poder anar tirant. En aquest sentit, la principal demanda és que el Govern intervingui per crear les condicions que permetin comprar un habitatge o llogar-lo a preus assequibles.

A Tel Aviv, l’acampada s’allarga ja més d’un quilòmetre i uneix joves, estudiants, parelles amb fills, pares divorciats que s’apropen a la pobresa després de pagar part de l’habitatge de l’exparella...Netanyahu ha reconegut que el tema és greu i ha intentat pal·liar-ne els efectes anunciant mesures urgents –com la construcció en un any i mig de 10.000 pisos a preu reduït per a estudiants i parelles joves-, però el moviment no ha cedit. Les protestes s’incrementen i ja es parla dels indignats israelians. Ells s’emmirallen en la primavera àrab tot i que, tal com he dit, la protesta té poc a veure amb una revolució.

Sense qüestionar l'ocupació

Passejant pel bulevard Rotschild, no falten les omnipresents banderes israelianes al campament. I quan es pregunta als acampats si no consideren que la despesa en defensa del seu govern és excessiva, és quan arrufen el nas. “Potser sí que el pressupost s’ha de distribuir d’una manera diferent”, és el que com a màxim s’atreveixen a dir. Alguns qüestionen l’elevada inversió en els assentaments (il·legals) jueus a Cisjordània, però no em vaig trobar amb ningú que vinculés les retallades socials i la crisi de la classe mitjana amb l’ocupació de Palestina.

Més enllà de la qüestió política, l’ocupació és un gran negoci on moltes empre ses es fan d’or. Ara bé, també comporta una despesa enorme per a l’Estat hebreu. Des de fora sembla obvi que implica desviar recursos que podrien destinar-se a polítiques socials en la seva absència. Però, com a molt, el que em deien és que el conflicte amb els palestins és un tema molt complex i que ells (els indignats) s’han de limitar a intentar guanyar la seva batalla i a poder viure de la millor manera possible. No veuen la connexió entre el model ultracapitalista i el projecte colonialista d’Israel. 

Fa unes setmanes, Marcello Weksler, un activista de Tarabut, m’explicava que volen connectar la lluita social (les acampades en podrien ser un exemple) amb la lluita anticolonial, perquè d’entrada pocs israelians són capaços de veure que estan connectades. La majoria, segueixen defensant el projecte sionista, tot i que també els perjudiqui la seva butxaca. Tot i que també els estigui deixant amb un futur precari al davant. Potser, arran d’aquest moviment, obriran els ulls. Potser...