dimecres, 13 de novembre del 2013

Les grans empreses catalanes sumen més de 200 filials a paradisos fiscals

Els paradisos fiscals són una eina fonamental del gran casino global. Els grans patrimonis, d’origen lícit o no, hi recorren per amagar les seves fortunes. I cada cop són més les multinacionals que hi tenen alguna filial, que els serveix com a trampolí per fer operacions borsàries i, especialment, per reduir la factura tributària. La majoria de les grans corporacions dels Països Catalans participen d’una pràctica enormement lesiva per a les administracions públiques, que perden uns ingressos milionaris en impostos, i per a gairebé tota la ciutadania

EcoEléctrica Holding Limited i Sabadell International Equiti Limited són dues societats diferents, sense cap connexió entre elles, però amb diversos trets en comú. Estan radicades a les Illes Caiman, un arxipèlag caribeny dependent del Regne Unit que es considera un paradís fiscal. I ambdues són companyies filials de grans empreses catalanes. La primera ho és de Gas Natural Fenosa; la segona forma part de Banc Sabadell. No és excepcional que els principals grups corporatius del país comptin amb filials a territoris offshore –centres financers amb un nivell impositiu molt baix per a no residents, també sinònim de paradís fiscal–, sinó que és una pràctica majoritària.

La DIRECTA ha investigat les 60 principals companyies per facturació dels Països Catalans i ha detectat que 37 tenen alguna societat participada en paradisos fiscals. En total, acumulen 222 filials en territoris de baixa tributació, cosa que no significa que totes s’utilitzin per pagar menys impostos. Repsol, amb 47 societats offshore, és la que en té més. Gas Natural Fenosa (24 casos), Abertis (15), Banc Sabadell (13), Cirsa (12 a través de la seva matriu, Nortia Business Corporation SL), Globalia (11), Mango (10) i Roca (10) també sumen nombroses
subsidiàries en aquests territoris. CaixaBank només compta amb una participada en un paradís fiscal –a Hong Kong–, però és accionista de referència a Repsol, Gas Natural Fenosa i Abertis.

L’expert en paradisos fiscals Juan Hernández Vigueras, membre del consell científic d’Attac-Espanya i autor del llibre Los lobbies financieros, tentáculos del poder, recalca –en una entrevista telefònica– que tenir una filial en un territori de baixa imposició fiscal és “perfectament legal”. Una altra cosa és que sigui ètic, tenint en compte que implica un enorme perjudici per a les arques públiques. Les administracions deixen de recaptar xifres astronòmiques pel fet que part dels beneficis empresarials tributen a centres offshore en comptes de fer-ho allà on la companyia desenvolupa l’activitat.



El privilegi de l’0pacitat
En paraules d’Hernández Vigueras, un paradís fiscal és un territori on les autoritats autòctones “concedeixen als no residents privilegis fiscals (baixa o nul·la tributació) i normatius que no donen als habitants o a les empreses locals, com la possibilitat d’ocultar la identitat del propietari dels diners”, de manera que es garanteix l’opacitat en les transaccions. Afegeix que, en gran mesura, actuen com a “plataforma per operar financerament i comercialment als mercats mundials”, fonamentalment en negocis “transnacionals de gran envergadura”. Sorgits als anys seixanta del segle passat, es van consolidar com a destí del flux internacional de capitals durant la dècada dels vuitanta, aprofitant la desregulació financera pilotada pel tàndem format per Ronald Reagan i Margaret Thatcher.

Tenir-hi un compte bancari o una societat és totalment legal. Una altra cosa és l’origen dels fons. Durant les darreres dècades, els paradisos fiscals han estat el refugi de les fortunes obtingudes per dictadors després de saquejar els seus països –els casos del peruà Fujimori o el xilè Pinochet a Panamà o el filipí Ferdinand Marcos i la seva família a les Illes Verges britàniques–, així com d’altres riqueses d’origen il·lícit. Per exemple, l’extresorer del PP Luis Bárcenas tenia almenys 33 milions d’euros a Suïssa. També guarden grans patrimonis i, gràcies a la llista de 3.000 presumptes defraudadors de l’Estat espanyol entregada per l’extreballador de l’HSBC Hervé Falciani, es va saber que la família Botín (Banc Santander) comptava amb 2.000 milions en comptes opacs a la Confederació Helvètica.

El periodista Andreu Missé, en un article a la revista Alternativas Económicas, resumia en quatre punts el dany que causen els paradisos fiscals a la immensa majoria de la població mundial: “Distorsionen el funcionament dels sistemes democràtics perquè emparen diners de tots tipus de defraudadors; impedeixen que els estats recaptin els recursos necessaris per atendre els serveis públics; priven els països en desenvolupament dels ingressos fiscals que evadeixen certes multinacionals, i constitueixen la principal font d’inestabilitat financera perquè donen cobertura als productes financers més tòxics”.

Traduït a xifres, significa que són el refugi d’entre 16 i 24 bilions d’euros, segons la investigació que, l’any passat, va presentar Tax Justice Network (TJN), una de les principals organitzacions en la lluita contra el frau i l’evasió fiscal. L’ONG estima que prop de 550.000 milions són d’origen espanyol –no hi ha dades concretes dels Països Catalans–, una quantitat astronòmica que s’escapa del control d’Hisenda i, per tant, no tributa. Només que ho fes al 10%, serien 55.000 milions per a les arques públiques, una xifra que multiplica gairebé per deu els 5.900 milions de retallades que acumula la Generalitat catalana des de 2010 i per cinc els 11.000 milions de tisorada de l’executiu espanyol en el mateix període.

La UE com a epicentre
Les filials en centres offshore formen part de les estructures cada cop més complexes de les grans empreses per minimitzar la càrrega fiscal. Gràcies a uns recursos fora de l’abast de les companyies petites, transfereixen guanys i pèrdues entre societats del mateix grup amb l‘objectiu que, finalment, els beneficis es comptabilitzin en financeres d’un territori amb una tributació el més baixa possible, encara que no hagin dut a terme l’activitat allà.  

Juan Hernández Vigueras subratlla que tenen les societats als paradisos com a “trampolí per fer operacions a la borsa” i com a “centre de comptabilitat”, cosa que els permet “evadir diners”. Que la pràctica és massiva, ho demostra el fet que els beneficis de les companyies britàniques van créixer un 58% entre 1999 i 2011, però les seves contribucions a Hisenda van fer-ho menys d’un 5%.

A la cimera del G-20 que es va fer a Londres l’abril de 2009, es van proclamar “mesures dràstiques” per “eradicar” els paradisos fiscals. Era una època en què Nicolas Sarkozy parlava de “refundar” el capitalisme. El pas del temps ha demostrat que no s’ha complert ni una cosa ni l’altra, però les declaracions grandiloqüents continuen acompanyant aquestes cimeres. A la que va fer el G-20 el setembre a Sant Petersburg (Rússia), es va anunciar que arrencava una ofensiva contra l’enginyeria fiscal de les multinacionals que traslladen els beneficis allà on menys els graven. El membre d’Attac- Espanya sentencia que tot plegat són “paraules que no es compleixen mai”. I les dades, almenys fins ara, li donen la raó.

No es pot dir que els països occidentals hagin demostrat un interès real per acabar amb els centres offshore. Segons un informe que Oxfam va presentar el mes de maig, la UE i enclavaments sota la seva jurisdicció –com ara els territoris britànics d’ultramar– acaparen dos terços de les fortunes individuals amagades en paradisos fiscals. I és en aquesta àrea on es concentren la major part de les filials d’empreses catalanes, que sumen fins a 57 societats als Països Baixos (Repsol, Gas Natural, Catalana Occidente i Agrolimen, són les que en tenen més), 21 a Irlanda, 12 a Bèlgica i 10 a Luxemburg, a banda d’ubicar-ne en territoris britànics com les Illes Caiman (11) o les Bermudes (3).  Els Estats Units, de la seva part, tenen l’Estat de Delaware com a centre offshore per excel·lència. Amb la possibilitat de crear-hi una societat pantalla per poc més de 100 euros i en només un dia, hi trobem 25 subsidiàries de companyies nacionals, amb especial incidència de Repsol (12) i Abertis (9).

Els fluxos de capital
L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va publicar, l’any 2000, una llista on considerava 31 països com a paradisos fiscals, però actualment només tipifica com a tals Nauru i Niue, dues illes minúscules del Pacífic. Per tant, les llistes més fiables, les elaboren organitzacions independents com TJN, que són menys complaents amb els avenços en la lluita contra l’evasió fiscal i que inclouen fins a 80 països.

Per acabar amb la sagnia que suposen, Juan Hernández Vigueras creu que és fonamental abordar la qüestió de fons, que, segons ell, és la “no regulació dels fluxos financers internacionals de capital”. TJN també reclama que els informes de gestió de les multinacional detallin “no només les filials que tenen en paradisos fiscals, sinó quant han tributat a cadascun d’ells”. De moment, el problema no deixa d’augmentar i Oxfam quantifica en 80.000 milions d’euros anuals la recaptació que perden els governs a escala mundial per un fenomen que perjudica el 99% de la població. Mentrestant, però, els dirigents dels grups nostrats que l’alimenten encara són aplaudits per l’establishment, fins al punt que el màxim responsable d’Abertis –quinze filials a paradisos fiscals– és assessor d’Artur Mas com a president del CAREC. L’opacitat empresarial té premi.

Una pràctica creixent a l’Ibex 35
El 94% de les empreses de l’Ibex 35, el principal índex borsari espanyol, compten amb filials a paradisos fiscals i cada vegada en tenen més. Així ho constata el darrer informe de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa (ORSC), que es va presentar el maig, amb dades corresponents al tancament de 2011. Si el 2009 hi havia 27 companyies de l’Ibex amb participades en centres offshore, dos anys després, havien augmentat a 33. A més, durant el mateix període, el nombre de filials ha passat de 273 a 437, un increment del 60%.

A banda de Repsol, entre les empreses que en tenen més, trobem el Banc Santander (70) i el BBVA (43). Al treball, l’ORSC reclama més transparència i subratlla que una empresa no té un comportament “socialment responsable” quan “utilitza estratègies d’enginyeria fiscal per evitar càrregues impositives proporcionals a les seves operacions i els seus ingressos als diferents països.


*Article publicat al número 335 del setmanari DIRECTA, 23 d’octubre de 2013. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada