Les noves ‘guerres’ africanes dels Estats Units

La presència militar nord-americana al continent està augmentant amb la construcció de bases aèries en països regits per dictadors que acumulen dècades en el poder. Rere l’argument de combatre el terrorisme, l’objectiu real és aturar la creixent influència xinesa

Burkina Faso, Uganda, Etiòpia o Djibouti són països africans amb nombrosos trets comuns. Tots estan sota control de règims pràcticament o totalment dictatorials, amb presidents que acumulen anys i anys en el poder i on les eleccions són una simple operació d’estètica en què els resultats són abassegadors a favor del partit oficialista de torn. A més a més, són estrets aliats dels Estats Units i tenen un paper fonamental en la presència de la hiperpotència al continent negre. I és que en tots aquests estats hi ha alguna base aèria militar estatunidenca. Totes –se n’ha aixecat una dotzena des del 2007 en diversos països, entre els quals hi ha els esmentats– configuren l’àmplia xarxa d’espionatge de Washington sobre la regió, establerta sota la sempiterna excusa de combatre el terrorisme d’arrel islamista, que, bàsicament a través de la marca d’Al-Qaida, ja opera al Magrib o a la banya d’Àfrica, a l’àrea de Somàlia.

L’expansió de les operacions militars secretes dels Estats Units al continent, revelada pel diari The Washington Post fa algunes setmanes, no pot amagar la necessitat de l’Administració d’Obama de lligar estretes aliances amb països africans davant el progressiu pes que té a l’àrea la Xina, que ja s’ha convertit en el principal soci comercial del continent. En joc hi ha la competència pels ingents recursos naturals africans: des del petroli fins al coltan, un mineral imprescindible per a la fabricació d’equips tecnològics, com ara ordinadors o telèfons mòbils, passant per molts d’altres. La creixent militarització de la presència dels EUA, però, desperta recels cada cop més grans en la societat continental.

«Els països africans tenen cada cop més opcions a escollir, de manera que els nord-americans ja no poden actuar amb la mateixa independència que en el passat. Hi ha nous actors que deixen els estats del continent amb més marge per maniobrar», apunta a EL TRIANGLE Oladiran Bello, investigador nigerià del FRIDE, un think tank sobre relacions internacionals amb seu a Madrid. Això no significa, però, que Washington es plantegi reduir el seu rol a l’Àfrica, com demostren els projectes per construir-hi noves bases militars.

«Les bases no són precisament populars entre els països africans i això explica perquè l’AFRICOM [el comandament dels Estats Units per a l’Àfrica] té la seu a Alemanya [en concret, a Stuttgart]», hi afegeix Bello. L’AFRICOM va néixer el 2007 i inicialment estava adscrit al comandament nord-americà per a Europa, tot i que ja fa uns quants anys que és autònom. Les seves funcions són, teòricament, obrir vies diplomàtiques per solucionar els conflictes regionals, posar en marxa missions econòmiques i d’ajuda humanitària, enfortir la presència nord-americana al territori i expandir la democràcia. A la pràctica, el que pretén és garantir l’accés de Washington als recursos africans i defensar-ne els seus interessos estratègics.

Suport de dictadors

Convertir-se en seu d’una base militar nord-americana acaba tenint una influència directa  en la política interna d’un país, segons destacava fa alguns dies Sahel Blog, un portal d’anàlisi de l’actualitat regional. «Aquest fet no és nou, però cal subratllar que els principals aliats dels Estats Units estan governats per presidents o primers ministres per a tota la vida», destacava el mateix portal. Només cal fer un repàs de les bases nord-americanes per constatar-ho: a Etiòpia, on des de la base d’Arba Minch s’enlairaven drones (avions no tripulats) per atacar la milícia somali d’Al-Xabab, Meles Zenawi és el primer ministre des del 1995 i el seu control de l’Exèrcit converteix un sistema teòricament multipartidista des del 2005 en gairebé un règim de partit únic; Yoweri Museveni suma 26 anys com a cap d’Estat d’Uganda, on hi ha la base d’Entebbe; Blaise Compaoré és al capdavant de Burkina Faso des del recent 1987; Ismaïl Omar Guelleh va convertir-se en el president de Djibouti el 1999 i en els darrers comicis, celebrats l’any passat, va acumular gairebé el 80% dels sufragis...

Precisament aquest país de l’est del continent té la principal base estatunidenca a l’Àfrica: Camp Lemonnier, que suma prop de 3.000 militars i des de la qual s’ha atacat l’esmentada milícia d’Al-Xabab i també s’ha intervingut al Iemen, ja a la península Aràbiga, contra la facció local d’Al-Qaida. A les bases esmentades, cal afegir-n’hi a Kenya, a l’arxipèlag de les Seychelles –ubicat a l’oceà Índic–, a Mauritània i el futur centre de Nzara, al Sudan del Sud, l’Estat reconegut més jove del continent i que, si va poder obtenir la secessió del Sudan, va ser, en gran part, gràcies al suport nord-americà, que ja mira de cobrar-se el seu suposat favor. A Ouagadougou, la capital de Burkina Faso, s’hi ubica el principal centre de la xarxa occidental d’espionatge. El projecte va començar amb un acord signat el 2007. Des d’aquí, per exemple, es vigila el que passa a l’Azawad, on Ansar Dine –un grup fonamentalista islàmic considerat proper a Al-Qaida– i els rebels tuaregs han proclamat la independència de Mali. 

Mentre que fonts del Departament d’Estat nord-americà citades per The Washington Post qüestionen aquesta militarització de la política nord-americana a la zona, amb l’argument que la majoria de les «cèl·lules terroristes a l’Àfrica estan perseguint objectius locals, no globals, i no representen una amenaça directa per als Estats Units». Fonts militars que esmenta el mateix rotatiu, en canvi, veuen com a necessàries les operacions secretes d’espionatge «per rastrejar els grups terroristes que han fet arrels en estats fallits del continent [en una clara al·lusió a Somàlia] i amenacen de desestabilitzar els països veïns».

La pugna amb la Xina

La secretària d’Estat dels EUA, Hillary Clinton, va acusar la Xina l’any passat, durant una gira diplomàtica per l’Àfrica, de perpetuar «un nou colonialisme». Més enllà d’alimentar la tensió entre els dos països, les paraules de Clinton denotaven la preocupació per la creixent influència del gegant asiàtic al continent. I és que la Xina ja s’ha convertit en el primer soci comercial d’Àfrica, on inverteix uns 5.500 milions de dòlars anuals, una xifra que no deixa de créixer. En aquest sentit, l’investigador Nile Bowie, del Centre for Research on Globalization de Mont-real, apuntava recentment que «la presència militar estatunidenca a l’Àfrica, amb el pretext de lluitar contra el terrorisme i protegir els drets humans, té com a gran objectiu fer front a l’autoritat econòmica xinesa a la regió, cosa que pot incitar la tensió».

És evident que l’Exèrcit nord-americà fa dècades que té un paper al continent –només cal recordar el paper que va tenir per consolidar el règim dictatorial de Mobutu a l’RD del Congo, aleshores anomenat Zaire–, però ara s’ha trobat amb un competidor que li guanya terreny i influència sense recórrer a les armes. Els darrers moviments, a més a més, constaten que l’Administració d’Obama no ha canviat les formes de fer de les precedents i que les promeses d’expandir la democràcia s’obliden quan es posa en marxa la realpolitik. Mentre segueixin complaent l’amic americà, molts dictadors africans tindran garantida la seva cadira.

*Article publicat amb el número 1.072 del setmanari EL TRIANGLE, 13 de juliol de 2012. 

Un recorregut pels cops d'estat africans del segle XXI

Els aixecaments militars segueixen ben presents al continent tot i que han perdut pes amb relació a dècades passades. Mali ha estat l'últim país a patir-ne un, el desè des que va començar el mil·leni

Mali ha estat l’escenari del primer cop d’Estat de l’any a l’Àfrica. L’onada d’independències durant la dècada dels seixanta del segle passat va anar seguida, pocs anys després, d’una successió de cops d’Estat en nombrosos països, en què sagnants dictadures militars eren rellevades per règims encara més salvatges. En les darreres dècades, però, bona part de l’Àfrica s’ha estabilitzat i el nombre d’alçaments militars, que ni de bon tros han desaparegut, s’ha reduït notablement. Els uniformats de Mali, que ja han anunciat que retornaran el poder a la societat civil mitjançant la celebració d’eleccions, han protagonitzat el desè cop d’Estat del continent durant el segle XXI, tot i que, si comptabilitzem els intents fracassats, la xifra supera amb escreix la vintena d’alçaments.

La majoria de cops de sabre s’han concentrat a l’Àfrica occidental. En alguns casos, el Govern militar només ha estat transitori i ha transferit el poder als civils després d’una convocatòria electoral, mentre que en d’altres el líder del cop ha concorregut als comicis, els ha guanyat –sovint amb sospites de frau– i ha continuat al poder. Mauritània i Guinea Bissau acumulen ja dos cops d’Estat més o menys reeixits en els darrers deu anys, mentre que països com la República Democràtica del Congo sumen almenys tres intents de derrocar per les armes el Govern de torn, sense que cap dels impulsors assolís el seu objectiu.

El 2003 es va viure el primer cop de força que va enderrocar un Executiu africà al segle XXI. L’escenari va ser la República Centreafricana. El general François Bozizé va aprofitar que l’aleshores president Angé-Félix Patassé es trobava en una cimera a Níger per aconseguir el control de Bangui, la capital del país, el 15 de març. El nou règim va suspendre la Constitució i Bozizé va passar a encapçalar el Govern que tiraria endavant la nova carta magna, aprovada a final de 2004. L’any següent van celebrar-se eleccions i, contradient el que havia dit mesos enrere, Bozizé hi va concórrer, i va ser escollit president de la República, càrrec que va revalidar l’any passat.

Excolònies portugueses

Dues antigues colònies portugueses, l’arxipèlag de São Tomé and Príncipe i Guinea Bissau, també van patir alçaments el 2003. En el primer cas, els militars es van alçar denunciant la corrupció i l’injust repartiment que, segons el seu parer, es feia dels ingressos provinents del petroli. Al cap d’una setmana, però, arribaven a un acord amb el president derrocat, Fradique de Menezes, que va retornar al poder. De Menezes va ser víctima del soroll de sabres novament el 2009, però en aquesta ocasió els revoltats ni tan sols van aconseguir el control del minúscul país durant un dia.

A Guinea Bissau –també a l’oest del continent–, l’alçament va produir-se el 14 de setembre, com a conseqüència de l’anunci de l’endarreriment de les eleccions previstes per al mes següent, l’estancament econòmic, la inestabilitat política i el descontentament d’uns militars que acumulaven salaris impagats. El president, Kumba Lalá, va ser posat sota arrest domiciliari i els militars van imposar un Govern de transició liderat per l’home de negocis Henrique Rosa. Al juny del 2005 van celebrar-se els primers comicis després del cop, que van permetre a João Bernardo Vieira arribar a la presidència del país. Vieira, que ja havia estat al capdavant de Guinea Bissau del 1980 al 1999 després de liderar un cop d’Estat militar, va ser president fins a la seva mort, al març de 2009. Un any més tard, un nou aixecament va colpejar l’excolònia portuguesa, quan l’1 d’abril el primer ministre, Carlos Gomes Júnior, va ser posat sota arrest domiciliari. Després d’un quant temps a Portugal, Gomes Júnior va tornar al país al juny i va poder continuar exercint com a cap de Govern, mentre que Malam Bacai Sanhá es mantenia inamovible a la presidència.

Inestabilitat mauritana

Abdel Aziz, militar colpista i actual president maurità.

Mauritània és l’Estat africà que ha viscut més canvis de règim mitjançant cops militars d’ençà que va començar el segle XXI. El 2003 va viure un alçament que va fracassar. En canvi, el 2005 els soldats encapçalats per Ely Ould Mohammad Vall van posar punt final als 21 anys de règim de Maaouya Ould Sid’Ahmed Taya, aprofitant que aquest havia viatjat a l’Aràbia Saudita per acudir al funeral del rei Fahd. El cop, que va ser incruent, va anar seguit de l’aprovació d’una nova Constitució l’any següent i de la celebració d’eleccions presidencials al març de 2007, després de les quals Mohammad Vall va deixar el poder. La tranquil·litat es va allargar fins al 6 d’agost de 2008, quan el cap de la Guàrdia Presidencial, el general Mohammad Ould Abdel Aziz, va liderar un cop prenent el palau presidencial, després que gairebé 50 parlamentaris del partit governamental pleguessin en protesta per les polítiques de l’aleshores president, Sidi Ould Cheikh Abdallahi. Abdel Aziz es manté al capdavant del país saharià des de l’aixecament, i al juliol de 2009 va imposar-se en les eleccions presidencials.

La mort del dictador Lansana Conté (24 anys al càrrec) el 22 de desembre de 2008 va desfermar una lluita pel control de Guinea Conakry que va resoldre’s mitjançant un cop d’Estat. El capità Moussa Dadis Camara va convertir-se en el líder de la junta militar i, per tant, en el president del país, fins que 12 mesos més tard va viatjar al Marroc per rebre tractament mèdic com a conseqüència d’un tret que va rebre. El vicepresident, també uniformat, Sékouba Konaté va rellevar-lo, però al novembre de 2010 va ser derrotat a les urnes per Alpha Condé, líder de l’opositor Manifestació del Poble de Guinea. La residència del president Condé va ser atacada el 18 de juliol de l’any passat, en un intent d’assassinat que s’ha vinculat als fidels a Konaté.

El 2009, l’aixecament va arribar a Madagascar, on les protestes contra el president, Marc Ravalomanana, promogudes per l’alcalde de la capital, Antananarivo, Andry Rajoelina, van acabar en la dimissió del primer, que va transferir el poder a un consell militar. Immediatament després, els soldats van deixar pas a Rajoelina, que presideix l’illa des del 21 de març de 2009 i que des d’aleshores ha ajornat la convocatòria d’eleccions.

Níger és el país que precedeix Mali pel que fa a cops d’Estat que han derrocat el president. La intenció del president Mamadou Tandja d’allargar el seu mandat més enllà del 2009, quan acabava la seva segona legislatura al càrrec, va derivar en una greu crisi política. Tandja va nomenar un nou Tribunal Constitucional que li va permetre convocar un referèndum que l’autoritzava a seguir tres anys més al capdavant de Níger. El 18 de febrer de 2010, però, els soldats van atacar el palau presidencial de Niamey i van anunciar la formació d’un Consell Suprem per a la Restauració de la Democràcia, presidit pel cap d’esquadró Salou Djibo. El 31 de gener de l’any passat van celebrar-se eleccions presidencials i dos mesos més tard assumia el poder Mahamadou Issoufou.

*Article publicat al número 1.058 del setmanari EL TRIANGLE, dijous 5 d'abril de 2012.