Una vintena d'imputats per corrupció mantenen un càrrec públic als Països Catalans

Durant un any i mig, Manuel Bustos ha mantingut càrrecs i sou públics malgrat estar encausat, en una pràctica encara estesa arreu del territori

Manuel Bustos, l'omnipotent alcalde socialista de Sabadell durant gairebé 14 anys (1999-2013), va anunciar dilluns que deixava la política activa. La revelació dels presumptes sobresous il·legals cobrats a través de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC) -que en el seu cas ascendirien a 24.000 euros només entre el 2011 i el 2012- ha estat l'últim escàndol d'una trajectòria pública marcada per la polèmica. Bustos està imputat des de desembre de 2012 per malversació de fons, tràfic d'influències, delicte contra l'administració pública i omissió del deure de perseguir delictes arran del cas Mercuri, una trama d'adjudicacions irregulars d'obres públiques amb epicentre a la capital vallesana. Malgrat l'encausament, durant més d'un any i mig ha mantingut càrrecs i sou públics. El febrer de 2013 va plegar com a alcalde de Sabadell, però fins dilluns va continuar al consistori com a regidor i va exercir de diputat provincial, càrrec pel qual rebia 83.000 euros anuals.

El cas de Bustos no és, ni molt menys, una excepció. Només als Països Catalans, hi ha almenys una vintena de polítics esquitxats per escàndols de corrupció que mantenen un càrrec públic, amb el salari pertinent. Quatre estan implicats en el cas Mercuri. Dos són regidors a Sabadell i càrrecs de confiança a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, un és diputat al Parlament de Catalunya i l'altra és l'alcaldessa de Montcada i Reixac, Maria Elena Pérez. Tots són del PSC. Joan Manau, imputat per un delicte d'ordenació del territori, i Paco Bustos, encausat per tràfic d'influències i malversació i germà de l'exalcalde, es mantenen com a regidors sense cartera al consistori sabadellenc, d'on reben més de 15.000 euros en dietes. A més, són càrrecs de confiança de l'AMB, amb un sou de gairebé 49.000 euros, de manera que la seva retribució pública supera els 60.000 euros en ambdós casos. Maria Elena Pérez està imputada per tràfic d'influències per la suposada manipulació d'un concurs públic per garantir la contractació d'un antiga alt càrrec del tripartit.

El mateix càrrec pesa sobre Daniel Fernández, diputat socialista al Parlament autonòmic. Arran de la imputació, Fernández va dimitir com a secretari d'organització del PSC, però va mantenir el càrrec públic, pel qual percep més de 60.000 euros bruts a l'any. A la bancada convergent hi figuren dos encausats: Oriol Pujol i Xavier Crespo. El primer ho està en qualitat de “col·laborador necessari” de la trama de les ITV, que presumptament intentava manipular els concursos de concessió de les estacions de les inspeccions tècniques de vehicles (ITV); mentre que Crespo està encausat pels delictes de suborn i prevaricació en el marc del cas Clotilde, que investiga operacions de la màfia russa a Lloret de Mar quan l'ara diputat n'era l'alcalde. Pel cas de les ITV també hi ha imputat Enric Colet, secretari general del Departament de Justícia de la Generalitat, per la suposada contractació irregular de Josep Tous, exnúmero dos de la Diputació de Barcelona i presumpte cervell de la trama.

La situació a les Illes i el País Valencià

El degoteig de casos de corrupció ha estat constant els darrers anys a les Illes i el País Valencià, vinculats fonamentalment a les administracions autonòmiques presidides per Jaume Matas [condemnat a presó per una de les múltiples causes que hi ha obertes contra ell] i Francisco Camps, respectivament. Tot i les desenes de polítics imputats -i condemnats- a les Illes, actualment només un manté un càrrec públic. És Pere Rotger, diputat del PP al Parlament autonòmic i president de la cambra fins al desembre de 2012. Rotger va plegar del càrrec arran de la imputació en el cas Over Marketing, de suposat finançament il·legal del PP. Pel mateix cas resta encausat José María Rodríguez, actualment president del partit conservador a Palma però prèviament ha estat regidor a Ciutat, diputat autonòmic, conseller del Govern de les Illes i delegat de l'executiu espanyol a l'arxipèlag.

Les Corts valencianes van començar l'actual legislatura amb una desena de diputats del PP -un 20% del grup parlamentari- imputats. Ara en queden tres. Són Ricardo Costa, David Serra i Yolanda García, tots implicats en la branca valenciana del cas Gürtel, de presumpte finançament il·legal de la formació de dretes. Els darrers mesos han renunciat a l'escó tres diputades imputades en el mateix escàndol. Són Angélica Such, va plegar el 27 de febrer; Milagrosa Martínez, va fer-ho el 21 de març; i Vicente Rambla, que va deixar el càrrec fa una setmana. Les tres van ser conselleres del govern autonòmic en legislatures anteriors.

Allau d'encausades amb el 'cas Brugal'

L'altre gran focus d'imputacions de polítics en actiu del PP al País Valencià ha estat el cas Brugal, que investiga els delictes de suborn, extorsió i tràfic d'influència en l'adjudicació de contractes públics dels serveis de recollida d'escombraries en diverses localitats meridionals del territori. Entre les encausades actuals hi ha Sónia Castedo, alcaldessa d'Alacant des del 2008 i fins al maig diputada autonòmica; Mónica Lorente, alcaldessa d'Oriola la passada legislatura i ara regidora a l'oposició i diputada provincial; Juan Molina, alcalde de La Canyada (Alt Vinalopó) i diputat provincial; i Antonio Lorenzo, alcalde d'Algorfa (Baix Segura).

En el mateix cas està imputat José Joaquín Ripoll, exconseller i exvicepresident del govern autonòmic i president de la Diputació d'Alacant del 2003 al 2011. Ripoll presideix ara l'Autoritat Portuària d'Alacant, un càrrec de nominació pública. El cas Brugal també esquitxa Luis Díaz Alperi, predecessor de Castedo a l'alcaldia d'Alacant i fins a l'abril diputat autonòmic; i Luis Fernando Cartagena, exalcalde d'Oriola i exconseller de l'executiu valencià, que va arribar a ser empresonat. En sortir del centre penitenciari, va ser contractat per polítics del PP com a assessor del Consell de Cambres de Valencià, amb un sou de 50.000 euros. Altres polítics en actiu imputats per corrupció són Bernabé Cano i Pedro Lloret, alcalde i primer tinent de La Nucia (Marina Baixa), per prevaricació; l'alcalde de Paterna, Lorenzo Agustí; Andrés Llorens, vicealcalde d'Alacant; i Glória Alonso, regidora de Mislata (l'Horta Oest).

A final de maig va plegar de diputat Rafael Blasco, condemnat a vuit anys de presó i 20 d'inhabilitació pel cas Cooperació. Blasco ha jugat gairebé tots els papers de l'auca a la política valenciana i ha estat diputar i conseller del govern autonòmic tant pel PSPV-PSOE com pel PP. La seva imputació va provocar la seva sortida del PP el juny de l'any passat, però va mantenir l'escó durant gairebé un any, fins que va ser condemnat. Resta veure com evoluciona l'escàndol dels suposats sobresous de l'FMC, on la Fiscalia té la intenció de demanar la imputació dels 44 alcaldes implicats, i el cas de corrupció de Torredembarra, on el fins ara alcalde -de CiU- ha dimitit però de moment es mantenen al consistori regidors encausats de la federació conservadora, per ampliar o no aquesta llista.

*Article publicat a la DIRECTA l'11 de juliol de 2014.  

Orgull de poble

21 de juliol de 2001. Una data que, probablement, d’entrada no us dirà res a la majoria. Però per a mi és important (i molt), significativa i inspiradora. Fa just tretze anys veia la llum una iniciativa que, malgrat algun sotrac, ha crescut amb més fermesa de la que segurament prevèiem. En una època en què l’Islas Canarias dels Comandos eren el greatest hit de la festa major d’estiu de Sant Vicenç dels Horts i en què el concert solidari amb la revolta zapatista d’ASA no anava més enllà d’un dissabte a la nit, diverses persones van trencar-se les banyes per tirar endavant una festa alternativa amb pinzellades de lluita. Tenien entre 20 i 30 anys i eren uns utòpics. El plantejament era modest. Una xerrada, una mica de música enllaunada via DJ i el torneig del joc del duro.

La idea no era petar-ho. Però va anar bé. Almenys 100 persones van passar-hi a birrejar, en un moment en què la (nostra) nit encara era jove i volia citar-se sovint amb el sol abans d’enfilar el camí de la ressaca. La història dels Skallots -nom escollit per recordar la tradició més bandarra que hi havia al poble durant la foscor franquista- havia arrencat i la roda va començar a girar. Cada cop amb més força. Cada edició amb més gent. Xerrades, concerts, espectacles de teatre, xous infantils, recitals de poesia, activitats esporàdiques durant l’any, jornades combatives -la insubornable pinzellada de combat!- han omplert programes, que han donat color a parets i tàpies de la vila i, sobretot, han endollat VIDA a una joventut assedegada de propostes allunyades de la grisor institucional. Però deixeu-me que m’aturi en un esdeveniment concret.

No sé si us passa, però quan veig una samarreta (taronja, vermella, groga, verda, marró, negra, blanca, lila, blava,…) d’Skallots o algú parla de la festa automàticament el cervell em transporta al Korrekintus. A tots i a cap en concret. A centenars de persones birrejant, saltant, xerrant, rient, corejant els Labradores o a la xaranga que toqui…Skallots no són només el Korrekintus, però el Korrekintus és Skallots. La nit més especial de l’any al poble, almenys per a mi. La cita que em va portar el 2011 a comprar impulsivament un bitllet d’avió un divendres a la nit des del Caire per no perdre-me-la l’endemà. Al primer Korrekintus èrem 40. Enguany serem més de 250. I les llistes s’omplen. Skallots fa (fem!) 13 anys i afronta una adolescència rebel i creativa. L’Aixada, la il·lusionant assemblea de joves local, i Crit de Pit, el grup feminista nostrat que més ho peta, s’hi han sumat i enguany la festa alternativa -autogestionada, assembleària i, of course, lliure de subvencions- s’allarga una setmana. I la lluita hi guanya pes. I somric amb orgull de poble.

Mirar enrere. Mirar el present. Mirar endavant. Ara ja sí. A cap dels plans hi falten els Skallots. Que no sé per a la resta, però per a mi signifiquen un munt de coses. Són, en certa manera, la representació del fil roig de la història -alegre i combatiu, això sí- que ens uneix amb Horts del Llobregat, el moment republicà del poble. Són l’escenari que serveix als adolescents per començar a descobrir la màgia de la nit…i permet als que ja hi eren el 2001 celebrar una cita -esporàdica, però gens furtiva- entre la foscor i la llum. Són els milers de birres compartides. Són els xarrups fora d’hores que ens destrossen. Són l’alegria desbordada. Són el clam a l’amistat. Són els balls dels que mai ballem,…

També -i personalitzo- les birres interminables amb el Johan, la Mònica, el Ximi, el Jurni o l’Escu, el retrobament amb els Avui sa surt, les xerrades còmplices amb els germans, la passió, les mirades de desig i els petons amb les dues dones que més he estimat…I adonar-se que els joves, per sort, ja són uns altres. I que les canes, cada cop amb més força, poblen la meva barba. Que ja en tinc 33. I que la nit se’m fa esquiva. Però que els Skallots són (gairebé) innegociables. I que el 2014 és molt millor que el 2001. Que Sant Vicenç també és imPAHrable. Que la festa alternativa és un símbol. Que, a través de les samarretes, hem fet d’ambaixadors alternatius del poble arreu del món. I que si el 2001 la utopia es deia festa alternativa, ara es diu casal popular autogestionat i assembleari. Però erro. No és una utopia. És una realitat. Perquè ja som majoria. Només ens l’hem de creure. I la tindrem. I ho petarà. Perquè som així. Perquè amb l’edat em faig nostàlgic. I perquè, per damunt de tot, VISCA ELS SKALLOTS!

Veus del sud per entendre i explicar el sud

Un informe de Human Rights Watch (HRW) alertant sobre el risc que l’inici de la mineria industrial a Karamoja derivés en vulneracions dels drets humans de la població autòctona va impulsar-me a desplaçar-me uns dies a aquell territori, situat al nord-est d’Uganda. Era mitjan de febrer i feia tot just un mes i mig que havia començat una breu etapa al país. Tenia certa informació d’una regió, la més remota i pobra d’Uganda, poblada per un poble de pastors nòmades -els karamojong-, pel qual les fronteres amb Kènia i el Sudan del Sud no suposaven cap tipus de barrera. Em faltaven contactes per anar-hi i a través de la xarxa vaig contactar amb elKaramoja Development Forum.

A la premsa de Kampala, la capital ugandesa, les informacions sobre els karamojong els acostumaven a presentar com una gent subdesenvolupada, endarrerida i primitiva. Però va ser arribar a Moroto, la capital de Karamoja, per tenir clar que es tractava d’un simple prejudici centralista. Allà vaig reunir-me amb Simon Peter Longoli, un jove periodista que havia fundat el Karamoja Development Forum, un espai de debat i reivindicació digital que aplega més de 3.000 persones. El mite del primitivisme dels karamojong desmuntat de cop. Longoli va exposar-me la deixadesa amb què el govern ugandès tractava el seu poble, víctima d’una sempiterna mancança d’inversions públiques i al que ni tan sols deixaven escollir quin model de suposat desenvolupament havia de seguir.

La ramaderia, pal de paller de l’estil de vida de la població autòctona des que se’n té record, s’estava veient substituïda per una agricultura per la qual el terreny -amb una estació seca que s’allargava la major part de l’any- no era idoni. L’aterratge d’empreses mineres foranes disposades a explotar la riquesa del subsòl de Karamoja, fonamentalment or i marbre, també s’havia fet d’esquenes a la població local, temorosa que a curt termini signifiqui la fi d’una minera artesanal cabdal per la subsistència de milers de famílies. Gràcies als contactes que em va facilitar Simon Peter Longoli vaig poder visitar un petit poblat karamojong, víctima de la política dictada per Kampala de prioritzar l’agricultura en detriment de la ramaderia bovina, i entrevistar per unreportatge un grup de miners artesans que obtenien tot just un plat de mongetes per passar-se hores buscant or a prop de Moroto.

Unes setmanes abans havia estat per primera vegada a Gulu, la ciutat més important del nord d’Uganda i capital del país Acholi, epicentre el conflicte bèl·lic que durant dues dècades van protagonitzar la milícia de l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) de Joseph Kony i les forces armades ugandeses. Per situar-me vaig seguir l’esquema que repetiria a Karamoja setmanes més tard. D’entrada, em vaig entrevistar amb un periodista local, en Moses Odokonyero, membre del Northern Uganda Media Club. A banda d’ajudar-me a entendre quina era la situació actual d’una àrea que fa una dècada era zona de guerra, Odokonyero va facilitar-me contactes amb organitzacions locals, com el Refugee Law Project o Information for Youth Empowerment Programme (IYEP), fundada per un antic tinent de l’LRA.

Trobar-se amb periodistes autòctons. Prioritzar les visites a organitzacions ugandeses. Llegir els seus informes i escoltar-les. I, sobretot, donar-los veu. No conec cap altre camí per fer periodisme des del sud, des del terreny, amb independència que estiguem en un camp de refugiats a Palestina, amb indígenes a l’Equador o al nord d’Uganda. És el millor antídot per fugir del (cert) paternalisme que poden transmetre les organitzacions i les veus del nord en parlar del sud. És el camí més curt i autèntic per entendre què hi passa realment. Perquè al sud la millor font, gairebé sempre, prové també del sud.

La reforma fiscal i els privilegis corporatius

El 2013 va ser un bon any per al BBVA, que va presentar uns beneficis abans d’impostos de 3.070 milions d’euros, un 45,4% més que 12 mesos enrere. Si tenim en compte que el tipus de l’impost de societats a l’Estat espanyol és del 30%, a l’entitat financera presidida per Francisco González li hauria correspost pagar-ne 921 milions per aquest concepte. La memòria anual del banc especifica que, finalment, la xifra abonada va ser només de 89 milions, cosa que suposa un tipus efectiu del 2,9%.

Múltiples deduccions fiscals i diverses estratègies comptables permeten que la factura tributària de les grans empreses pugui rebaixar-se de manera legal. El BBVA no constitueix una excepció, sinó que més aviat representa la norma. L’informe d’Oxfam Intermón Tant tens, tant pagues?, presentat al maig, detalla que el 2011 les 10 majors corporacions de l’Ibex 35 van acumular uns beneficis abans d’impostos de més de 34.000 milions, però que van abonar-ne menys de 5.800 en concepte d’impost de societats, el 18% del tipus efectiu.

Endeutar-se per afrontar la internacionalització de l’empresa, endeutar-se de manera artificial a través d’una filial creada en països de baixa o nul·la imposició per tal de generar-hi despeses que després seran deduïbles a l’Estat, o compensar –i, per tant, reduir– els beneficis amb les pèrdues d’anys anteriors, són només alguns dels instruments legals per minimitzar el pagament d’impostos de les societats espanyoles. Per a les corporacions foranes, els avantatges encara són més grans. Com a paradigma hi ha les empreses de tinença de valors estrangers (ETVE), que deixen els dividends i els guanys de capital exempts d’impostos. Tot i tractar-se d’un instrument propi d’un paradís fiscal per a les societats estrangeres, el Ministeri d’Economia el promou a través del serveiInvest in Spain. 

En aquest context, el 20 de juny el Govern espanyol va aprovar una reforma fiscal que beneficia especialment les rendes altes i les grans empreses, que veuran com el tipus nominal de l’impost de societats s’abaixa fins al 25% el 2016. Els forats legals que permeten que el gravamen real sigui més reduït no es taparan. Mentre que informes com el d’Oxfam Intermón subratllen que una pressió fiscal baixa va lligada a l’increment de la desigualtat –l’Estat espanyol és el segon més desigual de la UE– i que només l’IRPF manté una certa capacitat redistributiva, l’Executiu de Rajoy opta per reduir els trams i la progressivitat del tribut que grava les rendes del treball i no fa res per posar fi als privilegis fiscals de les grans empreses. No fos cas que una reforma realment progressiva el deixés sense arguments per mantenir les retallades, aprimar el migrat Estat del benestar i accelerar la privatització dels serveis socials.

*Article publicat a CRÍTIC el 2 de juliol de 2014. 

La lluita contra la dictadura brasilera a través del futbol

La democràcia corinthiana va ser un moviment d'autogestió horitzontal dins d'un club que va servir d'altaveu i de suport a la lluita per la recuperació de les llibertats al país. Sócrates, un dels grans jugadors de l'època, n'era el màxim emblema

Les dictadures militars eren molt habituals a l'Amèrica Llatina de 1981. Fins a onze països -entre els que hi havia l'Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i l'Uruguai- hi estaven sotmesos. Joao Baptista de Oliveira Figueiredo acumulava aleshores dos anys com a president d'un Brasil on les demandes de major llibertat creixien entre una població sotmesa a la tirania des del 1964. Amb la idea que exercís d'opi del poble, el règim va augmentar la dosi de futbol incrementant el nombre d'equips participants a la lliga nacional. El que no s'imaginava el govern militar és que el futbol esdevindria un dels altaveus més importants en la lluita per la democràcia.

La història arrenca el mateix 1981 al Corinthians de Sao Paulo, un dels grans equips del Brasil -suma més de 25 milions de seguidors i és el segon més popular del país, rere el Flamengo. A final d'any, després d'una pèssima temporada tant al campionat nacional com al paulista -el molt important torneig regional-, Waldemar Pires va convertir-se en el president del Timao -el nom popular del club- i va nomenar-ne el sociòleg Atilson Monteiro Alves director de futbol.

Amb el suport d'un grup de jugadors molt polititzats, com Sócrates -un dels millors jugadors brasilers de l'època-, Wladimir, Casagrande o Biro Biro, Monteiro Alves acorda que totes les decisions del club es prenguin per consens amb tots els estaments, reduint el poder dels directius i augmentant el dels jugadors i treballadors. Així, el vot del jardiner o l'encarregat de material va passar a valer tant com el d'un directiu. Tot va passar a parlar-se i els debats anaven més enllà de qüestions estrictament esportives i arribaven també a la realitat política i social del Brasil. 

Progressivament, els jugadors, liderats per Sócrates i Wladimir, van guanyar pes i van determinar l'horari, el mètode i la intensitat dels entrenaments, la data i mitjà de transport per als partits fora de casa, la dieta, la necessitat o no de concentrar-se abans dels encontres, els fitxatges i, fins i tot, l'entrenador. L'autogestió horitzontal va convertir-se en l'emblema del Corinthians, que durant un temps va ser una bombolla de llibertat dins la dictadura brasilera. Definit com a “democràcia corinthiana” pel periodista esportiu Juca Kfouri i el publicista Washington Olivetto, el moviment va rebre el suport massiu d'intel·lectuals i lluitadors contra la dictadura, com els cantants Rita Lee i Jorge Ben, l'arquitecte Oscar Niemeyer i el sindicalista i dirigent del Partit dels Treballadors (PT) Lula da Silva, president del país entre 2003 i 2011 i aficionat del Timao.

Sócrates, capità del Brasil al Mundial d'Espanya de 1982 i titular també amb la selecció en el de Mèxic de 1986, resumia en una entrevista l'inici de la democràcia corinthiana: “Vam abolir el procés que existia al futbol, on els dirigents impedien que els jugadors es fessin adults. Al principi hi va haver ansietat entre els meus companys, que no estaven acostumats a expressar-se, a decidir. Però en van aprendre i es van preparar per afrontar la seva professió i la seva vida”. La gestió autoritària, dictatorial, del Corinthians havia saltat pels aires, en un avançament del que succeiria pocs anys després al país.

Missatges polítics

La pressió popular va forçar el règim presidit per Joao Baptista de Oliveira a convocar eleccions per escollir els governadors estatals el 1982. Els jugadors del Corinthians s'hi van implicar i van lluir el lema “Dia 15, voti” a la samarreta, per animar la població a concórrer a les urnes el 15 de novembre. A Sao Paulo, com a Rio de Janeiro, l'oposició democràtica va imposar-se. Aquell any, el Corinthians va guanyar el campionat paulista -lluint la paraula “democràcia” a la samarreta- i va estar a punt d'aconseguir el títol nacional. El 1983 hi havia el temor que una derrota a la final del torneig paulista signifiqués la fi de la democràcia corinthiana i això va portar els jugadors a sortir al terreny amb el lema: “Guanyar o perdre, però sempre amb democràcia”. Finalment, el Timao va imposar-se al Sao Paulo, gràcies a un gol de Sócrates.

El mateix 1983, un senador va endegar la campanya “Directes ja”, per exigir l'elecció directa del president brasiler, amb el vot de la ciutadania i sense la tutela militar. Lògicament, la plantilla del Corinthians no se'n va quedar al marge i per iniciativa del publicitari Washington Olivetto, que era el vicepresident de màrqueting del club, van lluir els missatges “Directa ja” i “jo vull votar al president” en les seves samarretes. El 16 d'abril de 1984 més d'un milió de persones van manifestar-se a Sao Paulo per exigir l'elecció directa del cap d'estat. La proposta s'havia de votar al congrés nou dies més tard i Sócrates va aprofitar la gernació per proclamar que renunciaria a jugar a Itàlia -estava compromès per fitxar amb la Fiorentina- si la iniciativa tirava endavant. 

El 25 d'abril, el Congrés va declinar acceptar l'elecció directa del president i, poc després, Sócrates deixava el futbol brasiler per anar al potent calcio italià, etapa que va aprofitar per llegir Gramsci en llengua original i estudiar la història del moviment obrer, segons va afirmar ell mateix. Era l'inici del final de la democràcia corinthiana. Altres emblemes del moviment també van deixar el club la mateixa època, com Casagrande (1984) i Wladimir (1985). El moviment es va extingir el 1985, quan Pires va deixar la presidència del Corinthians i la llista que donava suport a la democràcia corinthiana va perdre, enmig d'acusacions de frau, les eleccions. La resta de grans clubs brasilers, espantats pel model horitzontal del Timao, havien fet tot el possible per desqualificar-lo. El mateix any, però, es va acabar la dictadura militar brasilera.

Un llegat de compromís

El millor resum del que es considera el major moviment ideològic de la història del futbol del país el va fer Sócrates al llibre Democracia Corinthiana: A Utompia em Jogo, escrit amb el periodista Ricardo Gozzi. “Vam aconseguir demostrar-li al públic que qualsevol societat pot i ha de ser igualitària. Que podem desprendre'ns dels nostres poders i privilegis en benefici del bé comú. Que hem d'estimular que tots es cohesionin i que puguin participar activament en els designis de les seves vides. Que l'opressió no és imbatible. Que la unió és fonamental per superar els obstacles difícils. Que una comunitat només pot fructificar si respecta la voluntat de la majoria dels seus integrants. Que és possible donar-se les mans”.

Fora del Corinthians, Sócrates va seguir escampant missatges polítics i al Mundial de Mèxic de 1986 va lluir cintes al cap amb el lema “Pau” o “Reagan Assassí” [en referència a l'aleshores president dels EUA]. Retirat del futbol va exercir de metge -s'havia llicenciat durant l'etapa com a jugador i per això l'anomenaven el Doctor- i va morir el 4 de desembre de 2011, als 57 anys. Aquell dia, el seu Timao es va proclamar campió brasiler en un partit contra el Palmeiras. Abans, desenes de milers de persones van aprofitar el minut de silenci per rendir-li homenatge, amb el puny alçat en record a un futbolista que, més enllà del seus èxits, sempre serà recordat pel seu compromís social i polític i per la lluita contra la dictadura. 

*Article publicat a la web de la DIRECTA l'1 de juliol de 2014.