Tot canvia i tot torna en 30 anys

30 anys. Temps més que suficient perquè tot canviï. Temps prou gran perquè tot torni al mateix punt. Moment de fer balanç? Potser, però no escriuré les següents línies amb la intenció de reflexionar sobre la fita biològica que sóc a punt d’assolir. He deixat Irlanda, però encara la tinc al cap. El 5 de maig farà 30 anys de la mort de Bobby Sands, una figura imprescindible a l’hora de parlar del republicanisme irlandès i de la lluita per aconseguir una illa unida i la igualtat entre irlandesos i britànics al Nord. Sands va morir després de protagonitzar una vaga de fam de 66 dies. Era el comandant de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) a la temible presó de Maze. Fins el 20 d’agost, nou presos més van deixar la vida seguint la protesta iniciada per Sands (sis de l’IRA i tres de l’INLA).

En aquella època, els drets dels irlandesos (o catòlics) al Nord d’Irlanda no estaven ni molt menys a la mateixa alçada que els dels seus veïns unionistes (gairebé sempre de religió protestant). L’Assemblea d’Irlanda del Nord havia estat suspesa feia gairebé una dècada, poc després de l’inici del Troubles, i totes les decisions que afectaven aquest territori es prenien directament des de Londres. Al número 10 de Downing Street hi residia una tal Margaret Thatcher, la Dama de Ferro, que tenia la mateixa sensibilitat cap als republicans irlandesos que la Brunete Mediàtica amb l’esquerra abertzale.

Tres dècades després, Irlanda segueix sense ser una illa unida, però la situació dels irlandesos al Nord ha millorat ostensiblement. Tot i que els incidents puntuals entre les dues comunitats es mantenen i que no ha existit una reconciliació real, és cert que les coses han canviat molt. El Sinn Féin, el braç polític de l’IRA –que ja no existeix!-, comparteix el govern nord-irlandès amb el principal partit unionista. El conservador David Cameron és ara el primer ministre britànic i impulsa un brutal programa de retallades en la despesa pública al Nord d’Irlanda, seguint la línia que marca l’ortodòxia neoliberal. Bé, potser no tot ha canviat tant. Thatcher va fer el mateix els anys 80...

Presents  arreu

Sands i els altres nou vaguistes de fam morts el 1981 són tot un símbol pels irlandesos. Tots eren molt joves i van sacrificar les seves vides per ser reconeguts com a presoners polítics, fet que Thatcher no acceptava. A partir del maig, els actes d’homenatge i record seran constants, però me’ls perdré. Passejant pels carrers de Belfast, Derry o els pobles de Donegal, però, és inevitable trobar-se amb alguna imatge que recordi els vaguistes, que eren molt joves (no arribaven als 30 anys!) en morir.

L’any 1971 el Govern britànic, pressionant pels unionistes, va aprovar l’internament sense judici, una mesura que va omplir les presons de republicans irlandesos, però que lluny de trencar els vincles amb la seva comunitat, no va fer altra cosa que incrementar el suport a l’IRA i als altres grups similars. A Maze, també coneguda com a Long Kesh, els presoners irlandesos van deixar de ser considerats com a presos polítics per ser tractats com a presos comuns, fet que va desencadenar una onada de protestes.

Entre d’altres coses, reivindiquen el dret a no vestir l’uniforme de la presó; el dret a no treballar al centre penitenciari; el dret a la lliure associació; i el dret a rebre una visita a la setmana. El 1976 comença el pols amb el Govern britànic amb l’aparició dels Blanket Men (Homes Manta). Els presoners es neguen a vestir els uniformes penitenciaris i només es cobriran amb una manta, un fet molt poc recomanable a la freda i humida Irlanda. Fàcilment identificables, els carcellers es dedicaran a humiliar-los i apallissar-los, fins que el col·lectiu decideix deixar de sortir de les cel·les.

Reclosos en espais diminuts, obligats a fer les necessitats allà mateix (i sense ni tan sols poder tenir un vàter), optaran per començar la Dirty Protest (Protesta Bruta). Els presoners republicans escamparan els seus excrements pels sostres de les cel·les i concentraran l’orina en un dels tres matalassos, perquè els altres dos estiguin secs i els permetin dormir amb un mínim de condicions. La protesta, duríssima i molt perillosa per a la salut dels presoners, s’allargarà més de quatre anys, però el Govern britànic es negarà a concedir-los l’estatus de presoners polítics. Thatcher es converteix en primera ministra el 1979 i la política contra els republicans irlandesos es converteix directament en inhumana. 

Desmoralitzats, dèbils i sense que les seves accions tinguin un gran ressò internacional, el 1980 el comandant Brendan Hughes opta per fer un altre salt qualitatiu i ell i sis presos més portaran a terme la primera vaga de fam, que s’allargarà 53 dies i acabarà sense morts. Enganyats per Londres, que els promet acceptar part de les seves demandes, Hughes accepta aturar la vaga. Posteriorment, però, descobriran que els britànics els han mentit. Els presos queden absolutament desmoralitzats, però segueixen sense rendir-se i acceptar ser tractats com a presos comuns, fet que els permetria rebre visites dels familiars, per exemple.

La vaga del 81

Mesos després, Bobby Sands, el nou comandant de l’IRA a la presó, decideix iniciar una nova vaga de fam amb l’objectiu d’assolir el reconeixement com a presoners polítics. Aquesta vegada la protesta no la iniciaran set presos conjuntament, sinó només el mateix Sands en solitari. Cada 15 dies, però, un nou pres s’unirà a la vaga de fam. A més a més, seguint ordres de Sands, un altre reclús acceptarà ser pres comú i podrà rebre visites, de manera que transmetrà a l’exterior l’abast de l’acció, un dels grans problemes en la vaga liderada per Brendan Hughes. 

La mort d’un diputat independent, permetrà a Sands ser escollit membre del Parlament britànic quan encara no fa 40 dies que ha iniciat la protesta. Aquest èxit –ser escollit diputat i, per tant, representant de la comunitat sense ni tan sols presentar un programa polític- no canviarà la política del Govern britànic, que ignorarà la creixent pressió dels mitjans i de la comunitat internacional. El 5 de maig, després de 66 dies sense ingerir aliments, Sands mor. Més de 100.000 persones assisteixen al seu funeral.

Thatcher, però, no cedeix i en els propers mesos cauran nou vaguistes més. L’espiral s’atura en el moment en què la pròpia mare del pres ha de decidir si quan aquest cau en coma pot ser alimentat forçosament. S’arriba al setembre de 1981 i la vaga de fam s’esvaeix. El resultat? Un desgast enorme en el col·lectiu republicà i, aparentment, cap èxit tangible. La Dama de Ferro segueix amb la seva política inhumana contra els irlandesos. Al cap d’un any, però, els presoners veuen els concedeixen totes les seves demandes. Finalment, la pressió internacional, assolida després que el món conegués la situació a Maze, portarà el Govern britànic a cedir i a reconèixer l’estatus de presoners polítics als republicans irlandesos.

Sands i companyia van pagar amb la vida la defensa del que consideraven una causa justa. Thatcher, de la seva banda, encara va mantenir-se al poder fins al 1991. Avui les seves receptes econòmiques tornen a estar en voga de bona dels governs mundials. La doctrina del xoc s’imposa, provocant l’empobriment de la majoria de la població. Thatcher, però, mai tindrà el suport popular que van assolir aquells joves irlandesos dels anys 80. El proper 5 de maig, molt probablement, el Sinn Féin es convertirà en el partit majoritari del Nord d’Irlanda. 30 anys després, algunes coses sí que han canviat.   

Molt més que futbol

Celtic-Rangers. Rangers-Celtic. Difícilment trobarem al món una rivalitat més encesa que l’existent entre els dos principals clubs de la ciutat de Glasgow, la capital econòmica d’Escòcia. Ni el Barça-Madrid. Ni el Milan-Inter. Ni el Manchester United-Liverpool. Ni el Benfica-Sporting.  Tots aquests duels aixequen passions, omplen hores i hores de televisió, però no s’apropen al que significa un duel entre els catòlics del Celtic i els protestants del Rangers. Només un Boca Juniors – River Plate, el gran clàssic de l’Argentina, deu tenir una atmosfera semblant. Qui escriu aquestes línies, però, encara no ha tingut l’oportunitat d’apropar-se mai a la Bombonera o al Monumental per comprovar-ho in situ. Sí que vaig poder, el proppassat 2 de març, assistir a un Celtic-Rangers al Celtic Park i, tres setmanes després, encara estic frepat.

Un duel entre aquests dos equips no és només un partit de futbol. No són onze jugadors per banda que lluiten per introduir l’esfèric a la porteria rival i provocar el deliri en els seus aficionats. És molt més que això. És la plasmació sobre el terreny de joc d’un conflicte polític, el que existeix des de fa anys i panys entre Irlanda i el Regne Unit.

                                           Un moment del partit.

 El Celtic va ser fundat el 1888 per immigrants irlandesos i des d’aleshores s’ha convertit en l’equip més emblemàtic entre els republicans irlandesos. El Rangers, de la seva banda, havia nascut 16 anys abans i representa aquells que no tenen cap intenció de deixar de formar part del Regne Unit. Són equips escocesos, però per damunt de tot representen Irlanda i el Regne Unit (o Anglaterra, fins i tot). Banderes irlandeses, britàniques i angleses poblen les grades, però, en canvi, és gairebé impossible distingir entre els aficionats banderes escoceses.

Vaig tenir la sort de viure la increïble atmosfera que es viu a Celtic Park en un partit d’aquest tipus. L’ambient és gairebé indescriptible. Res a veure amb el Camp Nou. Sí, el Barça és el millor equip del món. Juga com ningú. Però, per molt que ens pesi, estem molt lluny de ser la millor afició del globus. Amb comptades excepcions, és l’equip qui ha d’animar el públic. Aquí, en canvi, tot és al revés. Sembla futbol aeri. El joc de combinació brilla per la seva absència. Però és impossible passar-se un minut sense escoltar una de les moltes cançons que els aficionats entonen durant el partit. Gairebé tothom vesteix amb la samarreta de l’equip. Tothom canta. Ningú deixa d’aplaudir. És impossible no animar. És un festival.

Els equips anglesos

L’esport més seguit pels irlandesos és el futbol gaèlic, seguit del futbol que nosaltres coneixem. Tot i el rebuig que genera el Regne Unit i, especialment, Anglaterra entre els republicans, la realitat és que molts són aficionats d’equips de la Premier League. El Liverpool, ciutat que històricament ha rebut milers i milers d’immigrants irlandesos, és l’equip anglès amb més seguidors al Nord d’Irlanda, però Manchester United, Leeds United i, fins i tot, equips de Londres com l’Arsenal o el Tottenham tenen milers d’aficionats. Entre els unionistes, si fa no fa, els equips seguits són els mateixos, tot i que hi podríem afegir el Chelsea. En resum, si viatgeu a Belfast i algú us diu que és del Celtic o del Rangers sabreu immediatament quins són els seus orígens, però si és aficionat d’un equip anglès no ho podreu saber. N’hi ha de totes bandes.

A West Belfast o a Derry, però, el Celtic és l’equip per excel·lència. Jugui contra qui jugui, els pubs s’omplen per animar els The Hoops. Només perquè us en feu una idea, el dia que vaig anar a Glasgow, al voltant de 4.000 irlandesos van viatjar a Escòcia per veure el Celtic. I no era un dia excepcional. És quelcom habitual. Una bogeria. Una passió. Un sentiment. Evidentment, tot plegat em va captivar. I segueixo sent culer, però el Celtic s’ha convertit en una nova passió. I, a sobre, vam derrotar el Rangers 1 a 0, demostrant que som millors que ells (al cap d’uns dies a la final de la Copa la història va ser una altra, però bé...). 

Diuen que el Rangers és l’equip professional amb més títols del món. També s’explica que va ser el primer club a guanyar 50 lligues. Només cal tirar de Viquipèdia per recordar que la darrera lliga escocesa va ser guanyada per ells. Però hi ha una cosa que no poden canviar. El Celtic és l’únic equip escocès que ha guanyat la Copa d’Europa. Va ser el 1967 a Lisboa contra l’Inter de Milà. I molt em sembla que amb la brutal crisi econòmica que pateix el futbol escocès, el Rangers no tindrà mai prou potencial per igualar aquesta gesta.  

                      Graderia dedicada als guanyadors de la Copa d'Europa del 1967.

Sigui com vulgui, C’MON THE HOOPS!!!!!

Incursió al sud. Coneixent la República

Hi ha molts tipus de fronteres. Algunes són infranquejables. D’altres són selectives i poden ser superades amb molta facilitat en funció del passaport que es tingui. De la mateixa manera, poden convertir-se en tanques increïblement difícils de passar si no es disposa de la nacionalitat adequada. N’hi ha de pràcticament invisibles. I, finalment, en trobem moltes d’artificials. Creades amb tiralínies bàsicament durant el segle XIX quan els imperis europeus van repartir-se el planeta per espoliar les seves colònies. En aquesta darrera categoria també hi podem col·locar les que separen dos territoris que formen part d’una mateixa nació, però que per raons geopolítiques pertanyen a estats diferents.

Fa uns dies vaig crear una d’aquestes darreres fronteres. Seguint la carretera A5, vaig passar d’Strabane (comtat de Tyrone, nord d’Irlanda, administrativament Regne Unit) a Lifford (comtat de Donegal, sud d’Irlanda, administrativament estat de la República d’Irlanda). De tornada a Belfast, vaig tornar a superar la frontera, en aquest cas passant de Bridge End (Irlanda) a Derry (capital del comtat homònim, territori irlandès que forma part del Regne Unit). Gràcies als acords de Schengen, la mobilitat entre els diversos estats de la Unió Europea és molt fàcil i quan passem d’un territori a un altre no trobem controls policials ni coses per l’estil.

En el cas irlandès, a més a més, la gent, el paisatge, les inquietuds, la cultura i la història són exactament els mateixos a un costat que a l’altre. Tots són irlandesos i només la partició de l’illa consagrada el 1922 els impedeix formar part d’un mateix Estat. Ara bé, a ambdós costats hi ha molts ciutadans convençuts que aquest error històric serà superat en un dia no molt llunyà. De moment, però, a un costat, sense anar més lluny, podia pagar amb lliures, mentre que a l’altre vaig tornar a utilitzar euros.

                                           Paisatge de Donegal.

Sacsejada política

El proppassat 25 de febrer la República d’Irlanda va celebrar eleccions generals i sí, ho heu encertat, aquella va ser la data de l’inici del meu viatge de tres dies pel comtat de Donegal, el territori més al nord del sud (dit d’una altra manera, el territori més septentrional de la República). Donegal és un dels tres comtats de l’Ulster (els altres són Cavan i Monaghan) que pertany a la República; els altres sis formen part del que oficialment s’anomena Irlanda del Nord (a un d’ells, a Antrim, és on visc).

Les eleccions han suposat un canvi notable en el mapa polític irlandès, però ha estat una revolució molt tranquil·la, molt pròpia d’un país tan tradicional i conservador com aquest. El Fianna Fáil, l’històric partit hegemònic de la República i que ostentava el poder fins els comicis, va assolir els pitjors resultats de la seva història i passarà a l’oposició sense saber si tornarà a convertir-se en una força central. El molt conservador Fine Gael (amb tot, només una mica més dretà que el Fianna Fáil) va guanyar les eleccions i formarà govern amb els laboristes, que com us podeu imaginar són qualsevol cosa menys un partit d’esquerres. Amb tot, encara tenen el suport de molts sindicats, en una clara mostra de fins a quin punt són combatives les centrals dels treballadors. Enda Kenny, el líder del Fine Gael, serà el nou Taoiseach (primer ministre). És un polític tan carismàtic que ha estat definit pels seus adversaris com més insípid que un plat de patates bullides deixat quatre dies a la nevera.

                  Candidat del Fine Gael, el partit guanyador de les eleccions, a Donegal.

Un model econòmic basat en els impostos baixos (Irlanda té l’impost de societats més reduït de tota la Unió Europea), el totxo i el turisme (us sona?) va provocar un creixement econòmic sense precedents a la República durant 15 anys. La tradicionalment pobra Irlanda va convertir-se, de sobte, en el Tigre Celta i va ser assenyalada com el model a seguir per nombrosos economistes i dirigents polítics (Mariano Rajoy i Artur Mas, sense anar més lluny, invocaven sovint les bondats del sistema econòmic irlandès). La bombolla, però, va esclatar. Els grans bancs de la República van ser rescatats amb carretades de diners públics i la UE i el Fons Monetari Internacional (FMI) van aprovar un ajut de 85.000 milions d’euros per a l’Estat irlandès, en una humiliació pels seus ciutadans, que tenien clar que de cop i volta havien perdut sobirania.

L’ajut de la UE i el FMI no és gratis, sinó que ha anat acompanyat d’un brutal paquet de reformes que passa per la retallada de la despesa social, la rebaixa del sou dels funcionaris i altres mesures progressistes. La greu crisi econòmica que viu el país explica el resultat de les eleccions i l’ensulsiada del Fianna Fáil. Ara bé, el Fine Gael no ha presentat precisament un programa que s’allunyi de l’ortodòxia capitalista que va provocar la bombolla. En fi...

                                       El Sinn Féin, un dels triomfadors dels comicis.

L’altre element destacat dels comicis és el gran creixement del Sinn Féin, l’únic partit amb presència a tota l’illa. Consolidat com la formació republicana més important del Nord, ara s’ha convertit, finalment, en una força central al sud, en passar de 5 a 14 diputats al Dáil (el Parlament irlandès). Gerry Adams, l’emblemàtic president del partit, serà el líder de la formació a Dublín, després de deixar els seus escons a Westminster (el Parlament britànic) i Stormont (l’Assemblea d’Irlanda del Nord). Que el Sinn Féin ja és vist com un partit seriós queda clar en conèixer l’anunci del Fianna Fáil que es planteja aterrar al Nord, després de molts anys d’ignorar aquest territori.

A Donegal, els candidats del Sinn Féin van ser els més votats, un fet lògic tenint en compte la proximitat amb el Nord i que parlem d’un territori profundament nacionalista, que concentra la major part de parlants d’irlandès, el poc habitual idioma natiu. Per tant, no és estrany que la majoria de gent amb qui vaig parlar als pubs se’m declarés simpatitzant del Sinn Féin, confessant-me l’esperança que només un real gir cap a l’esquerra pot permetre que les classes populars no siguin les més perjudicades per la brutal crisi econòmica que pateix el país.

Un territori rural

Donegal és, probablement, el comtat més rural de tota Irlanda. La ramaderia, l’agricultura i la pesca hi tenen un pes molt superior al de la resta del territori i l’incipient turisme és qualsevol cosa menys massiu. Ara bé, això no significa que la visita no sigui recomanable. Ans al contrari! Donegal és un territori increïble, de paisatges extrems. La població és més aviat escassa, però en general els poblets són encantadors. Si hi aneu, prepareu-vos per creuar parcs naturals, veure alguns dels penya-segats més brutals d’Europa, contemplar prats inacabables i gaudir de la força i la potència d’un mar embravit. 

                                          Ramats d'ovelles prop d'Slieve Leagues. 

                           Molt a prop de Malin Héad, el punt més al Nord d'Irlanda.

Slieve Leagues, amb uns cliffs –penya-segats- increïbles; Horn Head, amb uns paisatges extrems; o Malin Head, el punt més al nord de tota Irlanda, són només algunes de les meravelles que vaig tenir la sort de contemplar. A Gaoth Dobhair vaig topar-me amb una trobada de parlants d’irlandès, molt contents de parlar amb un català! I a Donegal Town vaig gaudir de l’enèssim concert de música tradicional. A tot arreu, però, el públic era granadet. I és que l’emigració, un element omnipresent en la mil·lenària història irlandesa, torna i enguany desenes de milers de joves deixaran el país a la recerca de més oportunitats. Els fantasmes del passat tornen. Com a mínim, la indòmita bellesa salvatge d’Irlanda roman impassible al pas del temps. Si teniu l’oportunitat d’aterrar al país, no deixeu de visitar Donegal. No us decebrà! 

                                           Torre davant al mar. Slieve Leagues. 

                                           Penya-segat. Slieve Leagues.  

                                           Slieve Leagues.