10 apunts crítics sobre Emilio Botín

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos ha mort aquest dimecres als 79 anys. Lluny de la imatge deïficada que s’ha volgut vendre, ha estat protagonista d’una trajectòria controvertida

La desaparició del president del Banco Santander, la principal entitat financera de l’Estat espanyol i una de les més grans d’Europa, ha provocat una allau de reaccions entre la classe dirigent, que bàsicament s’hi ha desfet en elogis. Besnét, nét, fill, germà i pare de banquers, la seva trajectòria no ha estat ni molt menys impol·luta i ha acumulat escàndols i punts foscos. En repasso uns quants.

Enorme influència política

Amb independència que governés la UCD, el PSOE o el PP, les relacions d'Emilio Botín i el Banc Santander amb la Moncloa han estat sempre molt i molt fluïdes. Clar defensor (i impulsor) de les reformes financeres del govern de Zapatero, el consell d'administració de l'entitat ha estat un tradicional refugi d'antics alts càrrecs polítics de les principals formacions de l'Estat. Les famoses portes giratòries. A més a més, el Santander també ha estat un creditor habitual dels grans partits i, sense anar més lluny, el 2006 va perdonar un deute de 12 milions d'euros al PSOE després de 19 anys d'impagament. Una bona acció per garantir-se (encara més) influència i, en certa manera, impunitat.

Doctrina judicial a la carta per protegir-lo 

Poc després que Botín rellevés el seu pare al capdavant del banc, l'entitat va treure al mercat les anomenades cessions de crèdit, un producte financer amb el qual va captar uns 2.400 milions d'euros fins el 1991. Arran d'una denúncia de l'acusació popular, el banquer i tres directius del Santander van ser imputats per frau fiscal i falsedat documental, amb els quals haurien causat un perjudici fiscal de 84 milions. El novembre de 1996, l'aleshores ja gairebé omnipotent banquer va asseure's al banc dels acusats pel plantejament de les qüestions prèvies del judici. Ja no passaria d'aquí. L'Audiència Nacional espanyola va fer cas de la defensa i va aturar el procés amb l'argument que l'acusació popular no podia tirar endavant si no comptava també amb el suport de la Fiscalia o l'acusació particular. El 2007, el Tribunal Suprem tombava el recurs de l'Associació per a la Defensa dels Inversors i donava llum verd a l'anomenada doctrina Botín. Ras i curt, es va canviar la doctrina judicial existent fins aleshores per protegir el banquer.

Frau milionari a Hisenda

El 2010, la cèlebre llista Falciani va servir per descobrir que la família Botín acumulava comptes multimilionaris a Suïssa, al banc HSBC. Una denúncia de la Fiscalia Anticorrupció va suposar l'inici d'una investigació contra la família del banquer per frau, però el pagament de 200 milions d'euros a Hisenda va permetre regularitzar el patrimoni ocult i tancar el procés judicial. L'arxiu del procés va provocar queixes dels tècnics d'Hisenda, que van denunciar un tracte de favor a la família Botín. La nissaga càntabre mai va revelar la quantitat de la fortuna dipositada a Suïssa, però algunes estimacions la situen per sobre dels 2.000 milions d'euros. Com en la majoria de punts foscos en la trajectòria de Botín, els grans mitjans estatals i catalans van tractar el banquer amb guant de seda i un dels millors reportatges sobre la fortuna oculta del fins avui factòtum del Santander va publicar-se al New York Times.

Amant dels paradisos fiscals

El Banco Santander acumula any rere any beneficis astronòmics i, en part, ho aconsegueix gràcies a l'enginyeria financera -legal- d'operar des d'alguns dels principals paradisos fiscals del món. Segons, la darrera edició de l'Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa, l'entitat comptava el 2012 amb 79 filials ubicades en paradisos fiscals, set més que un any enrere. Bàsicament les concentra a Delaware (Estats Units), les Bahames, Irlanda i Puerto Rico. Operar des de paradisos fiscals permet, legalment, reduir al mínim la factura fiscal d'una empresa i, per tant, contribueix a debilitar les arques públiques de les administracions, tal com vaig explicar aquí.

Rebaixar al mínim la factura en impostos

A banda de les filials en paradisos fiscals, el primer banc de l'Estat espanyol també aprofita les nombroses exempcions i deduccions fiscals i esprem al màxim les legislacions internacionals per minimitzar la factura impositiva. Segons recull l'informe d'Oxfam Intermón Tanto tienes, ¿tanto pagas?, la memòria anual del Santander reconeixia que el 2008 havia obtingut uns beneficis globals d'11.200 milions d'euros, però només n'havia pagat 57 en concepte d'impost de societats. El gravamen real va ser, per tant, del 0,5%, lluny del 30% nominal que, suposadament, han de pagar les grans empreses a Espanya. Els darrers canvis normatius també afavoreixen una menor càrrega tributària a companyies com el Santander, que acumula anys aportant menys a les arques públiques del que nominalment. Es beneficia d'una fiscalitat cada cop més regressiva.

L'1%: sous d'escàndol i l'indult de la mà dreta

Emilio Botín ha estat un dels grans exponents estatals de l'1% i clar beneficiari de les creixents desigualtats que el capitalisme neoliberal accentua. El 2012, la revista Forbes li va atribuir una fortuna de 850 milions d'euros. L'any passat va embutxacar-se prop de tres milions per la seva tasca com a màxim representant del Santander. Ara bé, durant anys no va ser el banquer més ben pagat d'Espanya, sinó que aquesta posició corresponia a Alfredo Sáez, qui va ser la seva mà dreta. Sáez, que el 2011 es va beneficiar d'un polèmic indult del govern de Zapatero després de ser condemnat per un delicte d'acusació falsa, va cobrar de l'entitat 12,7 milions el 2011 i 8,2 el 2012. El conseller delegat del Santander va jubilar-se el 2013, amb una pensió extraordinària de 99 milions. L'1% de l'1%, amb una enorme influència en les decisions polítiques.

Tracte amable de la gran premsa

El tracte amable, per dir-ho finament, dels principals grups mediàtics cap al Banco Santander està vinculat a l'enorme poder i influència d'una entitat que, segons dades de l'estudi anual d'InfoAdex, va gastar-se més de 35 milions en publicitat en mitjans de l'Estat el 2012. A més a més, la revista Cafè amb Llet va explicitar fa poc que persones vinculades al grup financer ocupen càrrecs als consells d'administració dels grups Zeta i Prisa. A banda, pràcticament tots els conglomerats de mitjans tenen uns enormes passius bancaris i, com no podia ser d'altra manera, el Santander n'és un dels creditors habituals.

Escàndols amb la crisi

Tot i vendre's com a modèlica, la gestió de Botín al Santander també ha tingut nyaps. El febrer d'enguany, el BOE va donar a conèixer les dues sancions que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va posar a l'entitat per valor de gairebé 17 milions. El motiu és que el banc va incomplir la llei del Mercat de Valors en vendre uns bons convertibles a estalviadors que no tenien el perfil indicat -no tenien els coneixements financers necessaris- i no informar posteriorment de l'evolució del risc del producte. En total 129.000 clients que van veure's enganxats per l'estafa van haver d'assumir pèrdues de més del 50% del capital aportat.

Finançament d'armes

Entre els molts sectors amb els que fa negoci el Banc Santander, hi ha la indústria armamentística. L'entitat que fins avui presidia Emilio Botín ha finançat nombroses empreses d'armament espanyoles i internacionals, ja sigui mitjançant crèdits, amb fons d'inversió, amb la participació en l'accionariat de les companyies o finançant les exportacions. En total, els darrers anys l'aportació a la indústria de la guerra supera amb escreix els 1.000 milions d'euros, com ha denunciat la campanya Banco Santander sin armes. A més a més, ha aportat uns 750 milions a companyies vinculades a les bombes nuclears.

Protagonista de desnonaments

Molt en la línia del filantrocapitalisme, el Santander regit per Botín s'ha caracteritzat per una àmplia despesa cultural, esportiva i, sobretot, educativa -com explica el company Joao França-, però això no ha significat, ni de lluny, que hagi tingut en compte les necessitats dels ciutadans atrapats per la crisi. Segons dades de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), el Santander és la quarta entitat de l'Estat que més desnonaments i execucions hipotecàries ha portat a terme. La plataforma també va assessorar afectats de Catalunya, Madrid i Múrcia en la presentació d'una denúncia contra el banquer i la seva filla per un suposat delicte d'estafa a causa de la comercialització de productes financers tòxics, com les hipoteques escombraria. 

El que no explica 'Forbes' dels multimilionaris dels Països Catalans

La majoria de les fortunes dels Països Catalans controlen o participen en societats amb filials en paradisos fiscals i algunes encara empren les sicav. L’objectiu, a banda de l’opacitat, és reduir al mínim la factura en impostos, perjudicant les administracions públiques i la resta de la ciutadania

Són els més rics i, probablement, els més poderosos. Alguns s'exhibeixen amb aparicions constants als mitjans i en saraus socials diversos. D'altres, opten per la discreció i l'opacitat. Tots acumulen patrimonis de, com a mínim, centenars de milions d'euros i des de la setmana passada poder presumir de compartir espai al rànquing dels més rics de la versió espanyola de la revista Forbes. El que el magazín no va fer, ni tampoc els mitjans que s'han fet ressò del llistat, és gratar rere les grans fortunes que hi apareixen. Podem saber quina és la font principal de la riquesa, però no quines pràctiques poc ètiques -malgrat que en la majoria de casos siguin legals- porten a terme els potentats del país per engrandir-les, utilitzant instruments que, fonamentalment, els permeten pagar menys impostos i, per tant, disminueixen la recaptació tributària de les administració. O dit d'una altra manera, ens perjudiquen a (gairebé) tots.

Sense haver portat a terme una investigació a fons i centrant-me únicament en les 42 majors fortunes dels Països Catalans -que va llistar Vilaweb la setmana passada arran de la publicació del número de Forbes-, la conclusió és que la immensa majoria no poden donar lliçons d'ètica ni posar-se com a exemple a la ciutadania. Per què? Bàsicament perquè les empreses que controlen, o en les que hi tenen paquets accionarials importants, tenen en molts casos filials en paradisos fiscals. Com vaig explicar recentment en un Estirant del Fil al setmanari Directa, això és “perfectament legal”, però implica un enorme perjudici per a les arques públiques, ja que part dels beneficis empresarials tributen en territoris offshore -amb una tributació molt baixa o directament nul·la per als no residents- en comptes de fer-ho allà on la companyia desenvolupa l'activitat. La presència en paradisos fiscals també s'utilitza com a trampolí per actuar als mercats financers mundial, gràcies a l'opacitat que garanteixen aquests centres.

Una altra pràctica legal, però qüestionable i perjudicial per als ciutadans comuns, és tenir un societat d'inversió de capital variable, les famoses sicav. Tot i que darrerament han deixat d'estar de moda, en la llista de multimilionaris catalans n'hi ha uns quants que encara són titulars de sicav. Finalment, també apareixen el rànquing de Forbes alguns protagonistes d'escàndols vinculats, precisament, al -presumpte- no pagament d'impostos. Fora de l'abast del text, hi ha els escàndols laborals -acomiadaments massius, repressió sindical, abusos,...- que hagin pogut protagonitzar a les seves empreses (en el cas que ho hagin fet). Així que si voleu saber qui hi ha darrere la llista de Forbes hauríeu de seguir llegint.

1. Juan Roig Alfonso. El president de Mercadona és el més ric dels Països Catalans i acumula, sempre segons les estimacions de Forbes, una fortuna de 5.800 milions d'euros, que no ha deixat de créixer els darrers anys. Amb ell faig una excepció i enllaço el darrer cas d'abús laboral comès per la seva cadena de distribució que ha transcendit. No és ni molt menys, el primer.

2. Isak Andic. El propietari de Mango té una riquesa de 3.800 milions. L'empresa tèxtil té filials en paradisos fiscals -Països Baixos, Delaware, Singapur, Irlanda, Bèlgica i Macau, entre d'altres-. Andic també té diverses financeres als Països Baixos, un dels grans centres offshore dins la UE i durant anys va invertir en diverses sicav, que va tancar l'any passat.

3. Carlos i Juan March. Els germans mallorquins, propietaris de la Banca March, tenen 2.200 milions. A través de la Corporación Financera Alba, que controlen, participen en 13 societats, algunes de les quals tenen filials a paradisos fiscals, com Mecalux, a Delaware; Pepe Jeans, als Països Baixos; Acerinox, a Hong Kong, Singapur i Delaware; Clínica Baviera, als Països Baixos; i ACS, amb més de 70 filials en centres offshore, segons l'últim anuari de l'Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa. A més a més, els March també inverteixen a Indra, una companyia parcialment dedicada al sector armamentístic.

4. Família Carulla. Propietaris d'Agrolimen. 1.950 milions d'euros. El hòlding familiar té filials als Països Baixos (3) i Bèlgica (1). A més, des de fa anys els sis germans Carulla arrosseguen un procés judicial per, presumptament, defraudar cada un entre 300.000 i 450.000 euros a Hisenda mitjançant operacions fictícies a través d'un entramat empresarial ubicat en centres de baixa tributació. Al juny l'Audiència de Barcelona va ordenar l'obertura de judici oral contra ells per aquest cas.

5. Antonio i Jorge Gallardo. 1.950 milions. Principals accionistes de la farmacèutica Almirall, que té filials al paradís fiscal dels Països Baixos. També controlen el Grupo Plafin, amb societats a Suïssa.

6. José Manuel Lara Bosch. El factòtum del Grup Planeta i d'Antena 3 té una fortuna 1.800 milions. El hòlding té filials als Països Baixos, Luxemburg i Bèlgica. També és accionista del Banc Sabadell, que suma almenys 13 societats offshore i és l'única entitat del país que té un fons que engreixa l'especulació alimentària.

7. Família Serra Farré. Accionista majoritària de Catalana Occidente. 1.700 milions d'euros. La companyia d'assegurances té 12 filials en paradisos fiscals com els Països Baixos, Singapur, Irlanda, el Líban o Panamà.

8. Sol Daurella. La propietària de Cobega i principal accionista de Coca Cola Iberian Partners té 1.600 milions de fortuna. La seva empresa té participades a Andorra i Libèria. Daurella, la dona més rica del Principat, inverteix al Banc Sabadell -amb filials en centres offshore- a través de Begindau SL, societat al seu torn controlada per Indau SARL, que té la seu a Luxemburg, el gran centre de rentat de diners del cor de la UE.

9. Víctor Grífols. 1.400 milions. President dels laboratoris Grífols, amb quatre filials als paradisos de Suïssa, Irlanda, Singapur i Delaware.

10. Mariano Puig. Controla la Corporació Puig (cosmètica). 1.200 milions. Té filials als Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. Controla la sicav Quaster Investments.

11. Demetrio Carceller. President de Damm. 1.150 milions. El jutge de l'Audiència Nacional espanyola Pablo Ruz ha ordenat aquesta setmana l'obertura de judicioral contra ell i el seu pare -Demetrio Carceller Coll- per un total de 13 delictes contra la Hisenda Pública i un de blanqueig de capital. En total, els reclama 750 milions d'euros de fiança per , en el cas del pare, fingir que no residia a l'Estat espanyol per defraudar més de 70 milions d'euros en impostos. A més, s'ha descobert que controlen prop d'un 14% del capital de Damm a través d'una societat radicada en un paradís fiscal.

12. Miquel Fluxà. President d'Iberostar Hotels. 1.100 milions. La companyia té societats als Països Baixos i Luxemburgs. Fluxà també és el factòtum de la sicav Sayglo Holding SL i té altres societats als Països Baixos.

13. Ricardo Portabella. Accionista de Danone. 1.050 milions. Té la sicav Carmavent Inversions i també té capital en societats de Luxemburg.

14. Bautista Soler Crespo. Accionista de Gecina. 950 milions d'euros. País Valencià. Té accions al Banco Santander, que té almenys 70 filials en paradisos fiscals -segons l'Observatori de la RSC-, i al BBVA, que n'acumula més de 40.

15. Gabriel Escarrer. President de Melià Hotels. 900 milions. La companyia té participades a Panamà, Països Baixos, Bèlgica i Hong Kong. Tots, centres offshore.

16. Carmen Thyssen. L'aristocràtica baronessa acumula 900 milions d'euros. Fa uns mesos, una investigació delConsorci Internacional de Periodistes va revelar que emprava societats en paradisos fiscals per comprar obres d'art i, òbviament, estalviar-se els impostos corresponents.

17. Simon Pedro Barceló. Propietari d'Hotels Barceló. 850 milions d'euros. L'empresa té una filial a Suïssa.

18. Elías Hernández Barrera. Accionista d'Ebro Foods. 800 milions. País Valencià. Té la sicav Soixa.

19. Enrique i Bartolomé Freire Arterta. Propietaris de Megasa. 750 milions. Principat.

20. Família Roca. Corporació Roca, construcció. 750 milions. País Valencià.

21. Enrique Bañuelos de Castro. Antic màxim accionista d'Astroc. 750 milions. Actualment controla Veremonte, la societat que impulsa BCN World, un complex gegantí on els casinos hi tenen un pes fonamental. Bañuelos simbolitza l'especulació i labombolla immobiliària.

22. Carmen i Liliana Godia. Accionistes d'Abertis i Fersa. 700 milions. Controlen el 8% d'Abertis, que té almenys 15 filials en paradisos fiscals. Liliana, a través de BCN Godia, té inversions en una societat de Luxemburg. Fa uns mesos va haver de declarar, juntament amb el seu marit i el seu cosí, per haver defraudat 5,7milions d'euros en impostos, fent passar despeses personals per despesesd'empresa.

23. Manuel Lao. President de Cirsa. 700 milions. El grup del joc té més de 10 filials en paradisos fiscals com Luxemburg, Panamà o Curaçao.

24. Famílies Botet, Elías i Carbó. Expropietaris de Caprabo. 700 milions.

25. Carmen i Lluís Riu Güell. Propietaris de Riu Hotels. 700 milions. Illes Balears. El hòlding té filials en territoris offshore. Carmen té càrrecs en societats dels Països Baixos.

26. Francesc Rubiralta. Accionista de Celsa. 650 milions. La companyia té tres subsidiàries a Irlanda.

27. Antoni Esteve. Propietari de Laboratoris Esteve, que té una filial a Irlanda. 650 milions.

28. Juan Luis Gómez Trenor. Accionista de Coca Cola Iberian Partner. 600 milions. País Valencià. Té sicav.

29. Javier Serratosa Luján. Controla Nefinsa, Uralita i Zríser. 550 milions. País Valencià. Uralita té filials a Luxemburg, Suïssa i els Països Baixos.

30. María José Soriano Manzanet i Silvestre Segarra. Socis majoritaris de Porcelanosa. 475 milions. Amb filials a Delaware i Irlanda.

31. Juan Lladró Dolz. Propietari de Lladró. 475 milions. País Valencià. El grup té una filial a Singapur. També controla la sicav North Cape Inversiones i és accionista del Banco Santander, amb societats en centres offshore i inversions en la indústria armamentística.

32. Jordi Miarnau Banús. Propietari de Comsa-Emte. 475 milions. L'empresa té societats a Irlanda, Suïssa, Panamà i Andorra.

33. Alberto Palatchi. El propietari de Pronovias acumula 450 milions. És el president de dues sicav: Gesprisa Inversiones i Herprisa Inversiones.

34. Josep Lluís Núñez. Expresident del Barça i propietari de Núñez i Navarro. 450 milions. Va ser condemnat a presó, tot i que mai hi ha entrat, pel cas Hisenda, segons el qual subornava els inspectors d'Hisenda per, òbviament, reduir la factura tributària del grup familiar.

35. Jordi Rubiralta Giralt. Propietari de Werfen Group. 450 milions. Principat. Té filials a Hong Kong, Irlanda i els Països Baixos.

36. José Llorens Torra. Controla Epsa Internacional, construcció. 425 milions. Principat. Té filials a Irlanda i Panamà.

37. Artur Suqué Puig i Carmen Mateu Quintana. Propietaris del Grup Peralada. 425 milions. Van deslliurar-se d'una condemna per l'anomenat cas Casinos, segons algunes opinions per una molt mala instrucció judicial. Se'ls acusava de finançament il·legal de CiU a través del hòlding del joc Inverama, que controlen, segueix actiu i té una filial a Luxemburg. El sogre de Suqué era Miguel Mateu, amic de Franco i primer alcalde de Barcelona durant la dictadura.

38. Héctor i Manuel Colonques Moreno. Accionistes de Porcelanosa. 425 milions. País Valencià. El grup té filials a Delaware i Irlanda.

39. Xavier Bernat. Expropietari de Chupa Chups. 400 milions.

40. Sergio i Beatriz Ferrer. Propietaris dels laboratoris Ferrer. 375 milions. El grup té filials a Hong Kong i Bèlgica.

41. Abel Matutes. Propietari de Fiesta Hotels Group, que té una filial als Països Baixos. L'exministre d'Aznar acumula 350 milions de fortuna i també té càrrecs al Banco Santander. És accionista de Globalia. La seva filla està imputada per corrupció.

42. Ramon Miquel Ballart. Propietari del grup Miquel Alimentació. 350 milions. Té la sicav Invera GRN 2000.